El film és la primera cinta catalana d’animació en stop-motion
El Festival Internacional d’Annecy, epicentre del cinema d’animació, ha reconegut la pel·lícula ‘L’Olívia i el terratrèmol invisible’, d’Irene Iborra Rizo, amb el Premi de la Fundació Gan. El guardó, que impulsa la distribució internacional d’aquest llargmetratge en stop-motion, premia així el treball dels equips d’Espanya, França, Bèlgica, Xile i Suïssa, i valora la capacitat del film “de tractar temes difícils de manera lluminosa”. El reconeixement també posa en valor la seva mirada social i els valors de solidaritat i ajuda mútua. La première de la pel·lícula es va fer dilluns passat a la secció oficial del certamen francès, cita de referència de l’animació a escala mundial.
La història es basa en la novel·la ‘La pel·lícula de la vida’ (Cruïla, 2017), de l’escriptora Maite Carranza. L’Olívia, el seu germà petit Tim i la seva mare Ingrid són expulsats de casa i han de començar una nova vida un espai nou de Barcelona. És en aquest moment quan l’Olívia decideix inventar-se una fantasia per protegir el seu germà: tot el que viuen no és real, estan rodant una pel·lícula.
La història la vesteixen escenaris realistes, que capten pintades reivindicatives reals als barris de la capital catalana i, fins i tot, cartells sobre fets verídics com la manifestació ‘S’ha acabat. Abaixem els lloguers’ del passat novembre.
En aquest sentit, Iborra explica que necessitava, enmig de temps foscos, llençar un missatge als nens perquè “no perdin l’esperança ni la força per canviar les coses”. “Soc partidària de mai infantilitzar els nens”, afegeix, a la vegada que defensa el fet de tractar-los com a persones amb el seu criteri, necessitats i prioritats. Al seu parer, la pel·lícula assoleix aquesta fita.
“S’havia parlat moltíssim de desnonaments i de pobresa infantil, però la qüestió és fer-ho des del punt de vista d’una nena”, remarca la directora. Iborra creu que tot evoluciona i que, amb les eines d’una nena com l’Olívia com ara la imaginació i els amics, sempre s’acaba veient el costat brillant de la situació que un travessa.
Primera dona directora d’stop-motion a l’Estat
Amb aquest film, Iborra s’ha convertit en la primera dona en dirigir una pel·lícula en stop-motion a l’Estat. “Quan trenques sostres de vidre també hi ha ferides. No és en va. Jo he après moltes coses, però he viscut coses també molt dures”, posa en valor. La directora confia que, havent assentat un precedent, sigui més senzill a partir d’ara.
A més, es tracta de la primera pel·lícula catalana d’animació amb aquesta tècnica. Iborra ho atribueix a que aquest tipus de cinema d’autor és complicat conjugar-lo amb la indústria, ja que a Catalunya és molt “naixent”, però espera que sigui “la primera de moltíssimes”.
ACN Barcelona
