Avort bioquímic i pensar en un altre embaràs?

[Lanana]

Hola noies,

Escric pq aquest dissabte vaig patir un avort bioquímic i ara tinc molta por. Us explico com ha anat tot.

Jo portava molts anys amb el novaring pq tinc endometriosis lleu. Quan van decidir que volíem embarassar-nos vaig deixar el nuvaring i no ovulava passat 3 mesos així que la meva gine em va dir que anés a una clínica de fertlitat. Hi vam anar i allà va començar la llarga llista de proves i controls de cicle amb la qual cosa durant un mes i mig aprox he anat dos cops per setmana a fer-me ecos i analítiques. No em va caldre cap tractament i vaig ovular de forma natural. Com que estava hipercontrolada em van dir quan ovulava i ho vam provar. Em vaig quedar embarassada al primer intent. No em va venir la regla el dia exacte i jo tenia simptomes des de feia una setmana, em vaig fer la prova i positiu. Al cap d'una setmana justa avortava. A l'hospital em van dir que era molt freqüent i que de fet, moltes dones no n'eren conscient pq pots pensar que és un retard de la regla.

Després d'això, jo li vaig dir a la meva parella que necessitava un break, que aquests mesos havien estat molt intensos i amb força pressió i que jo volia viure això amb il.lusió i que ara no la tenia. Ell hi està d'acord, per ell tambe ha estat durillo. Jo no sento cap pèrdua, almenys conscientment. No havia ni fet una eco i no m'havia donat temps d'assimilar res, només sabia que els simpotemes d'embaràs no m'agradaven massa però, teníem moments d'il.lusió amb la parella.

Jo sempre he tingut por a l'embaràs: a no trobar-me bé, a que hi hagi complicacons, malformacions, etc i ara aquesta por crec que és pànic.

Ahir vam anar la gine de la clinica de fertilitat i i vaig dir que necessitava un espai de temps i em va dir que no em podia permetre el luxe d'esperar per edat (tinc 37 anys). Finalment, vam quedar que no pasaríem cap barrera i si m'hi quedava genial i que si a finals d'any no m'hi he quedat segurament caldria fer una in vitro.

Algú té aquesta por tant intensa? A mi m'agrada molt la idea de ser mare però, tampoc no crec que sigui la meva finalitat com a dona, vull dir que, sense fills també podem ser felices i sentir-nos realitzades i no vull que aquest tema es converteixi en un obsessició.

Gràcies!

[turuleta]

Buf...doncs pensatho b aixo de ser mare...pq es un canvi radical de vida de prioritats i de forma de vida...si no ho necessites...pensatho...
Per altra banda 37 anys...no tagoviis...segur q tens temps...una mica ansies el metge...
I por a les malformacions...jo tb en tenia.per auxo ens vam fer proves.i por pels meus fills...jo crec q es un no parar des q els conceps

[Lanana]

Potser no m'he explicat bé.
No em van por els canvis de vida per ser mare, cap por amb això. La por és a l'embaràs, a un altre avort, a problemes durant l'embaràs. La dedicació, l'educació, etc d'un fill no em fa por, crec que estic preparada per ser-ho, em fa por el procés fins arribar a ser-ho i més després de l'avort bioquímic. M'he explicat?

[Gustineta]

Hola Lanana,

Primer de tot, em sap greu que hagis hagut de passar per un bioquímic.

Tenir por és normal, i més després d'un avortament i tan recent.

A mi em va ajudar molt a decantar la balança pensar que el desig podia molt més que la por i veig això que comentes com a part del procés de cerca i de l'embaràs. Una gran put***, però existeix i que et toqui viure-ho o no és atzar.
Curiosament, ho vaig veure claríssim després del primer avortament, que volia ser mare amb totes les meves forces, malgrat que el malestar o els problemes durant l'embaràs, la por a un segon avortament, a problemes. Si et veus capaç de ser mare i d'acceptar el que suposa, potser pots mirar de pensar en aquesta por com una part més del procés de maternitat (encara que en sigui la cara lletja). No ho sé, és una idea...
Des de fora percebo que potser és millor que abans d'intentar-ho decideixis què pesa més per a tu o trobis la manera d'encarar aquesta por. Potser un psicòleg et pot ajudar.

