És normal?

[catalanna]

Hola noies! Necessito la vostra opinió! Veureu, el meu fill té gairebé tres anys i és un nen normal: actiu, simpàtic, rialler, relativament obedient i amb força caràcter. És cabut però s'hi pot raonar força. Ara bé, el que em preocupa és que hi ha moments que es queda encallat i no sap gestionar el que li passa i arriba a tenir comportaments obsessius. Per exemple, l'altre dia a la banyera va dir-me que es volia posar el sabó sol al cap quan jo ja li havia posat. Li vaig explicar que ara ja estava fet i que l'endemà se'l podria posar ell. Doncs bé, això va convertir-se en una rabieta en tota regla, però no és això el que em preocupa, sinó que mitja hora després seguia encallat en que es volia posar el sabó ell, quan ja estava amb el pijama posat! L'altre dia volia que el portés a coll pel carrer. Primer li vaig dir que no i, al cap d'unes passes li vaig dir que el portava un tros... Doncs em va fer recular fins al primer lloc on m'ho havia demanat!! O ahir a la nit, que va caure del llit (però d'un llit d'aquests montessori molt baixets) i quan hi vam arribar estava assegut a terra mig dormint. Durant ben bé 5 minuts l'hem estat convencent que tornés al llit, però deia que no. Li oferíem anar al nostre llit, deia que no. Així tota l'estona. Fins que ens hem aixecat com fent el gest de marxar i li ha esclatat una rabieta, que ha durat una hora de rellotge. Ens demanava que tornéssim al punt original asseguts al seu llit, i un cop allà seguia dient no a tot...
O quan ja li has posat la llet al got i et diu que se la volia posar ell, i pretén que llencis la llet, rentis el got i el guardis a l'armari per fer el procés sencer, no li serveix que guardis aquell got a la nevera i se n'agafi un altre.
Perdoneu el rollo, però em volia explicar bé. Trobeu normal tot això? Són rabietes d'un nen amb caràcter i prou o hi ha alguna cosa més? I si us hi heu trobat, com reaccioneu??! Nosaltres intentem no fer el que ens demana quan no és realista (tipus el xou de la llet), però això comporta una rabieta inevitablement...
A més, ell realment sembla necessitar que reculis fins al punt d'origen per poder seguir endavant, es queda com encallat i realment ho passa malament...

[martina13]

Ostres catalanna aixo que expliques es curios.
Pel k dius es aixo les rabietes son rabietes i llestos.
Ara aixo k hagi de tornar sempre al llov dorigen de qualsevol accio...ai nose jo imagino k si k sera uns fase pero pq no visites algun especialista? Mes k re x kedarte trankila i aixi quan ho faci doncs li puguis donar la importancis k te.
Pero vaja segur k a mes dun nen li deu passar...

[la_rodri]

Hola!
El meu te tb tres anys i mig i també ho fa aixó. No en totes les situacions, però si que quan vol fer alguna cosa que ja esta feta, ell insisteix en fer-la desde el principi. El que dius de rentar-se el cap, o si li he aixafat la verdura i no la vol aixafada no accepta que li canvii el plat, ha d'esser aquella verdura... T'entenc perfectament, però no crec que sigui una qüestió tan greu com per haver de portar-lo enlloc.
Penso que estan en ple proces de rebequeries, i som nosaltres els que hauriem d'intentar interpretar la seva fustració en no poder fer les coses com ells pensen que s'han de fet, o com les volen fer.
Es super dificil, a mi em treu de polleguera aquestes situacions, pero despres en fred no deixo de pensar que es la manera que tenen de canalitzar la seva voluntat.
Paciencia i deixa passar un temps, a muda que es facin grans tambe podran raonar mes i millor!

[kabbisa]

Ara son més grans, i les seves rabietes tenen més "sentit". El nostre ens tenia molt ben acostumats i de cop ha tornat amb les rabietes, ara, amb més mala llet, del tipus "estic enfadat" (ja s'ha anat dos cops a la seva habitació, tancant la porta de cop!! Tipus adolescent!).
Vaja, que ja no son rabietes de frustració. Ara son més complexes.

