La duresa d'un avort i tirar endavant!

[perla24]

Hola companyes,

Sóc nova al fòrum, us vaig descobrir tot just fa una setmana perquè necessitava saber que hi ha noies que heu passat per la mateixa situació que jo. Dilluns em vaig anar a fer la 2a eco, estava de 10 setmanes i em van dir que el cor no bategava i que tenia un avort diferit. Per un moment vaig fer el cop fort i vaig pensar: tranquila millor que hagi passat ara que no més endavant... la infermera em diu: sou joves no patiu! (tinc 30 anys), el metge em diu passa un 20% de vegades... bla bla bla, però després de fer-me el raspat el dimarts (que per cert va anar molt bé i no me'n vaig enterar de res), he començat a rallar-me, a tenir inquietuds i preguntar-me perquè m'ha passat a mi.

Us escric perquè m'ha ajudat molt llegir els vostres comentaris i vivències, no hi ha ningú que m'entengui més que una persona que hagi passat pel mateix! Ara mateix només em ronden pors pel cos, pensant que no em torni a passar o què he fet malament... el que pitjor porto és veure el meu xicot fet caldo! Estava molt il·lusionat i a sobre em vaig quedar embarassada a la primera! Sabem que fer diana no és fàcil i clar estàvem molt il·lusionats, pensant de quin color pintàvem l'habitació, quin cotxet compraríem, quin nom li posaríem... bé què us haig d'explicar.

Doncs res ara m'han dit que ens esperem dues regles per tornar-ho a intentar i els dies em passen molt lents! Estic molt engrescada de tornar a la carga! jejejej però amb molta por, en fi que si necessiteu recolzament per part meva i ens expliquem les pors i inquietuds, doncs genial, si llegiu la meva entrada i us voleu posar en contacte amb mi doncs fantàstic, perquè saber que darrere una pantalla hi ha gent que ha passat pel mateix, em fa estar més tranquila i segura de que les coses passen perquè han de passar i no cal buscar 3 peus al gat.

[monis]

Hola Perla24. El teu cas em fa pensar molt en el meu. Fa cosa d'un mes, a la segona eco que em feia (la primera havia anat bé) dons ja no vivia el meu petit. Aquelles il.lusions que teníem van esvair-se en un moment, no podia creure-m'ho. A mi a la consulta també em van dir que cada setmana es troben amb casos com els nostres però en aquells moments no hi ha consol. Són els dies i les setmanes les que et van posant a lloc i, tot i que és dur, de ben segur que superarem aquest mal tràngol. Com tu jo també tinc ganes de tornar a provar-ho però alhora em fa respecte...
Vaig estar uns dies que em culpava i si has fet això i si has menjat allò però vaig arribar a la conclusió que encara que no volgués havia de ser així per molta pena i ràbia que em fes.
Bé, si ens podem ajudar en alguna cosa encantada.
Petons

[perla24]

Hola Monis, doncs ja ho veus! que no estem soles! L'important és pensar que tot anirà bé a la propera! Jo sóc de les que penso que el cos és moooolt savi, i si no ha tirat endavant és perquè no podia ser! Dimecres tinc visita amb el metge, aviam què em diu!

El què pitjor porto és que només veig cotxets i panxes... però keep calm and carry on!!! Algun dia estarem nosaltres amb el panxot! jajajaaj

petons i abraçades

[mireiafor]

Hola Perla benvinguda, tens raó quan dius que ajuda molt parlar amb persones que han passat pel mateix que tu. Els teus sentiments i això de veure cotxets per tot arreu és normal, ens passa a totes. Jo també vaig tenir un avortament, i tot que ja tenia la meva filla gran va ser igualment un cop, i igualment ho vaig passar fatal, l'espera per tornar-ho a intentar se'm va fer eterna i vaig tenir una mica de por quan em vaig tornar a quedar, fins que vaig anar veient que tot anava bé.

És una llàstima que esteu passant aquest tràngol com tu com la teva parella, però al menys pensa que tens amb qui compartir la teva pena perquè de vegades també escriuen noies que han patit un avortament però que ningú al seu voltant sembla viure un dol semblant al seu. És cert que sou joves i el més important és que sembla que esteu molt units i que aquest fill que vindrà us fa molta ilusió a tots dos. Aferra't a les coses positives, tingues paciència i tant de bo escriguis aviat per donar bones notícies

[perla24]

Hola mireiafor !!

