"Depre" post part

[MAMETA]

Hola a totes!
Fa dues setmanes que vaig tenir al meu segon nen. I fa una setmana que m'agafen unes ploreres i uns sentiments de culpa al·lucinants, estic super xafada i molt cansada.
Tinc la sensació que no doncs a l'abast, i això que el gran (de 3 anys i mig) ho porta prou bé, però ja res és com abans (sé que és impossible amb un bebe de 2setmanes).
Suposo que deuen ser les hormones que fan de les seves, amb el 1r ja em va passar el segon dia de parir, no parava de plorar i a sobre em sentia culpable per no disfrutar del petit, pensava que amb l'experiència no em passaria, però si, se'm posa un nus a l'estómac i no ho puc evitar.
A algú més li passa?

[Alehop]

Hola mameta,

Abans de tot, mooooooltes felicitats pel Lluc!!!

A mi em va passar quan va neixer la meva nena...era un sentiment molt estrany; estava molt i molt feliç, però al mateix temps molt trista perquè tenia una sensació de buidor tremenda.

Fins que la Mar no va néixer, la petita era meva i només meva, només jo la notava, només jo la sentia...i ara l'havia de compartir amb tothom...I pel fet de sentir-me així, a més a més em sentia super culpable i super egoïsta per pensar així.

També em sentia super oblidada: mentre estava tothom es preocupava per mi, per si estava bé, per si em trobava bé, etc, però quan va néixer la Mar, totes les atencions anaven cap a ella...normal!! però entre la sensació de buidor i la de "desempar" i les hormones ballant la conga por ahí vaig passar un post part de meeeeeeeeeeeeeeeeerda.... que va durar ben bé un mes.

En el moment de parir, la comadrona (un 10 per ella), va agafar el meu home i li va dir que tingués en compte que un embaraç i un part suposaven un trasbals hormonal BRU-TAL i que l'únic que havia de fer ell era mimar-me i cuidar-me, que de la nena ja me'n ocuparia jo i ja li demanaria ajut quan em calgués. Com li vaig agraïr aquestes paraules...

Total, mameta, que ànims i paciència...que les hormones de vegades ens ho fan passar ben malament

Molts petonets i a disfrutar dels teus petits!!

[lluna 21]

hola Mameta,

aquí una altra amb depre... vaig tenir la meva segona filla fa tot just una setmana, els primers dies tot perfecte però en fa un parell que no aixeco cap!! només tinc ganes de plorar, em sento culpable per no poder atendre el meu fill gran de no poder estar tant amb ell xq el veig una mica trist. Tinc la sensació que no arribo a tot, . El meu marit està encara té els quinze dies de baixa i és un solete xq m'anima moltíssim i em mima molt però no puc evitar plorar x qualsevol tonteria, tot em fa pena i mira que em fa ràbia xq no tinc motiu per estar així.
Amb el meu primer fill també em va passar i em va durar molts dies, potser un mes o dos i ho vaig passar fatal, l'únic de bo va ser que em vaig aprimar xq tenia un nus a l'estómac que només menjava per força.
O sigui que paciència !!
molts ànims i ja anirem compartint les penes.

[Alix]

Hola mameta,

Abans de tot, mooooooltes felicitats pel Lluc!!!

A mi em va passar quan va neixer la meva nena...era un sentiment molt estrany; estava molt i molt feliç, però al mateix temps molt trista perquè tenia una sensació de buidor tremenda.

Fins que la Mar no va néixer, la petita era meva i només meva, només jo la notava, només jo la sentia...i ara l'havia de compartir amb tothom...I pel fet de sentir-me així, a més a més em sentia super culpable i super egoïsta per pensar així.

També em sentia super oblidada: mentre estava tothom es preocupava per mi, per si estava bé, per si em trobava bé, etc, però quan va néixer la Mar, totes les atencions anaven cap a ella...normal!! però entre la sensació de buidor i la de "desempar" i les hormones ballant la conga por ahí vaig passar un post part de meeeeeeeeeeeeeeeeerda.... que va durar ben bé un mes.

