Explicar l'avort espontani al fill de cinc anys

[Juliana]

M' agradaria que la gent que ho ha fet em pugui ajudar i compartir l´experiència.
Fa un mes vaig tenir un abort espontani a les 8 setmanes de gestació. Tinc un fill de cinc anys, i tot i que pensava que no calia dir-li res ja que no sabia encara res de l´embaràs, estic llegint llibres com Las voces perdidas i fent constel.lacions familiars on s´aconsella molt que el que hagués estat el germà gran sàpiga el què ha passat, que hi té dret i el no-nascut té dret a ser reconegut. Pel meu tipus de creença també penso que seria bo far-li saber però no sé com fer-ho. M' agradaria que m´expliquessiu la vostra experiència. Moltes gràcies!!!!
També si sabeu d' algun conte que parli del tema m´aniria molt bé.

[escopinya]

Hola juliana, em sap greu el que estàs passant, és dur però amb el temps tot agafa un altre caire, encara que sembli un tòpic és veritat.

jo no tinc fills i en el meu cas va ser una ILE a les 23 setmanes, però tinc nebots i ens veiem molt sovint i tots 4 estaven molt il·lusionats amb el nou cosinet,.
Fa 3 anys tenien edats compreses entre els 3 i els 7 anys. L'explicació els hi vam donar juntament amb els seus pares, i simplement els varem assentar i els hi varem dir que el nen havia marxat i que no tornaria, el més gran va preguntar si s'havia mort i li varem dir que sí, i els més petits varen preguntar on havia anat, una de les meves cunyades els hi va explicar que al cel perquè feia poc que se'ls havia mort una àvia, i l'altre els hi va dir que nosaltre tampoc ho sabiem. Els primers dies les meves cunyades deien que ho explicaven als seus amics del cole com si fos la cosa més normal, i sense sentiment de culpa o vergonya. Sé que algun d'ells va tenir un dia una mica trist, però crec que l'important és tractar-los com una persona que entent les coses sense enganyar-los i sense amagar-los res de res, perquè sinó al final pensen que ha sigut per alguna cosa que han fet malament ells.
Com que hi ha molta confiança el primer mes o dies em preguntaven coses, perquè no entenien res, jo sempre els hi vaig donar la resposta de la manera que ells poguessin entendre però sempre la veritat. Crec que el millor és parlar del tema amb naturalitat igual com ho fem amb els metges però amb un altre vocabulari.

Espero que t'hagi pogut ajudar una miqueta i ànims per qualsevol altre cosa ja ho saps.

[Lluna26]

Juliana guapa,

Jo fa cosa d'un any, vaig tenir un avort a les 8 setmanes també. Em van haver de fer raspat. Tot va anar molt ràpid, un divendres començava tot, i tot i el repòs que em van dir que fés, jo... jo sabia que allò no anava bé. L'endemà, cap a urgències, i abans d'anar-hi però, vam haver de deixar el nostre fill a ca els avis, jo apenes me'n vaig acomiadar, estava al cotxe, intentant no moure'm per no perdre més del que estava perdent, jo volia retenir allò que sabia que perdria... i sí, a l'arribar a urgències ens van dir que no pintava bé. Aquella nit de matinada em farien un raspat. L'endemà no podia ni plorar.
El meu fill aleshores tenia 2 anys i mig. I ens va semblar que no s'havia assabentat de res, però no, ells s'enteren de tot i més, innocents de nosaltres. La mama no havia passat la nit amb ell, i és més, l'havíem deixat a casa els avis a corre-cuita, sense dir-li que s'hi quedaria a dormir. Com va exterioritzar el seu neguit? Va deixar de fer caca, ell retenia alguna cosa que no volia deixar marxar. Veuràs la paraula retenir en negreta, pq aquesta va ser la paraula que a mi em va commoure per dintre.
Passaven els dies i el nen no volia fer caca de cap de les maneres, així un dia, un altre, un altre... fins a 6 dies podia estar sense fer-ne!!!
Vam buscar molta informació per tot arreu, a mi se m'acabaven els recursos, premis, xuxes, oferir-li bolquer de nou pq la fes al bolquer, res no funcionava... També vaig llegir el tema de les constel·lacions familiars (tot un món, per cert), i fins que vam atarrisar a casa una noia que feia reiki. Després de molt plorar primer jo amb ella, i després de veure el nen, ens va explicar que als nens sempre se'ls hi ha d'explicar la veritat de tot, però adaptada a la seva edat. Per la meva feina, això tmb ho sé jo, però com explicar-li al meu fill que jo havia perdut un germanet/a? Doncs a través d'un conte (inventat) si vols te l'explico en privat. I no sé si va ser casualitat, un miracle, o què coi, aquella nit a l'explicar-li el conte, el meu fill va tornar a fer caca de nou. Amb la veritat del conte, va deixar de retenir allò que el preocupava i va tornar la normalitat a casa.
No sé si t'hauré ajudat, però si podeu, expliqueu-li amb paraules que ell pugui entendre (ell és més grandet), el que us ha passat. De ben segur que ho entendrà.
Ara, estic de nou embarassada, per sort tot va bé, i estic gaudint i compartint tots els moments d'aquest embaràs amb el què serà el germà gran. I aquell "estel" que va marxar, així és com l'anomeno jo, té el seu lloc en el meu cor, no hi ha dia que no el recordi, per mi, pel meu home i pel meu fill va existir, però no es va poder quedar.

