S'ha tornat molt exigent!!

[novella]

El nostre xic té poc més d’un any, i des de fa unes setmanes observem que comença a fer “rebequeries” i que cada vegada és més capaç de fer-se entendre quan quelcom li desagrada o vol aconseguir alguna cosa. Sabem que és natural.

D’altra banda, des de fa una setmaneta o així es mostra extremadament exigent. Gran part del dia se’l passa cridant una mena de “eeeeehhh!!” però en plan reclamació. Entenc que és petit, que ha iniciat llar d’infants i reclama més del normal, que vol atenció, però a vegades no es possible atendre totes les seves demandes les 24 hores del dia. Més que res perquè els pares també mengem, hem d’anar al lavabo, l’hem de deixar per vestir-nos i altres coses vàries (si, ho dic amb certa ironia però de veritat que el tio no ens vol permetre ni això! ). Hi ha algunes coses que no accepta de cap manera: sortir de la banyera, estirar-lo al canviador, que no li donem la mà quan la demana per caminar... aix!

Mai hem estat partidaris de deixar plorar, passem totes les hores disponibles (que per sort són forces) amb ell i pendents d’ell, juguem amb ell, li expliquem les coses...ara ens plantegem si això és normal, i com ho hem de gestionar. Pensem: quan està exigent li expliquem el perquè allò no pot ser en aquell moment? L’ignorem? Tenim clar que enfadar-nos no, i castigar-lo encara menys! Pobret, si amb un any no entendria res de res!!! Però ens aniria bé una mica d’orientació!!!

Us ha passat? Com ho heu gestionat? Què és millor: donar explicacions o ignorar la queixa?

[noemidb]

Hola novella...
La meva filla té 17 mesos... És molt bona però exigent... De petita de vegades quan no podía fer una cosa sola cridava I S.enfadava molt!!! Però donant.lI carinyo I parlant se li passava de seguida... No sé lI pot alçar la Veu mai... Ës super sensible... A males aconsegueixes que s.acceleri molt I la rabequeria es horrible i comença a tirar lea coses a terra i agafar les coses que sap que no pot tocar... Li explico tranquilament lea coses, l.acaricio i tot tranquilament i de conya.

Fa unes dues setmanes està super accelerada, aparició de dents i cul encetat, està protestant per a tot i no em deixa fer res... Nomes vol moure.s i tot és no... I quan canviem d.activitat és un trauma... A casa hem provat tot... El que més ens funciona és dir no i tancar tema i "no fer.li cas fins que se li passa. Què són segons" si li parlem encara s.accelera més... Quan se li passa de seguida ens busca o sinó la busquem nosaltres..

Fora de casa es veu mes forta... Crida més... I l.únic que ens serveix és un no rotund sense cridar.la i no fer.li gens de cas... I des de l.inici... Ara quebtothon

[noemidb]

Et mira i et sents una mica incòmoda... Ara sense cridar.la perque continuem igual... No ho suporta i S.estressa... Aviam si se li passa ràpid aquesta bogeria de crits i patades... Per sort són segons i després ja està

[ISASF]

Hola!

son exigents i egoïstes per naturalessa.. es el que toca... es el mes logic! volen la mama, la atenció, tenir el poder.... per que no??

Es clar que podem donar tot el que podem... es la epoca mes feliç de la seva vida, i de la nostra perque els gaudim...
Pero també arriba un punt, que s'ha de dir prou. Amb carinyo i tot el que vulguem, però prou. I a partir de aqui moooolta paciencia, perque logicament, quan arriba aquest NO, O PROU... Aqui comencen les rebequeries i problemes... jeje
Pero el NO es tan positiu com el SI, creu-me. Els nens han d'entendre que a vegades es NO, i a vegades es SI. I ho has de mantindre, i tenir moooolta paciencia.
Com estirin del fil i mes el deixis anar... mes continuarà estirant. i estirant. Ojo, que no estic dient que no s'hagi de fer una mica aixo.... son petits, i es el que toca. Mimitos i mes mimitos.
Pero també amb una mica de consciencia.... perque si no, quan te n'adonis tindras un petit regne a casa, on el Rei o la Reina imposaran la seva llei. jejejeje.

