Al John i la seva família l’estat d’alarma els va enganxar sense casa. Els havien desnonat feia pocs dies i ell, la dona i els seus dos nebots són des del 9 de març en un hostal de Barcelona, on van arribar-hi a través de serveis socials. Els quatre dormen en una petita habitació amb dues lliteres i han de compartir la cuina, el menjador i el lavabo amb altres persones. “No és com casa teva, que disposes de tot a l’hora que vols, aquí hem de tenir límits”, explica. La seva sort, diu, és que són una “família unida” i això els ajuda.
La Julia no ha de compartir l’espai on viu amb ningú però a Barcelona no hi té família, és mare soltera i ocupa amb els seus tres fills petits un baix en un edifici al barri de Ciutat Meridiana. “No és gens fàcil”, apunta, ja que “és un espai petit, té bastanta humitat i no hi ha escalfador d’aigua”.
A pocs carrers la Julia, també al barri de Ciutat Meridiana, a Nou Barris, hi viu l’Omar amb la seva dona i els seus tres fills, d’11, 8 i 6 anys. Quan van mudar-se al pis, el 2010, tot just acabaven de tenir el primer. El confinament els ha tocat amb família nombrosa però entre les mateixes parets. “El pis és petit, estret, i hi ha problemes entre els nens”, reconeix. Amb tot, es mostra optimista de cara al futur: “Tot passa”, comenta.
La Julia, en canvi, no és tan optimista. “Per a mi i els meus fills és angoixant”, expressa. La primera setmana, explica, ho va passar “fatal” perquè tenia febre i tenia por de trucar a emergències i no saber amb qui deixar els fills. “El confinament no és superable”, alerta, i assegura que se li està fent “dur”.
En una línia similar s’expressa el John, que apunta que en un espai petit com l’habitació que comparteix amb la dona i els nebots, és difícil, per exemple, poder fer-hi un “aïllament” preventiu. “Si un surt i agafa el virus estem tots a la mateixa habitació i això fa que hi hagi molt més risc, aquí és complicat”, afirma.
Més enllà d’això, també remarca que troba a faltar la intimitat com a parella i entén que per a la seva dona pot ser més complicat haver de compartir un espai amb només homes la major part d’hores del dia, encara que siguin els seus nebots i el seu marit.
L'”avorriment” dels nens i els joves
El John admet que malgrat que els primers dies portaven bé el confinament, els seus nebots, de 18 i 25 anys, ja estan “avorrits” d’estar des de fa tants dies tancats. “Els veig una mica incòmodes”, assenyala.
Entre tots quatre tenen un ordinador i es posen d’acord per veure pel·lícules o sèries a l’habitació però també veu que a mesura que avancen els dies el confinament és “més difícil de suportar”. El 95% del temps, diu, se’l passen junts a l’habitació de l’hostal i només surten als espais comuns per anar al lavabo o cuinar. Per això, confessa, allarguen tant com poden l’hora de llevar-se i així el dia se’ls fa més curt i menys pesat.
En el cas de la Julia els seus fills són més petits, d’11, 5 i poc més d’un any, i noten d’una altra manera el fet de no poder sortir de casa: “Ells tenen una rutina, van al casal…i només van a casa a sopar, dutxar-se i dormir i l’espai que tenien i gaudien fora ara els toca estar tancats”.
“Encara que vulguis organitzar-te, amb horaris, no és el mateix perquè és una altra dinàmica que et tanquin en quatre parets i pocs metres quadrats”, explica la Julia, que ho descriu com a “frustrant”.
L’Omar, pare de fills d’edats similars, comenta com per exemple hi ha baralles a casa per l’única televisió que hi ha, perquè per exemple un nen vol veure els dibuixos i un altre jugar a la consola. “El pis és petit, no tinc una altra sortida”, reconeix.
“Ho passem bé, malament, de vegades els nens fan deures o canten…”, diu l’Omar, que també els encomana tasques domèstiques, com parar la taula. “Passem el dia així, som aquí com tothom”, conclou.
Preocupació econòmica
Preguntats per quina és la seva preocupació ara, l’Omar menciona que a causa del confinament no té cap feina garantida ara per ara. De tant en tant, sortia al carrer a buscar ferralla però des que es van decretar les mesures de l’estat d’alarma només surt a comprar aliments.
En una línia similar, el John està preocupat perquè la seva dona, que cuidava d’una persona gran, va deixar de treballar perquè la família de la persona n’ha assumit la cura mentre duri el confinament. Així, com a mínim fins que no passi, no tornaran a trucar-la.
A ell l’avisaven ocasionalment per algun contracte d’obra però això també s’ha aturat i ara els nebots surten al carrer per comprar el menjar que els cal a la família.
Per això, recorda que va rebre la notícia de la pròrroga de l’estat d’alarma com un fet “descoratjador”. “Un necessita l’economia per viure i en la situació en què estem no tenim feina estable ni documentació”, destaca.
A més, sap que a l’hostal on són ara no s’hi podran quedar “per sempre”. Espera, però, que almenys puguin quedar-s’hi fins a trobar un lloc on viure.
Font: ACN Barcelona
