La natalitat baixa a Catalunya és un repte de futur que ens interpel·la com a societat. Quines mesures s’estan prenent i què cal fer perquè tenir fills no sigui un obstacle, sinó una elecció lliure i possible?
La natalitat ha estat històricament un dels reptes pendents del país. Catalunya arrossega més d’un segle amb una de les taxes de fertilitat més baixes d’Europa. Les dades de l’Idescat n’evidencien el descens gairebé continuat des del 2008 fins ara: d’1,53 fills per dona i una edat mitjana de 30,76 anys als 1,11 fills per dona i 32,66 anys actuals (2022). El 2017 es va produir el punt d’inflexió: el nombre de morts va superar el nombre de nounats, i des d’aleshores l’escletxa s’ha anat accentuant. La tendència no només posa en risc l’equilibri generacional, sinó també la pervivència d’un projecte de país amb identitat pròpia. En el nostre cas, el relleu demogràfic té la particularitat d’haver de ser també un relleu cultural i lingüístic.
El declivi de la natalitat és una tendència global, tot i que agosarada i històrica al nostre país. La mitjana de fills per dona a la Unió Europea (UE) es va situar el 2023 en 1,38, amb Bulgària (1,81) i França (1,66) al capdavant, i Malta (1,06) i Espanya (1,12) a la cua. Les prediccions apunten que cap al 2050 un 75% dels països tindran taxes de fertilitat inferiors a la taxa de reemplaçament (2,1). Com un cercle viciós, aquest escenari preveu que cap al 2100 els països de l’Àfrica Subsahariana suposin la meitat dels naixements globals.
Les dimensions d’aquest hivern demogràfic es preveu que reconfigurin l’economia global i els equilibris de poder mundials. No és d’estranyar, doncs, la còlera que demostren certes polítiques per fomentar la natalitat dels països que més amenaçada veuen la seva hegemonia i que tenen clara com d’estratègicament important és, cosa que l’absència de la natalitat a l’agenda de les prioritats polítiques del país demostra que no tenim clar aquí.
Un indicador clau per entendre l’impacte de la baixa natalitat és la relació de dependència: la proporció de persones majors de seixanta-quatre anys respecte a la població en edat laboral. A Catalunya se situa en el 29,78% i la previsió de l’Idescat és que el 2050 sigui del 48,4%. És a dir, que hi haurà gairebé cinc persones en edat de jubilació per cada 10 persones en edat laboral. No sembla, doncs, inversemblant pensar que en el panorama que se’ns planteja, en un futur guanyin pes models on la quantia de les pensions pugui haver de quedar circumscrita a la contribució que s’ha fet a la sostenibilitat del sistema de provisió social, com de fet d’alguna manera o altra ja reconeix l’actual complement de bretxa de gènere (anteriorment, complement de maternitat per aportació demogràfica).
Un informe de McKinsey & Company advertia que per mantenir el ritme històric de millora de la qualitat de vida, Espanya havia de quadruplicar la seva productivitat fins al 2050
Fa uns mesos, el Financial Times titulava “la caiguda de les taxes de natalitat augmenta les perspectives d’una forta disminució del nivell de vida” on es feia ressò d’un informe de McKinsey & Company que advertia que per mantenir el ritme històric de millora de la qualitat de vida, les economies desenvolupades haurien de doblar, triplicar o fins i tot quadruplicar la seva productivitat. França i Itàlia, triplicar-la en tres dècades; Espanya, quadruplicar-la fins al 2050.
La darrera enquesta longitudinal del CEO (2024) revela que només un 9% dels catalans enquestats no vol tenir cap fill o no li hauria agradat tenir cap fill, i que predomina els qui en voldrien o n’haguessin volgut tenir dos (46%) o tres (22%). Aquestes expectatives contrasten amb l’actual taxa de fertilitat a Catalunya i posen de manifest l’existència de la bretxa de fertilitat, índex que mesura la diferència entre les aspiracions i la realitat en matèria de fills desitjats, on destaquen Itàlia, Espanya i Grècia.
