Depressió pre-part

[Isabel1972]

Bon dia noies!
Us vull explicar el meu problema, per si alguna de vosaltres també ho heu patit i hem podeu ajudar una mica a veure les coses diferents.
Estic embarassada de 35 setmanes, i m'he passat el cap de setmana plorant, sense motiu aparent. A més, he deixat de parlar-li al meu marit, com si fos ell el causant de la meva tristor, i ell no entén res.
Fa 3 mesos que estic de baixa a la feina per que duia bessons i un dels dos no creixia bé i em van fer una intervenció per parar el seu creixement. L'altre fetus (gairebé ara ja li diria nen), està perfecte, però a l'estar de repòs tan de temps a casa i no poder sortir pràcticament al carrer (no puc sortir a caminar per que se m'estava borrant el coll de l'úter massa depressa i el metge vol evitar un part prematur).
Doncs això mateix, m'ha agafat com una mena de tristor que faig "pagar" al meu marit, diguent-li que no m'ajuda a fer les feines de casa, que no està per mi i que primer són les seves activitats, que després vinc jo; hi ha coses que tenen una mica de fonament però no totes, i a més, les magnifico per com em trobo.
No sé com reconduir la situació, la meva actitud vers el meu marit ara és d'indiferència (hem tingut poquíssimes crisis de parella), i al mateix temps tinc por pel peque, per que no li afecti la meva tristor.
Alguna de vosaltres s'ha trobat com jo? com ho vau solucionar? penseu que és normal tenir depressió pre-part i ho explicarieu al vostre ginecòleg o millor a la llevadora?
Gràcies per llegir-me!
Isabel

[esquitx]

Hola Isabel, el que et passa és normal, les hormones juguen males passades!! T'explico el meu cas pq vegis que no ets l'única en aquesta situació. El meu embaràs, totalment normal, va ser horrorós!! Em vaig trobar 9 mesos fatal i això efectava al meu estat d'ànim. Jo també tenia la sensació que ningú m'entenia, ho havia explicat a la llevadora i em deia que era normal i hi treia importància, i jo súper preocupada per si podia efectar el nen...
D'efectar, suposo que, en certa manera els efecta però també t'haig de dir que tinc un nen d'un any súper simpàtic i sociable que no sembla pas que tingui cap seqüela del meu estat d'ànim...no sé, a veure quan sigui més gran.
Tema parella, nosaltres tb ens les vam tenir pq tenia la sensació que no m'ajudava,que no m'entenia, que no estava per mi...i també t'ahig de dir que uns mesos després de tenir el nen, estava igual...però tot passa, ara genial, tornem estar com abans, bé, com abans no pq tenim una personeta que estimem en bogeria!!

Ah, i per les ploreres, tranquil.la, jo em vaig passar 9 mesos plorant cada dia i molts dies més d'un cop... ja et dic que estava tova, desmotivada...fatal... en fi, et garantitzo que la recompensa val molt la pena!!

He arribat a la conclusió que són molt canvis en un curt periode de temps i per més que volguem no totes responem igual, i mira que nosaltres desitjavem ser pares en bogeria!!!

Felicitat per la teva futura maternitat, ja ho tens a tocar!!!

[Isabel1972]

Moltes gràcies per la teva resposta Esquitx, almenys veig que hi ha mamàs que també han passat per una situació semblant o pitjor, per que la tristor ha sigut més llarga. Tothom em diu que val tant la pena passar per tot això, que després, quan tindré al meu fill als braços, s'oblidarà tot; jo espero que sí, seré mare per primera vegada i tot m'espanta i se'm fa costa amunt, i com que el moment del part s'atansa i el veig imminent, potser també estic espantada i amb dubtes de si sabré parir, com serà el dolor, si me'n sortiré després amb el post-part i el nen....
El que sí que em sap greu és estar malament amb el meu marit, no m'agrada fer-lo patir, però també és cert que és la persona que tenim més a prop i normalment ho paguen ells!
Fins ben aviat!

[mireiafor]

Hola Isabel,

coincideixo amb la companya que malauradament durant l'embaràs el nostre cos ha de treballar forçat, tenim les hormones per els núvols i això ens juga males passades A més has de recordar que tu has passat per una experiència molt dura com és haver perdut un dels bessons que esperaves, o sigui que has de ser una mica més indulgent amb tu mateixa, pensar que estas passant per una situció normal agreujada per experiències negatives. Deixa de sentir-te culpable i ja et trobaras una mica millor. El següent pas seria intentar posar-te en el lloc del teu home: tenia una dona amb qui s'estimava moltíssim, aconsegueixen el somni de tenir fills, perd un d'aquests fills i ara sembla que estigui perdent la dona.... Ho deu estar passant fatal!!

