Quan les coses no han anat bé i no se que fer

[cusculleta]

Hola a totes, no sóc molt asidua al foro però en el meu entorn quasi ningú m’enten i he vist q teniu aquest apartat de quan les coses no van bé...
fa cosa d’un any i uns mesos (maig 2017) vaig patir un abort a les 7 setmanes, va ser molt dur i vaig sentir de tots colors, sempre treien ferro la gent inclús em vaig allunyar de gent q creia amiga per la poca empatía...
Ens vam tornar a quedar embarassats amb por al cos però segurs, vam passar les 12 setmanes i vam intentar respirar una mica. Però no ens esperavem q les 16 setmanes ens donarien la terrible noticia que no venia bé i que li teniem q dir adeú.
Ha estat tot una merda, tant per com ho hem viscut com per l’entorn. Encara em pregunto perquè hem tingut tant mala sort.
Desde llavors no he tingut clar si tornar a intentar, la por em guanya la veritat...
Fa uns dies la meva empresa em va fer uns proposta de canvi de destí amb molt bones condicions i crec q es una bona opció per marxar amb el meu marit i tindre un canvi d’aires un temps, desconectar de tot el que em recorda que no el tinc a la panxa i potser si tornem buscar un nou embaràs en el futur amb més motivació de la que tinc ara mateix.
¿ que en penseu? A vegades també penso que el destí no m’ho ha possat fàcil perquè no es el que vol per mi, el fet de ser mare...

[Jomateixa82]

Hola Cusculleta,

Em sap molt greu que hagis passat per aquestes experiències. Jo també vaig tenir un avortament espontani a les 7 setmanes i també ho vaig portar bastant malament, arribant a la "obsessió" quan veia altres noies embarassades i jo i preguntant-me si em passaria sempre el mateix. Imagino que quan en ten dos de seguits, i a més després de les 12 setmanes que se suposa que el perill ha passat ha de ser molt pitjor així que molts ànims.

Si et ve de gust el canvi de feina i creus que el necessites, per tema laboral, emocional, etc endavant, però n'has d'estar segura, no prenguis una decisió "improvitzada" pensant que "oblidaràs" el que has passat perquè el record el tindràs a tot arreu.

Sobre tornar a intentar-ho, és tan personal que fa mal aconsellar. Jo ara tinc dos nenes, amb embarassos amb pèrdues a l'inici i la por al cos tot el dia. La gran, a més, va nèixer amb un apgar 3 i un distrés respiratòri important, havent de reanimar-la just després de metge perquè no evolucionava bé (gràcies a déu un ensurt i està perfecte, més tard vam descobrir que jo tenia una infecció de placenta assimptomàtica i li havia passat a ella, un cas "poc habitual" per no presentar simptomatologia jo en cap moment ni abans ni després del part). Així que imagina't. en el tercer embaràs em feia més por el moment del part que l'embaràs en sí (que va ser per culpa d'una infecció ho he sabut recentment, després de nascuda la segona i per tant em feia por si es tornaria a repetir la situació), però tenia clar que volia més fills i va anar bé.

Conec el cas de dues noies que van tenir dos abortaments, alguns dels quals en avançat estat de gestació (28 setmanes) i ara les dues ja són mares. En un dels dos casos la noia va descobrir després dels avortaments que era celíaca, i sembla ser que això influeix en els avortaments. Quan estiguis millor anímicament potser us podrieu plantejar fer-te proves per saber que ho tens tot bé, per descartar alteracions hormonals, etc que potser influeixen en els avortaments. No sé, hauries de buscar algú que t'aconselles què caldria descartar exactament.

Una abraçada i ànims.

[garota]

Bones!
Em sap molt de greu el que us ha passat... És dur. Nosaltres, vam trigar 9 mesos a aconseguir un embaràs, que va acabar en un avortament. 6 mesos més tard, un altre avortament.... I 6 anys i mig més tard, tinc dos nens preciosos de 5 anys i 18 mesos. Hi ha llum al final del túnel per sort.... I amb els ulls tancats, faria el canvi jo. De fet, nosaltres tb vam fer un parón i canvi dràstic i aquell mes em vaig quedar embarassada i va anar fantàstic., feu el canvi! Us anirà bé, i més si dius que val la pena..... Molta. Força, molts ànims i una abra"ada molt gran!

[beren]

Hola cusculleta,

Sento molt el que t'ha passat. Jo també vaig passar per 2 avortaments espontanis un a la setmana 7 i l'altre a la setmana 9. Mai vam saber el motiu perque en teoria tot estava perfecte. Sempre ens deien que era mala sort, que és molt més freqüent del que pensem però que no hi hauria problema per tenir un embaraç normal. De fet, després dels 2 avortaments he tingut 2 fills, amb pèrdues al primer trimestre i amb neguit tot l'embaraç perquè la por no te la treu ningú, però amb final feliç tots 2.

En el nostre cas tornar-ho a intentar va sortir bé però quan tornar a intentar i com afrontar-ho és molt personal. Només et diria que no forcis la situació, que facis el que sentis en aquest moment.