Més enllà de la manca de polítiques de suport a la natalitat a Espanya que el recent informe sobre la natalitat a Europa de The Economist destacava, entre els motius per aquesta bretxa de fertilitat hi ha l’ajornament de la decisió de tenir fills fruit del perllongament del període educatiu, l’espera a tenir una millor situació financera, o la manca de la persona ideal amb qui tenir-los.
Un dels àmbits on posa èmfasi l’informe és en la paradoxa sobre la gran sensibilització que es fa entre la gent jove sobre la prevenció d’embarassos no desitjats, en contraposició amb la poca pedagogia sobre la fertilitat, sigui en l’àmbit masculí com el femení. Per exemple, destaca que les dones menors de trenta anys tenen un 85% de probabilitats de quedar embarassades en un any, en comparació amb el 66% 35 anys després i el 44% 40 anys després.
Revertir aquesta situació requereix actuar en diversos àmbits clau: les cures, el treball i la conciliació, el suport financer, i la fertilitat i reproducció assistida. Algunes polítiques inspiradores en què es poden concretar aquestes prioritats poden ser:
- Cures: millorar l’accessibilitat i la disponibilitat d’escoles bressol, subvencionar-ne el cost i ampliar-ne els horaris; suport financer per a les cures domiciliàries.
- Treball i conciliació: fomentar la corresponsabilitat en les tasques domèstiques i la cura dels fills, allargar i remunerar adequadament les baixes maternals, fer obligatòria la baixa paternal, promoure la flexibilitat horària i prevenir la discriminació a la carrera professional.
- Suport financer: millorar les prestacions directes per fills, incentivar fiscalment la natalitat, accés prioritari a habitatge per a famílies amb infants.
- Fertilitat i reproducció assistida: ampliar la cobertura pública dels tractaments de reproducció assistida (per exemple, permetre que s’hi pugui accedir quan ja es tenen fills, tècniques per a dones del mateix sexe o acompanyament específic per a dones solteres…), donar suport a la congelació d’òvuls, incloure informació sobre l’evolució de la fertilitat en les revisions ginecològiques periòdiques, promoure programes d’educació i sensibilització sobre fertilitat.
Tot això també posa de manifest la importància de polítiques de suport a les famílies amb una visió a llarg termini, una inversió decidida en recerca i una veritable promoció de la igualtat i equitat de gènere que pugui contribuir a generar un ambient més procliu a la criança.
Un camp de treball del qual el sector privat no es pot inhibir i n’ha d’esdevenir un agent facilitador, especialment en l’àmbit laboral o d’altres, com algunes empreses de referència han demostrat que és possible ja sigui en matèria de flexibilitat i suport al desenvolupament professional de pares i mares, o en forma de beneficis específics en els seus programes retributius com llars d’infants, suport a les cures, cobertures de tractaments de reproducció assistida com la congelació d’òvuls o mútues de salut familiars. I també, per què no, reflexionar sobre el paper del reconeixement social que com a societat ens mereix i atorguem a la natalitat, la criança i la infantesa.
Les decisions i ambició que tinguem avui per afrontar el repte dibuixaran el model de societat en què viurem i també, el futur de la nostra identitat
En conclusió, tot i que el debat sobre la natalitat brilla per la seva absència en els discursos polítics, els temes de tertúlia i l’agenda de la majoria dels mitjans, es tracta d’un repte estratègic de país que convindria no ignorar per poder començar a planificar el futur. Les decisions i ambició que tinguem avui per afrontar el repte dibuixaran el model de societat en què viurem, la nostra prosperitat, sentit col·lectiu de la transcendència, estat del benestar i, també, el futur de la nostra identitat. És una qüestió de país que ens interpel·la. I per això, convindria no mirar cap a un altre costat i afrontar-la amb valentia.
Ferran Piqué Anguera. Economista i consultor
