Positiu i avortament

[almon]

Bones,
Finalment he decidit escriure el que he viscut aquests dies...Suposo que m'ajudarà compartir-ho amb vosaltres encara que no sigui un post gaire positiu.
Tinc un nen de 3,5 anys.
Feia un parell de setmanes que sospitava el positiu. Em sentía embarassada...Mateixos simptomes que quan hem vaig quedar ara fa més de 4 anys...
Per sort, o no, no ho vam dir a ningú. Em vaig fer la prova i va sortir positiu.
Pels meus càlculs, estava de 6 setmanes aprox.
Tot anava bé, però dissabte migdia, abans de dinar, al bany vaig veure que tenia un flux marronós, amb sang.
Vaig anar a descansar i al vespre, veient que seguia, vaig anar d'urgències.
Em van mirar, no van veure sac ni res. Em van fer análisis i tenia els beta a 350 més o menys. Ho estaba avortant, o estava de menys setmanes.
Vaig marxar amb poques esperances, i em van dir que tornes dilluns per repetir proves...
L'endemà diumenge ja em vaig llevar amb pèrdues com de regla i barrejat amb coàguls. Estava sola amb el nen. La meva parella treballava. Sort del petit que no em va deixar ni un segon per descansar i pensar...
Dilluns vaig anar a treballar, que em va anar bé, i la tarda un altre cop a l'hospital. análisis i eco i ja em confirmen que les betes han baixat i per tant he tingut un avort.
Ara segueixo amb pèrdues i dilluns que ve tornem-hi per veure si tot s'està eliminant.
Sento el rotllo, perque suposo que qui hi ha passat ja sap de que va i qui no no té cap ganes de saber-ho.
El meu primer embaraç va ser boníssim i mai pensava que em podía pasar a mi. Ara sento alleujament per saber el desenllaç però també buidor i tristesa. Encara que durés poc, realment t'omple molt i totes les preocupacions del dia a dia passen a un segon pla. De cop, et treuen el teu petit secret que tanta alegría et dona. Vas a dormir fent plans, imaginant els canvis a la familia, com passaràs l'estiu amb panxa...
Com a positiu del cas és que realment m'he adonat que sí que vull un altre fill, (abans de tot a cops dubtava i em feia mandra i por tornar-hi) malgrat saber que els 9 mesos estaré amb pors i neguits que no vaig passar al primer, i això també em dol...
Afegir que jo vaig parir a la Quirón per mutua i que en aquest cas, m'han tractat a l'Hospital del Mar per la ss. Estic molt contenta del tracte rebut aquestes setmanes per part de metges, infermeres...res a envejar a la privada, al revés!

[garota]

Vaja almon,....em sap greu,....! Malauradament passen aquestes coses i és un rotllo. Però moltes vegades patim avortaments i no té res a veure amb problemes, mira tu que ja tens un fill. Tens sort d'haver gaudit el primer embaràs sense pors! A mi em va passar al revés, 2 avortaments i a la 3a va la vençuda i vaig tenir un embaràs molt bo però estava cagadeta, cagadeta jejej sobretot al principi.
Bé, cuida't molt, recupera't i ho torneu a intentar! No té perquè tornar a passar! En aquest forum està ple de dones valentes que segur que t'animaran!
I pel que fa a la SS, jo n'estic encantadíssima. Tant amb els avortaments, com amb l'embaràs "bo" com amb el part!
Ànims maca!