[Raqueleta]

Quan vaig tenir el meu avortament la meva filla tenia poc més de tres anys i mig. Ella tampoc sabia que estava embarassada i d'entrada tampoc li vaig dir res però igual que tu passades unes setmanes li vaig voler explicar.
Vam seure les dues al sofà i li vaig dir que feia poc havia tingut un bebè a la panxa però que el bebè havia mort i havia anat al cel i que ara era un angelet. Ho va entendre molt bé, em va fer alguna pregunta, va dir que estava trista, jo li vaig dir que jo també i un temps després va voler venir amb mi a l'acte que va organitzar Petits amb llum a l'octubre. Crec que per a ella també va ser un acte especial. Encara ara de tant en tant parla d'aquell bebè, em diu que se'n recorda i sempre em pregunta si jo el recordo. Em sembla bonic que trobi important comprovar que jo no me n'oblido.
Jo et diria que busquis un moment tranquil i que li expliquis amb naturalitat, ho entendrà molt bé.

[Anna Maria]

Primer de tot, molts ànims Juliana, aquestos moments són molt durs!
Pel que fa a com ho has d'afrontar, crec que les respostes anteriors han estat ja prou encertades; a més personalment no ho he passat, i això sempre marca la diferència, només et puc parlar des del que crec jo, com a resum del que ja han manifestat les altres companyes. I és que els infants som molt més sensitius, emotius i llestos del que puguem arribar a imaginar... i més forts també! Ells no van amb rodejos amb res, pregunten quan els hi ve el dubte al cap, i no tenen problemes per expressar el que pensen. Així doncs, és tan clar com dir que tenies un nen a la panxa i que ha mort. Depèn del que cregueu vosaltres, podeu afegir-hi el tema del cel. El teu nano ha viscut alguna mort propera, de persona o animal? Si és que sí pots aprofitar-ho i dir: "saps com el tal o el qual?".
Evidentment, estarà trist, però serà la seva manera de fer dol.
Molts ànims!
Una abraçada,
Anna Maria

[Airin]

Juliana, t'explico el meu cas. La meva filla tenia gairebé 2 anys i mig en el moment de l'avortament. Li vaig dir que estava embarassada quan ja tenia pèrdues però no semblava que haguessin d'acabar tan malament. Li vaig comentar que tenia un nen molt petit a la panxa. Em va preguntar si ella també i ho vam deixar aquí. Després de l'avortament em va veure plorar (no era pas la primera vegada, sempre ho hem tractat amb naturalitat) i li vaig dir que estava molt trista perquè aquell nen petit de la panxa havia marxat. Li vaig demanar que m'abracés perquè així no estaria tan trista, ella estava millor en veure que em podia abraçar i ja identificava els sentiments estar trist / estar content.