Facis el que acabis fent, et desitjo molta sort!

[turuleta]

Si q ho havia entes...pero ho deia en reflexio al comentari q fas q no ho necessites per sentirte compmerta...

[Mila.]

Hola Lanana,

Em sap greu el que t'ha passat. Encara que diguis que no ho sents com una pèrdua, crec que la por que descrius és part de la teva reacció a la pèrdua.

Després de llegir-te et diria dues coses. La primera és que no t'angoixis per l'edat. SI necessites temps, pren-te'l amb tranquil·litat. És tot molt recent i és normal que necessitis temps. I crec que amb 37 anys tampoc no estàs encara al límit de l'edat fèrtil. Jo vaig tenir el meu primer fill amb 39 anys. Després vaig patir un avortament diferit a les 15 setmanes i ara estic, amb 42 anys, a punt de tenir el meu segon fill. Així que no deixis que una ginecòloga et posi pressió per la teva edat, i deixa't temps per recuperar-te del que t'ha passat.

La segona cosa que et diria és que el pànic tan intens que dius que tens ara s'anirà esvaint. Que ara és tot tan recent que és normal que la por et paralitzi i que ja veuràs com amb el temps la balança es va equilibrant i les ganes van agafant cada vegada més pes que la por. I si veus que amb el temps no et passa, llavors podries demanar ajuda a algú que sàpiga portar el dol gestacional, perquè crec que la teva por convertida en pànic té molt a veure amb la pèrdua.

Tenir una mica de por a l'embaràs és normal, perquè és una etapa nova i a més té molts 'efectes secundaris' que a vegades són desagradables, però un cop l'aconsegueixes, te'n fas a la idea i comences a somniar en aquell nen que ve, llavors sempre la balança es decanta i saps que el que vindrà serà tan especial, que la por es va arraconant.

Tot això t'ho dic perquè he passat per un moment molt semblant al teu. Quan vaig tenir l'avortament diferit tenia 41 anys i durant la intervenció per expulsar la meva nena vaig perdre molta sang i em vaig desmaiar i per un moment vaig tenir por de morir-me. En els dies següents, la por per la meva vida pesava tant que no podia pensar en tornar-me a quedar embarassada i en la possibilitat de tornar a passar per una avortament. Però alhora sabia que amb 41 anys no em podia encantar i esperar a que passés la por, perquè se m'acabava el temps. Vaig tenir una xerrada amb una especialista de dol gestacional i vaig anar deixant passar els dies i a poc a poc vaig anar notant que perdia la por i que em tornava la confiança. I llavors va ser quan vaig estar preparada per tornar-ho a intentar (havien passat 3 mesos des de la pèrdua).

Molta força per als propers dies i molta sort!

[Lanana]

Gràcies a totes.

