Ja no em vol!

[crissie]

Hola noies! Fa molt que o escric per una consulta i ara em trobo amb un dilema...pfff....
EL Xavi com sabeu ho va passar fatal el primer any de la Maria...molts gelos, destete, entrada a l'escola bressol....
Després de setmana santa semblava que la "calma" tornava a regnar a casa, pe`ro fa uns 15 dies la rabia va tornar a apareixer...tot el dia la imita (Ell té 3 anys i ella 15 mesos)...Menja amb les mans, fa "tatatatatatata", vol bolquer...inclús m'ha tornat a demanar teta! bueno, res fora de lo normal em sembla...però desde fa 3 o 4 dies...NO EM VOL!

JO! LA SEVA MAMA SAGRADA!!!! Abans sempre era "el papa no, vull la mama!"Era inegociable...sempre hem tingut un super vincle...pe`ro ara

QUan vaig a dir-li algo em diu "TU NO! el PAPI!!"...ni per menjar, ni epr dormir..res! i avui...com he plorat, deu meu! S'ha fotut un meco de cap d'aquells que sonen i espanten, corrents he anat a agafar-lo i m'ha apartat de males maneres i ha començat a cridar "tu no, tu no"...em volia morirrrr! no pensava que aquest moment arribaria tan aviat!

Què en penseu, que és la època en la que es reenamoren dels pares, o que està tan gelós que m'està castingant?...és que no vulll pensar lo segon per no sentir-me tan egocèntrica...no vull pensar que vol al papa , només perquè no em vol a mi...No ho sé...pe`ro fa molt mal...només tinc ganes de plorar

Us ha passat?

[Raqueleta]

Ostres, reina, ho sento molt perquè es passa malament, jo també he tingut moments d'aquests. Jo crec que és per totes dues coses i que després tot es recolocarà un altre cop, només has d'esperar i aguantar, encara que fa mal.
La Clara també ha tingut una temporada així, ara el vincle amb son pare és molt més fort, i me n'alegro molt, però també ha passat uns dies que em rebutjava a mi i em feria. Ella ho fa clarament per dos motius, ara son pare és per a ella una figura més important que fa un temps i ara també passen més temps junts, per la situació de la feina d'ell i de la meva, una mica em "castiga" per estar menys temps jo ara. Potser sí que és la forma de "castigar-te", de voler-te cridar l'atenció, però també és perquè el vincle amb son pare és més fort i això és bo. Ànims, ja veuràs que d'aquí uns dies no serà tan exagerat. Ara la Clara ja no m'ho fa, segueix molt bé amb son pare però la mama segueix sent la mama.

[Vivoneta]

és complicadíssim ficar-se al cervellet dels petits, Crissie, vaja, al cervell de qualsevol però jo crec que t'està castigant. No sé perquè, pels gelos potser cap a sa germana o per tot plegat, però pensa que passarà, que en el fons t'estima amb bogeria (com a son pare, no el vull desmerèixer) i per això et vol fer més mal. No és el primer que quan està emprenyat amb la situació o amb el món castiga a qui més estima, no? Jo quan tinc un mal dia ho pago amb les nenes o el meu marit... i això que ja sóc adulta i en teoria sé canalitzar els meus sentiments...
Et posaré un exemple que m'ha passat avui. Aquesta nit passada la meva gran ha anat a dormir amb les seves cosines, s'ho ha passat bomba i s'ha portar hiper-bé. Doncs bé, la vaig a buscar i tot genial, sortim per la porta de casa el meu germà i baixem el carrer i ha fet una marranada monumental. La marranada no era perquè havia marxat de casa les seves cosines ni res, em preguntava una cosa (dels núvols) jo li responia i em deia que no i vinga xisclar. Després m'ha dit "estic moooooolt enfadada amb tu, moooolt, mooolt" i jo li he dit perquè?, si t'he deixat dormir amb les teves cosines com tu volies i no t'he fet res! doncs bé, no m'ho sabia explicar. He deixat que es descarregués sense perdre jo els nervis i al cap d'un moment m'ha dit: "ets molt guapa, t'estimo molt" i tot ha tornat a anar com una seda. Amb això vull dir que no hi ha qui els entengui i que quan es fustren o t'enyoren o algo a vegades reaccionen tot al contrari del què en realitat volen, treuen la ràbia cap a tu.
No sé si t'he liat més, però crec que has de tenir paciència, demostrar-li carinyo però que no vegi que estàs feta pols si no només una mica trista perquè l'estimes molt (perquè si no ja ha descobert el teu punt feble si veu que et deixa per l'arrastre) i ja veuràs com li canvia el xip i es deixa estimar per tu com sempre... Ànims!!!!

