Hi havia una vegada, en una nit nevada de Nadal, una nena riallera anomenada Llumeta. Vivia en un petit poble de muntanya i tenia una feina molt especial: era aprendenta de follet del Nadal. La seva missió era repartir unes petites capses de llumins màgics que no eren per encendre foc, sinó somnis.
Cada llumí contenia una espurna de fantasia: un desig, un record feliç o un regal inesperat. Per això se’ls anomenava fòsfor-somnis.
Aquell vespre, mentre el poble es preparava per a la nit de Nadal, Llumeta caminava feliç amb la seva capsa de fòsfors màgics. Però una ràfega de vent la va sorprendre, i fiuuuuu! la capsa va rodolar neu avall fins al Bosc Gelat, el lloc on vivien els animals que ajudaven el Pare Noel.
—Ai, no! —va exclamar—. Sense els meus fòsfors, els nens no podran tenir els seus somnis de Nadal!
Decidida, va seguir el rastre de la capsa fins al bosc. Allà va trobar-se el Conill de les Orelles Brillants, que li va dir:
—He vist la capsa! La té l’Òliba Blanca, però vola molt amunt i no l’atraparàs sola.
Llavors va aparèixer el Cérvol de Gel, que va oferir-li pujar sobre el seu llom. Junts van avançar entre arbres plens de glaçons que feien música quan el vent els tocava.
Quan van arribar a la Gran Alzina, l’Òliba Blanca estava allà dalt, guardant la capsa com si fos un tresor.
—No és meva! —va dir Llumeta—. És pels somnis dels nens!
L’òliba, amb ulls savis, va baixar lentament i li va tornar la capsa.
—Aquests fòsfors són llum de bondat. Només volia assegurar-me que eren a bones mans —va dir.
Quan Llumeta va obrir la capsa, va veure que tots els llumins brillaven més que mai. I de sobte, una veu profunda va ressonar entre els arbres.
—Has demostrat coratge i generositat, Llumeta.
Era el Pare Noel en persona, envoltat d’una lluentor daurada.
—Des d’avui, seràs La Fada dels Fòsfors, guardiana dels somnis de Nadal —va dir, tocant-li el front amb una petita estrella.
I així, la nena va veure com els seus llumins es transformaven en petites varetes lluminoses. Cada cop que en tocava una, sortia una espurna que volava cap al cel i es convertia en una estrella nova.
Aquella nit, tot el poble es va omplir de llums que ballaven com si fossin somriures.
I encara avui, cada Nadal, si mires bé el cel i veus una estrella que fa pampallugues, potser és un dels fòsfor-somnis de la Fada Llumeta, volant cap a fer feliç un nen o una nena del món.
Conte contat, conte acabat. ✨
👉 Fes clic sobre el dibuix que t’agradi per descarregar el PDF imprimible.
