El io-io és una joguina infantil consistent en un disc de fusta, plàstic o altres materials la vora dels quals té una ranura profunda al voltant de la qual s’atropella un fil o cordill prim que, lligat a un dit i mitjançant sacsejades, fa pujar i baixar el disc alternativament.
Història del io-io
Un artefacte similar al io-io existia ja cap a l’any 1000 aC a la Xina, on s’utilitzava com a instrument hipnòtic. No obstant això, a l’origen, el io-io del qual deriva la joguina actual era un estri de caça, similar al de les boleadoras dels gautxos, que els tagals de les Filipines havien usat durant més de 400 anys. Eren grans i tenien vores afilades i tacs, i estaven lligats a unes sogues llargues. Cap al 1800 el io-io va arribar a Europa com una versió en forma de joguina d’aquesta arma. Els britànics, a més de yo-yo, el van anomenar bandalore, quiz i joguina del príncep de Gal·les, mentre que els francesos el coneixien com a incroyable (increïble) o l’emigrette. Als Estats Units va arribar a la dècada del 1860, però no es va difondre fins a la dècada del 1920. Pedro Flores, un immigrant filipí, va ser la primera persona que va produir io-ios en grans quantitats. Les joguines de Flores duien el nom de yo-yo.
El 1929, el nord-americà Donald Duncan va comprar els drets a Flores, va convertir la paraula yo-yo en una marca de mercat (®) i va canviar el nus fix que fins llavors connectava el cordill amb l’eix per un llaç que permetia una major versatilitat a la joguina.
font: Viquipèdia
World yo-yo Contest
Us poso un vídeo del campió de la World Yo-yo Contest d’aquest any 2010, per inspirar una mica els vostres fills.