Mila, crec que ho claves! Tot i que jo no en sóc massa conscient.
Tinc molt clar que vull ser mare, només tinc por a l'embaràs i tinc por pq és quelcom desconegut i x l'experiència de la pèrdua aquest dissabte i també a no trobar-me bé i a poblemes al llarg dels 9 mesos amb l'embrió i fetus.
Al contrari demoltes dones jo no crec que perquè una dona se senti completa hagi de ser mare, ni que ser mare hagi de ser l'objectiu de tota dona. És, x posar un paral.lelisme, no crec que x ser feliç hagis de tenir parella. Tinc la sort de tenir una vida que m'ompla i com que em sento bé amb la meva vida i amb mi és el motiu pel què sento i veig coherent ser mare, no al contrari. És com allò de coom pots trobar algú que t'estimi si tú no t'estimes? Que sovint ens diuen quan volem tenir un company/a de vida i no el trobem. X mi ser mare és tant important i tanta responsabilitat que crec que cal estar bé amb tú mateixa per portar-ho a terme.
Si no volgués, no hagués anat a cap clinica de fertilitat xò el fet d'haver avortat fa 3 dies fa que ara em sigui impossibe voler ja un altre embaràs i de fet, si això és un dol, té la seva lògica que sigui així, és lo saludable crec. Tot té un tempus i els processos interns també.
Avui he començat amb una psico i m'ha dit que és ben normal i que ella els dos embarassos que ha tingut li van resultar durs xò que ara, tenint els seus fills ja ni ho recorda. També m'ha dit que recorda que quan li vsn pisar el seu fill a sobre després de parir es va sentir molt estranya pq és una situació molt nova.
Amb tot això m'adono que tothom viu les coses molt diferents i per tant els embarassos també i totes són molt respectables xò que, malauradament, socialment dir que tens por, que l'embaràs és dur i que el postpart també i que hi ha moltes dones que se senten descol.locades tot i haver desitjat aquell fill està castigat o mal vist. Potser va sent hora de deixar espai a totes les experiències i expresar-les sense por pq segur que d'aquesta manera les persones que ls hi costa o tenen experiències difícils no se sentiran tant soles ni rares.
Tenir un fill crec que és quelcom carregat d'emocions, sensacions, sentiments nous i les hormones tenen molt poder per tant, l'empatia i no prejutjar és clau en tots aquests processos vitals.
No sé si tb és l'efecte de l'avortament xò sóc una muntanya russa i durantel dia passo per diferents estats d'ànim.
Totes les dones qie patim avortaments crec que hem de ser susus smb nosaltres, viure el dol x acceptar i processar el què hem viscut i que quedi ben col.locat.
Una forta abraçada!

[Mila.]

Hola Lanana,

Com estàs?
Me n'alegro que la meva reflexió et fos d'ajuda i només et volia dir que estic d'acord amb tot el que dius sobre viure la maternitat d'una manera diferent. Cadascú ho viu com ho viu, i no ens hem de deixar pressionar pels estereotips que ens han venut de que l'embaràs és fantàstic. Potser per algunes ho és, però per altres no. I pel que fa a la maternitat: no cal que sigui quelcom imprescindible per sentir-nos 'realitzades' però si has arribat al punt de quedar-te embarassada és perquè com a mínim tens ganes d'intentar-ho. I estic segura que quan tinguis el teu bebè en braços ja no concebràs la teva vida sense ell o ella.

Una abraçada i molta força!

[Lanana]

Hola!

Estic millor, gràcies. Durant aquests dies he comprovat que l'avortament em va afectar molt més del què em pensava perquè he plorat per absurditats, m'he sentit culpable i he sentit ràbia quan he sabut que algú estava embarassada,...
La por hi és i crec que sempre hi serà però no d'aquella manera.
Per altra banda, continuo pensant que qui pateix els simptomes de l'embaràs contenta no ho pot estarmassa i de fet, ho he anat corroborat amb amigues, conegudes, metges i foros. Una altra cosa és quan el sents, veus una eco o, sobretot, quan ja ha nascut. Fins i tot en aquesta pàgina hi ha posts de dones que molt bé no ho estan passant i per tant, pot incapacitar la normalitat de cadascú i sí, això em fa por i no m'agradaria que quan rem torni a quedar embarassada hagi de faltar a la feina per no trobar-me bé xò si passa, doncs paciència i endavant!
També, continuo pensant que pq una dona sigui feliç si o si ha de ser mare, faltaria més! Aleshores les dones que no poden o no volen han de ser unes desgraciades? No! Tant vàlid és voler ser mare com no ser-ho.
Finalment, dir que el que em motiva de la maternitat és acompanyar, criar, educar,...a un persona que un dia serà autònoma i escollirà el seu propi camí però per ara, l'embaràs en sí no m'apassiona i no per això seré millor o pitjor mare i sé que moltes dones opinen el mateix...és més, és menys mare qui adopta? Rotudament no!

Salut!