Els casals cars i no tenir xarxa collen les mares: “No volem compassió, sinó fer visible la dificultat de criar soles”
Per a moltes famílies monoparentals, l’estiu és una època de l’any complexa. Sense escola, amb casals que sovint no poden assumir econòmicament i amb menys xarxa familiar que els doni suport, es veuen obligades a fer mans i mànigues per cuidar els fills mentre treballen. L’Associació de Famílies Monoparentals de Catalunya ha alertat que la càrrega emocional i econòmica s’agreuja durant aquests mesos i ha avisat de la “por” que moltes usuàries manifesten quan arriba el mes de juliol. Tant l’entitat com les afectades consideren que calen ajudes específiques, una llei estatal que unifiqui el reconeixement d’aquest model familiar i mesures reals de conciliació: “No volem compassió, sinó que s’entenguin les dificultats de criar soles”.
El final de curs és un sotrac per a moltes famílies, que han de continuar treballant mentre organitzen amb qui es queden els fills. La situació s’agreuja en el cas de les famílies monoparentals, que constaten que l’inici del període no lectiu representa un trencaclosques logístic i emocional majúscul.
Aquest és un temor compartit per moltes mares monoparentals, que fan veritables malabars per poder seguir treballant sense deixar els fills desatesos. Entre els principals mals de cap hi ha qüestions com què fer amb els fills quan l’escola tanca, com pagar els casals i, sobretot, com mantenir-se emocionalment i econòmicament estables.
Ariadna Papió, mare monoparental del Martí, un nen de 13 anys que la dona va adoptar al Marroc quan tan sols era un nadó, ha assegurat que l’arribada d’aquesta època de l’any sempre l’ha angoixat. “Treballo fent vestuari per al cinema i passo moltes hores fora de casa”, ha explicat Papió, que ha indicat que no disposa d’una xarxa familiar que pugui fer-li costat i que amb un sol sou no pot afrontar la despesa de pagar un casal quatre setmanes.
Ha admès que ara que el Martí ja és més gran, pot quedar-se sol a casa de tant en tant, tot i que ha lamentat que aquesta opció sovint es tradueix en deixar-lo “davant d’una pantalla”. Amb tot, ha reconegut que quan era petit va passar per un autèntic calvari. “Jo visc a Poble-sec i allà amb altres famílies del barri ens vam organitzar per ajudar-nos, perquè era l’única manera”, ha explicat. De fet, ha recordat que quan el nen era petit va veure’s obligada a oferir una habitació de casa seva a canvi d’un canguratge del petit.
També ha narrat que va arribar a plantejar-se una reducció de jornada, però ha dit que econòmicament aquesta solució era insostenible: “Amb un sou de mitja jornada no arribes a final de mes a Barcelona”, ha sentenciat.
Impacte emocional
Papió ha assegurat que les limitacions que aquestes famílies afronten durant les vacances també tenen un impacte emocional sobre els infants, perquè veuen que fan menys activitats que els seus companys o unes vacances més modestes: “Nosaltres visitem amics o familiars, però res de viatges en avió o estades llargues”, ha explicat Papió, que ha assegurat que amb l’arribada de l’adolescència, les comparacions es tornen més punyents.
Ajuda institucional insuficient i desigual
Tot i que existeixen beques municipals per a activitats d’estiu, es queixa que aquestes es concedeixen per renda i no contemplen les famílies monoparentals com a categoria amb necessitats específiques. “És com si fóssim invisibles. Puntuem una mica més, però no hi ha res pensat específicament per a nosaltres”, ha criticat la mare.
Socialment la situació tampoc és fàcil. “La majoria de gent no ho entén. No et veuen com una família amb més dificultats. Et tracten igual, però sense pensar que estàs sola amb tot”, ha lamentat.
Una llei pendent i una societat que encara no escolta
A l’estat espanyol, hi ha dos milions de famílies monoparentals, el 80% de les quals liderades per dones. El nombre de dones que decideixen ser mares en solitari ha augmentat un 33% en l’última dècada. Tot i això, només set comunitats autònomes les reconeixen oficialment, entre elles Catalunya, amb un carnet que dona accés a alguns descomptes.
Bàrbara Moreno, directora de projectes de l’Associació de Famílies Monoparentals de Catalunya, ha reclamat una llei estatal que unifiqui drets i ajudes: “Tenim el carnet, però els recursos són molt limitats. Les mares arriben a l’estiu amb por, amb cansament acumulat i sense xarxa de suport”, ha assegurat.
Les entitats com l’Associació de Famílies Monoparentals de Catalunya, que atén 150 famílies, supleixen aquestes mancances oferint als seus membres espais de joc, piscines o tallers. Amb tot, els recursos són molt limitats i sovint depenen de voluntariat.
Una de les eines més valuoses que ofereixen les entitats és la possibilitat de crear xarxa entre mares. “Organitzem trobades durant l’any perquè es coneguin, s’ajudin i puguin fer torns per cuidar els infants”, ha explicat Moreno. Però no totes les mares poden o saben com entrar en aquestes dinàmiques. “Hi ha dones que arriben sense ningú, sense família ni amistats, i començar de zero és molt difícil”, ha afegit.