La reacció de la gent també em va sorprendre. En el nostre cas, al primer avortament, només sabien que estava embaraçada les 2 o 3 persones més íntimes i tothom minimitza la pèrdua. Com si per ser tant ràpida i tant al començament ningú pensa que també fa mal i necessites fer el dol.
L'altre avortament i els embaraços ja no li vam dir a ningú. Així va ser tot més íntim: la pèrdua i l'alegria/neguit inicial dels embaraços.

[Jomateixa82]

Hola beren,

Com tu dius a mi també em va sorprendre la reacció de la gent. Suposo que amb bona intenció, però que minimitzin la situació si tu ho estàs passant malament fa mal. En el nostre cas ho vam dir després de perdre'l, perquè segur que se'ns hagués notat que ens havia passat alguna cosa i les típiques frases fan mal. "Bueno estaves de poquet", "bueno ja t'hi tornaràs a quedar que ets jove encara", "bueno passa molt sovint això",... Sigui cert o no són frases com a mínim inoportunes que no ofereixen en absolut consol. Ens falta tan per aprendre per acompanyar en aquestes situacions... A vegades amb un "Em sap greu" i que et deixin parlar n'hi ha prou (jo fins i tot en alguna ocasió vaig tenir la sensació de "va, encara estem amb lo mateix, ja ha passat dona, deixa-ho estar" quan parlava amb alguna amiga, i inconscientment vaig sentir que alguna cosa de la nostra amistat es trencava.

[cusculleta]

Gràcies a totes! Hem pres la decisió de marxar finalment, anem una mica a l'aventura perquè el meu marit deixa una feina estable amb bon sou, deixem la casa on vivim (per un temps), però com ell em diu segur que ens enfortim i que ens anirà molt bé a tots dos. Em dóna la sensació que tanco una etapa, encara que sé que no serà per sempre perquè crec que quan el temps coloqui tot al seu lloc tornaran les ganes i l'il·lusió per formar una família.
M'he llegit les vostres paraules i m´han donat una força immensa i el pensar que després de la "tormenta siempre llega la calma".
Una abraçada gegant i espero tornar per aquí aviat amb bones notícies:).

Petons!

[Jomateixa82]

Doncs us desitjo la millor de les sorts en aquesta nova etapa Cusculleta!!

Una abraçada!

[BLAUCEL]

Cusculleta et desitjo l millor en aquesta nova etapa. Jo h apres a evitar tota la gent q no aporta res en aquests moments tant dolents. Espero q recarregueu piles i tingueu molts exits. Una abraçada.

[Flop]

Cuscullera,
molta sort!! Aquí totes t’entenem. Jo m’he hagut d’acomiadar 2 vegades dels meus petits. A la setmana 20 i ara fa 3 setmanes a la setmana 16.
Jo estic tan decebuda de gent que considerava com a amics... em sento tan sola en tot aquest dol!
Doncs res, ja veuràs com aquest canvi d’aires t’anirà bé!

[Erika79]

Us entenc perfectament. Jo vaig perdre el meu cigronet a principis d'abril, a la setmana 11, sabeu quan van trigar a quedar amb mi les meves "amigues"? Cinc mesos, senyores. Quan més necessitava companyia, quan més necessitava sortir i distreure'm em vaig veure més sola que la una. Sort de la meva familia que va estar amb mi en tot moment.

També fan mal els comentaris de quan ho vols tornar a intentar però confesses que sents por i que aquella il·lusió de la primera vegada està enteranyinada pel recel i et diuen sense ni pensar: ah, doncs amb por no facis res perquè no t'hi quedaràs, tu positiva. I jo me'ls mirava amb cara: què en sabràs tu del que puc sentir o no...

Així que res, per això m'agrada estar per aquest foro perquè aquí ens entenem les unes a les altres i sabem el que sentim i perquè ho sentim.

[Coaner]

Hola bonica,
Em sap molt greu per el que has passat... A mi divendres passat em van fer un llegrat. Estava de 13 setmanes. I ara mateix tampoc sé massa on agafar-me... Però només perquè estava centrada en l'embaràs, i ara no hi ha res que m'il·lusioni, o em faci seguir.
Tema canvi d'aires... realment creus que serà la solució? El "problema" el tindràs aquí o allà on vagis. Potser el canvi us nodrirà, personal, laboral o com a parella. Per tan "Benvingut canvi" Necessiteu més que res en el món, pensar sol amb vosaltres. Però sigueu realistes... Esperar de la resta en aquests casos, es bastant inútil. Qui no ha passat per això, no empatitzarà n'hi volen. Les respostes són sempre les mateixes, igual que l'actitud.
A mi m'han fet molt costat, sobretot un parell d'amistats. Però si et dic que una tieta, ahir em va deixar la fresca de que.... el que espera fora és qui pateix. Perquè el qui intervenen (és a dir jo) amb l'anestesia no s'entera de res. Em vaig passar tot el diumenge plorant. Maleïda simpatica---. Així de clar... no té n'hi idea del que vaig arribar a patir jo, tots dos... vaja.
Per tan, el meu consell és que penseu només en vosaltres. Sou vosaltres els qui us donareu alè per respirar.
Una abraçada!