El "Compartir" en un nen de dos anys
Re: El "Compartir" en un nen de dos anys
primer de tot estigues tranquil.la perquè el que fa el teu fill és del tot normal. El que fas tu també i el que fa el teu marit també.... Sempre tendim a exigir-nos massa i a tenir mil dubtes sobre criança, però no hi ha un estàndard ni un manual que resolgui totes les situacions perquè cada nen és diferent i cada dia també 
Comprendre i acceptar el concepte de compartir al 2 anys? impossible en el nostre cas. Jo els recordo bàsicament com a competidors!!!! competeixen per les joguines, per l'atenció, per l'espai...... no interaccionen entre ells, per molt que vulguem. Van al seu aire i quan es troben és per competir i no per compartir. En el nostre cas, va ser a partir dels 3 anys que va començar a tenir en compte als seus amics i compartir estones de joc (no joguines
)
Tinc comprovat que quan hi ha objectes personals d'algun nen, el joc és fa molt difícil pel sentit de la propietat (molt lligat al de identitat) i la incapacitat de compartir. És molt millor quan no hi ha objectes pel mig.
Tema compartir versus meu: doncs depèn del moment i del conflicte. A mi sempre m'agrada dir-li que és molt millor un amic que cap objecte i que les joguines estan bé si estem sols perquè ens ajuden a imaginar....però si hi ha un amic és infinitament més divertit jugar amb ell que amb una joguina. Ara, si estem a casa i un amic vol la seva joguina preferida i ell no li vol deixar, doncs sempre li dic que estigui tranquil perquè allò és seu i es queda a casa, l'amic no s'ho emporta a casa seva, i li pot deixar per jugar mentre tant. Igual que al parc amb la bici.... si el teu amic la vol doncs li pots deixar i desprès te la torna......
Nosaltres hem ant regalant joguines a mesura que s’anava fent gran (les que se li queden petites a tots nivells) i és un gran exercici de desprendre’s de lo “seu”. Costa molt fer-lo participar en la tria i que sigui ell mateix qui decideixi quines coses vol donar a altres nens, però poc a poc va sent cada cop més fàcil i arriba el moment en que ell mateix regala coses seves al seus amics quan venen a casa o tria un regal (entre les seves coses) pel seu nebodet acabat de nàixer
Ara té 4 anys i ho entén molt millor que als 2...... als 2 era una “lluita” diària
Comprendre i acceptar el concepte de compartir al 2 anys? impossible en el nostre cas. Jo els recordo bàsicament com a competidors!!!! competeixen per les joguines, per l'atenció, per l'espai...... no interaccionen entre ells, per molt que vulguem. Van al seu aire i quan es troben és per competir i no per compartir. En el nostre cas, va ser a partir dels 3 anys que va començar a tenir en compte als seus amics i compartir estones de joc (no joguines
)Tinc comprovat que quan hi ha objectes personals d'algun nen, el joc és fa molt difícil pel sentit de la propietat (molt lligat al de identitat) i la incapacitat de compartir. És molt millor quan no hi ha objectes pel mig.
Tema compartir versus meu: doncs depèn del moment i del conflicte. A mi sempre m'agrada dir-li que és molt millor un amic que cap objecte i que les joguines estan bé si estem sols perquè ens ajuden a imaginar....però si hi ha un amic és infinitament més divertit jugar amb ell que amb una joguina. Ara, si estem a casa i un amic vol la seva joguina preferida i ell no li vol deixar, doncs sempre li dic que estigui tranquil perquè allò és seu i es queda a casa, l'amic no s'ho emporta a casa seva, i li pot deixar per jugar mentre tant. Igual que al parc amb la bici.... si el teu amic la vol doncs li pots deixar i desprès te la torna......
Nosaltres hem ant regalant joguines a mesura que s’anava fent gran (les que se li queden petites a tots nivells) i és un gran exercici de desprendre’s de lo “seu”. Costa molt fer-lo participar en la tria i que sigui ell mateix qui decideixi quines coses vol donar a altres nens, però poc a poc va sent cada cop més fàcil i arriba el moment en que ell mateix regala coses seves al seus amics quan venen a casa o tria un regal (entre les seves coses) pel seu nebodet acabat de nàixer
Ara té 4 anys i ho entén molt millor que als 2...... als 2 era una “lluita” diària
Re: El "Compartir" en un nen de dos anys
Per cert, em sembla molt bé això que comenten algunes companyes de no portar joguines i aprofitar el què hi ha en l'espai concret, nosaltres de fet només portem una pala i uns taps de plàstic per fer "flams de sorra", quan anem a la sorrera.