Segons Moreno, és fonamental que la societat comprengui millor les dificultats a les quals s’enfrontem aquestes famílies: “No volem compassió, sinó que s’entenguin les dificultats de criar soles i visibilitzar els reptes als quals ens enfrontem”, ha subratllat.
Garantir espais segurs durant l’estiu
Per donar resposta a les necessitats de famílies vulnerables durant l’estiu, Càritas Diocesana de Barcelona transforma els seus centres oberts en esplais adreçats a infants en risc. Alguns dels participants són fills de famílies monoparentals que no poden accedir als esplais municipals o als que s’ofereixen des de les escoles, perquè es troben en una situació administrativa irregular i no poden optar a beques. Mireia Emilià, responsable del programa de Família i Infància de l’entitat, ha explicat que prop de 600 petits passen per aquests casals durant els mesos de juliol i agost, o participen en colònies o altres activitats de lleure que s’impulsen des de l’entitat.
Emilià ha posat l’accent en la importància de garantir “espais segurs i educatius” més enllà de l’àmbit acadèmic, on els infants puguin socialitzar-se, jugar i sortir del seu entorn immediat. “Parlem de nens i nenes que sovint viuen en habitacions de relloguer, sense espais comuns ni possibilitats de lleure. Si no hi hagués aquests projectes, probablement es quedarien tancats a casa tot l’estiu”, ha assenyalat. Els casals, a més, cobreixen dues necessitats bàsiques: l’alimentació i l’oci. Tots els infants reben esmorzar i dinar, amb menús equilibrats que garanteixen la seva nutrició durant un període en què moltes famílies no poden assumir aquest cost. A banda, a l’espai els infants gaudeixen de tallers, piscina, activitats dirigides i excursions.
Un altre aspecte clau és la continuïtat en l’acompanyament educatiu. Els infants que participen en casals sovint ja han estat atesos durant el curs escolar en els centres oberts de Càritas, i això permet que siguin els mateixos educadors qui els acompanyin també durant les vacances. “Són referents per a ells i elles. Coneixen les seves realitats, les seves necessitats, i poden oferir una cura coherent i pròxima”, ha dit Emilià que ha assegurat que aquest és un fet especialment significatiu en el cas dels infants de famílies monoparentals, ja que moltes “no tenen xarxes de suport massa estables”. Per tot plegat, la responsable de l’entitat ha donat suport a la reivindicació d’ajudes específiques per a famílies monoparentals, especialment per aquelles que es troben en situacions d’exclusió.
Un casal que dona aire a mares que crien soles
Araceli Villajulca, una veïna de Barcelona de 29 anys que va arribar del Perú fa un any i mig amb la seva filla de deu anys i el seu fill de vuit, ha explicat que l’any passat va passar les vacances tancada a l’habitació on viu amb els menors. “Tot i que vaig passar els dies amb ells i intentava dur-los a la platja i fer coses, el que més recordo són les quatre parets i la calor”, ha relatat la dona, que ha dit que va ser un patiment, perquè es trobava en una situació molt complicada i tampoc tenia amb qui deixar-los per buscar feina. Així, ha dit que aquest any, gràcies al casal d’estiu de Càritas, la seva situació ha canviat completament. “Porto els nens de nou del matí a quatre de la tarda, esmorzen i dinen aquí, estan ben cuidats i contents i, a més, jo tinc una mica d’aire i temps per formar-me i treballar”, ha assegurat.
Villajulca ha narrat que va arribar a Catalunya buscant una millor vida i opcions de tractament pels petits, que tenen un diagnòstic de Trastorn de l’Espectre Autista (TEA). Així, ha afirmat que el casal ha suposat una millora emocional molt significativa pels dos infants. “El meu fill petit abans no suportava estar amb altres nens. Ara juga, crida, i fins i tot em diu ‘adéu, mama’, quan l’acompanyo”, ha explicat. També ha indicat que la seva filla tampoc volia sortir, ni tenia inquietud per activitats com la lectura. “Ara s’il·lusiona amb cada excursió, prepara la motxilla la nit abans, en definitiva tots dos viuen l’estiu amb alegria”, ha indicat.
En aquest mateix sentit s’ha expressat Sonia Esperanza Laurente, una altra mare d’origen peruà que ha trobat en aquest casal un espai que li dona respir. Té 45 anys, és mare sola d’un nen de vuit, i estudia mentre treballa hores esporàdiques. “Quan vam arribar aquí, només érem ell i jo. El meu fill pensava que no teníem ningú. Però a Càritas ens van obrir la porta. Aquí ha après a conviure, a relacionar-se amb altres infants, i jo sé que puc tenir aquest espai per organitzar-me”, ha afirmat.
La dona, que és veïna del barri hospitalenc de Santa Eulàlia, ha comentat que cada dia ha de fer un trajecte de prop de 30 minuts per dur el petit fins a l’espai. Amb tot, ha dit que aquest és un desplaçament que no li pesa perquè aquest servei s’ha convertit per a ells en una “família” amb qui pot comptar sempre. Així mateix, ha reconegut que no disposar d’aquest servei suposaria un problema logístic important per a ella: “Hauria de parlar amb coneguts i veïns i demanar ajuda i crec que, sobretot per a ell, seria molt frustrant perquè sentiria que no tenim a ningú que ens faci costat”.
Norma Vidal | ACN Barcelona