[litusina]

Almon, guapíssima, ho sento molt!
La pèrdua d'un cigronet es dolorosa, i no sempre s'entén... aui tens una bona colla que estem com tu. Jo tinc un fill de sis anys sa i guapo com un sol, i ara fa dos anys vaig quedar-me embarassada i el vaig perdre. Estava de dotze setmanes, però quan em van fer la eco es va veure que l'embrió s'havia aturat a les 9+4. Imagina't. jo tant contenta i em va caure la galleda d'aigua freda a sobre. Despres d'un any i mig vaig tornar a quedar-me embarassada, i la història es va repetir, amb l'afegit que aquest cop van sospitar que tenia una mola que per sort no es va quedar mes que en un malson. Be, no et vull agobiar amb les meves experiències, es per compartir. Per a que no et sentis sola. Ara vindrà el dol, es una etapa que has de passar i aquí trobaràs recolzament. Si passes pel post de les que hem patit un avortament i ho volem tornar a intentar trobaràs que hi ha dones amb tot tipus d'experiències, unes mes prematures, d'altres més avançades, però en totes hi ha la il·lusió de sortir endavant, un esperit de superació encomanadís i, al final del dol, l'esperança i la il·lusió de tornar-ho a intentar. Has anat a parar al millor lloc que podies trobar. Es una p***da el que has hagut de passar, i molt trist. I ara venen dies durillos. Però poc a poc aniràs tirant endavant i veuràs com cada dia es una mica mes clar. Plora el teu cigronet i descansa. Agafa forces i endavant, ets una valenta!
Un petonet molt gros!

[Sumsi]

Ho sento molt Almon. Malauradament això és normal (no és just però passa), a mi em va passar el 2012, estava de 7 setmanes i era un ou no embrionat i quan vaig anar d’urgències i amb data de legrat a la mateixa nit ja vaig expulsar tot. Són moments de molta tristesa encara que siguin poques setmanes, però per sort em vaig tornar a quedar embarassada i ara tinc un nen preciós. Això sí, tal com ha comentat la garota durant l’embaràs anava amb molta por i això que va ser un embaràs fantàstic. Molts ànims i a tornar a intentar!!

[lila]

Ho sento molt.

Certament, és com donar-se de cop amb una paret que no tenies ni idea que existia... i superar-la porta el seu temps...

Ànims! I no deixem que la por ens faci gaudir menys del que anem vivint!!

[Tute]

Hola Almon,

jo he passat per una cosa semblant aquests darrers dies. Vaig passar el nadal amb aquella sensació d'estar embarassada, alguns símptomes que em feien recordar l'embaràs passat... però no em vaig decidir a fer la prova fins passat reis, i sí, era positiva! En el meu cas comptàvem que estava de 7 setmanes aproximadament. El 26 de gener vaig veure un mini filet de sang al netejar-me, però no em vaig voler atabalar i no li vaig donar importància, no va continuar. El 5 de febrer anava a urgències perquè tenia pèrdues i al fer la eco em van dir que o estava de cinc setmanes o era un embaràs no embrionat, que és el que va acabant sent.

Ahir vaig anar a fer la darrera eco de control per veure que ho havia expulsat tot; tot net, en perfecte estat perquè d'aquí a dues regles puguem tornar a intentar-ho em va dir la metgessa :)

És el segon avortament per embaràs no embrionari, el primer va ser molt dur perquè en teníem moltes ganes i ho vam passar molt malament, després va venir la nena (fantàstic!) i aquest ha sigut una putada, però sabem que aquestes coses passen i molt, i que podem tenir fills (amb el primer avort i sense tenir fills se't fa tot més una muntanya). Ara toca esperar, prendre-s'ho amb calma i anar provant de nou :)

Molts ànims!

[Anna Maria]