El cas és que puc entendre que si el problema, el que li fa enfadar-se és algo que volia fer ell, ho vulgui fer ell, i que vulgui fer-ho tot ell i per això vulgui començar-ho ell. No li val tornar-ho a fer, pq ell vol fer-ho ell, no fer-ho un altre cop. No?

No se si és normal o no. Però no li donaria massa més importància si és només per coses determinades. Si veus que s'allarga, potser, però...

[catalanna]

Exacte kabbisa, normalment és una cosa que volia fer ell i per tant és com si volgués esborrar el fet que ja estigui feta!! No li serveix tornar-la a fer, es queda encallat en que ho hauria d'haver fet ell!! És desesperant!!! He de dir que ni ho fa cada dia ni amb tot, però hi ha moments concrets (quan està cansat, per exemple) que són mortals i s'ha d'anar amb peus de plom perquè qualsevol cosa fa que ja la tinguem liada. Em deixa més tranquil.la que no sigui l'únic que ho fa (a la propera revisió ho comentaré al pediatre). Vosaltres com ho gestioneu? Jo procuro no fer el que em demana per no promoure aquest tipus d'obsessions, però llavors ell es pot tirar una hora plorant i passant-ho malament... Amb la qual cosa de vegades penso que no sé què és pitjor...
Gràcies per les respostes!

[kabbisa]

El meu no ho ha fet, això. Els seus enfados son per coses més trivials i erràtiques.

Però suposo que de passar-me, em dedicaria a preguntar-li si vol fer ell les coses que estic a punt de fer.

Anims. Facis el que facis estarà be

[Anna Maria]

Bones!
Doncs és un símptoma, una mica pesat, de que s'està fent gran. Necessita reivindicar-se, cada cop vol ser més autònom (tot i que ep, autònom però la mama i el papa per ell, eh? jeje) i vol prendre les seves decisions, tot i que evidentment no sempre les pot prendre perquè continua tenint uns límits, rutines, etc. Doncs com en tots els temes, molta paciència, diria jo. Intentar que no noti que estem cansats (perquè puc entendre que pot arribar a ser pesat) i amb calma dir-li que ja li hem dit, que per exemple, en el cas del sabó, ja ho farà ell demà, i ja està, que no es pot tirar el temps endarrere. Jo per exemple, sóc una persona que dono molts i molts tombs a una cosa, el cap sempre em va a mil, però la canalla verbalitzen tot allò que tenen al cap, ho han de treure, i els hem de d'anar donant tranquil·litat, no queda més, diria.
Però el que sí crec que és totalment normal el que fa.
Una abraçada,
Anna Maria

[montsecm]

El meu també ho fa això de tornar enrere per fer una cosa que volia fer ell, com per exemple arribem a casa i vol encendre ell la llum, si pel que sigui ho faig, l'apaga i l'encen ell pq es el q volia. li expliquem que si el papa o la mama ja han fet una cosa no cal tornar enrere a desfer el cami per fer-ho ell, i que al dia següent ja li deixarem fer a ell. I realment crec que es una etapa com deien de reforç de la seva autonomia, volen fer les coses ells, cosa que esta molt be pero que a vegades tardem 3 hores... Jo m'ho prenc amb la paciencia que puc (que a vegades la perds...) i intentant anticipar algun dels fets i fer-li entendre que sempre li deixem fer tot el que pot fer ell, però que hi ha moments en què pel que sigui cal anar més depressa i ho ha de fer la mama (com per exemple a la cua del super quan hi ha molta gent).
Anims!

[giuletta]

A nosaltres també ens passa, el meu nino té 3 anys i 4 mesos. Per exemple, ell s'enfada perquè volia obrir la tapa del iogurt quan ja l'he oberta jo, i aleshores vol que agafem un iogurt nou per obrir ell solet la tapa. Jo m'hi nego i li dic que demà ja obrirà ell, però ell s'enfada i plora, però penso que no puc cedir en aquestes coses (només faltaria obrir un iogurt nou cada vegada, però quan són coses sense importància com apagar el llum perquè sigui ell qui l'obri doncs sí que li deixo fer...) No sé si és correcte això, però almenys és una manera de poguer-ho portar mitjanament. L'altre dia me la va liar parda perquè vaig picar jo el botó de l'ascensor quan el volia picar ell. Els veïns deurien flipar amb la enrabiada que va agafar i els crits que feia. Jo intento mantenir la calma i li dic que les coses me les ha de dir abans de que les hagi fet jo, ja que jo no les puc endevinar... És complicat, molt complicat...

