El meu fill ha plorat els 3 primers dies de la llar d'infants. Millorarà la situació?

[Anna Maria]

Hola guapa!
Doncs millorarà, segur, el que passa és que depen de l'infant dura més o menys dies. El que et diuen les educadores és important, que els comiats no siguin massa llargs. De totes maneres, és també important que et vegi tranquil·la a tu. ÉS dificil de fer, quan ploren, perquè se'ns trenca l'ànima, però com en totes les situacions amb els infants si ells noten nervis és pitjor.
Molts i molts ànims, l'adaptació també la fem nosaltres!
Abraçades,
Anna Maria

[Vannion]

Boneeees!

M'apunto amb tu perquè no et sentis sola !
Ahir va ser el primer dia de llar d'infants i si va estar una hora i mitja el meu bebè, genial, va anar.
Avui quan l'he deixat, ja se m'arrapava... Però s'ha quedat sense protestar. A la mitja hora a començat a bramar xD i finalment quan duia una hora plorant, m'han trucat perquè l'anés a buscar.
Fan peneta, pero tots s'adapten! A esperar que sigui el més ràpid i menys dolorós possible!
També té de dir... Que jo m'ho prenc amb filosofia, no ens en queda una altra!

Per altra banda, estic d'acord amb que s'ha de fer cas de les cuidadores, al final, elles són les professionals que han fet això moltes vegades!

Un petó i ànim!

[Jomateixa82]

És normal, però sap moooolt de greu!!! A mi hi va haver una temporada que em plorava els 20 minuts de camí fins a la Llar!!!!

En el nostre cas està clar que el factor precipitador sóc/era jo. Quan va néixer la germana petita vam canviar la logística i la porta el meu home ( se l'endú abans en pijama) i la deixa amb la iaia que és qui finalment l'acompanya a la Llar. I cap problema cap dia!!! Un dia que la sogre tenia metge vaig dur-la jo deu nou (quan feia gairebé tres mesos que hi anava sense problemes) i va plorar de nou Jo em vaig sentir fatal, pero sabia que era mig minut i prou, perquè fins i tot abans del canvi de logística plorava just fins que jo era fóra, i llavors feliç de la vida per jugar i distreure's per allà.

No sé, cada nen és un món. T'he explicat la meva experiència perquè si s'allarga molt el tema i tens opció pots provar que li porti el teu home, una iaia... i potser no li sap tan greu la separació.

[Jonathan Gutiérrez]

Hola carmecirera i a totes/s :)

No sóc pare però sí et puc parlar del cas que vaig viure amb el meu germà, que ja té gairebé 2 anys ja.
Des que va nèixer sabiem que tard o d'hora l'hauríem de portar a la llar, tot i que vam intentar no fer-ho massa aviat.
El primer dia (ho vam fer molt malament, ho reconec) va plorar desperadament perquè el vam anar a deixar qüasi tota la família (pare, mare, tiet, avi, àvia, un cosí, una amiga de la família..) i evidenment, quan va veure que ens anavem no entenia res, pobret.
Aquella setmana vam anar portar-lo pels matins només la seva mare i jo, i va plorar cada matí, tot i què cada dia durant menys temps i menys intensitat, segons ens deien les profes.

La segona setmana vam enfocar-ho diferent, ja que ja no era una "novetat" portar-lo, simplement anàvem amb la sang freda de fer-li un petò, fer-li adéu amb la mà i marxar sense vacilacions, ja que sabíem que estaría ben cuidat i feliç tot el dia.

Moltes vegades ho passem malament nosaltres mateixos i els petits poden sentir-ho, i els hi passem el patiment sense voler.
És un pas necessari ser conscients de què estarà ben cuidat, de que farà nous amics i amigues i possiblement plorarà, sí, però només quan te'n vas i quan tornes, per a fer-te saber que t'ha trobat a faltar. Aprèn a normalitzar la situació i tot millorarà en qüestió de dies, 100% garantit :)

Molta sort i ja ens aniràs explicant que tal va tot!

Gràcies per llegir-me i bona setmana