Hola almon,
primer de tot, em sap molt greu que estiguis passant per aquesta situació. Un avortament no és quelcom que s'hagi de passar a la lleugera, crec jo. Sí, és més dur com més avançat està l'embaràs, però precisament quan no s'hi dóna tanta importància "perquè és molt al principi" és quan les observacions dels altres i les idees preestablertes encara fan més mal. M'alegro si més no que ho sabés poca gent, haver-ho de dir comunicar és una merda, perquè per una banda és bo explicar-ho, però per altra són uns moments molt íntims i no és massa agradable haver de donar explicacions.
A mi em va passar estant de 5 setmanes, i després es va confirmar una mola completa. Com que m'agrada escriure (de forma amateur) em va anar molt bé el poder-ho reflectir en un relat que vaig fer el dia següent de la patacada. Te'n passo l'enllaç per si el vols llegir:
http://relatsencatala.cat/relat/hola-cr ... va/1037584
Espero que t'hi vegis reflectida i que vegis que no ets l'única que has tingut aquests sentiments. No ets un bitxo raro, ni molt menys!!! I sobretot, no diguis més que com que ja ho sabem no ho volem tornar a sentir, explica-ho les vegades que et convingui, aquí en aquest raconet del Socpetit és on més acompanyament, recolzament i reconeixement hi trobaràs.
Una abraçada,
Anna Maria

[tona]

Almon. A mi em va passar exactament el mateix. El dia q suppsadament feia 6 set. Vaig començar a tacar. Vaig anar a urgencies i em van mirar ni sac ni res. Beta a 200 i algu i em can dir el mateix o q era més petit o avortament. Cap a casa a fer repos l endema ja tenia com una regla més forta i tot va baixar a urgencies em van examinar i tot net!!!
Ànims... a mi el q em va anar be va ser el q em va dir la meva gine...vinga a tornar-hi q aixo ha estat com un regla atrassada i q passa més sovint del q pensem. Ès lo q té fer-nos testos tant aviat.
Si necessites quelcom ha ho saps. Mua

[tona]

Ahhh em van dir q per precaucio esperes dues regles. Aixi va ser i la tercera ja no va venir la tinc per casa i ja te 21 mesos.

[almon]

Moltes gràcies noies per cadascuna de les vostres respostes! M'ha anat molt bé llegir-les...
És veritat que el fet de no haver comunicat encara l'embaraç ens ha estalviat donar explicacions, però per altra banda també et sents més sola amb tot el que et passa ja que ningú s'ho imagina...
Per això aquesta entrada m'ha facilitat poder expressar el que sento i escoltar respostes a on veus que malhauradament és un fet comú i freqüent...
Molta sort a totes, sou molt valentes!

[Blanquerna]

Almon, quin greu! No importa la setmana d'embaràs, un avortament sempre és un cop dur. Quan arriba el positiu, s'activen les il.lusions, el pensar com és estar embarassada, possibles noms de nen/a...i un avortament trenca tot això... M'agrada veure que en treus la part positiva pensant que el teu desig de ser mare de nou s'ha refermat. Jo també he tret la part positiva dels meus avortaments: aprecia molt més el fet de tenir dos fills sans!
Si et serveix, et puc explicar les meves experiències. Vaig tenir dos avortaments el 2008. En el primer cas, en una eco a les 10 setmanes vam veure que no hi havia batec: s'ha via aturat a la setmana 8. Raspat. En el segon cas vaig tenir un avortament espontani també a la setmana 8. Com que aleshores el meu fill tenia 2 anys i el seu embaràs havia estat perfecte, no em van fer proves. Ho van atribuir tot a la mala sort. Per sort, de seguida que vaig tenir llum verda em vaig tornar a quedar embarassada. Vaig viure tot l'embaràs amb por que no anés bé (malauradament, després del que és perdre un embaràs, no hi ha cap dona que conegui que hagi pogut viure posteriors embarassos amb tranquil.litat). Però a l'octubre de 2009 va néixer la meva filla. Saníssima!

Ara fa un mes vaig tenir un altre avortament. A l'eco de les 12 setmanes es va veure que el fetus venia amb serioses malformacions que no li permetrien sobreviure després del part. Vam programar una ILE (interrupció legal de l'emabràs). Va ser dur i encara estic en fase de superació... Tot i que a vegades penso que ha ha passat un mes i ho hauria de tenir superat, hi ha dies que m'agafa el baixon. Però igual que tu, m'ha servit per veure que NO vull renunciar a un tercer fill i que tinc una SORT immensa de tenir-ne dos.

