El segon avortament, un moment molt dur

[litusina]

Hola; soc nova en aquest mon, el de la informàtica vull dir.Tenia previst aprendre a navegar ara que estava embarassada...i mira. El somni de tenir un segon fill s'ha fos.
El 14/10/13 vàrem anar a fer la primera ecografia. Havia superat el primer trimestre, estava de 13 setmanes.
No em trec del cap la cara del metge mirant-se la pantalla. Es va passar cinc minuts mirant i remirant, buscant amb cara seriosa la manera de dir-me que tenia una mala notícia. Cinc minuts eterns. Cinc minuts terribles.
El meu petit estava surant dins meu, molt quiet, com si estigués dormint. Per sempre.
Jo duia dins el cap tot un seguit d'estratègies per tal d'estar preparada, per ser valenta, ja que ara fa un any i mig em va passar el mateix, i va ser un pal. Al principi semblava que estava be, però ara em cau la casa a sobre. De preparada, res. Per més que vulgui no s'està mai preparat per digerir la pèrdua d'un esser estimat, per petitó que sigui. Són tantes il·lusions, tantes esperances, plans, projectes... tant, que veure com s'esfumen en cinc minuts resulta fins i tot cruel.
M'he tancat en mi mateixa, no em sento amb la confiança suficient per parlar amb ningú que no sigui la meva parella. Tinc la sensació que la gent se sent incòmoda quan els parles d'un avortament...i al final m'he decidit a agafar l'ordinador. Per no petar. No se ni editar el meu perfil, però sé escriure, i llegir, i compartir, i comprendre.
Ara hauré d'aprendre a navegar sense el meu petit, i poc a poc anar recomponent el que queda de mi.

[cositina]

em sap molt de greu. Dius q us ha passat dos cops al mateix moment, 11 setmanes? crec q en el teu cas apart d'intentar superar-lo el q heu de fer és lluitar perquè us donin respostes perquè sembla estrany q s'aturi dos cops en aquest moment

[mishka]

Fas bé d'escriure....
ningú et podrà alleugerar el dolor que sents, però no estàs sola... molta gent d'aquí t'entén i també moltes han/hem passat pel mateix....
Si el teu desig és tenir un fill, no ho deixis córrer... comença ja a pensar quines proves pots fer-te i com ho has de fer per anar cap a un proper embaràs.
Ànims i endavant. Mira cap al futur.
Una abraçada ben forta.

[LOVER]

Hola.
Quin greu, trobarte així i aquí.
Pensa que almenys ja tens un altre fill i que et necesita, aixó ha de donar moltes forces.
Un dels comentaris que vaig rebre despues del meu segon abort i que mes m'ha ajudat i que sempre porto el cap... Te'l regalo:

Aquest nedó ha triat entre totes les dones del món viure lo que ha pogut amb tú i aixó es molt especial.

No sé si a tu t'ajudarà però a mi em va servir de molt i encara de tant en tant em reconforta.

Un petó.

[Airin]

Litusina, em sap molt de greu que hagis hagut de passar dues vegades pel mateix. No sé si ja heu mirat això de les proves. Potser només ha estat qüestió d'estadística, però això no treu el tràngol que suposa. Aquí totes t'entenem, és normal aquest període de tancament, necessites trobar la manera de fer el dol. Parla tant com puguis, plora el que necessitis, busca ajuda psicològica i demana a la gent que t'estima que t'escoltin i t'abracin, sense jutjar.

En el meu cas, un avortament espontani al final de les 7 setmanes, va ser al maig i fins fa poc no m'he recuperat anímicament. Vaig llegir "Las voces olvidadas", he anat a la psicòloga de ginecologia del CAP, em prenc flors de Bach (personalitzades, si ets de BCN i necessites referències m'ho dius per privat) i faig relaxació. Hi ha moltes alternatives, busca i segur que alguna t'anirà bé. També hi ha l'associació Petits amb llum, que et pot ajudar.

El sol fet d'escriure aquí ja és un pas per treure aquest dolor. Tant de bo no triguis tant com jo a recuperar-te, però no tinguis pressa. Aquí estarem per escoltar-te.

