El nen amb dislàlia omet certs sons, o els substitueix per uns altres de forma incorrecta; per exemple, diu ‘abó’ o ‘tabó’, en lloc de ‘sabó’. Amb freqüència, és capaç de pronunciar correctament les síl·labes per separat (*sa) però, en unir els fonemes, comet errors. Això fa que el seu llenguatge pugui resultar en ocasions inintel·ligible.
TIPUS DE DISLÀLIES:
Fisiològiques
Són degudes a la immaduresa dels òrgans de la parla quan els nens encara són petits, per la qual cosa tots passen per una fase de dislèxia, que ha de preocupar als pares si continua després dels 4 anys d’edat, perquè aleshores podria estar motivada per causes orgàniques.
Audiògenes
Estan associades a un defecte en l’audició que impedeix al nen adquirir la facultat d’expressar-se amb normalitat (si la seva percepció auditiva és defectuosa, també ho serà la seva pronunciació), i dificulta el seu aprenentatge a l’escola.
Funcionals
Es tracta d’un defecte de l’articulació del llenguatge originat per un funcionament anormal dels òrgans perifèrics de la parla. Els fonemes que s’ometen, substitueixen o deformen amb major freqüència són: r, s, z, l, k i tx. Aquest tipus de dislàlia és el més comú, i els afectats no tenen cap defecte orgànic que la provoqui.
Entre altres causes, les dislàlies funcionals poden ser degudes a una educació insuficient o un entorn familiar o social poc favorable per al nen (baix nivell cultural i econòmic, desinterès dels pares…).
Encara que en ocasions aquest tipus de dislàlia desapareix espontàniament quan el nen creix, cal intervenir per corregir-la si persisteix després dels quatre anys, per evitar les possibles conseqüències negatives que podria tenir sobre el desenvolupament cognitiu i les relacions socials del menor.
Orgàniques
També conegudes com diglòssies, es diu que són orgàniques quan els errors en la pronunciació estan associats a certs defectes dels òrgans que intervenen en la parla. Es classifiquen en funció de la zona defectuosa:
Labials
Linguals
Dentals
Palatines
Nasals
Mandibulars
FACTORS DE RISC:
Hi ha alguns factors que poden predisposar al fet que un nen pateixi un trastorn d’aquest tipus. Així, els petits que són més tímids o despistats, els que estan desmotivats o excessivament estimulats (massa activitats extraescolars), aquells que en el si familiar estan afligits de falta d’afecte o viuen situacions conflictives amb freqüència, fins i tot els nens agressius tenen més possibilitats de tenir dislàlia.
TRACTAMENT DE LES DISLÀLIES:
El millor és la prevenció amb la intervenció precoç d’un logopeda. Encara que el pronòstic depèn del tipus de trastorn i la seva causa, normalment la parla pot millorar amb una teràpia adequada. Aquesta se sol basar en la realització d’exercicis per perfeccionar la musculatura utilitzada en la producció de sons. Així, s’intenta que millorin l’articulació de les paraules, la utilització de la respiració, el ritme en la pronunciació, l’expressió…
Normalment, els exercicis se li plantegen al nen en forma de jocs, perquè li sigui més senzill i amè adquirir aquestes noves habilitats. Perquè la teràpia sigui eficaç és important que els pares s’impliquin i ajudin al nen també en la seva pròpia llar.
En ocasions, quan el problema té un origen físic, serà necessari realitzar un procediment mèdic.
Efectes psicològics de les dislàlies:
En general, als 7 anys, si el nen parla i això comporta riures i acudits, ell pot tenir una reacció de frustració, manifestant-se en forma d’agressivitat.
Una altra forma de reaccionar davant el seu llenguatge és el retraïment i timidesa; en aquests casos el nen evitarà tots els contactes i possibilitats de relacionar-se amb els altres. Això també li pot comportar un trauma i per això s’anirà tancant cada vegada més, perdrà la confiança en si mateix i en les seves possibilitats de superació.
Tractament general:
Si hi ha diverses dislàlies a la vegada, és preferible simultaniejar la reeducació de totes elles, dedicant un minut a cadascuna. S’estalvia temps i és menys monòton per al nen o adult.
Cal no corregir el fonema mal articulat sinó ensenyar-li de nou, és a dir, el nen ha d’oblidar la manera amb què articula determinat fonema distorsionat i una vegada aconseguit, aprendre a articular-lo correctament. Les etapes seran d’habituació, facilitació, associació i utilització.
Prèviament cal exercitar l’agilitat dels òrgans de l’articulació. El tractament consisteix a ensenyar al nen la posició i moviments correctes dels òrgans de l’articulació.
Tota aquesta informació ha estat facilitada per Marta Morera, pedagoga i logopeda. Ella us podrà assessorar i ajudar en altres temes d’interès com:
La deglució atípica, dificultat de la parla, fonologia, tècniques d’estudi, TDAH, escola de pares…
Per a qualsevol consulta podeu contactar-hi per correu: marta.morera.sauret@gmail.com
Més informació a Edukatio www.edukatio.org
Foto: bradleygee / Foter / CC BY
