La donació d’òvuls és una tècnica de reproducció assistida que permet aconseguir un embaràs quan no és possible utilitzar els òvuls propis.
El camí cap a la maternitat no sempre és senzill. Els avenços en medicina reproductiva han permès que moltes dificultats que fa unes dècades limitaven les possibilitats d’aconseguir un embaràs disposin actualment de diferents alternatives. Una d’aquestes opcions és l’ovodonació o donació d’òvuls, una tècnica de reproducció assistida indicada en determinades situacions en què no és possible o recomanable utilitzar els òvuls propis.
Recórrer a una donació d’òvuls pot generar molts dubtes, tant sobre el procediment mèdic com sobre les seves implicacions emocionals i genètiques. Conèixer com funciona el tractament i quines són les seves diferents fases pot ajudar les persones que es plantegen aquesta possibilitat a afrontar el procés amb més informació.
Què és l’ovodonació?
L’ovodonació és un tractament de fecundació in vitro (FIV) en què els òvuls utilitzats procedeixen d’una donant.
Aquests òvuls es fecunden al laboratori amb els espermatozoides de la parella de la receptora o, quan és necessari, amb semen procedent d’un donant. Aquesta última possibilitat permet que també puguin recórrer al tractament dones sense parella masculina i determinades parelles de dones.
Després de la fecundació, els embrions es mantenen durant diversos dies al laboratori perquè evolucionin. Quan arriben al desenvolupament adequat, se selecciona un embrió per transferir-lo a l’úter de la dona receptora amb l’objectiu que s’hi implanti i comenci l’embaràs.
Els embrions viables que no es transfereixen poden conservar-se mitjançant vitrificació, una tècnica de congelació ultraràpida que permet utilitzar-los posteriorment si és necessari.
Quan pot estar indicada l’ovodonació?
Les raons per les quals un especialista pot plantejar una donació d’òvuls són diverses i sempre depenen de la situació clínica de cada dona.
Una de les més habituals és l’edat materna, ja que amb el pas dels anys disminueixen progressivament tant la reserva ovàrica com la qualitat dels òvuls, especialment a partir dels 40 anys.
També pot plantejar-se en dones amb insuficiència ovàrica prematura, quan els ovaris deixen de funcionar correctament abans de l’edat habitual de la menopausa. Aquesta situació pot produir-se espontàniament o estar relacionada, entre altres causes, amb determinats tractaments contra el càncer o intervencions quirúrgiques.
Una altra indicació són els intents repetits de fecundació in vitro amb òvuls propis sense aconseguir un embaràs evolutiu, especialment quan existeix una baixa resposta ovàrica, problemes relacionats amb la qualitat dels òvuls o avortaments de repetició.
Finalment, també pot considerar-se aquesta tècnica quan existeix el risc de transmetre determinades malalties genètiques hereditàries.
Com funciona una ovodonació pas a pas?
El procés consta de diverses fases i implica la coordinació de l’equip mèdic, el laboratori d’embriologia, la donant i la dona receptora.
1. Primera visita i estudi de la receptora
Abans d’iniciar el tractament es realitza una valoració mèdica completa.
L’especialista estudia l’historial clínic de la dona i pot realitzar una exploració ginecològica, ecografies i diferents analítiques. L’objectiu principal és comprovar que l’úter es troba en les condicions adequades per acollir un embaràs i determinar el tractament més apropiat.
Quan s’utilitzarà el semen de la parella, també se n’avalua habitualment la qualitat mitjançant un seminograma i les proves que l’equip mèdic consideri necessàries.
2. Selecció de la donant
La selecció de la donant és una de les parts més importants del procés.
A Espanya, la donació de gàmetes és anònima i confidencial i la selecció correspon als equips mèdics dels centres autoritzats. Les donants han de ser majors de 18 anys, tenir un bon estat de salut psicofísica i superar els estudis establerts per descartar determinades malalties genètiques, hereditàries o infeccioses transmissibles.
Els equips mèdics tenen en compte les característiques fenotípiques i altres criteris clínics a l’hora de realitzar l’assignació de la donant.
En alguns tractaments també poden efectuar-se estudis genètics de portadors per reduir el risc que la donant i la persona que aporta els espermatozoides comparteixin mutacions recesives relacionades amb determinades malalties hereditàries.
Preparació de l’endometri
Mentre es desenvolupa el procés relacionat amb els òvuls de la donant, cal preparar l’endometri de la dona receptora.
L’endometri és el teixit que recobreix l’interior de l’úter i el lloc on haurà d’implantar-se l’embrió.
La preparació pot fer-se aprofitant el cicle natural de la dona o mitjançant tractament hormonal, segons cada cas. Quan s’utilitza medicació, habitualment s’administren estrògens per afavorir el creixement de l’endometri i posteriorment progesterona per preparar-lo per a la implantació.
