Una aventura màgica al Pol Nord per recordar que, fins i tot en les nits més fredes, la bondat sempre il·lumina el camí
En un poblet molt llunyà, on l’hivern cobria les teulades de sucre glaçat i els estels brillaven com diamantets, tothom esperava amb il·lusió la nit de Nadal. Era el moment més màgic de l’any, quan Sant Nicolau travessava el cel amb el seu trineu daurat per portar regals i somriures als infants de tot el món.
Aquell any, però, va passar una cosa ben estranya.
La nit abans de Nadal, una tempesta de neu inesperada va despertar tots els habitants del Pol Nord. Els rens no paraven quiets, el vent xiulava fort i el trineu daurat, que sempre descansava davant del gran taller de joguines, va desaparèixer sense deixar cap rastre.
—Ai, ai, ai! —exclamà Sant Nicolau mentre es gratava la barba—. Sense el meu trineu no podré repartir els regals!
A prop d’allà, dos germans, la Laia i en Pau, escoltaren l’alarma. Vivien en una caseta de fusta al límit del bosc, i tot just s’havien anat a dormir quan van veure una llum estranya movent-se entre els arbres.
—Potser algú necessita ajuda —va dir la Laia.
Sense pensar-s’ho, es van posar les botes, les bufandes i van sortir a fora. La neu els arribava fins als turmells, però la llum els guiava com si fos un petit fanalet.
Al cap d’una estona, van trobar en Ristet, el ren més jove i entremaliat del trineu de Sant Nicolau. Estava tremolant, amb les potes plenes de neu.
—No sé què ha passat! —va dir en Ristet—. Una ventada molt forta ha deslligat el trineu i se l’ha endut cap al bosc encantat. I jo… jo he perdut els altres rens!
La Laia i en Pau es van mirar amb decisió.
—T’ajudarem. Hem de trobar el trineu abans que surti el sol!
Així va començar la gran aventura.
Els tres amics van entrar al bosc encantat, un lloc on els arbres xiuxiuejaven històries antigues i les petjades desapareixien en un instant. Van seguir el rastre de petites estrelles que, com si fossin confeti de Nadal, els rens havien deixat a la neu.
Van travessar ponts de gel, van esquivar branques que semblaven braços i van escoltar el riure llunyà de follets juganers. Finalment, en un clar del bosc, van veure el trineu daurat, tombat sobre la neu i envoltat d’unes llumetes que ballaven al seu voltant.
—El trineu! —va cridar en Pau.
Però no era tan fàcil. Les llumetes eren esperits del bosc, i no deixaven que ningú s’acostés.
La Laia es va atrevir a preguntar-los:
—Deixareu que ens l’emportem? És per una nit molt important. Els infants del món l’esperen!
Els esperits es van mirar entre ells i, després d’un petit silenci, un d’ells va contestar amb veu fina:
—Només si prometeu una cosa: aquesta nit, tothom haurà de compartir una mica més d’amor i bondat. El món en va ben mancat.
La promesa es va fer. I en aquell mateix instant, les llumetes es van obrir com una porta brillant i van deixar lliure el trineu.
Amb l’ajuda dels nens, en Ristet va aconseguir aixecar-lo i portar-lo fins a la falda de la muntanya, on finalment van retrobar la resta de rens. Tots estaven bé, només una mica espantats.
Quan Sant Nicolau va recuperar el trineu, els ulls li van brillar d’agraïment.
—Gràcies, Laia i Pau. Sense vosaltres, aquesta nit no hauria estat Nadal!
I, com a recompensa, els va deixar una petita capsa de fusta. A dins hi havia una estrella minúscula que s’il·luminava només quan feien una bona acció.
Aquella nit, el cel es va omplir de llums, i el trineu daurat va marxar fent ziga-zagues cap als núvols. Laia i Pau el van veure allunyar-se mentre desitjaven que cada casa del món rebés un pessic de màgia.
I des d’aquell dia, es diu que cada Nadal, si mires bé per la finestra, pots veure passar una estrella dansaire. És la que un dia va conservar la bondat d’uns nens que van salvar la nit més important de l’any.
Conte contat, conte acabat… i que la màgia del Nadal us acompanyi tot l’any!
👉 Fes clic sobre el dibuix que t’agradi per descarregar el PDF imprimible.