[ada82]

Ai cuca no et puc ajudar massa, perquè jo estic vivint també aquesta etapa. He començat a treballar i he hagut de destetar i tot s'ha ajuntat perquè ara ja quasi no el veig, passa molt més temps amb el papa que amb mi i jo crec que m'ho fa pagar. El vaig a buscar a la llar i no em vol ni veure, continua jugant com si res... ara tot es papa, crec que ha oblidat la paraula mama, no la diu ni una vegada. Al principi estava contenta perquè es retrobava amb son pare però ara estic una mica dolguda, però espero que passi i crec que és només una etapa.
Paciència i ànims!

[artemis]

Aixx que és complicat això de ser mami...

No et puc donar consells, perquè la veritat és que no ho he passat encara, ja vindrà ja....

Però entenc aquestra frustració de que no et vulgui, en Nil m'ho va fer la primera nit sense pipa... a l'hora de posar-lo a dormir, després d'explicar-li el seu pare el conte, d'estar una estona amb ell, plorava com un desconsolat, m'estiro jo i automàticament el primer que em fa és dir-me: tu no, no et vull !!! Ves-te'n!!!!! i vaig haver de marxar, perquè em donava patades per fer-me fora del llit i tot...

Aquest "ves-te'n" em va fer més mal que una punyalada,plorava ell i plorava jo, però entenc que estava enfadat amb mi, i que va treure-ho així....


Ma mare, sempre explica que quan va néixer el meu germà, (jo tenia 2 anys i 11 mesos) , l'adorava, l'estimava amb bogeria, no deixava que ningú el toqués, però que ho vaig començar a pagar amb ella. Sense donar-me'n compte els gelos se'm menjaven per dins. Vaig començar a fer-me pipi al llit cada nit per tal que me mare vingués a renyar-me encara que fos i així estigués una estona per mi.

No ho sé, jo crec que és una mica de tot, que potser la Maria ara està en l'època de més divertiment, més graciosa i espavilada com un pèsol, i en Xavi se n'adona. I a la vegada, es reafirma aquesta època de que hi ha més vida darrera la mami jejeje descobreixen món i amplien els seus referents...

Esperem que duri poc, perquè realment si que et trenca el cor, quan et diuen "tu no!!!!" Molts ànims boniqueta!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

[magrana]

Crissie, una abraçada!

Jo també estic vivint una etapa semblant. Al principi, la meva filla gran (4 anys) va tenir molts gelos. Llavors es van calmar i ara, que la petita comença a xerrar i fa moltes coses, la gran torna a estar molt rabiosa i enfadada. Ens crida, fins i tot a vegades intenta fer-nos cops a tots plegats... Amb qui més s'enfada és amb mi, però. Sé que ho fa perquè s'ho està passant malament. Ara torno a donar-li homeopatia, que quan va néixer la petita li va anar molt bé.
No sé com arreglar-ho, jo tampoc. Sento no poder-te ajudar més. Només se m'acudeix dir-te que ho fa perquè per ell ets mooooooolt important. I que, tal i com em va dir una psicopedagoga, els gelos són senyal de salut, ja que significa que el vincle que té amb tu és important i fort (si no tingués un vincle fort amb tu, no lluitaria amb la germana per mantenir-lo, perquè seria inexistent).