[litusina]

Quina sorpresa aquest mati, amb els vostres missatges!
Moltes gracies a totes, es molt important per a mi.
No se, us veig tan valentes... ara mateix jo em sento bastant desanimada. Per sort estic de baixa i puc prendre'm el temps necessari per descansar. Tinc el pressentiment que no es cosa de dos dies.
He fet un vol pel post les que hem patit un avortament i ho volem tornar a intentar. Esteu molt unides, quin grup mes maco. Si m'hi voleu, m'hi apunto.
Sou un raig de llum, una mica de consol.
Gràcies per aquesta frase tan bonica, m'ha fet plorar.
Ho necessitava.

[Raqueleta]

He fet un vol pel post les que hem patit un avortament i ho volem tornar a intentar. Esteu molt unides, quin grup mes maco. Si m'hi voleu, m'hi apunto.

I tant, apunta't! És una ordre!
Sento molt el que t'ha passat, és terrible, és injut, és una p*tada. Com t'ha dit l'Airin, has de fer el teu procés, pots buscar un ritual que t'ajudi, parlar-ne tot el que necessitis i al final se'n va sortint tot i que no és gens fàcil i menys si és el segon cop que t'hi trobes...

Un dels comentaris que vaig rebre despues del meu segon abort i que mes m'ha ajudat i que sempre porto el cap... Te'l regalo:

Aquest nedó ha triat entre totes les dones del món viure lo que ha pogut amb tú i aixó es molt especial.

Lover, m'ha encantat la frase. Sí que reconforta...

[maycris]

Hola Litusina,

Em sap molt greu que t'hagi passat això..mai trobarem una explicació "raonable", només el "per què a mi"..

Jo sóc de RA (no m'embarasso naturalment), i en 6 mesos he perdut 2, 1 a les 5 + 1 i l'altre el dia q feia 7..
Del segon em vaig recuperar força bé, tot i q no deixes de pensar-hi (era un sac buit),però del primer...aquest va ser (i és) una altra història..
He passat un mes d'octubre fotut, hauria d'haver parit cap el dia 24.., el dia abans de començar a tacar, vaig veure el sac, la vesícula i em van dir q tot estava bé (vaig anar al meu gine pq vaig tenir un atac d'ansietat de la hòstia), i a les 48h estava a la Mater amb una hemorràgia brutal..
No hi ha dia q no hi pensi què vaig fer malament, però també sóc conscient que així no hi guanyo res, i q si va passar, doncs va passar i punt.

En el meu cas, vaig estar a punt d'anar a un psicòleg, però al final ho vaig descartar, i gràcies a la meva parella ho he anat paint. Superar-ho crec q mai es supera, però està bé intentar deixar-ho una mica en segon pla, per la nostra salut mental i per la de la parella.

Per la "carrera" q portem i per tot el que ara sabem, hi ha un risc elevat entre les primeres 12 setmanes, i q moltes vegades pot donar-se per problemes cromosòmics.

Molta sort i molts ànims!

[nina12]

Hola Litusina,

Em sap molt greu el què expliques, i creu-me si et dic que jo he passat el mateix. El juny vaig tenir el meu segon avortament. En el meu cas tinc ovaris poliquistics i això va allargar moltíssim quedar-me embarassada, i quan m'hi vaig quedar...no va funcionar. Vaig tenir una avortament espontani a la setmana 8. El primer, per mi, va ser molt dur per les il.lusions fetes. El segon, em va fer mal, però m'he recuperat més ràpid. Va ser un avortament retingut a les 9 setmanes.

M'han fet proves i m'han trobat problemes de coagulació amb una proteïna. NO sabem si el diagnòstic és definitiu i justifica tot el què ha passat...i pot tornar a passar. Per tant, ara torno a buscar amb molta il.lusió però amb moltíssima prudència.

Jo sóc psicòloga, i sabeu allò que diuen "el sabater, el més mal calçat" Doncs això mateix em passa!!

Veurem que té preparat el futur per nosaltres!

Molts ànims, i si creus/creieu que et puc ajudar, no dubtis en demanar i consultar! Jo també vaig agrair moltíssim tenir una noia que passava per la mateixa situació, que em va fer de mentó!

