El teatre infantil té una fàcil comparació: és com el menú infantil dels restaurants. Tothom es pensa que és molt senzill, que és secundari, que no cal dedicar-hi gaires recursos i que millor no complicar-se la vida, perquè, al cap i a la fi, els nens i nenes no mengen res més enllà dels macarrons i el pollastre arrebossat. A més, no aprecien l’alta gastronomia, ni les receptes elaborades amb ingredients que aporten aromes intensos, colors contrastats i sabors inesperats. Vaja, que si un restaurant aposta per un menú infantil amb diversos plats per triar o que vagi més enllà de la pasta i algun tipus de carn empanada, sestà preocupant massa per un públic que no dóna més de si.
Però res més lluny de la realitat. Fa uns ays em vaig discutir amb la cambrera d’un restaurant perquè volia endossar-me el menú infantil i jo li demanava pels meus fills un plat de menestra i peix en salsa. «És que els nens no es mengen el peix i menys amb salsa», em deia. Serà perquè no els hi donem l’opció? Serà perquè donem per fet que les criatures no mereixen gaudir del menjar? O de la varietat d’ingredients? O dels sabors nous? O d’una alimentació saludable que els faci créixer? I el teatre infantil? També ha de ser macarrons i pollastre? Serà que pensem que per sota d’un metre vint no tenen capacitat per valorar si un espectacle els agrada o no?
Les criatures són un públic exigent. I cal tenir-les en compte no només com a comensals secundaris que es conformaran amb l’última línia del menú, escrita a base de tòpics.
El teatre infantil és una oportunitat. Igual que amb el menjar, els nens i nenes que gaudeixen d’espectacles que els interpel·len com a persones intel·ligents, com a públic amb ganes de reflexionar, de sentir, d’identificar-se amb els personatges, de vibrar amb el que estan veient a l’escenari creixen. I són més lliures. Perquè un plat de pasta i escalopa pot ser deliciós, sempre que no sigui perquè algú pensi que no pots menjar res més. Els infants necessiten poder veure a escena espectacles que parlin sobre qualsevol tema, han de poder tastar escenes tristes, han de poder gaudir de formats diferents i arriscats, han de tenir l’oportunitat de viure el teatre amb la infinitat de possibilitats que ofereix.
Per això, per sort hem entès que cal atrevir-se a fer propostes agosarades. La tendresa infantil és compatible amb el sentit de l’humor més absurd i abstracte i la innocència ha de poder afrontar temes dramàtics.
La cultura és una finestra des d’on veiem paisatges que sense la creativitat que ens ofereix no seríem capaços d’imaginar. No podem tancar-la ni posar-li cortines pel fet que qui mira són ulls infantils. Al contrari, cal obrir-la del tot, cal agafar-los en braços i alçar-los perquè vegin més i millor i més lluny.
Potser després, resulta que quan el cambrer els pregunta què volen, de tots els plats del menú, trien macarrons gratinats i pit de pollastre arrebossat. Però segur que seran deliciosos, perquè el xef hi posarà la dedicació, els coneixements i la inspiració que posaria si el comensal fos un crític culinari.
El teatre infantil ha de ser el mateix
Font: Escenafamilar.cat