I per cert, de les coses que més m'agraden d'anar a la sorrera de la plaça és que allò sembla una comuna hippy! quan alguna mare marxa, veus que ha de fer una ruta per anar recollint les diferents coses que portava i que tenen diferents nens... la veritat és que no veig gairebé mai que es monti cap "pollo" i mira que tothom agafa de tot de tothom! jijijijiji
I per cert, de les coses que més m'agraden d'anar a la sorrera de la plaça és que allò sembla una comuna hippy! quan alguna mare marxa, veus que ha de fer una ruta per anar recollint les diferents coses que portava i que tenen diferents nens... la veritat és que no veig gairebé mai que es monti cap "pollo" i mira que tothom agafa de tot de tothom! jijijijiji
Re: El "Compartir" en un nen de dos anys
Nosaltres, no sempre, però alguns dies sí que portem pales, galleda, etc., per a jugar al sorral. Tothom porta els objectes marcats amb el nom i tots els nens i nenes juguen amb les joguines de tots i, quan marxen, les hi tornen al propietari. Han après a compartir amb la "tranquil.litat" que sempre marxen a casa amb les seves pertinences 
.
.
Re: El "Compartir" en un nen de dos anys
Takita ha escrit:Nosaltres, no sempre, però alguns dies sí que portem pales, galleda, etc., per a jugar al sorral. Tothom porta els objectes marcats amb el nom i tots els nens i nenes juguen amb les joguines de tots i, quan marxen, les hi tornen al propietari. Han après a compartir amb la "tranquil.litat" que sempre marxen a casa amb les seves pertinences
Nosaltres igual anem amb les pales i cubells i allà es barreja lo de tothom, pero quan anem marxant cadascú agafa lo seu.
Re: El "Compartir" en un nen de dos anys
He trobat aixo al Ara Criatures:
Compartir o no compartir… aquesta és la qüestió
divendres, 5/07/2013
Quan els nens són petits una de les obsessions dels adults (ja siguin pares o no) sol ser que el petit sigui “generós” és a dir que comparteixi les seves joguines, menjar, etc… amb altres nens.
No es estrany veure al parc una escena com la següent:
“En Pol és al parc al sorral. La seva mare que és molt previsora li ha dut tot d’estris per jugar (rasclet, pala, cubell, pilotes…) i li ha posat al seu costat perquè ell mateix vagi triant que és el que és més interessant per passar l’estona. Finalment en Pol escull la pala amb la que va experimentant amb la terra, la sorra… Als pocs minuts arriba un nen “nou”. Sense dir res, s’asseu al costat d’en Pol i veient l’atractiu de les seves joguines agafa el rasclet tot decidit i es posa també a jugar per la seva banda.
En Pol s’enfada. S’enfada molt. Deixa la seva pala i agafa amb força el rasclet estirant i estirant per treure-li de les mans al nou petit que l’acompanya.
La mare d’en Pol hi va. I curiosament enlloc de prendre part pel seu fill, li explica que ha de compartir i li ha de deixar a l’altre nen perquè jugui també, que ell té moltes altres joguines…. En Pol però no sembla gens convençut i segueix volent el rasclet. En tot aquesta estoneta arriba la mare de l’altre nen i també, curiosament, pren part a favor d’en Pol no pas del seu fill. Li treu el rasclet i el convenç per anar a jugar al gronxador”
Saber compartir és una qualitat valorada a ulls de la nostra societat. La diferencia està en el nivell d’exigència que es demana a adults i a nens.
Per un petit les seves joguines és el més apreciat. Molts cops es troben en que s’espera d’ells que de cop i volta deixin el seu “tresor” en mans de desconeguts, amb els que no tenen cap relació i que esperin pacientment a que els hi tornin.
Com a adults som capaços de veure en perspectiva, de saber que significa compartir, i el més important som nosaltres qui decidim QUÈ, QUAN i amb QUI vull compartir les meves coses.
Potser al meu germà si li deixaria el cotxe però no pas a un desconegut que me’l demana pel carrer, però si que li donaria un xiclet
No forcem la generositat, no els obliguem a cedir les seves “cosetes” a els altres si ells no ho fan de gust. Com a adults hauríem de ser uns mediadors de situacions, no uns impositors.