Una abraçada valentes!!

[litusina]

Ostres, moltes gracies noies!
Estic feta un drap de cuina, o sigui, un desastre... Aquesta nit m'ha agafat un nosequè i m'he posat a plorar com feia molts anys que no plorava. Sentia un desconsol... res no m'ho podia fer passar. Aquest matí faig una cara unflada que no puc dissimular. Em sento molt feble, molt fràgil, i això fa por. Em consolo pensant que d'aquí a un any estaré recuperada, m'imagino a mi mateixa d'aquí a un any, i intento pensar quin missatge em donaria si pogués parlar amb mi mateixa des del futur. I em veig com vosaltres, valenta, il·lusionada, forta.
Però ara...aquest avortament sembla que ha obert una porta que duu als meus temors mes profunds. No se, no té res a veure amb el primer. A mi els metges em van dir que fins al tercer avortament no em farien cap prova. I això vol dir que ara em quedo sola, exposada al que pugui ser, si es que ho vull tornar a intentar. Es com si em diguessin: Tu mateixa. Aix... em fa venir un neguit... perquè ho estic passant tant malament... buf!
Em disperso.... em passo tot el dia amb pensaments que van de l'esperança al desconsol i altre cop a l'esperança... En fi, una muntanya russa. Suposo que no cal que us ho expliqui.
Us agraeixo el consell d'anar a una psicòloga. Ja hi vaig, i sort en tinc. El seu primer consell va ser: Escriu. I li he fet cas. Escric en aquest fòrum. Potser no és el que ella tenia en ment. Imagino que un diari seria més apropiat, però el fet de fer escrits i compartir-los em dona ànims. Per que puc ajudar. Un diari personal es aïllant, i ja ho estic prou d'aïllada.
En fi, ho deixo aquí, que ja n'hi ha un bon tros de reflexions! Us agraeixo molt el vostre suport, i la paciència i la delicadesa que poseu a l'hora de llegir-me i sobretot a l'hora de respondre'm.
GRÀCIES

[estrella81]

Molts anims!!!

[sije]

Molts anims guapa!!!

[garota]

Litusina guapa! Això que t'han dit que t'incorporis al post de les q hem patit un avortament i ho volem tornar a intentar, fes-ho! Jo no hi vaig escriure mai, bé sí, fa poc per donar un missatge d'esperança, però el seguia. I la veritat és que hi ha cada valenta! Admirable!
En el nostre dia a dia sempre ens expliquen el q va tot bé, però quan et passen coses així, jo vaig tenir un embaràs no evolutiu i un avortament bioquímic, te n'adones de que molta més gent ho ha viscut, i no ets un bitxo raro. Jo no tenia ni tinc problemes en explicar-ho, x si ajuda i a mi tb m'ajuda.
Tot i així, després d'1any i mig en total i un any just després de quedar-me del primer embaràs, el passat octubre de 2012 em vaig quedar embarassada i ha anat tot genial, un embaràs amb pors però molt tranquil i bonic, un part fantàstic i un nen de 4 mesos i mig per menjar-se'l. Havia de ser un embaràs de risc pels meus antecedents, però va anar tan bé que no va fer falta més controls dels rutinaris. Amb això vull dir-te que quan ha d'anar bé, va bé, sona dur, però és així. I no has de desisitir mai. Es passen moments molt durs de perque a mi, perque a aquella li va bé i a mi no, plores, et trobes sola, buida,....però tot passa. I quan el cap està més despistat, patapam!!!
Molts ànims, pren-te el teu temps per assumir-ho però te'n sortiràs ja veuràs!!!!!!!!!!!
Un petonet mooolt gran!!!!!