[jllt]

Ostres, que bo... Llegint-vos a gairebé totes vosaltres m'he reconegut a mi mateixa fa un parell d'anys, i encara avui, de tant en tant. El meu fill té cinc anys, al gener en farà sis, i també ha tingut, i de tant en tant encara té, moments de tossuderia extrems. Però ha tingut la mala sort de topar amb una mare encara més tossuda i quan m'ha demanat coses que jo no he trobat lògiques (això de la tapa del iogurt, o posar-li colacao a la llet, o posar-se ell el xampú, o... podria escriure línies i línies...), o sigui, que no podia fer marxa enrere perquè no volia llençar el iogurt o el vas de llet o malgastar xampú, doncs sense cridar (que amb el temps i dos criatures tremendes de 4 i 5 anys he acabat aprenent que cridant no es va enlloc), i enmig de la seva tempesta de crits i brams i plors, li explicava per què no podríem tornar enrere en aquell moment. I un bon dia vaig pensar: ostres, ara fa un temps que no li agafaen aquelles enrabiades. Vull dir que tal com van arribar, van desaparèixer... tot i que de tant en tant tornen, i ara per exemple passem una altra temporadeta dura perquè té més gelos que mai de la seva germana, però ho anem trampejant.

Algú ha dit que es fan grans, i penso també que aquest és un bon motiu per justificar aquests comportaments. I més si es tracta de criatures que ja de ben petites demostren que volen fer-se grans ràpid, en el sentit que tot el que et veuen a fer a tu ho volen fer ells, i que van molt a la seva. El meu nen ara em repeteix tot sovint: "jo vull anar al meu aire!" i encara que a vegades em costi perquè no deixa de ser petit per segons què, cada vegada jo mateixa vaig aprenent a deixar-lo anar al seu aire. Es tracta d'un aprenentatge tant per ell com per mi, i crec que per les mares es tracta de viure-ho amb l'emoció de comprovar que van cremant etapes molt de pressa i que això requereix per part nostra també anar canviant de xip més de pressa del que ens pensàvem quan no érem mares i pensàvem: "jo això mai no ho faré". Vull dir que ells mateixos ens saben fer veure quan són capaços de començar a fer segons què, i potser a nosaltres ens sembla que encara els falta molt temps per fer-ho. Ànims!

[azalais]

El meu nen complirà els tres anys al gener i fa exactament el mateix, el episodi de la llet l'hem viscut exactament igual, va agafar una bona perquè la volia fer ell i volia que tires la llet, rentes el got i començar des de cero Nosaltres no li hem donat massa importància, intentem raonar amb ell dins el possible i no cedim en tot, negociem una mica quan és possible, últimament és ell qui em diu:" mama, hacemos un trato". Però és cert que quan està en plena rabieta és ben difícil de gestionar, està una etapa en que ho vol fer tot ell i fer-lo sòl. No sé em sembla que només ens queda tenir paciència i més paciència. Igualment estaré pendent de aquest post i dels vostres consells que sempre va bé saber com ho gestionen els altres.

[devo]

El meu fill mitjà feia exactament el mateix, moltes vegades havíem de tornar enrera fins al punt d'origen per a tornar a començar fent-ho a la seva manera, i quan no es podia era un xou...
Ara té 4 anys i mig i fa molt que no ho fa, i tampoc és un nen especialment tossut. O sigui que ànims, que tot acaba passant.

[Inda]

Hola catalanna. Vaig llegir aquest post i tot i no comentar, perque no ens havia passat, just ahir em vaig enrecordar d'aquest post!!
El nostre petit te 30 mesoss i ja en fa que vol fer les coses ell sol. Però ahir que estava muntant la trona d'I K E A a casa els avis, quan portava 2 potes em va dir que em volia ajudar. I em va fer treure les potes que tenia ja montades per ajudar-me ell a mi...ji ji ji. És la primera vegada que ho ha fet, això de fer-me tornar enrera, i veig que no serà la última...aquets petits. Jejeje