En la situació del parc, una de les opcions que podria haver escollit la mare d’en Pol era per exemple era preguntar-li al seu fill “que et molesta que t’agafi el rasclet? Prefereixes no deixar-li? Vols oferir-li una altra joguina?” però si en Pol segueix mantenint la seva fermesa potser el que podríem és simplement RESPECTAR-LA i explicar a l’altre nen el que succeeix “en Pol avui no té ganes de deixar-te les seves joguines. Potser un altre dia que us trobeu si les podeu compartir”.
Compartir o no compartir… aquesta és la qüestió
divendres, 5/07/2013
Quan els nens són petits una de les obsessions dels adults (ja siguin pares o no) sol ser que el petit sigui “generós” és a dir que comparteixi les seves joguines, menjar, etc… amb altres nens.
No es estrany veure al parc una escena com la següent:
“En Pol és al parc al sorral. La seva mare que és molt previsora li ha dut tot d’estris per jugar (rasclet, pala, cubell, pilotes…) i li ha posat al seu costat perquè ell mateix vagi triant que és el que és més interessant per passar l’estona. Finalment en Pol escull la pala amb la que va experimentant amb la terra, la sorra… Als pocs minuts arriba un nen “nou”. Sense dir res, s’asseu al costat d’en Pol i veient l’atractiu de les seves joguines agafa el rasclet tot decidit i es posa també a jugar per la seva banda.
En Pol s’enfada. S’enfada molt. Deixa la seva pala i agafa amb força el rasclet estirant i estirant per treure-li de les mans al nou petit que l’acompanya.
La mare d’en Pol hi va. I curiosament enlloc de prendre part pel seu fill, li explica que ha de compartir i li ha de deixar a l’altre nen perquè jugui també, que ell té moltes altres joguines…. En Pol però no sembla gens convençut i segueix volent el rasclet. En tot aquesta estoneta arriba la mare de l’altre nen i també, curiosament, pren part a favor d’en Pol no pas del seu fill. Li treu el rasclet i el convenç per anar a jugar al gronxador”
Saber compartir és una qualitat valorada a ulls de la nostra societat. La diferencia està en el nivell d’exigència que es demana a adults i a nens.
Per un petit les seves joguines és el més apreciat. Molts cops es troben en que s’espera d’ells que de cop i volta deixin el seu “tresor” en mans de desconeguts, amb els que no tenen cap relació i que esperin pacientment a que els hi tornin.
Com a adults som capaços de veure en perspectiva, de saber que significa compartir, i el més important som nosaltres qui decidim QUÈ, QUAN i amb QUI vull compartir les meves coses.
Potser al meu germà si li deixaria el cotxe però no pas a un desconegut que me’l demana pel carrer, però si que li donaria un xiclet
No forcem la generositat, no els obliguem a cedir les seves “cosetes” a els altres si ells no ho fan de gust. Com a adults hauríem de ser uns mediadors de situacions, no uns impositors.
En la situació del parc, una de les opcions que podria haver escollit la mare d’en Pol era per exemple era preguntar-li al seu fill “que et molesta que t’agafi el rasclet? Prefereixes no deixar-li? Vols oferir-li una altra joguina?” però si en Pol segueix mantenint la seva fermesa potser el que podríem és simplement RESPECTAR-LA i explicar a l’altre nen el que succeeix “en Pol avui no té ganes de deixar-te les seves joguines. Potser un altre dia que us trobeu si les podeu compartir”.
A la primera amb omifin!!!
Re: El "Compartir" en un nen de dos anys
fox ha escrit:He trobat aixo al Ara Criatures:
Compartir o no compartir… aquesta és la qüestió
divendres, 5/07/2013
Quan els nens són petits una de les obsessions dels adults (ja siguin pares o no) sol ser que el petit sigui “generós” és a dir que comparteixi les seves joguines, menjar, etc… amb altres nens.
No es estrany veure al parc una escena com la següent:
“En Pol és al parc al sorral. La seva mare que és molt previsora li ha dut tot d’estris per jugar (rasclet, pala, cubell, pilotes…) i li ha posat al seu costat perquè ell mateix vagi triant que és el que és més interessant per passar l’estona. Finalment en Pol escull la pala amb la que va experimentant amb la terra, la sorra… Als pocs minuts arriba un nen “nou”. Sense dir res, s’asseu al costat d’en Pol i veient l’atractiu de les seves joguines agafa el rasclet tot decidit i es posa també a jugar per la seva banda.
