A finals del segle XIX i començaments del segle XX, si un anava a Nova York o Londres i mirava cap amunt, a més d’algun gratacel podia trobar-se a bebès penjant, suspesos en l’aire en una gàbia. Estaven prenent el sol.
Literalment va anar així, o gairebé. La història va començar cap a 1885, moment en què el doctor Luther Emmett Holt va escriure sobre la importància de la “ventilació” per als bebès en el seu llibre, The Care and Feeding of Children. Aquesta afirmació va resultar en el que és potser un dels invents més estranys i horrorosos del segle XX: les gàbies per a bebès.
Holt tenia la intenció que el seu text s’usés com un manual per a auxiliars d’infermeria i mares que necessitaven consells útils per cuidar i alimentar a les criatures. Igual que els capítols que cobreixen temes bàsics sobre la cura del bebè, com per exemple banyar-se o alletar, el doctor va dedicar una secció titulada “Prendre aire” dedicada a la importància de permetre-li al nen prendre aire fresc de manera regular.
L’home va continuar explicant que aquest procés de ventilació donaria com resultat uns nens més forts amb el pas del temps, nens que serien menys propensos als refredats i les infeccions que aquells que no estiguessin airejats.
La veritat és que amb el pas del temps les seves conclusions no van resultar gens desgavellades. Un estudi de fa uns anys publicat al Journal of Environmental Psychology va relacionar l’exposició regular a l’aire fresc amb una major vitalitat, i una recerca encara més recent va demostrar que els bebès que estaven exposats a plena llum durant les hores de la tarda dormien millor que els que no ho estaven.
De fet, es creu que aquest patró de somni regular pot ajudar al desenvolupament primerenc del rellotge biològic, la qual cosa pot resultar en una funció hormonal saludable i possiblement reduir els efectes secundaris de la privació del somni com la depressió, l’obesitat i disminució de l’estat d’alerta durant el dia.
Inventades a Estats Units l’any 1922, les gàbies per a nens permetien que les mares que vivien a la ciutat oferissin als seus petits aire fresc.
El disseny també incloïa un sostre inclinat que es col·locava sobre l’objecte per protegir als bebès engabiats d’elements agressius com la pluja i la neu. Una vegada instal·lada, el cuidador podria simplement col·locar al bebè dins de la canastra de filferro i seguir amb les tasques de la casa.
L’interior de les gàbies dels bebès també podia estar folrat amb tela suau o una canastra perquè el bebè dormís, i les mares acostumaven a dipositar algunes joguines per mantenir als petits ocupats mentre estaven suspesos 10, 20 o 30 pisos per sobre del nivell del sòl.
Afortunadament, la popularitat de les gàbies va disminuir al moment del segle XX en què les percepcions sobre la seguretat infantil van començar a canviar.
Font: Curiositats.cat
Foto: Fox Photos/Getty Images | Mashable