Amb el temps, parlant amb la psicòloga, em va dir que li havia de concretar que havia marxat i no tornaria, perquè, si no, ella sempre podia pensar que ja tornaria. I així va ser com li vam dir que havia mort i que ja no tornaria. Ella no entenia massa això de morir (quan es van morir els meus avis ella era molt petitona), però crec que ho ha anat agafant parlant de temes com les plantes o els animals que es moren. Amb els temps algun dia que hem parlat de vincles familiars (tot fent joc simbòlic) li he dit que potser algun dia la mama tindrà un altre nen petit a la panxa, però que ara mateix ella no té cap germà (perquè de vegades deia que ella era la germana dels ninos). Penso que així ho va entenent més tot, però sense insistir-hi ni complicar-ho massa.

Amb 5 anys, jo crec que la capacitat de comprensió del teu fill serà més gran i que viuràs un moment dur però alhora recomfortant després, perquè serà un reconeixement més cap al petitó que s'ha quedat pel camí. Una abraçada i ja ens explicaràs com ha anat.

[Juliana]

Escopinya, Lluna26,Raqueleta, AnnaMaria,Airin Moltíssimes gràcies per les vostres respostes !!!! M ´heu ajudat moltíssim!!!!!!! He agafat una mica de cadascuna.
Aquesta setmana el meu marit era de viatge per feina i jo volia esperar per parlar del tema amb el meu fill però ahir va ser el moment,ho vaig notar, va ser una senyal pq sense més ni més em va dir que volia parlar de la mort.
Li vaig explicar que havia tingut un nen petit a la panxa però que s´havia mort segurament perquè deuria estar molt malaltó i no s´hagués pogut curar mai, que ara és com un angelet. _Amb un vestit blanc? em pregunta i jo li dic que penso que no, que els grans en diuen ànimes o energies i no es poden veure, van voltant. Que com que hauria estat el seu germà o germaneta estarà amb ell perquè no tingui mai por.
Que la mama va estar uns dies trista però que ara pensa que sempre se'n recordarà i ell em diu de fer una capsa amb algunes joguines de petit a dins . De seguida em pregunta si es va morir per culpa seva, perquè de vegades saltava per jugar a sobre la meva panxa. Nooo,li dic, no és culpa de ningú, ni teva ni meva. Em pregunta que si el papa també el recordarà sempre.És clar,li dic,és el seu pare.
Em diu que li hagués agradat anar a l´escola i poder dir que ell hagués tingut un germanet però no ha pogut ser. I em demana que si torno a tenir un nen dins meu li ho digui de seguida, que vol saber.ho de seguida . Li comento que no és fàcil que hi hagi nens a la panxa, que potser no tindrà germans i em diu que no passa res, que també estarà content. Després se'n va cap a dormir i em diu que nota que algú li fa pessigolletes als peus i que pensa que deu ser el seu germà angelet. Em diu que durant la nit li buscarà un nom, després diu que li agrada més que li diguem angelet. l'Endemà de bon matí(avui) s´ha llevat i m´ha fet petons a la panxa i em diu que ja sap que no hi ha nen però que vol fer.ho i que si me'n recordo de l´angelet.
També li he dit que una mama que li va passar el mateix sap un conte i que li demanaré (gràcies lluna26 si me'l pots fer arribar )
Nenes, he flipat molt amb tot plegat, pensava que seria un gran dramón,potser encara no ho ha paït o segurament s´ho prenen diferent els nens.Aquesta nit he dormit molt bé i sé que és perquè m´he tret el pes del "secret" i he fet un lloc al bebè mort. Hi ha estat gràcies a vosaltres, perquè jo no acabava de veure el moment.
Gràcies per ser aquí en el moment precís.
Si creieu que puc fer alguna cosa més o diferent, feu-m´ho saber, per mi és important fer bé el procés.

[Anna Maria]

Juliana que emotiu tot plegat, tinc llagrimetes als ulls i tot!
Pel que veig, el procés te'l marcarà el teu fill mateix, no crec que tingui alguna cosa "amagada" dins seu que hagi de sortir, com bé dius els nens viuen diferent el dol als adults, que tendim a menjar-nos més el "tarro". Jo crec que ho viurà de forma molt natural, així ho va demostrar ahir i avui, tens un fill maquíssim, enhorabona!
Una abraçada,
Anna Maria