La malaltia és menys freqüent en menors, però amb “pitjors repercussions” per al desenvolupament de l’infant
L’Hospital Germans Trias i Pujol va posar en marxa el desembre de 2020 una unitat pionera de Covid persistent orientada a la població pediàtrica. Menors d’edat que s’havien infectat al març seguien amb símptomes mesos després. Eren els primers compassos d’una ‘subpandèmia’ que encara avui provoca estralls. Actualment, Can Ruti atén uns 80 infants, però al llarg d’aquests anys n’han tractat prop de 200. La freqüència de la malaltia és molt menor que en la població adulta i també té un índex molt més elevat de recuperació -el 53% han rebut l’alta. Per contra, la cap de Pediatria de Can Ruti, Maria Méndez, explica a l’ACN que hi ha “pitjors repercussions” perquè la malaltia impacta en un moment vital de “màxim desenvolupament” a tots nivells.
La doctora explica que quan “l’aturada” vital que implica la Covid persistent afecta un infant es tallen de cop necessitats bàsiques per al desenvolupament personal, com els estudis, l’esport o la socialització: “Molts d’ells ho han viscut molt malament, amb una repercussió emocional important”.
El nen, a l’època en què això li passa, s’ha d’estar aprenent, s’ha d’estar preparant uns exàmens per a entrades a l’activitat, ha de fer la seva carrera, per dir-ho d’alguna manera, esportiva, la socialització, ha de poder sortir amb els amics, fer esport… I de vegades no podíem fer tot això. O sigui que la repercussió, jo crec que és pitjor que en un adult.
Des de la unitat pediàtrica de Can Ruti s’ha fet un “acompanyament” integral, on el suport psicològic ha tingut un paper destacat, juntament amb la rehabilitació física i neurocognitiva, que han estat al llarg d’aquests quatre anys els pilars del servei de Covid persistent pediàtrica.
Menys casos i un percentatge de recuperació més elevat
I si aquesta és la ‘creu’, la ‘cara’ és que la freqüència de casos està molt per sota de la mitjana en població adulta. Méndez diu que, en part, això s’explica perquè en menors, sobretot en els nens més petits, és molt més difícil detectar la malaltia per una simple “qüestió d’edat”.
“Un dels símptomes principals són les alteracions neurocognitives, però en un nen petit no hi ha antecedents sobre les notes que treia o el temps que dedicava a estudiar. És difícil veure si està pitjor que abans”, relata la doctora. En aquest sentit, la majoria de casos que han acabat derivats a Can Ruti són de nens de més de 10 anys i, sobretot, adolescents.
La majoria de pacients han estat en observació per part de la unitat durant almenys un any, tot i que alguns han estat fins a dos anys convivint amb la malaltia, sobretot en els primers anys de la pandèmia. Darrerament, els casos nous són “molt poquets”. A més, del total de casos tractats, pràcticament la meitat han estat donats d’alta.
Investigació i visibilització social
La ciència, però, no poden donar una explicació a les dades. “Molts casos s’han solucionat espontàniament”, admet Méndez. La cap de Pediatria de Can Ruti apunta a la necessitat de seguir investigant per poder donar resposta a moltes d’aquestes preguntes: “Desconeixem encara moltes coses i no sabem què fa que un pacient s’acabi recuperant o no”.
Per la doctora Méndez, un altre dels reptes que ha deixat la Covid persistent ha estat la de la visibilització social de la malaltia en determinats grups d’edat: “Ha costat molt visibilitzar que els nens també la podien patir”. Des de Can Ruti diuen que a l’inici de la pandèmia va ser difícil fer-ho entendre a algunes escoles. Ara, diu, “ja s’accepta”.
“He après que puc amb tot el que em proposi”
Una de les 200 pacients que ha passat per la unitat pediàtrica de Covid persistent de Can Ruti és la Laura Prats. Ara té 22 anys i està a punt d’acabar la universitat, però quan es va contagiar, l’1 de gener de 2021, era encara menor d’edat. Explica que va ser un “xoc emocional” que es va allargar prop de dos anys: “És com si la vida s’aturés de cop”.
Com passava en molts casos, la Covid es va començar a manifestar amb episodis de febre. Seguint els protocols, es va haver de confinar, però quan ja hauria de poder recuperar la normalitat seguia amb els símptomes: “En comptes d’anar com a millor, anava a pitjor”. Prats detalla que en pocs dies van començar els mals de cap i pèrdues de força i mobilitat.
Al deteriorament físic se li afegia l’angoixa d’haver d’afrontar el darrer curs de Batxillerat i la preparació de les proves de Selectivitat amb la malaltia: “Estava cansada tot el dia, necessitava dormir i no podia estudiar més de mitja hora seguida. Tampoc tenia gana i quasi no menjava”.
Una de les frustracions que més recorda és la convivència amb les escales de casa. Al seu domicili hi ha catorze graons que separen la planta baixa del primer pis i durant un temps trigava “més de mitja hora” en pujar-les. La Covid li va fer perdre molta força i, de fet, encara avui és una de les seqüeles que li han quedat.
El seu ingrés a Can Ruti va ser dos mesos després del contagi, entre finals de febrer i principis de març. Però l’alegria d’una possible sortida era del tot continguda: “Des d’un primer moment ens van dir que m’intentarien ajudar, però la situació era nova per a tothom i no em podien garantir res”.
Allà va estar acompanyada per rehabilitadors, nutricionistes, psiquiatres i psicòlegs, però no millorava. Tampoc va empitjorar i l’estancament va dur a reduir la intensitat de tractament en arribar l’estiu. “Es va fer tot el que es podia i a partir de llavors era qüestió de temps i paciència”. Un any després rebria l’alta. La Covid havia marxat sense donar explicacions.
Durant tot el procés, Prats no va deixar d’estudiar, no sense dificultats. De fet, sovint els estudis era l’únic que la mantenia activa. Va aconseguir acabar Batxillerat, aprovar la Selectivitat i començar una carrera que ara està a punt d’acabar. “He après que puc amb tot el que em proposi”, es felicita.
Fent la mirada enrere, aquesta jove de Cabrera de Mar creu que malgrat que el tràngol l’experiència li ha donat també coses bones a escala personal i emocional. Tot i això, encara avui es fa una pregunta que potser sobrevola el cap de molts pacients de Covid persistent: “Per què a mi?”
Jordi Pujolar | ACN Badalona / Cabrera de Mar