En Pol s’enfada. S’enfada molt. Deixa la seva pala i agafa amb força el rasclet estirant i estirant per treure-li de les mans al nou petit que l’acompanya.
La mare d’en Pol hi va. I curiosament enlloc de prendre part pel seu fill, li explica que ha de compartir i li ha de deixar a l’altre nen perquè jugui també, que ell té moltes altres joguines…. En Pol però no sembla gens convençut i segueix volent el rasclet. En tot aquesta estoneta arriba la mare de l’altre nen i també, curiosament, pren part a favor d’en Pol no pas del seu fill. Li treu el rasclet i el convenç per anar a jugar al gronxador”
Saber compartir és una qualitat valorada a ulls de la nostra societat. La diferencia està en el nivell d’exigència que es demana a adults i a nens.
Per un petit les seves joguines és el més apreciat. Molts cops es troben en que s’espera d’ells que de cop i volta deixin el seu “tresor” en mans de desconeguts, amb els que no tenen cap relació i que esperin pacientment a que els hi tornin.
Com a adults som capaços de veure en perspectiva, de saber que significa compartir, i el més important som nosaltres qui decidim QUÈ, QUAN i amb QUI vull compartir les meves coses.
Potser al meu germà si li deixaria el cotxe però no pas a un desconegut que me’l demana pel carrer, però si que li donaria un xiclet
No forcem la generositat, no els obliguem a cedir les seves “cosetes” a els altres si ells no ho fan de gust. Com a adults hauríem de ser uns mediadors de situacions, no uns impositors.
En la situació del parc, una de les opcions que podria haver escollit la mare d’en Pol era per exemple era preguntar-li al seu fill “que et molesta que t’agafi el rasclet? Prefereixes no deixar-li? Vols oferir-li una altra joguina?” però si en Pol segueix mantenint la seva fermesa potser el que podríem és simplement RESPECTAR-LA i explicar a l’altre nen el que succeeix “en Pol avui no té ganes de deixar-te les seves joguines. Potser un altre dia que us trobeu si les podeu compartir”.
Molt gràfic però explica exactament el que moltes aquí heu anat comentant. No és més que un article d'opinió, com la resta de les que hi ha en aquest post. Gràcies per compartir-ho!
El meu blog: http://cosesdemare.blogspot.com.es (gaudint la maternitat)
Re: El "Compartir" en un nen de dos anys
Gràcies Fox! Hi estic d'acord.
Re: El "Compartir" en un nen de dos anys
Jo amb a l'Emma li he respectat molt la seva propietat. A casa hi ha joguines seves, del seu germà i joguines compratides. Si ella no vol deixar res, jo li explico que hi te tot el dret, però que llavors no esperi que els altres comparteixin res amb ella. Si ella no deixa joguines, els altres tampoc li deixaran. Que això és un joc de doble sentit. Ella te joguines que no li importa deixar, joguines que depen del moment deixa o no i joguines que no deixa a ningu sota cap mena de concepte.
Jo sóc la petita de casa, tinc un germà 7 anys més gran, i la norma de casa era que lo del meu germà era del meu germà i lo meu també era seu. Com que ell era el gran, jo mai podia tocar res seu, però ell podia afagar i fer el que volgués amb tot lo meu. I em feia ràbia, em sentia impotent, ho trobava injust... A casa el meu marit tot era de tots i ara recorda amb rabia com joguines que habia demanat amb molta il·lusio, es van trencar en poc temps perquè els seus germans hi jugaven a lo bestia i no ho respectaven perque no els hi feia tanta il·lusio.
Els dos hem tingut espines clavades i intentem que els nostres fills no hi passin per aixo. Per tant, cadascú te joguines de la seva propietat, i que decideixi si vol compartir o no. Ara, sabent que les seves desicions tenen conseqüències....
Jo sóc la petita de casa, tinc un germà 7 anys més gran, i la norma de casa era que lo del meu germà era del meu germà i lo meu també era seu. Com que ell era el gran, jo mai podia tocar res seu, però ell podia afagar i fer el que volgués amb tot lo meu. I em feia ràbia, em sentia impotent, ho trobava injust... A casa el meu marit tot era de tots i ara recorda amb rabia com joguines que habia demanat amb molta il·lusio, es van trencar en poc temps perquè els seus germans hi jugaven a lo bestia i no ho respectaven perque no els hi feia tanta il·lusio.
Els dos hem tingut espines clavades i intentem que els nostres fills no hi passin per aixo. Per tant, cadascú te joguines de la seva propietat, i que decideixi si vol compartir o no. Ara, sabent que les seves desicions tenen conseqüències....