Doncs tens tota la raó! El meu xicot i jo estem molt units i això ens ha fet unir encara més! Jo pensava que això dels avorts era una cosa poc freqüent però ja veig que ni de bon tros és així i el recolzament de la parella és molt important!
Estic convençuda que a la següent anirà bé i ja tinc ganes de donar-vos bones notícies! El fet de tenir 30 anys tb m'ajuda a no desesperar i prendre'm les coses amb calma la veritat. Però el procés de dol no te'l treu ningú!

Anem parlant!! Besitos

[Nina79]

Hola noies,

Perla, em sap molt de greu la pèrdua del vostre petitó, poc a poc t'aniràs trobant millor, i el dolor farà menys mal, serà diferent i aprendràs a conviure-hi. Ho recordaràs sempre, però no serà tan punyent. Jo quan vaig perdre la meva petita em vaig llegir un llibre que em va anar molt bé per entendre moltes coses, es "La cuna vacía".

També, en aquest mateix apartat, trobaràs un fil que es diu les que hem patit un avortament i ho volem tornar a intentar, aqui trobaràs un grapat de persones maquíssimes i molt valentes, i penso que et pot ajudar molt passar-hi.

[petita83]

Hola Perla,

entenc perfectament pel que estàs passant, en aquest moment estic acabant amb el 2n avortament en mig any, l'últim amb raspat al Gener i aquest cop després d'haver consentit que el tingués retingut durant més de 3 setmanes el meu cos ha fet la feina que els metges no han tingut la determinació de fer. No està sent gent agradable però ho prefereixo abans que un altre raspat, no pas perquè anés malament el primer sinó perquè seria el 2n en 4 mesos i em fa por que pugui ser perjudicial.

Em costa molt seguir endavant amb aquest segon avortament, porto pitjor que mai veure embarassades, saber de gent propera a nosaltres que ho anuncia i li ha anat bé des de bon principi, veure criatures...és com una tortura psicològica autoinfligida que em recorda a cada moment que estic perdent el segon i que a mi cap dels dos m'ha anat bé. Et sents la persona més desafortunada del món i ni tan sols els casos més horribles que els teus són capaços de consolar.

Crec que necessitem temps per a curar cos i MENT, sobretot aquesta última, i fer el que calgui en cas necessari. Però suposo que és normal viure una temporada en una muntanya russa d'emocions, a estones millor a estones pitjor, i costa fer entendre a la gent que costa passar pàgina així com així, no deixa de ser un trauma que no ens mata però ens fa un altre tipus de mal. Passem el nostre dol, intentem recuperar la felicitat, que no la tranquil·litat doncs tinc assumit que l'he perduda de per vida cada cop que pugui quedar-me embarassada, però ara ens toca pensar en nosaltres.

Un petó i pren-te el temps que sigui necessari, plora el que vulguis i enfada't amb el món...tenim dret a fer-ho, i sempre ens queda aquest apartat del SP, on parlo per a mi, he trobat bellíssimes persones que m'han ajudat amb les seves experiències, explicacions, consells, etc de la mateixa manera que les companyes dels dos post de mesos que he deixat.

[petita83]

Hola noies,

Perla, em sap molt de greu la pèrdua del vostre petitó, poc a poc t'aniràs trobant millor, i el dolor farà menys mal, serà diferent i aprendràs a conviure-hi. Ho recordaràs sempre, però no serà tan punyent. Jo quan vaig perdre la meva petita em vaig llegir un llibre que em va anar molt bé per entendre moltes coses, es "La cuna vacía".

També, en aquest mateix apartat, trobaràs un fil que es diu les que hem patit un avortament i ho volem tornar a intentar, aqui trobaràs un grapat de persones maquíssimes i molt valentes, i penso que et pot ajudar molt passar-hi.

Nina79 gràcies per recordar aquest llibre, ja el vaig sentir anomenar amb el primer avortament, però no creia que fos "repetidora" (suposo que és l'esperança que tenim totes després d'un mal tràngol, no repetir-lo) i mira, aquí em teniu.

Vaig a veure si el trobo per ebook, perquè de ser així, crec que el necessito més que mai, especialment la part que fa referència a l'entorn de les que passem per això per a què ho entenguin millor.

Una abraçada!

[perla24]

Hola Perla,

entenc perfectament pel que estàs passant, en aquest moment estic acabant amb el 2n avortament en mig any, l'últim amb raspat al Gener i aquest cop després d'haver consentit que el tingués retingut durant més de 3 setmanes el meu cos ha fet la feina que els metges no han tingut la determinació de fer. No està sent gent agradable però ho prefereixo abans que un altre raspat, no pas perquè anés malament el primer sinó perquè seria el 2n en 4 mesos i em fa por que pugui ser perjudicial.