Però és dur, ja ho sé.

Una abraçada!

[entrerius]

crissie, jo penso que el Xavi té tot el dret de mostrar les seves preferències emocionals i més quan en certa manera s'ha vist "obligat" per l'aparició de la Maria a fer-ho.
Ell ha hagut d'aprendre a que papa també pot estar allí quan el necessita i que la mama no pot estar sempre per ell perquè també ha de fer altres coses......
El papa és una figura molt important e la seva vida i ell la reclama quan se sent malament. Això no implica que no et vulgui a tu... simplement ell prefereix al papa en aquella situació.
Segurament fereix l'orgull i et fa sentir culpable per no haver-li pogut dedicar el temps a ell en exclusiva, la qual cosa t’asseguraria la dependència emocional cap a tu...... però ell té dret a decidir quan necessita consol i de qui.

Els petits funcionen amb hàbits i tendeixen a repetir patrons de comportament, però sobretot son molt sincers i expressen allò que senten. Prefereix papa! El fet de que nosaltres ens ho prenguem com una venjança no és més que el reflex del nostre sentiment de culpa.

Molts ànims i tranquil.la.... el Xavi segur que t’estima amb bogeria. Ets la seva mama estimada. Mai ho dubtis.

[crissie]

crissie, jo penso que el Xavi té tot el dret de mostrar les seves preferències emocionals i més quan en certa manera s'ha vist "obligat" per l'aparició de la Maria a fer-ho.
Ell ha hagut d'aprendre a que papa també pot estar allí quan el necessita i que la mama no pot estar sempre per ell perquè també ha de fer altres coses......
El papa és una figura molt important e la seva vida i ell la reclama quan se sent malament. Això no implica que no et vulgui a tu... simplement ell prefereix al papa en aquella situació.
Segurament fereix l'orgull i et fa sentir culpable per no haver-li pogut dedicar el temps a ell en exclusiva, la qual cosa t’asseguraria la dependència emocional cap a tu...... però ell té dret a decidir quan necessita consol i de qui.

Els petits funcionen amb hàbits i tendeixen a repetir patrons de comportament, però sobretot son molt sincers i expressen allò que senten. Prefereix papa! El fet de que nosaltres ens ho prenguem com una venjança no és més que el reflex del nostre sentiment de culpa.

Molts ànims i tranquil.la.... el Xavi segur que t’estima amb bogeria. Ets la seva mama estimada. Mai ho dubtis.

Ei, evidentment que te tot el dret d expressar-se!! I jo eliç i contenta que ho faci, només faltaria!!! I no dic en cap moment que sigui una venjança, sino que els nens, moltes vegades actuen en certes situacions amb rebuig cap a les persones que mes els " cuiden"... Només, nencessito expressar la meva frustració cap aquest rebuix, que és megaradical...no m hi puc n hi acostar!!! No em fereix l orgull, tot el contari, però em fa mal, un mal molt profund i sincer...el mateix mal que et fa quan qualsevol persona que estimes o necessites et rebutja...és molt dur... I el que no tinc clar és si tot aquet rebuig és una part més de la gelosia o en canvi és una etapa més de l edat q tenen...

En fiii!!! Gracies a totes , sou uns sols!!

[entrerius]

perdona crissie. He estat una insensible i crec que he aconseguit fer-te sentir pitjor del que estaves....
Efectivament jo he estat la que he interpretat venjança quan tu parlaves de castigar per gelos, com també he interpretat que estaves amb l'orgull ferit perquè és exactament com m'hauria sentit jo en aquest cas i per això t’ho volia explicar, però no he pensat que cada persona és diferent i reacciona diferent.
Perdona per fer sentències dels pròpis raonaments.