En el moment de parir, la comadrona (un 10 per ella), va agafar el meu home i li va dir que tingués en compte que un embaraç i un part suposaven un trasbals hormonal BRU-TAL i que l'únic que havia de fer ell era mimar-me i cuidar-me, que de la nena ja me'n ocuparia jo i ja li demanaria ajut quan em calgués. Com li vaig agraïr aquestes paraules...

Total, mameta, que ànims i paciència...que les hormones de vegades ens ho fan passar ben malament

Molts petonets i a disfrutar dels teus petits!!

Alehop, sembla que mas llegit els pensaments, i ho has escrit per mi!!! per mi el primer mes va ser fatal, tothom et prepara pel part, pero ningu et prepara pel pospart, ara amb l'experiencia que tinc ( escasa que la Nora nomes te tres mesos) es mes facil el part que no el pospart!!!

Aixi que anims noies, que tot pasa i tenim uns soletes a casa!!!!!!!!!

[Dana81]

HOLA MAMETA!!!!! Felicitats pels nens!

A mi em va passar. El principi és molt dur. Només et dic que jo vaig anar al metge i tinc la caixa d'antidepressius per ensetar. No m'he volgut prendre res perquè estic donant el pit i perquè sé que passarà. De fet ara ja el petit té 3 mesets i ja ens estem adaptant tots al nou petitó. En canvi, al meu gran li està costant molt. Paciència
Pensa que és un temps i després passa... lo dolent i també lo bo!! Gaudeix tot el que puguis de l'estapa de nadó perquè és un sospir... com ja saps, passa volant! Espero haver-te donat ànims. Un germà és el millor regal que li podies haver fet al teu fill gran.

Una abraçada!!!!

[canyella9]

Mameta, molts ànims! no et puc dir re que no t'hagin dit ja les altres companyes... jo només tinc una filla, però vaig tenir una depre de campeonat! mare meva, un cop arribes a casa i et fa mal tot, no saps fer res, tothom t'atabala, visites... i jo vinga plorar i plorar i plorar. Estava contenta, feliç, però no sabia explicar el que em passava, pq tot i estar super feliç, jo volia plorar. Em mirava a la nena i vinga plorar, i anava dient: és meva! i per tota la vida! i tornava a plorar... sort que amb els dies et vas adaptant, i les hormones no estan tant revolucionades i tot es va calmant... molts ànims!!! segur que te'n surts molt bé!!! endavant mameta!!!

[thankyou78]

Hola guapa! T'entenc!. Jo també vaig tenir un fa poc i se'm va fer molt complicat al principi, la casa em queia sobre, el gran va tenir molts gelos, i et sents com ofegada. Però has de pensar que tens dos criatures que et fan somriure a cada moment, i donar temps a adaptar-te a la nova situació. Quan passen uns mesos la sensació de descontrol desapareix força, i és tot més fàcil (encara que cansat jeje). I si et poden ajudar doncs deixa't, jo al principi ho volia fer tota sola tot i vaig acabar KO.
Petons i ànims, t'ensortiràs!!!!!!

[MAMETA]

NOIES SOU UNS SOLS

Agraeixo cada una de les vostres paraules, m'ha encantat llegir-vos i compartir aquests sentiments amb vosaltres.
Jo no em puc queixar el meu marit em cuida mooolt i tinc una mare a la que li dec la vida, ella està passant per una situació molt complicada i pateix molt però diu que els seus nets són la seva alegria, així que m'està ajudant moltíssim!
Dilluns començarà lo bo, el papi de les criatures torna a treballar, sort que el Roger te guarde fins el 29 de juliol.

Noies si no us importa anem parlant.

I mooooltes gràcies!

[Dana81]

MAMETA! És que em recordes tan a mi, fa 2 mesos! La veritat és que jo tenia pànic de quedar-me sola amb tots dos, no sé que m'entrava... a més ara el petit si li dones pit és molt demandant, jo el tenia cada hora al pit penjat i és clar no podia fer res més.
A mi el que m'ha anat de conya és tenir ajuda, si pots comptar amb la teva mare perfecte! I si et poden donar un cop de mà algú amb la casa també. Pensa que els grans han d'aprendre a esperar i a compartir i t'asseguro que s'adapten. Com deia una companya paciència i molts mimos.

Per cert, què tal dorms? Jo començo a dormir ara...ànims!

