La Castanyera, el Gegant del Castanyer i en Marrameu: un conte ple de màgia, castanyes i bon humor per celebrar la Castanyada!
Dalt d’una muntanya hi havia una caseta petita on vivia la Castanyera, una dona alegre i molt treballadora. Cada matí es llevava amb energia i començava a vestir-se:
—La camisa, que ja em va una mica curta! —deia rient—.
—La faldilla, que fa campana!
—I les sabates… cloc, cloc! —feien quan caminava pel terra de fusta.
Aquell matí d’octubre, la Castanyera es va posar el mocador al cap, va agafar el cistell i va dir:
—Va, Marrameu, que avui hem d’omplir el cistell de castanyes!
El seu gat, un pelut trapella i curiós, la mirava des de la finestra mentre feia un llarg badall.
—Jo et vigilo la casa, d’acord? —semblava dir-li amb un miol fluixet.
La Castanyera va arribar al bosc i va veure els castanyers plens de fruits. Va sacsejar un tronc ben fort… però ni una castanya no va caure!
—Ai, Déu meu… aquestes castanyes s’han enganxat o què? —va sospirar.
En aquell moment, un so profund va ressonar entre els arbres: TUM… TUM…
Era el Gegant del Castanyer, un bon amic de la Castanyera, tan alt que fregava els núvols amb el barret.
—Bon dia, Castanyera! Vols que t’ajudi una mica? —va dir amb veu tronadora.
—Sí, si us plau! Aquests arbres no em fan ni cas!
El gegant va riure i va dir:
—A veure qui guanya, si el gegant o la castanya!
Va agafar el tronc amb les seves mans enormes i el va sacsejar amb força. Les castanyes van començar a ploure com si fossin gotes grosses de xocolata!
—Una, dues, tres, quatre i cinc! —comptava la Castanyera, emocionada.
El gegant en va sacsejar un altre.
—Una altra vegada: una, dues, tres, quatre i cinc més!
I així fins a omplir el cistell i el davantal.
—Gràcies, Gegant! —va dir ella—. Amb tot això podré torrar castanyes per a mig poble!
—De res, amiga! Ens veiem a la festa de la Castanyada! —va contestar ell, desapareixent entre els arbres.
Quan la Castanyera va arribar a la plaça de la ciutat, va preparar la seva parada: va tallar les castanyes, les va posar a la brasa i va començar a cridar:
—Calentes i grosses, qui en vol ara que fumen?
El primer a aparèixer va ser en Marrameu, el seu gat trapella, que havia baixat d’amagat.
—Calentes i pudentes! —va cantar ell, fent broma.
—Ai, Marrameu! No em facis enfadar, que t’envio a collir més castanyes! —va riure la Castanyera.
Finalment, el gat li va demanar perdó i la va ajudar a servir les paperines a tots els nens i nenes del poble. La plaça feia olor de foc, de tardor i de festa.
Des d’aquell dia, cada any, la Castanyera i en Marrameu preparen junts les castanyes més bones del món, i diuen que, quan bufa el vent, encara se sent la veu del Gegant del Castanyer cridant des del bosc:
—A veure qui guanya, si el gegant o la castanya!
I així, entre rialles, foc i olor de tardor…
Conte contat, conte acabat! 🍁
👉 Fes clic sobre el dibuix que t’agradi per descarregar el PDF imprimible.