Em costa molt seguir endavant amb aquest segon avortament, porto pitjor que mai veure embarassades, saber de gent propera a nosaltres que ho anuncia i li ha anat bé des de bon principi, veure criatures...és com una tortura psicològica autoinfligida que em recorda a cada moment que estic perdent el segon i que a mi cap dels dos m'ha anat bé. Et sents la persona més desafortunada del món i ni tan sols els casos més horribles que els teus són capaços de consolar.

Crec que necessitem temps per a curar cos i MENT, sobretot aquesta última, i fer el que calgui en cas necessari. Però suposo que és normal viure una temporada en una muntanya russa d'emocions, a estones millor a estones pitjor, i costa fer entendre a la gent que costa passar pàgina així com així, no deixa de ser un trauma que no ens mata però ens fa un altre tipus de mal. Passem el nostre dol, intentem recuperar la felicitat, que no la tranquil·litat doncs tinc assumit que l'he perduda de per vida cada cop que pugui quedar-me embarassada, però ara ens toca pensar en nosaltres.

Un petó i pren-te el temps que sigui necessari, plora el que vulguis i enfada't amb el món...tenim dret a fer-ho, i sempre ens queda aquest apartat del SP, on parlo per a mi, he trobat bellíssimes persones que m'han ajudat amb les seves experiències, explicacions, consells, etc de la mateixa manera que les companyes dels dos post de mesos que he deixat.

Si petita... la tortura psicològica autinflingida és de lo pitjor... i de fet jo pensava que no m'afectaria tant, però aquests últims dies he tingut un baixón degut a veure tants cotxets i panxes pel carrer! Però no ens podem quedar a casa perquè seria pitjor! Per sort jo només ho vaig dir a la família i a dos amics íntims i no he hagut de donar explicacions a ningú més, perquè a part del Dol, haver de dir que vas a abortar ha sigut un dels pitjors traumes de la meva vida i la persona que no ho ha passat no sap com et sents i a vegades és pitjor el què et diuen que el silenci. Quan em recordo pujada al cotxe anant a la clínica... tens un sentiment de pèrdua que no es pot explicar amb paraules i això que era una llentia...

Escolta estem aquí pel què necessitis, de fet sort que hi ha gent per aquí!!!
Molts ànims i endavant que els obstacles que ens posa la vida és per saltar-los i no per caure!

[petita83]

Hola Perla,

entenc perfectament pel que estàs passant, en aquest moment estic acabant amb el 2n avortament en mig any, l'últim amb raspat al Gener i aquest cop després d'haver consentit que el tingués retingut durant més de 3 setmanes el meu cos ha fet la feina que els metges no han tingut la determinació de fer. No està sent gent agradable però ho prefereixo abans que un altre raspat, no pas perquè anés malament el primer sinó perquè seria el 2n en 4 mesos i em fa por que pugui ser perjudicial.

Em costa molt seguir endavant amb aquest segon avortament, porto pitjor que mai veure embarassades, saber de gent propera a nosaltres que ho anuncia i li ha anat bé des de bon principi, veure criatures...és com una tortura psicològica autoinfligida que em recorda a cada moment que estic perdent el segon i que a mi cap dels dos m'ha anat bé. Et sents la persona més desafortunada del món i ni tan sols els casos més horribles que els teus són capaços de consolar.

Crec que necessitem temps per a curar cos i MENT, sobretot aquesta última, i fer el que calgui en cas necessari. Però suposo que és normal viure una temporada en una muntanya russa d'emocions, a estones millor a estones pitjor, i costa fer entendre a la gent que costa passar pàgina així com així, no deixa de ser un trauma que no ens mata però ens fa un altre tipus de mal. Passem el nostre dol, intentem recuperar la felicitat, que no la tranquil·litat doncs tinc assumit que l'he perduda de per vida cada cop que pugui quedar-me embarassada, però ara ens toca pensar en nosaltres.

Un petó i pren-te el temps que sigui necessari, plora el que vulguis i enfada't amb el món...tenim dret a fer-ho, i sempre ens queda aquest apartat del SP, on parlo per a mi, he trobat bellíssimes persones que m'han ajudat amb les seves experiències, explicacions, consells, etc de la mateixa manera que les companyes dels dos post de mesos que he deixat.