[MAMETA]

Hola noies
Fa una setmana que estic prenent homeopatia, i em va força bé, almenys no tinc les ploreres tant bèsties, tot i que els moments chungos són al matí i la nit, però ho anirem superant.
Dana, a mi tambe em fa cosa quedar-me amb els 2,però m'ho trobo i ho vaig portant, demà el meu marit marxa 2 dies de viatge i ja li he dit a ma mare que vingui a donar-me un cable.

[Dana81]

Hola noies
Fa una setmana que estic prenent homeopatia, i em va força bé, almenys no tinc les ploreres tant bèsties, tot i que els moments chungos són al matí i la nit, però ho anirem superant.
Dana, a mi tambe em fa cosa quedar-me amb els 2,però m'ho trobo i ho vaig portant, demà el meu marit marxa 2 dies de viatge i ja li he dit a ma mare que vingui a donar-me un cable.

MAMETA, El primer mes i mig és terrible!!!! Fins que no neix el segon no et fas la idea. Pero de veritat que millora.
Com ho porta el gran? El meu es va transformar del tot. Ara sembla que hi ha dies que veig la llum...començo a dormir, el petit s'està més estonetes al bressol i a la hamaquita. Pero al principi no podia ni sortir al carrer, el petit plorant que volia teta, jo carregada amb bosses del súper, el gran tirant- se pel terra dient que volia cotxet.... en fi. Fins i tot una dona es va oferir per acompanyar-me a casa. I el meu marit és una joia pero és clar, ell a les 8 am se'n va i al cap de 12 hores torna.

Ara, tot està començant a rutllar amb normalitat. 2 setmanes és molt poc. Et diria que trobis un moment per a tu, però a mi m'ha estat impossible, amb dos és difícil organitzar-te temps per fer coses tu. Molts ànims. És una etapa.
Per cert, a mi el primer mes i mig em va anr molt bé una motxilleta per portar el nadó, almenys no em plorava pel carrer. I ara el poso al maxi-cosi, diuen que no és gaire bo però és la única forma que va dormint i jo puc estar pel gran. Tu trobaras els teus truquillos. Ho faras molt bé!

[MAMETA]

Moltes gràcies Dana,
La veritat es que ja anem millorant, el gran sembla que ara comença a sortir-li pelusilla, plora per qualsevol cosa i em diu "m'estimes molt?", en fi ho ha d'anar treient, com molt bé dius, és una etapa, que passarà i que fins i tot potser la trobaré a faltar jeje
Jo tinc una bandolera que em va molt bé, sobretot a les tardes que es quan el peque està més inquiet.
El meu marit és com el teu, no tinc cap queixa pero l'horari laboral no ajuda gaire i a sobre a de marxar de viatge, sort tinc de la meva mare.

En fi, superarem aquesta etapa

[immabebo]

hola noies
tela amb la depre post part... tot et supera i apa, a fer bona cara... al principi no estas adaptat al petit@, aixo em va passar a mi, i sobretot el cansament de no poder dormir...uffff i la sogr, la mare...
Molt esgotador, cridaries pero no pots !! Si el marit no et defensa, estas perduda... fins que van passat els dies i et trobes més adaptat, despres de plorar 15 de 24 hores diàries... si la LM no funciona, un trauma de aqui te espero que mai t'haguessis imaginat...sort del recolzament del marit, a vegades no com voldries pero com a mínim t'enten si li expliques el que t'esta passant (ningú endenvina res sinó...)
no m'ho hauria imaginat mai, ara la depre és per tornar a la feina.. ho porto fatal i ja porto 1 mes treballant... sort que la princeesa de casa riu molt i es porta molt be... ara te 5 mesos pero encara recordo amb impotència els primers dies... sort !!
per cert, la bandolera elàstica em va ajudar molt mentalment a estar més a prop de la meva filla i poder "maniobrar" més tambe per casa i fora, sense cotxet... ho recomano 100%. va ser una teràpia !

[Dana81]

Hola!!

Com ho portes MAMETA????? Estàs millor??

[SONIBCN]

Ostras Mameta no te habia leido antes!!!! ¿Estas mejor??????

[MAMETA]

Hola noies!
La depre post part la donaria per acabada, però alguns alts i baixos encara tinc, suposo que al donar el pit, les hormones encara afloren .
Però tot se supera!