-
petitanuria
- :: formigueta
- Entrades: 70
- Membre des de: dt. gen. 15, 2013 3:23 pm
- Ubicació: Barcelona
Re: El "Compartir" en un nen de dos anys
Jo crec q compartir es un valor bonic q cal anar ensenyant des de petits,com tot sense obligacions. Acompanyar pq aprenguin q és compartir i els avantatges q te em sembla important. Estic d acord amb el q algú comentava q compartir és més q deixar. Ensenyant a compartir podem ensenyar tant a saber deixar com a saber rebre. Saber el valor de les coses en la seva mesura. Saber demanar les coses i saber agrair. Gaudir de la companyia dels altres...evidentment tot això s ha de fer dia a dia.
A la meva filla no l he obligat a compartir pq si. Pero tampoc he permes q agafi re sense permís (potser ha agafat més enfados per no poder agafar una cosa q no li deixaven). Aquí tmb s' apren a respectar les decisions dels altres encara q no ens agradin...en fi q com han dit també el nostre paper és acompanyar-los, compendre'ls i ajudar-los a digerir aquestes emocions tb, q mica en mica ells anirant prenent nota.
A la meva filla no l he obligat a compartir pq si. Pero tampoc he permes q agafi re sense permís (potser ha agafat més enfados per no poder agafar una cosa q no li deixaven). Aquí tmb s' apren a respectar les decisions dels altres encara q no ens agradin...en fi q com han dit també el nostre paper és acompanyar-los, compendre'ls i ajudar-los a digerir aquestes emocions tb, q mica en mica ells anirant prenent nota.
PANXUPACTE CERCADORES TARDOR:petitanuria 
,Magar , Kith20 , sergem, irem, perla24 ,
laurita6 , Laia80 , Bellamar, peixicu , stela , petita83, copina , xity , melicanyella , marga_2, jpg1980 , lula1 , ximhy , dolceta85, mym, lalama , pruneta30
,Magar , Kith20 , sergem, irem, perla24 ,laurita6
, Laia80 , Bellamar, peixicu , stela , petita83, copina , xity , melicanyella , marga_2, jpg1980 , lula1 , ximhy , dolceta85, mym, lalama , pruneta30
Re: El "Compartir" en un nen de dos anys
Crec que no hi ha una veritat absoluta, i que esta molt bé llegir les opinions d'altres mares/pares que volen el millor pels seus fills igual que nosaltres. Dit això, per la nostra manera de viure i les experiencies que hem viscut, sabem que res material es tant important. El nostre fill té poques joguines, i no són seves són de tots els de casa, ell pot agafar qualsevol cosa de casa, no ens agrada el sentit de la propietat, creiem fermament que aquesta lluita per les coses materials no dóna la felicitat i si la dóna la felicitat de gaudir el que tenim. Nosaltres podríem dir que som uns "venidos a menos", i seguim sent iguals de feliços que abans, i ho som per què el que ens omple es tenir el nostre fill, i estar junts. Abans viviem a un pis mes gran, amb un cotxe que ja no tenim, sortiem a sopar a bons restaurants i erem molt feliços, fins que vam perdre el nostre fill, i res ens feia feliços. Ara som feliços tant o mes que abans però estic segura que és per què les coses materials tenen el valor que tenen, i això és el que transmetem al nostre fill. Per això dic que a cadascú li anirà bé una manera de fer, que potser al veí li semblarà fatal.
Estem fent la manteta dels 100 desitjos, ens hi vols ajudar???
http://www.elfildenjan.blogspot.com
Fotopacte de panxulina: martabv, Naiff, tonamar, campanilla, maneta, xuxe, aRaSal, Mof, soleilua, nacristai, Hawi, Laida, Ninetaa, solet2, Peke25, Ada82, Ania, nuit
Re: El "Compartir" en un nen de dos anys
Què difícil...Jo penso,
Què fariem nosaltres si no hi hagués cap ull crític mirant-nos?