Si petita... la tortura psicològica autinflingida és de lo pitjor... i de fet jo pensava que no m'afectaria tant, però aquests últims dies he tingut un baixón degut a veure tants cotxets i panxes pel carrer! Però no ens podem quedar a casa perquè seria pitjor! Per sort jo només ho vaig dir a la família i a dos amics íntims i no he hagut de donar explicacions a ningú més, perquè a part del Dol, haver de dir que vas a abortar ha sigut un dels pitjors traumes de la meva vida i la persona que no ho ha passat no sap com et sents i a vegades és pitjor el què et diuen que el silenci. Quan em recordo pujada al cotxe anant a la clínica... tens un sentiment de pèrdua que no es pot explicar amb paraules i això que era una llentia...

Escolta estem aquí pel què necessitis, de fet sort que hi ha gent per aquí!!!
Molts ànims i endavant que els obstacles que ens posa la vida és per saltar-los i no per caure!

Entenc la sensació quan saps que el vas a treure, el primer cop em va passar, aquest cop m'he sentit com la pitjor persona del món per alegrar-me al veure que el començava a treure per mi mateixa, però és que van consentir que dugués mort al pobre cigru 3 setmanes i mitja...i la tortura de tenir tots els símptomes de l'embaràs però sabent que està mort...buuuuufff, ara per ara he vist el cel obert, però anant ja la cosa de baixa em sento fatal.
Psicològicament per a mi està sent molt pitjor que físicament per molt que ens intentem consolar pensant que d'haver sigut més endavant hauria estat pitjor, lògicament ho hauria sigut però el pal sempre és el pal, sigui el primer cop com el segon, el tercer...sempre ho passarem malament.

[noemidb]

Hola noies...
Aquest foro ayuda molt a tirar endavant la pena d.un avort... i es veritat, no està sol ayuda...
Jo fins a la 14 setmana portava l.embaràs molt be... eren bessons... pero la bossa d.una es va trencar.... tres mesos de repos absolute per intentar salvar a l.altre.., totes dues creixien de conya pero una d.elles no s.en sortiria segurament pq no tenia líquido amniotic... estrés i ansietat cada minut... desesperació x no poder.les ajudar...
Totes dos van neixer, part prematur xo una d.elles no va sobreviure,.. l.altre patiem x la seva vida....
X sort te molta força i va tirar endavant... ARA te un any i esta de conya... pero aquest any ha estar horrible... sentiments de culpabilitat, no en sentia be quan m.alegrava per la meva filla pq l.altre no la tenia amb mi... em sentía malament... alegría i pena es molt difícil, em deien que sort de tenir una pero jo aixo no no veia...
Incomprensió... estas sola¡¡¡i a nivel de parella ha estar molt dur... de vegades discutiem x nervis... encara que sempre ens hem tingut...
ARA voldrem tornar intentar.ho.
Tinc molta por ja que no vull tornar a partir el mateix pero almenys intentar.ho.
Jo ja tinc 36, aixi que no tinc tant de temps...

[MarczingerZ]

Hola a totes.

Desde la perspectiva del pare, us comprenc. Nosaltres n'hem patit dos i ara estem embarassats de 7 setmanes...
La por a que torni a passar el mateix, controlar qualsevol cosa que afecti a la meva dona (menjar, fum, pol·lució...) és un neguit constant que es porta malament.

Però aquí estem, per tercera vegada i esperem que sigui la bona, així que ànims a totes que és més habitual del que ens pensem!! Segons els nostre ginecòleg, la concepció és la operació més inexacta de l'ésser humà i si no encaixen bé les peces... passe naquestes coses.

Així que si no habia d'anar bé, millor que no anés.

Ànim, el temps tot ho cura.

[perla24]

Ànims Marc i Noemí!!

És una pena passar per tot això i el pitjor de tot són les pors que t'agafen quan ho tornes a provar... Nosaltres ja tenim llum verda i no us podeu imaginar les pors i dubtes que em venen al cap. Hem perdut la innocència completament i no crec que ho visquem de la mateixa manera que una persona que no ho ha passat...
En fi hem de ser molt positius i tirar endavant i pensar que no ha de tornar a passar!! El cos és molt savi!!

