Un conte d’esforç, amistat i un llop amb massa bufades
Hi havia una vegada dos porquets i una porqueta que vivien en un prat ple de flors i arbres verds. Es deien Piu, Pau i Pina, i tot i que s’estimaven molt, cadascú tenia el seu caràcter.
Un dia, la seva mare els va dir:
—Ja sou prou grans per fer les vostres pròpies casetes. Però recordeu: el més important és fer-les ben fortes!
El Piu, que era molt impacient, va decidir fer-la de palla.
—Així acabaré ràpid i podré descansar sota el sol! —va dir, tot xiulant.
El Pau, una mica més tranquil, va triar fer-la de fusta.
—Serà més forta, però tampoc cal complicar-se tant —va pensar.
La Pina, la més responsable, va optar per maons.
—Potser trigaré més, però dormiré segura cada nit —va somriure.
Van passar els dies, i les tres casetes van quedar precioses: la de palla era daurada i suau, la de fusta feia olor de bosc, i la de maons era forta com una petita fortalesa.
Però un matí va aparèixer pel camí un llop amb un somriure sospitós.
—Quina olor més bona de… porquet fresc! —va dir llepant-se els llavis.
Va trucar a la porta del Piu:
—Porquet, porquet, deixa’m entrar!
—Ni pensar-ho! —va cridar el Piu, amagant-se sota el llit.
El llop va bufar i va bufar… i la casa de palla va volar pels aires!
El Piu va córrer com una bala fins a la casa del Pau.
—Ajuda’m, que el llop m’ha destrossat la casa!
El Pau el va deixar entrar, i tots dos es van amagar.
Però el llop va arribar de nou, i amb una altra bufada va fer caure la casa de fusta com si fos de joguina!
Els dos germans, morts de por, van córrer fins a la casa de la Pina.
—De pressa, deixa’ns entrar! —van cridar.
—Tranquils, aquí estarem segurs —va dir ella, tancant la porta amb clau.
El llop va arribar, i va bufar, i va tornar a bufar… però no es va moure ni un maó.
—Això no s’acaba aquí! —va rondinar, mentre s’enfilava pel sostre per entrar per la xemeneia.
Però la Pina, que era molt llesta, havia posat una olla d’aigua bullint a sota. Quan el llop va baixar…
—Aaaai! Quina cremada! —va cridar, saltant i fugint corrents pel bosc.
Els tres germans van riure tant que els feia mal la panxa.
El Piu i el Pau van mirar la Pina i van dir:
—Tens raó, fer les coses bé val la pena!
I des d’aquell dia, van viure feliços i tranquils a la casa de maons, bufant només per refredar la sopa.
Conte contat, conte acabat.
👉 Fes clic sobre el dibuix que t’agradi per descarregar el PDF imprimible.
