Gestionar les emocions

[rundi]

Hola,
Tinc una nena de 3 anys i mig, fa mig any va néixer el meu fill petit i ara està bastant gelosa. L'estima amb bogeria, però el que sent la supera i el pega, l'escup, l'apreta, li posa el dit a l'orella, a la boca, li diu lleig i dolent, i em diu coses com: "mama, avui per la nit m'he llevat i he anat a pagar al germanet i tu dormies i no ho has vist". Evidentment, és mentida, però ens té molt preocupats.
Sempre ha sigut una nena molt temperemental. Té molt geni, fa moltes rabietes, i tan bon punt és un sol com et monta un pollastre de dimensions astronòmiques. No té punt mig. És tossuda i pot arribas a desesperar.
Però alhora és dolça, molt intel·ligent, generosa...
En fi, en les dues tutories que he tingut amb la seva professora sempre em diu que ha d'aprendre a gestionar les emocions, que no en sap i pateix. Que li hem de posar límits i ajudar-la a saber treure el que sent sense fer la pataleta.
Jo intento enraonar molt amb ella i explicar-li les coses (també perdo la paciència molt sovint), però no sé com fer-ho, la veritat és que no tinc eines per saber com fer que sàpiga fer front a les seves emocions i, sobretot, no patir tant pel seu germà.
Us demano ajuda, sempre teniu bons consells.
Moltes gràcies!

[entrerius]

....
"mama, avui per la nit m'he llevat i he anat a pagar al germanet i tu dormies i no ho has vist". Evidentment, és mentida, però ens té molt preocupats.

Hola rundi.

Jo tant sols tinc un fill i de la gelosia entre germans no te'n puc dir massa res, però aquesta frase és molt clara. La teva filla t'està demanant atenció i te la demana de la manera que sap que la tindrà
Tots els nens a aquesta edat en demanen d'atenció, tots fan pataletes (alguns més que d'altres) i cap sap gestionar les emocions. La teva nena fa el que fan tots. Cadascú, però, ho expressa de forma diferent i ho viu diferent.
Dóna-li l'atenció que demana (la necessita, com tots) i molta paciència i molt d'amor. És la millor i la única recepta que conec

[jllt]

Estic totalment d'acord amb l'entrerius. A vegades ens perdem una mica en intentar saber què fem malament perquè els nostres angelets es converteixin tan sovint en dimoniets, i la recepta màgica és precisament la que t'ha donat l'entrerius: paciència i amor. Nosaltres tenim un nen de quatre anys i una nena de dos i mig, i el nen és boníssim. Però de tant en tant agafa unes marranades tremendes, sense saber per quin motiu concret, de fet en molts casos no n'hi ha cap, de motiu en concret. La seva germana, tot i ser una mica més petita, té molta més iniciativa, és molt més moguda, inquieta, ràpida, intuïtiva. Ell és més prudent, pausat, observador, s'ho pensa tot dos vegades abans de fer-ho. I ara observo que moltes vegades és ella la que porta la davantera a l'hora de fer coses i a ell no li costa gaire perdre els nervis a l'adonar-se'n. Fins i tot al parlar: ell s'esforça en fer-nos grans explicacions de com li ha anat el dia a l'escola, per exemple, i ella de seguida salta a fer les seves explicacions, parlant encara més de pressa i més alt que ell. I llavors ell s'enfada molt, i crida, i plora... I l'únic que tinc comprovat que ho cura més aviat que cap altra cosa, és fer-li una gran abraçada i estar una estona tots dos abraçats, parlant-li fluixet i fer-li un petó. Ni renyar-lo, ni ignorar-lo. Abraçar-lo. I de mica en mica tot comença a anar per un altre camí. Són petits per aprendre a gestionar les emocions. ¿Quantes de nosaltres ho sabem fer, sempre i en totes les situacions? Jo us asseguro que hi ha moments que no en sóc pas capaç. Doncs no ho puc pas demanar a un petit.