Petons marona.
Isa sf

[carbasseta]

volem q quan siguin grans es mengin el mon? volem q siguin creients i submisxs? volem q facin valdre les seves idees, amb respecte, per suposat!?doncs l'entrenament comença tan bon punt poden, i el primer pas es dir no a tot el q nosaltres diem, perque s'adonen q poden tenir criteri propi. entenc q a vegades es dificil i a vegades jo li dic a la meva q em sap greu pero allo no es pot negociar, i generalment ho enten. tambe a vegades s'emprenya i es tira al terra, sempre intento fer el mateix, avisar-la q el terra es dur, intentar posar-me al seu lloc:estas cansada, entenc q tu et volies quedar mes estona, etc i deixar-la fer fent-li saber q la mare esta alla al seu costat. i quan se li passa, ella mateixa diu : yata i ontinuem. es clar q a vegades no hi ha temps per donar-li i les coses es compliquen, pero moltes vegades li dura poc. anims!

[bertian]

Veig que parleu de nens més petits que la meva filla... però suposo que cada cas és un món. A nosaltres sempre ens ha anat moooooolt bé explicar-li les coses.
El "no, perquè no i prou" no ens funciona. Si li dónes un motiu que justifiqui la teva decisió ella l'accepta. Això sí, ja té els 2 anys i evidentment entén més les coses.
De tota manera quan era més petita també ho havíem fet i ens funcionava, la qüestió estava en no alterar-se perquè llavors sí que ja es liava la cosa...

[krisgcha]

Hola mamis,

He llegit aquest post i m'he sentit identificada...la meva filla fara 14 mesos dema passat, i també és força exigent des de fa ja un temps...el que vol ha de ser ja i no té espera...suposo que tb deu ser normal i que no m'enten x molt que li expliqui que esperi un moment, si li dic, s'enfada... Però el que realment em preocupa, i va una mica relacionat amb això, i és que des de fa unes setmanes, de fet des de que ha començat a fer les primeres passes (tot i que sola encara no), que no es vol estar enlloc només als braços! Jo no he tingut mai cap inconvenient a agafar-la tot el que demanava, però ara pesa ja més de 10kg i realment és que no em dóna treva ni 1 minut!! No puc fer res tot i tenir-la al costat, ja sigui a terra, a la trona, al seu llit, ni asseguda ni de peu! A la que veu que faig el gest de deixar-la anar, comença a queixar-se fins plorar com una boja! De vegades em segueix gatejant però plorant... Els veïns deuen pensar que la maltracto...perque plora fins quedar-se quasi afònica!! I si l'agafo fa un gran suspir i calla de cop... Em sap molt greu que es posi així, però hi ha moments que bé m'haig de vestir, o fer el dinar o fer pipí!! De vegades no m'ho fa...però últimament el 90% de les vegades reacciona així! No sé si faig bé en agafar-la o en no agafar-la...perquè de vegades la deixo plorar per veure on té el límit...però acabo cedint perquè resulta molt estressant sentir-la berraquejar d'aquesta manera! Pensava que com més gran es fes, això aniria a menys, però de moment anem a més! Per la resta, tot molt bé, es una nena espavilada, té curiositat x tot, menja molt bé i dorm força bé...però haig de reconeixer que aquesta situació em té esgotada! I a les iaies que me la cuiden unes hores mentres treballo, també, no les deixa fer absolutament res...
Alguna més s'hi ha trobat? Com puc saber fins on pot arribar a la berraqueria? Vull dir, on acaba la necessitat vital d'agafar-la sempre que ho demana i on comença el "caprici"??