[Takita]

Crissie, bonica, més que una etapa, jo diria que és per gelosia, per això que comentes que imita la Maria, tornant a ser petit i cridant així la teva atenció.
Ja ho fan els nens això d'ara vull la mama i al papa no i a l'inrevés, però almenys en el nostre cas, no per gelosia, sinó perquè en determinades situacions i moments puntuals, prefereix un o altre. És per això que penso que es tracta únicament de gelosia i tard o d'hora passarà, tot i que esperem que sigui d'hora i no hagueu de patir molt més aquesta situació.
Molts ànims!

[jllt]

Hola Crissie,

Crec que totes les que han opinat fins ara t'han donat molts bons consells, estic d'acord amb moltes de les coses que t'han dit. Jo potser no m'he trobat (encara) amb un rebuig com el que expliques per part del nen, que té 4 anys, ni tampoc amb la nena, que ens en fa 3 en dos setmanes. Però amb el nen portem una bona temporada que és esgotador: rondina al llevar-se, no vol esmorzar, ganyola contínuament quan el vesteixo, quan juguen amb la germana... La nena és espaviladíssima, sempre va un pas per davant d'ell, i adonar-se d'aquest fet no li ha agradat gens i l'ha revolucionat. ¿I amb qui paga el mal humor, el cansament, les enfadades i les marranades? Sí, és clar, amb la mama. Al carrer pot estar encantador i arribem a casa i no parem de queixar-nos i de plorar per poca cosa. I a col·legi és una bellíssima persona, i amb la iaia, i amb qui sigui... excepte a casa i amb la mama.

Com que portem un temps així he trobat un parell de maneres per donar el tomb a la situació: l'una és donar-li una feina, però una feina útil, que ell vegi que realment m'està ajudant (res de jocs ni de coses de canalla: batre un ou per fer la truita del sopar, agafar la pala i carregar males herbes al carretó i anar-lo a bolcar, ajudar-me a fer els llits, a treure la roba de la rentadora i estendre-la... en definitiva, QUALSEVOL cosa quotidiana que estigui jo fent en aquell moment). La segona manera, més efectiva i agraïda per mi, és que quan està en un moment de gran enfadada en contra meva el deixo fer una estona i al cap de poc m'hi acosto i li demano si el puc abraçar. Normalment no falla, em diu que sí i ens fem una abraçada que ens manté contents i tranquils... fins a la propera enrabiada.

Els gelos entre germans són normals, hi han de ser, però això no vol dir que nosaltres siguem unes fracassades com a mares. I també és molt bo que després de molt temps de 'mamitis' pateixin 'papitis'. A mi ara, entre tots dos germans, hi ha dies que em prenen el pèl de manera descarada: fan coses que saben que no han de fer i quan els renyo es posen a riure i em fan pets amb la boca. Les primeres vegades em vaig sorprendre i preocupar: ¿em faltaven ja al respecte, tan petits? ¿ja comencen a riure's de mi a la cara? ¿pot ser possible? Amb el seu pare això no ho fan. Però jo passo el dia amb ells, ells a casa s'hi senten els reis del món i s'atreveixen amb tot davant de la persona que sempre han vist al seu costat. A vegades he arribat a pensar que els havia malcriat, malgrat que tinc fama de ser mare estricta, però avui per exemple hem anat tots tres a passar el dia fora i veure que ja comencen a saber-se comportar, que si els dic que no se'm moguin del costat no s'allunyen gaire encara que no els pugui agafar de la mà perquè vaig carregada, i adonar-me que han sigut els nens que més bé s'han portat al restaurant on hem dinat, doncs m'omple d'orgull... encara que després a casa es tornin a esbarallar i el nen torni a rondinar per qualsevol petita cosa.

Són etapes, Crissie, no s'hi pot fer gran cosa més que acceptar-les, veure per on i com podem ajudar-los, i no fer-nos-hi mal.
Ànims.

[crissie]

Entrerius, no et disculpis guapaaaa! totes tenim la nostra pròpia experiencia a flor de pell