[litusina]

Moltes gràcies Garota , pels teus ànims. Si, pensar que hi ha esperança es el millor que puc fer, però hi ha temors que costa mantenir-los a ratlla. Sentir històries amb final feliç com la teva donen molta esperança, gràcies per compartir-la.
Sije, estrella, moltes gràcies pels ànims! ja estic millor
Nina, merci pels consells, la veritat es que vaig a una psicòloga molt maca que m'ajuda molt. Fa anar una tècnica de reprocessament dels records, no me'n recordo bé del nom, però es molt interessant. Saps de quina et parlo?. A més amés m'ensenya tècniques per controlar les menjades de coco i relaxar-me. I funcionen!. En sento mes segura i serena i em permeto el temps per pair-ho. I tu? com estàs? m'agradaria saber de tu.
Lover, la teva frase es preciosa... es un regal. Gràcies! Com estas tu ara? quins plans tens? M'agradaria seguir-te la pista i escriure'ns.
Raqueleta, cositina, ja ens coneixem una mica del grup "les que hem patit un avortament i ho volem tornar a intentar" i ja torneu a fer panxulina. N'estic tan contenta...!
Airin, Maycris, ara estem en el mateix moment, esperant... sembla com si estiguéssim en un limbo, i sembla que ho haguem d'estar per sempre... es desesperant. A vegades es fa durillo, sobretot quan vas veient panxes per tot arreu i sembla que a tothom li va be i que totes tenen embarassos de pel·lícula. Avui m'he enterat que la meva jefa esta embarassada. Encara no ens ha dit res, però no trigarà a fer-ho. Aix, deu ser normal, però quan veus que les altres si i tu no et sents petiteta petiteta. M'he d'esforçar per controlar les emocions i recuperar la perspectiva. En fi, em centro en pensar que tot això passara i que el meu moment arribarà encara que ara em sembli impossible. En fi, ànims, que estem juntes en això i la unió fa la força quan tota la resta sembla que es desmunti.
I tu, Illeta, guapa, ja estas buscant una nova oportunitat! També es un desespero la incertesa fins que no ve la regla, però hi ha la flama de la il·lusió que et fa tirar endavant i sembla que tot brilli amb una altra llum. Ai, et desitjo un embaràs de pel·lícula ben aviat!
En fi, que moltes gràcies a totes. Seguiré escrivint, i llegint-vos!
Petonets!!!

[Beatriz]

Hola...

Fa tres anys vaig estar molt per aquest forum, amb l,embaras del emu primer fill i vaig fer molt bones amigues, de fet encara estem en contacte i ens recolzem en moments dificils com el que estic passant jo al igual que tu luitsiana...
Ahir mateix vaig sortir de l'hospital... Em van practicar un legrad... Despres de que a les 10 setmanes d'embaras em diguessin que el cor del meu petit havia deixat de funcionar a les 8 setmanes... Se m'ha enfonsat el mon per segona vegada en 5 mesos... Perque el passat mes de Juliol vaig tenir un altre avortament a les 6 setmanes.
Amb el primer ho vaig passar malament, pero em vaig refer de seguida ja que en un parell de mesos em vaig tornar a quedar embarassada i penses que estas dins de la estadistica, pero aquest segon... Estic fatal, no tinc ganes de sortir de casa, de parlar, de seguir amb la meva vida com si res.
La gent te molt bona intencio amb els seus coemntaris: el seguent anira be, ja veuras, ara cuida't i ho tornes a provar... Si tens un fill senyal que en tindras mes...
Estic destrossada noies... I ara ho veig tot molt negre i em costara refer-me aquesta vegada...

[Beatriz]

Garota la teva experiencia ens pot fer veure un fil d'esperança... Pero quan tens ganes de tenir un fill un any es massa temps, i ara em de prendre paciencia i esperar que el nostre cos i la nostre ment estiguin preparats...
Litusina... Jo encara no he aconseguit pujar la muntanya i tenir un pensament positiu, nomes penso en que una vegada mes anat malament, que he passat pel quirofan (un proces bastant traumatic), que tothom et mira i no sap que dir...

Ho sento noies per la meva visio tan negativa... De moment no crec que ajudi gaire...
Perdoneu...

[LOVER]

Beatriz.
Quin greu. t'enviu molta força.
Ara necesites temps i una abraçada molt forta.
A mi la segona em va costar molt, tant, que va ser al Juliol i encara tinc bajons.
Pero treu-lo tot, plora lo que necesitis, enfadat tant com vulguis i pensa que un dia va derrere un altre i el temps per molt sentit que sigui ho curarà.
Un petonas bunica.