Ara t'espera la fase del dol. Dies de baixa moral, de ràbia, de plors... Moments en què no desitjaràs veure embarassades ni nadons al teu voltant, que et generaran una sensació de rebuig, no perquè et facin ràbia, sinó perquè representen allò que tu voldries i t'ha estat arrabassat. No trobaràs paraules de consol, si ho expliques a persones que no han passat per aquest experiència, no et sentiràs compresa.... És un moment dur que has de passar de manera egoista. Fes i digues el que et vingui de gust, pensa només en els teus sentiments. I aferra't als teus, als de casa, el teu marit i el teu fill que són els únics que et reconfortaran.
Si vols, pots passar pel post de les mames que hem tingut un avortament i ho volem tornar a intentar, som un grup de valentes i lluitadores on trobaràs realment comprensió, on et podràs des fogar tant com necessitis i on se t'encomanarà la il.lusió de tornar a la recerca de l'embaràs.

Un petó, guspíssima,

[tona]

en el meu cas ja ho havia començat a dir,..pr a la familia i a mi em va anar bé per tenir-los al costat. sobretot pq el meu home s'ho va agafar molt malament (pobre) i jo que sóc l optimista dels dos havia de fer bona cara pels dos. pr vaig plorar molt i em va anar molt bé, el mateix dia de l'avort , em va passar al matí, a la tarda vaig agafar el nen i ens en vam anar a voltar-la i a esvargir-nos. el meu home no, ell va necessitar més temps.
plora, riu, i recorda que no t'ho tregui ningú això!!!!!

[Cristina78]

Bones Almon,
primer de tot em sap molt i molt greu el que t'ha passat....jo avui faig una mica com tu....em decideixo també a explicar la meva experiència.
També tinc un peque, que té 2 anys i 10 mesos, sort d'ell!! Aquest Nadal també em sentia embarassada i efectivament ho estava, em vaig fer el test uns dies abans de reis i efectivament, allà tenia el meu positiu tant buscat!! Al saber-ho vaig tenir una barreja de sentiments, ja que amb el meu primer embaràs vam tenir pèrdues fins als 4 mesos + amnio ...bufff total una aventura que va acabar en un nen preciós i punyetero!! Però tenia por de tornar a passar per tot una altra vegada...
Doncs el dia 11 de gener vaig sentir una punxadeta i aquí va començar tot....vaig començar a tacar, vaig anar directament a urgències (sola perquè el meu home es tenia que quedar amb el peque i no ho volíem dir a ningú.... espera que se'm va fer eterna..) i aquella mateixa nit vaig començar a sangrar i sangrar amb coàguls i un mal físic i emocional que deunidó!!
Va ser tristesa doble, ja que la meva àvia estava molt malalta i al cap de pocs dies, de jo haver avortat, ella va morir..... Lo de l'avort no ho vam dir a ningú...ja que prou patiment tenien.... Quan em vaig quedar embarassada vaig pensar...mira serà l'alegria que farà feliç a la família ja que la iaia ja sabíem que estava a punt d'anar-se'n...però al final van marxar tos 2....
Ja han passat dies, però com que no em puc desafogar amb ningú encara de tant en tant em ve una plorera...a més estic rodejada d'embarassades i de nadons...
Total em sap greu aquest rotllo però així m'he tret una mica el que tenia a dins!! però Almon perquè vegis que t'entenc molt i molt i envio una abraçada ben forta a totes les que ho hem patit...perquè mica en mica ens vagi desapareixent aquest dolor que sentim...que jo ara per ara no puc deixar de sentir.

