Amb el bon temps i les ganes de vacances, arriba també una pregunta curiosa: qui va decidir que l’any tingués quatre estacions?
La resposta té dues cares: una és astronòmica i l’altra, mítica i cultural. D’una banda, les estacions existeixen perquè la Terra gira al voltant del Sol amb una inclinació de 23,5 graus, i això fa que la llum i la calor arribin de manera diferent segons l’època de l’any i el lloc on vivim. Però la divisió en quatre parts —primavera (ver), estiu (aestas), tardor (autumnus) i hivern (hiems)— la van fixar fa molts segles les grans civilitzacions, especialment els romans.
Però hi ha una altra manera de veure-ho, molt més màgica i antiga: la dels mites grecs. Segons la llegenda, Hades, déu del món subterrani, es va enamorar de Persèfone, la filla de Demèter, deessa de la natura i les collites. Un dia, Hades va obrir una esquerda a la Terra i va segrestar Persèfone, enduent-se-la al seu regne fosc.
Demèter, desesperada, va buscar la seva filla arreu. Tan trista estava, que la Terra va deixar de donar fruits, els arbres van perdre les fulles i el fred va arribar. Veient el desastre, els déus van intervenir i van pactar que Persèfone passaria mig any amb Hades (tardor i hivern) i mig any amb la seva mare (primavera i estiu).
Cada cop que Persèfone torna a la superfície, Demèter s’omple d’alegria, la natura floreix, els camps reverdeixen i comença el bon temps. Però quan marxa de nou amb Hades, la Terra es torna trista i arriba el fred.
Així doncs, gràcies a aquest bell mite, els grecs explicaven per què la natura canvia al llarg de l’any. I encara avui, podem imaginar que cada cop que comença l’estiu… Persèfone torna a casa.