Durant aquesta fase es realitzen controls ecogràfics per comprovar l’evolució de l’endometri i determinar el moment més adequat per efectuar la transferència embrionària.
A diferència d’una fecundació in vitro amb òvuls propis, la dona receptora no ha de sotmetre’s a una estimulació ovàrica ni a una punció per extreure els òvuls, ja que aquests procediments corresponen a la donant.
Fecundació dels òvuls i desenvolupament dels embrions
Una vegada obtinguts els òvuls de la donant, aquests es fecunden al laboratori.
Una de les tècniques que es poden utilitzar és la ICSI o injecció intracitoplasmàtica d’espermatozoides, que consisteix a introduir un espermatozoide directament a l’interior d’un òvul madur.
Després de la fecundació, els embrions es mantenen en incubadores amb unes condicions controlades de temperatura, oxigen i altres paràmetres necessaris per al seu desenvolupament.
En molts tractaments es busca que els embrions arribin a l’estadi de blastocist, habitualment al cinquè o sisè dia de desenvolupament. En aquest moment, l’equip d’embriologia pot valorar-ne l’evolució i seleccionar l’embrió que presenta les característiques més adequades per a la transferència.
La transferència embrionària
Quan l’endometri està preparat i l’embrió ha assolit el desenvolupament adequat, arriba el moment de la transferència embrionària.
Es tracta habitualment d’un procediment breu i ambulatori que no necessita anestèsia. Mitjançant un catèter molt fi introduït a través del coll de l’úter, el ginecòleg diposita l’embrió a la cavitat uterina, normalment sota control ecogràfic.
Després d’un breu període a la clínica, la dona pot tornar a casa i seguir les indicacions de l’equip mèdic.
Al cap d’uns dies es realitza una analítica de beta-hCG, l’hormona que permet confirmar si s’ha produït l’embaràs.
Què passa amb la genètica del nadó?
Aquesta és una de les qüestions que més dubtes pot generar entre les dones que es plantegen una ovodonació.
L’òvul aporta el material genètic de la donant i l’espermatozoide aporta el de l’home o donant de semen. Per tant, la dona receptora no aporta l’ADN de l’òvul.
Això no significa, però, que la gestació sigui un procés passiu. Durant l’embaràs existeix una interacció biològica constant entre la mare gestant, la placenta i el fetus.
Aquí entra en joc l’epigenètica, que estudia els mecanismes que poden influir en l’activació o desactivació de determinats gens sense modificar la seqüència de l’ADN. Factors relacionats amb l’entorn intrauterí poden intervenir en la manera com s’expressen determinats gens durant el desenvolupament fetal.
Per tant, encara que el material genètic de l’òvul procedeixi de la donant, l’organisme de la mare gestant proporciona l’entorn biològic en què el futur nadó es desenvolupa durant tot l’embaràs.
Quines possibilitats d’èxit té l’ovodonació?
Un dels principals avantatges de l’ovodonació és que permet utilitzar òvuls procedents de dones joves i seleccionades després dels controls mèdics corresponents. Això fa que l’edat dels òvuls depengui de la donant i no de l’edat de la dona que gestarà l’embaràs.
Les possibilitats d’èxit, però, no són iguals en tots els casos. Depenen de múltiples factors, entre els quals hi ha la qualitat embrionària, les característiques de l’endometri, l’estat de salut de la receptora, la qualitat del semen i les particularitats de cada tractament.
Per aquest motiu, les taxes generals publicades per les clíniques o els registres de reproducció assistida s’han d’interpretar sempre amb prudència i no poden considerar-se una garantia individual d’embaràs.
Una decisió que també té una dimensió emocional
L’ovodonació no és únicament un procediment mèdic. Per a moltes dones i parelles, acceptar que l’embaràs no podrà aconseguir-se amb òvuls propis comporta també un procés emocional.
Poden aparèixer dubtes sobre la genètica, el vincle amb el futur fill, la manera d’explicar-li el seu origen o la pròpia vivència de la maternitat.
Disposar d’informació mèdica clara i assessorament professional permet prendre una decisió més conscient. En alguns casos, el suport psicològic especialitzat en fertilitat també pot ser útil abans, durant o després del tractament.
Cada situació és diferent i l’ovodonació no és necessàriament l’opció adequada per a totes les dones. La valoració individual per part d’un equip especialitzat en reproducció assistida és la que permet determinar les alternatives disponibles i valorar-ne els beneficis, les limitacions i els possibles riscos.
Per resoldre dubtes sobre l’ovodonació o valorar si aquest tractament pot ser adequat en cada cas, es pot contactar amb l’equip de Fertilab, que ofereix assessorament personalitzat i estudia cada situació de manera individual.
👉 Contacta amb l’equip de Fertilab