[Blanquerna]

Cristina, que trist to això que expliques... Realment vas tenir una experiència molt dramàtica... Et dic coma l'almond, entra al post de les que ho volem tornar a intentar... Et trobaràs un grup que et comprendrà, on intentarem animar-te en la mesura de les nostre possibilitats i on et podràs desfogar tantes vegades com ho necessitis. Passar el dol és un procés dur però si hi ha un raconet on pits trobar vàlvula d'escapament, tot es fa una miqueta més suportable. Saber que hi ha més persones que estan com tu ajuda.... Un dia t'animarem a tu i un altre dia et trobaràs tu animant a algú altre. A mi, aquesta segona part em va molt bé perquè quan cerco paraules de força per a una altra oer dona, en el fons, tamvé les estic trobant per a mi. Un petonàs molt fort!!

[almon]

Cristina78,
Que dur que coincidís també amb la pèrdua de la teva àvia...
Amb moltes de les teves paraules m'he trobat reflexada...jo també vaig anar sola a Urgències ja que no podíem deixar el nen a cap familiar.
El petit ajuda molt a passar els dies, no pots parar ni un moment, i a la vegada valores molt el que ja tens.
Cuida't molt i desitjo que et vagi tot bé.!

[Cristina78]

Bones noies,
moltes gràcies per les vostres paraules...

Blanquerna, moltes gràcies! segurament si que m'animaré a entrar al post de les que ho volen tornar a intentar,...la veritat és que entrar i explicar la meva experiència m'ha ajudat molt, perquè sembla que no tinguis dret a sentir-te malament ja que tal i com et diuen " Bueno millor que hagi passat ara" o bé " això és que no tenia que ser" ...sembla que hagis de fer com si no hagués passat res.... i per tonar a començar potser necessitem caure del tot i assimilar-ho oi??

Almon, cuida't molt tu també! I molts ànims per seguir endavant!! Una abraçada.

[Airin]

Almon, lamento la teva pèrdua i comparteixo moltes de les coses que dius i també experiències. TAmbe tinc una filla més gran, el primer embaràs tot i que vaig tenir algunes pèrdues va ser força tranquil.. jo el que sí que he fet ha estat parlar obertament de l'avortament. Primer només ho vam dir a la família i amics, però després ho vaig explicar a la feina i amics no tan íntims, i la veritat és que com més n'he parlat, millor m'he sentit, necessitava fer el dol públicament perquè sóc molt sensible i ho trec tot, o sigui que no sé dissimular quan estic malament. Amb això cadascú té el seu sistema, però t'ho dic per si et trobes que et sents més reconfortada parlant-ne. Un altre tema és això dels comentaris feridors que es fan amb molta intenció però no ajuden en res (per no parlar dels que van amb mala òstia directament).

Me n'alegro que hagis vist una part positiva a aquest tràngol, el fet de tenir clar que vols repetir ja és molt important. Només et puc dir que passis pel post que ja t'han comentat, que tot el vius ens passa o ha passat a totes les que hi som, tant si l'hem perdut al principi com amb l'embaràs avançat i que és el millor lloc per compartir les pors que vinguin. Molta sort i espero que et diguin que ja has fet net a la pròxima visita. Una abraçada!

[Blanquerna]

i com et diuen " Bueno millor que hagi passat ara" o bé " això és que no tenia que ser" ...sembla que hagis de fer com si no hagués passat res.... i per tonar a començar potser necessitem caure del tot i assimilar-ho oi??

.

Aquestes frases les ODIO. Son formalismes que la gent s'apren de memòria i diu perquè pensen que és el que toca dir... I no consolen gens ni mica. Potser el millor es dir "quina merda", "ostres... Em sap tan greu..." O sinó, no dir res. Escoltar, deixar parlar a qui ho necessita, una abraçada oportuna...són molt més consol que qualsevol paraula d'ànim. Cristina, Almon, TOT el que necessiteu dir, ho podeu dir aquí. TOT el que necessiteu plorar, ho podeu plorar aquí. Un petonàs a totes dues i ja sabeu que en el post de les que ho volem tornar a intentar, us esperem amb el braços oberts .