[ada_bcn]

no sóc cap experta, però el meu fill té 5 anys i és molt melodramàtic... Jo el que et diria és que quan us diu que per la nit s'ha aixecat a picar el germanet, segurament el que vol és que li contesteu que això no ho ha de fer pq al germanet li faria mal i que si hi ha alguna cosa que la preocupa é smillor que parli amb vosaltres... o sigui, què ha de fer quan li passa algo i no sap qué fer, per exemple amb els gelos. Amb això l'ajudaràs a gestionar les emocions.
També és important dir-li quan té una rabieta si està enfadada, si està trista, etc... d'aquesta manera l'ajudes a reconeixer les emocions que té, etc...
Els contes també van molt bé, n'hi bastants que tracten sobre emocions i els ajuden a identificar-les. Aquí en tens: http://adoptivanet.info/encasa/adopteca ... ciones.php . A mi últimament m'està agradant molt La sonrisa de Daniela... no l'he trobat en català però fa dos anys vam anar a una biblio de Barcelona on l'explicaven juntament amb la ilustradora del conte... molt maco.
Sobre els límits, tots els nens necessiten límits, clars i coherents... això no vol dirt molts límits, ni tots els nens els mateixos, això vol dir que la madre o els pares han d'establir uns límits que s'han de complir i han de ser coherents... A mi això dels límits m'ho diuen sempre a tot arreu, el meu fill té límits i els compleix sempre, una altra cosa és que l'altra gent consideri que són pocs o que no són els que toquen... són els que he decidit jo que sóc la seva mare. Els límits són com les rutines, els ajuden a sentir-se segurs, pq un nen que no se sent segur, doncs està com perdut i perd més le control... Bé... últimament llegeixo molt sobre el tema.
A la web que t'he posat hi ha un apartat que és sobre salut on tracta algunes coses sobre sentiments i algunes activitats per millorar-ho... s'ha de buscar pq és una mica difícil de trobar...

[sunny]

Bon dia, anava a obrir un post pero m' he trobat amb aquest que em va molt I mt be. Tinc una nena de 4 anys, I una de 2 mesos...a la gran els gelos la consumeixen... Tot vol que li faci jo, em demana que deixi a la petita al bressol, no vol nar a l'escola.. Un drama. Em fa patir, perque veig que ho passa fatal.. Ignorar-la, renyar-la,abra¢ar-la.. de 2 mesos... Al principi molt be, pero ara..

[sunny]

Bon dia, anava a obrir un post pero m' he trobat amb aquest que em va molt I molt be. Tinc una nena de 4 anys, I una de 2 mesos...a la gran els gelos la consumeixen... Tot vol que li faci jo(no el papa), em demana que deixi a la petita al bressol, no vol nar a l'escola perque es vol quedar amb mi.. Un drama. Em fa patir, perque veig que ho passa fatal.. Per les respostes, veig que el que proposeu es abra¢ar-la I no renyar-la ni ignorar-la quan passi tot aixo.. Pero el meu dubte es.. Si quan em demana que deixi de banda a la petita li faig cas...no entendra mai que puc estar amb totes dues, no? Com se'ls pot fer entendre que els estimes igual que sempre, pero que ara t'has de repartir?? Gracies noies,

[sunny]

Perdoneu el primer missatge.. Desde el mobil I amb la nena a coll es complicat escriure.. Espero q el segon s'entengui millor

[ada_bcn]

Jo no tinc dos fills en aquests moments, durant un temps els vaig tenir, el meu gran tenia llavors 3-4anys i no feia massa cas al petit. Jo el que vaig procurar és que el gran tingués el seu espai i els seus moments d'atenció única amb mi. També que quan estavem els tres incloure al petit en els jocs, tot i que no jugava clar, fer-lo un personatje més dels jocs pq el gran pogués interactuar amb ell i veure que no el feia fora dels nostres jocs i les nostres históries.
Crec que també és important que el gran pugui tenir aquest temps exclusiu i que quan el pot tenir no haguem de fer coses de casa, així que si algú pot ajudar en això (preparar menjars, fer llits, rentar plats, etc... ) molt millor.

[rundi]

Grâcies noies!!