[Beatriz]

Moltes gracies LOVER, plorar es el que faig, ahir a la nit vaig plorar fins que ja no van sortir mes llagrimes...
Estic com atrapada! No veig sortida, pero tampoc tinc forces per buscar-la...

[litusina]

Hola Beatriz, bonica, quin greu que em sap veure't així... T'entenc perfectament. M'encantaria poder ajudar-te d'alguna manera.
El que t'ha passat es terrible, es tremendament injust... jo estava com tu, no tenia ganes de sortir ni de parlar ni d'escoltar ningú. Tancada a casa m'hi he passat un mes. I a la meva manera he decidit fer uns quants rituals per tenir present el meu dolor. La intenció que tinc amb tot això es la de no amagar-me del dolor, permetre'm plorar el que faci falta i no jutjar cap sentiment.
M'he encès dues espelmes per quan es comença a enfosquir el dia. M''han fet molta companyia, les meves llumetes.
Despres vaig decidir-me a escriure, i em vaig posar el repte d'escriure un missatge cada dia, vaig encetar aquest post, o escrivia a alguna que veia que estava trista, o al fil de les que hem patit un avort i ho volem tornar a intentar. I per altra banda vaig començar a escriure una carta als meus petitons. Quan la tingui enllestida us la penjaré, per si amb ella puc ajudar a alguna a posar paraules a aquesta muntanya de sentiments.
En fi, amb tota aquesta parrafada et vull expressar la manera en que jo he plorat aquesta pèrdua. I m'ha anat molt be. Ara ja fa un mes i poc, i ja no ho veig tant negre. Tot i així, com diu la Lover, hi ha dies que em punxa una miqueta.
En fi, tu escriu-nos, que t'anirem animant, que ets una valenta com totes nosaltres i estem aquí per ajudar-te. No estàs sola, Beatriz.
A mi em tens aquí, per escoltar tot el que et passi pel cap, i creu-me que t'entenc, que tenint un nen també hi ha molts sentiments que costa expressar, perque has de fer el cor fort per ell i explicar-li el que et passa no es fàcil. A mi el meu em va dir un dia que estava preocupat perquè ell no em podia fer feliç... se'm va encongir el cor. Per sort li vaig poder explicar de manera que ho va entendre i sembla que ara tot ha tornat a la normalitat.
Tot anirà a millor, ja ho veuràs, ara es tot encara molt recent i t'has de permetre un temps per superar el dol. Descansa molt, i repenja't en nosaltres, que t'escoltarem sempre que ho necessitis.
Molts ànims, i molts petons.
I una abraçada ben forta per totes.

[Beatriz]

Moltes gracies Litusina...
Tot i que tinc a mons pares casi diariament ajudant, i el meu fill i la meva parella a casa, em sento sola...

Mons pares son d'una altre generacio i m'ajuden, epro entenc que es mes pel tema fisiologic meu (perque estic acabada d'operar que per un altre cosa...

El meu homeo esta visquent tot aixo com jo, per ell nomes hem perdut una possibilitat de ser pares, que d''aqui a uns mesos tornarem a començar i llestos, per ell no ha esta la perdua d'un fill com ho ha sigut per mi, nomes era un "embrio" em diu...

Al meu fillet... Ell encara no sap res,saps? No he tingut forces per explicar-li i ni idea de com fer-ho...
Quan em veu aixi li hem dit que la mama te mal de panxa i l'altre dia em va dir si era el germanet que m'esgarrapava...no vaig poder ni mirar-lo a la cara i nomes vaig poder dir-li que no...

Em sento molt sola... I totes les bones intencions del voltant em diuen el mateix... Has de refer-te, tens un fill meravellos, hi han dones que no han pogut ser mares mai, busca altres satisfaccions a la vida...

La meva satisfaccio a la vida ara... Es tenir mes fills...

Gracies a totes per dedicar uns minuts a llegir-me.
Litusina... M'has fet emocionar en un moment que no em queden ni llagrimes... GRACIES...