Així que us envio moltes energies positives!!!
Una abraçada

[noemidb]

La veritat es q s.ha de tirar endavant i els ànims i consells q doneu tots s.agraeixen un munt...
Al setembre començare una segona fiv... El meu marit té moltes esperances, jo tb xo tb tinc el cap q tenim possibilitats q no surti... Vam fer una amb congelats i no va sortir... S.em fara una muntanya ja q controlar els nervis i tb no vull tornar a ilusionar. me i q no arribi o es perdi xo tampoc vull q si surtis bé no viure aquest embaras i gaudir.lo... Conflictes mentals difícils de controlar...
M.aferro a la meva petita que cada día está més maca i q comença a cridar.me mama i está super mimosa... Q no ho era gaire... I tb amb el meu angelet q no el vaig poder tenir amb mi xo q va cuidar tant de tots i encara ens cuida...
Com tothom diu si no es va quedar es pq no s.havia de quedar... I si no et quedes de nou tb... A mi aquesta frase no em serveix
Petons a totes i molta força quan les coses s.ens cauen a sobre....

[perla24]

Noemibd!

Com ha anat tot? t'han fet la tranfer? Fa dies que no escric per aquest post però no m'oblido de ningú!

[noemidb]

Hola perla24,
Estic en tractament i ho porto mb... De moment!!
Setmana que ve em faran l.extracció... A finals de setmana...
Estic gaudint molt de la meva peque... Té mamitis i m.encanta!!!
QÜestiono un intent, no un embaràs ni m.imagino cap nadó amb braços ni germanet per la meva filla... Tampoc penso si no surt fins quan estic disposada a intentar.ho i si amb un ovul no surt si m.obsessionare i voldre dos... Ni el meu marit ni jo volem... No vull pensar amb ilusions pq m.emociono... Vull viure el present pq ara els tres estem mb...
He pait crec el passat i em dona força... La meva filla i el meu angelet, què mai oblidare i li he d.agrair què em dones la filla què tinc cada dia al meu costat..
Un cop em fagin la implantació em fa pànic... Crec què l.espera de la beta podrà amb mi.. L.unic què hauré de portar.ho bé per la nena... Però aixo se.m fa una muntanya
Gràcies pel missatge, t.ho agraeixo molt
Tu com estas??! Què tal??!

[perla24]

Noemi!!! Doncs ja explicaràs com va aquesta FIV!
No tinguis pensaments negatius, de moment relaxa't i aviam què passa i com dius tu la teva nena t'ha d'ajudar a passar els dies amb més tranquil·litat ja que son un soletes els peques!!!
Doncs nosaltres ja tenim llum verda per tornar-hi però tinc uns cicles molt descontrolats i he començat a pendre temperatures i fer TO perquè sinó la caça de l'òvul és complicada. En tenim moltes ganes! Aviam com va!

Ja m'informaràs oK?? Aquesta beta anirà pujant fijooooooooo!

[noemidb]

Gracies... Setmana que ve em faran ja l.extraccio ... Visc día a día perque futur m.agafa ansietat... No m.imagino embarassada i menys amb cotxet... Vaig a un intent.. No em vull ilusionar... Tinc por però vull ser positiva.. No té logica oi??? Ara ës facil... Ës medicacio i ja esta però quan tingui l.embrio???? Aquesta setmana m.he de conscienciar... No ho diem a ningu... Aixi si va malamemt no ho hem de dir i so em quedes doncs ningu s.emociona... Perque despres poden anar malamemt les coses i no vull viure un futur sinó un present... Ës dificil!!!!

[perla24]

Noemi, t'entenc perfectament però tampoc pensis q no ho has de dir a ningú perquè contenir l'alegria de tenir el cigronet amb tu tpc és lo millor! Un cop estigui ben agafadet comparteix les coses bones amb els q t'envolten!! Això si totalment d'acord amb el què dius: viu el present! El futur ja vindrà!
Intenta estar lo més tranquil·la q puguis! Has sigut mare una vegada i perquè no ho pots tornar a ser??? A poc a poc i bona lletra confia amb tu mateixa i agafa forces perquè tot el què vindrà són coses bones cuca!!! Estimeu-vos tu i el teu marit i disfruteu amb la peque que el segon peque està de camí ja veuràs!

[noemidb]

gracies perla24, quines bones paraules...

jo de moment no crec que vingui de camí ja que tinc 36 anys i el meu marit 41 i no volem estar molt temps buscant.lo ja que som grans...

hem patit per molts temes des de fa forces anys... i ara q estem be els tres per sort es cert q vivim el present... i el gaudim... no vull perdre.ho!!!
aviam si tenim sort les dues... vosaltres us questioneu ja de començar a fer el pas???
una abraçada maca