Jo no dic que canviïs el teu comportament, només dic que li expliquis el que et passa pel cap. L'adverteixes que tu mateixa no trobes explicació i ho compartiu. Si li dius les mateixes paraules que ens has dit a nosaltres jo crec que t'entendrà

Per la meva banda el meu segón embaràs va ser espantós, vaig tenir problemes físics que van suposar diferents fases de repós i a més des del primer dia vaig tenir imsomni i em va canviar el caràcter a moooooolt pitjor. Recordo les vacances d'estiu on em vaig assabentar que estava embarassada i jo que normalment soc molt tranquila, raonable i equilibrada, no podia parar de plorar, emprenyar-me amb ell i un dia vam acabar barallant-nos a crits. Els amics flipaven perquè normalment nosaltres som com la "parella perfecta".... podria explicar-te mil anècdotes més (totes negatives) però el pitjor de tot és aquesta sensació de ni tan sol reconeixet a tu mateixa i a la mateixa vegada adonar-te que fas mal fet però no poder fer res per evitar-ho...

Paciència!!

[potrita]

Bones guapa!

Abans de res, donar-te l'enhorabona pel teu estat! i anims que ja queda poc, aquestes 5 setmanes es passen volant XD

El que et passa és més normal del que et creus i suposo que en un embarassas, que no tira tan bé com ens agradaria, més encara.

Recordo el meu primer embaràs, m'ho vaig passar en repòs des de la setmana 20, li vaig agafar una mania al meu marit .... uff ni que explicar ....
Si arribava tard de treballar, perquè no li importava no estar al meu costat, si arribava aviat, perquè arribava, si s'acostava, no que fas mala olor, si es dutxava, i aquest sabó? si es posaba colònia, tu vols que vomiti y per no explicar la quantitat de dies i nits, que ho vaig arribar a fer fora de l'habitació uff i així podia arribar a dir-te una gran llista de situacions, en les que ell i només ell em molestava.

Amb el temps en vaig sàpiger, que el mateix ginecologec els va comentar, que quan una dona embarassada té un gran sofriment emocional o físic, el seu inconscient, fot la culpa per aclarir tensions a l'altre progenitor .. alguna cosa així com "el bebe que anem a gaudir tots dos, però que només ho estic passant malament jo"

Cosa que no és certa, la persona que està al nostre costat, no només ens vol, sinó que per regla general durant l'embaràs ens idrolatra, ja que som les portadores del seu fruit.

No queda altra que paciència, que després tot passa i queda l'anècdota.

[mireiafor]

Bones guapa!


Amb el temps en vaig sàpiger, que el mateix ginecologec els va comentar, que quan una dona embarassada té un gran sofriment emocional o físic, el seu inconscient, fot la culpa per aclarir tensions a l'altre progenitor .. alguna cosa així com "el bebe que anem a gaudir tots dos, però que només ho estic passant malament jo"
Cosa que no és certa, la persona que està al nostre costat, no només ens vol, sinó que per regla general durant l'embaràs ens idrolatra, ja que som les portadores del seu fruit.

No queda altra que paciència, que després tot passa i queda l'anècdota.

Ai Potrita crec que és ben be així !!! No dic que estigui bé, però és un resum perfecte del meu pensament inconscient durant el segón embaràs!!!! Però mira que soc mala persona

[Dana81]

Noies, bon dia a tothom! Jo estic igual. O pitjor..... porto un embraç que m'he emprenyat amb mitja família. Al meu marit el tinc fregit, ell tampoc no ajuda gaire i és clar es va fent una pilota. Com que ja és el segon més o menys ja sé de què va. Tot i que al primer li vaig agafar mania, però no tanta...
I quan va néixer el meu fill pensava que em sobrava, així de clar. Pobre, quan no hi és em sento fatal però quan està tornem a ser-hi... en fi. Només em queden 3 setmanes i a sobre ve de natges i segurament m'hauran de fer cessària, això tampoc ajuda gaire. Només espero que es passi aviat perquè els nens no es mereixen mames de "bajón"!
Això sí, el meu primer fill és un sol i mira que jo vaig estar nerviosa... no crec que afecti tant com diuen. Un trauma fort, passar molts ansietat sí que deu afectar, però estar de mala lluna i negativa, si ens anem cuidant, no crec que ho notin perquè en el fons estem molt il.lusionades amb l'emabarç el que passa és que les hormones ens superen. Ànims que tot passa...