El tribunal segueix la tesi del TSJ basc i diu que l’interès del nadó no pot dependre de si té un o dos progenitors
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) s’ha pronunciat per primera vegada sobre el dret d’una mare en solitari a estendre la durada del permís per naixement i gaudir del temps de suspensió que hagués correspost a l’altre progenitor en cas de que el nounat hagués nascut en una família biparental. Una qüestió que, d’ençà que el Tribunal Superior de Justícia del País Basc dictés al novembre de 2020 la primera sentència que reconeixia aquest dret a una dona, ha generat diferents i enfrontats pronunciaments judicials no tan sols per part de jutjats socials de tot l’Estat sinó també de diferents Tribunals Superiors de Justícia.
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya s’ha alineat amb la tesi esgrimida pel TSJ del País Basc, si bé introduint matisos respecte la durada de l’extensió. Aquest és el cas, per exemple, del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana que en temps recents es va pronunciar en sentit contrari al que ho havia fet el seu homòleg basc, denegant l’existència del dret a estendre el temps de permís en tractar-se d’un període individual i intransferible entre progenitors.
A criteri del tribunal català, permetre a qui ha estat pare o mare en solitari perllongar la durada del permís per naixement és una mesura “amb un impacte positiu en el desenvolupament del nadó” i que, per tant, resulta adient per “privilegiar l’interès superior del menor”. Aquesta no és, però, l’única raó que aporta la sentència. Considera el TSJC que l’actual normativa, que no contempla aquest supòsit d’extensió ni fa distinció entre famílies constituïdes per un o dos progenitors, imposa “un tracte diferenciat entre famílies biparentals i monoparentals sense causa justificativa” amb la conseqüència de generar una situació “pejorativa per a les famílies monoparentals”, constituïdes en més d’un 80% del casos per una dona i la seva descendència. “Un percentatge sensiblement significatiu –afirma la sentència– que determina que es pugui assolir la conclusió que la monoparentalitat té gènere i que, per tant, són essencialment les dones les que es veuen afectades per la interpretació efectuada per l’entitat gestora”, obrint la porta a considerar que el criteri de l’INSS aboca a una situació de discriminació indirecta per raó de gènere.
Prevenir tota forma de discriminació o càstig
Denegar el dret de les mares en solitari a perllongar el permís que els correspon per naixement és, segons el TSJC, contrari al contingut d’un amplíssim ventall de tractats internacionals subscrits per Espanya i de disposicions legals tant comunitàries com nacionals, incloent-hi la pròpia Constitució espanyola, que obliga a garantir les millors condicions per a la criança i prevenir que les famílies monoparentals “es vegin abocades a situacions de pobresa i exclusió social”. Entre l’àmplia normativa citada pel TSJC en la seva resolució, la sentència fa especial esment a la Convenció de l’ONU de drets dels infants que manifesta, en el seu article 2, que “els Estats adoptaran totes les mesures apropiades per a garantir que el nen es vegi protegit contra tota forma de discriminació o càstig per causa de la condició (…) dels seus pares, els seus tutors o els seus familiars”.
En aquest sentit, la sentència destaca també que la legislació comunitària insta els estats membres de la UE a adoptar dins el seu marc legislatiu “ajuts específics” per evitar que els nounats puguin veure’s afectats per situacions d’especial vulnerabilitat que derivin de la condició dels progenitors, tal i com considera el TSJC que succeeix amb les famílies monoparentals. El tribunal català, però, manifesta que en aquest àmbit existeix una “insuficiència de tuteles legals”. Així, considera que a diferència de “les singularitats en l’ordenament legal” actualment contemplades per, entre d’altres, afavorir l’accés a l’Ingrés Mínim Vital o reforçar la protecció front a l’endeutament hipotecari de les mares en solitari “resulta del tot insòlita la inexistència en la normativa legal d’índole contractual laboral de cap singularitat concreta respecte les famílies monoparentals” malgrat el col·lectiu de les mares en solitari “té problemes addicionals per al ple gaudi d’aquests drets” entre els quals esmenta la manca d’ajuda en la cura del nadó o, habitualment, els menors ingressos de la unitat familiar.
Dret a estendre el permís per naixement
De tot plegat, conclou el TSJC que “en el cas de les famílies monoparentals, les progenitores (i, en el seu cas, els progenitors) tenen dret a l’acumulació del període de suspensió contractual –i de la corresponent prestació– a la que accedeixen els progenitors de les famílies biparentals”. Això sí, d’aquesta extensió, exclou les setmanes del període del puerperi és a dir, les primeres setmanes posteriors al part dedicades al restabliment físic de la mare que obligatòriament han de ser gaudides a jornada completa i de forma immediatament posterior al moment del naixement per ambdós progenitors. Afirma el TSJC que “no és possible aquí la ‘duplicació’ de temps, atès que el gaudi ha de ser conjunt”. És per aquesta raó que reconeix l’extensió en 8 setmanes (en el moment de néixer el nadó, el permís encara era de 12 setmanes) com a resultat de descomptar les 4 setmanes de puerperi que en aquell moment establia la legislació (actualment, 6 setmanes).
Pau Estévez, advocat de Col·lectiu Ronda que ha representat la mare en aquest procés que ha donat peu a una sentència pionera a Catalunya, valora de forma molt positiva “una resolució que afronta i corregeix les mancances de la legislació actual a l’hora de satisfer l’objectiu de vetllar per l’interès del menor i protegir les mares en solitari front a les dificultats addicionals que, de forma evident, pateixen respecte les mares que ho són en companyia d’una altra persona progenitora”. En aquest sentit, l’advocat critica que “s’hagi desenvolupat una normativa que apel·la a la corresponsabilitat en la criança sense incloure mecanismes de correcció i protecció pel col·lectiu de famílies monoparentals, generant un desequilibri injustificat en perjudici de les persones que, per una o altra raó, opten per accedir al dret de ser mares sense patir un perjudici per ser-ho a través d’un model de família diferent a l’estrictament tradicional”. De la sentència, “molt valuosa i extensament documentada, Estévez només retreu el fet que es descompti del període d’extensió el temps del puerperi, “ja que aquestes setmanes estan dedicades al restabliment físic de la mare i no tan sols a la cura del nadó i per això cal prevenir la possibilitat que, en determinats casos, aquesta cura pugui ressentir-se quan l’embaràs, el part o el post-part estigui acompanyat d’especials dificultats o afectacions per a la mare”.
Font: ACN Barcelona
