Reflexionem sobre la maternitat actual, entre mites, expectatives i realitats que moltes famílies viuen cada dia
Parlar de maternitat avui és endinsar-se en un univers ple de matisos i experiències diverses. Ja no existeix un únic model de mare ni una manera “correcta” de viure la criança. Tot i això, continuen molt presents alguns mites arrelats que no sempre coincideixen amb la realitat de moltes famílies.
Un dels més estesos és el de la “mare perfecta”, aquella que arriba a tot: feina, casa, criança i vida social, sempre amb energia i un somriure. Aquesta imatge, sovint amplificada per xarxes socials i publicitat, genera una pressió difícil de sostenir. Però la realitat és molt diferent: les mares es cansen, dubten, s’equivoquen… i això no les fa pitjors mares, sinó més humanes i reals.
També es manté la idea que la maternitat és completament instintiva, com si totes les dones sabessin què fer des del primer moment. Moltes mares expliquen, però, que ser mare és un aprenentatge constant, ple d’assaig i error. No tenir-ho tot clar no vol dir estimar menys, sinó que forma part del procés natural de créixer com a família.
Un altre mite habitual és pensar que tenir fills és la màxima realització personal. Per a algunes dones ho és, però cada cop més es reconeixen altres camins vitals igualment vàlids. Avui la maternitat es viu com una elecció, no com una obligació, i això ha obert la porta a noves mirades i més llibertat.
Pel que fa a la conciliació familiar, sovint es diu que avui és més fàcil combinar feina i criança. Sobre el paper pot semblar-ho, però moltes mares continuen assumint una gran part de les responsabilitats del dia a dia. Això implica una càrrega mental constant: recordar tasques, organitzar horaris i anticipar necessitats, una feina invisible però molt exigent.
També s’ha parlat molt de la figura de la “supermare”, capaç de fer-ho tot sola. Però la realitat és que la criança necessita suport. Tot i que cada vegada hi ha més implicació per part de les parelles, el repartiment de responsabilitats encara és desigual en molts casos.
D’altra banda, avui també hi ha més espais per parlar de les parts menys visibles de la maternitat: la solitud, el cansament, la por o la culpa. Posar paraules a aquestes emocions ajuda a normalitzar-les i a viure-les amb més consciència i menys pressió.
En aquest context, les xarxes de suport —familiars, amistats o comunitats— tenen un paper clau. Compartir experiències, escoltar-se i sentir-se compresa pot marcar una gran diferència en el dia a dia de moltes mares. Perquè, al final, la maternitat no hauria de ser un camí en solitari.
Eva Remolina | AMIC