L'altre dia al parc el Xavi estava asseguut jugant i un altre nen li va agafar el patinet (sense demanar-li), el Xavi corrents es va aixecar, i li va dir que no, que allò era seu. Jo de lluny m'ho mirava. De cop es va acostar una senyora (l'àvia del nen) i es va posar a parlar amb el meu fill, i perl llenguatge corporal de tots dos, vaig decidir acostar-mhi. La senyora, li estava dient , sense ser gens simàqtica, que a ell ningú li deixaria res si ell no deixava les joguines. Jo, marcant pe`ro amb calma li avig dir que allò és el que faria ella perquè és la adulta. Però que els nens eren més simples. Que potser, encara que ell no deixés el patinet, el seu nit si que li deixaria la pala... no?Aquest sentiment de venjança el provoquem els grans...els petits (tan petits) no son tan retorçats ni tenen aquesta retentiva...
Jo li vaig explicar a la senyora que el Xavi Si que sabia compartir. Que ell no té problemes en deixar les seves joguines si li demanen permís i ñli ve de gust o si qui li demana permís és un amic, conegut o familir. PE`ro que a ells no els coneixiem de res! que s'havien apropat al seu patinet i sense dir res li havien agafat! Com volia que li deixés, jo tampoc ho hagués fet, i vostè senyora? si algú un desconegut li agafa alguna cosa, no cal que sigui el cotxe ni el mòvil, un simple paquet de moadors, sense ni mirar-la a la cara, no s'emprenyaria?
Doncs això...obligar a compartir em sembla una xorrada, eprquè els nens no són idiotes i ells solets s'intengren en la oscietat, però a vegades estem tan cegs només mirant la paraula compartir i no veient la resta de le'scena que moltes vegades els nostres fills s'emporten males lliçons. Compartir no és donar-ho tot cegament al primer que passa. Les coses s'han de valorar i aalitzar per totes les parts. Penso jo eh.
Què fariem nosaltres si no hi hagués cap ull crític mirant-nos?
L'altre dia al parc el Xavi estava asseguut jugant i un altre nen li va agafar el patinet (sense demanar-li), el Xavi corrents es va aixecar, i li va dir que no, que allò era seu. Jo de lluny m'ho mirava. De cop es va acostar una senyora (l'àvia del nen) i es va posar a parlar amb el meu fill, i perl llenguatge corporal de tots dos, vaig decidir acostar-mhi. La senyora, li estava dient , sense ser gens simàqtica, que a ell ningú li deixaria res si ell no deixava les joguines. Jo, marcant pe`ro amb calma li avig dir que allò és el que faria ella perquè és la adulta. Però que els nens eren més simples. Que potser, encara que ell no deixés el patinet, el seu nit si que li deixaria la pala... no?Aquest sentiment de venjança el provoquem els grans...els petits (tan petits) no son tan retorçats ni tenen aquesta retentiva...
Jo li vaig explicar a la senyora que el Xavi Si que sabia compartir. Que ell no té problemes en deixar les seves joguines si li demanen permís i ñli ve de gust o si qui li demana permís és un amic, conegut o familir. PE`ro que a ells no els coneixiem de res! que s'havien apropat al seu patinet i sense dir res li havien agafat! Com volia que li deixés, jo tampoc ho hagués fet, i vostè senyora? si algú un desconegut li agafa alguna cosa, no cal que sigui el cotxe ni el mòvil, un simple paquet de moadors, sense ni mirar-la a la cara, no s'emprenyaria?
Doncs això...obligar a compartir em sembla una xorrada, eprquè els nens no són idiotes i ells solets s'intengren en la oscietat, però a vegades estem tan cegs només mirant la paraula compartir i no veient la resta de le'scena que moltes vegades els nostres fills s'emporten males lliçons. Compartir no és donar-ho tot cegament al primer que passa. Les coses s'han de valorar i aalitzar per totes les parts. Penso jo eh.
VISITA EL MEU BLOG: http://maretameva.wordpress.com/
[b][color=#0080FF]EL PART DE LA MARIA: viewtopic.php?f=115&t=27419&p=1388186#p1388186
Re: El "Compartir" en un nen de dos anys
Crissie, penso el mateix. Molt sovint només cal pensar què faríem nosaltres per veure que el que fan els nens ni és tan marcià ni tan manipulador (jo quan ploro també vull que m'abracin, ho reconec).
Glinda, Rela i Mara
Re: El "Compartir" en un nen de dos anys
crissie ha escrit:Compartir no és donar-ho tot cegament al primer que passa. Les coses s'han de valorar i aalitzar per totes les parts. Penso jo eh.
Estic molt d'acord
Torna a “El desenvolupament emocional”
Qui està connectat
Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 2 visitants
| Membre de l'AMIC | Control OJD Nielsen | Hosting i Dominis.cat a CAT1.NET |
 |
 |
 |