No puc més!

[Llunapruna]

Hola a tothom! Em presento, em dic Núria, sóc mare de dos nens, un nen de tres anys i una nena de 18 mesos..i no puc més! Estic agotada, xafada, desi.llusionada, cansada fins l'extrem, física i mentalment! Suposo que és més o menys "normal" sentir-se així quan tens dos nens petits a casa però el meu principal problema és el meu fill de 3 anys. Mireu, en Jan és un nen molt carinyós i xerraire però te un problema que ens treu a mi i al seu pare de polleguera: te por a tot! i no em refereixo a por a la nit. No, te por als glonxadors, a baixar pel tubogant, a saltar del cotxe a terra...(coses que la seva germana petita fa sense pensar-s'ho!)!!És molt "patós" en aquest sentit. Per pujar a la cadireta del cotxe...sembla que li demanis que pugi l'Eberest! És...no sé com dir-ho, com molt poruc en aquest sentit...no sé si algú es troba en un cas similar o coneix algú que s'hi ahgi trobat, la veritat és que ens ajudaría molt saber què coi fa que tingui aquesta por tan "il.lògica". Per exemple, quan el pugem als glonxadors (aquells per nens petits que van ben protegits) i l'empentem una mica, es posa a cridar...queda com col.lapsat, el mateix passa quan ha de saltar d'una cadina, per exemple, o del cotxe...del tubogant, ni parlar-ne, ni ho prova...No sé, hem fet alguna cosa malament? és el seu caràcter? perdrà la por alguna vegada? A més, es passa el dia sumicant i plorant (quan no te gana, te set, quan no, vol anar a casa, quan és a casa no hi vol ser...això, juntament amb les tonteries que fa per aquesta por que te a tot, ens treu de polleguera i ens passem el dia cridant als nens, nerviosos, discutint entre nosaltres...uf! ja veieu, un caos! No sé si em podreu ajudar amb alguna experiència però de totes maneres em va bé "desfogar-me" aquí una mica i poder llegir a altres mares que es troben en situacions similars a la meva, així que, GRÀCIES per endavant!

[JUDIT V]

Hola reina

no et puc ajudar gaire però si més no et diria que paciència...acabarà perdent la por. Segurament és el seu caràcter. La tieta del meu home q ara té 34 anys de petita la deixaven asseguda al sofà i era incapaç de baixar-ne, es podia passar tooot el dia allà asseguda per lo patosa i poruga q era...i ara no té pas pors encara q continua sent patosa amb segons què però el normal en moltes persones. Si fós jo et diria q no li donis importància, no el forcis, passa, si ell nota q vosaltres el trobeu incapaç de fer una cosa ell encara notarà q té més por...és q jo sempre he pensat q el mot POR no s'hauria d'usar amb els nens, sino acaben agafant por a tot i la por no és res, no existeix,ens ho creem nosaltres, comença per respecte i es va fent gros i en diem por. Ja et dic, jo li treuria importància i ja anirà passant.
Si et consola, jo tinc un nen de 2 anys i no té por a res, i creu-me q a vegades n'hauria de tenir pq es farà mal de veritat i haurem de córrer més d'un cop... s'enfila per tot arreu i salta i el perill no existeix per ell i això també és molt fomut.
Totes tenim els nostres "jaleos" amb els nens, justament per això, pq són nens.
Ja veuras com tot anirà passant si deixeu de donar-li importància.
Ah! I sobretot no el compareu amb la peke, si li dieu q la nena és més petita i ho fà encara es sentirà pitjor i la cosa no millorarà!
Ja et dic, és la meva opinió.
Espero q aviat ens tornis a esccriure dient que heu millorat.
I sobretot relaxa't encara q sigui difícil q els nens ens noten de seguida el nostre estat emocional i segons com no ajuda gens...
Cuideu-vos i fins aviat!

[neuetes]

Jo tinc una norma: si veig que la meva filla no està convençuda de fer una cosa i veig que té por o està insegura, que no la faci. Per exemple, una vegada va caure dels gonxadors i va fer unes bones rascades a la cara. Des d'aleshores, no ha volgut pujar-hi més, no només aquells sino a tots els gronxadors. Però no la forço, encara és pitjor. Ja vagarà a que torni a gronxar-se!!
L'únic consell que et puc donar és que no el forçis a fer una cosa que a ell no li agradi, encara que vegis que tots els nens ho fan i ell no. Si ell està insegur i tu el pressiones, encara serà pitjor. I sobretot, sobretot no el comparis mai amb la seva germana!.

[Mqa]

Si jo em trobés en la teva situació aniria a un terapeuta o especialista en nens per saber d'on pot provenir el problema. Si més no per informar-me i saber què en pensa una persona "entesa". A partir del que em diguessin prendria una decisió. Però si realment et suposa un problema demana ajuda. A més, poder el teu petitó també en necessita d'ajuda però no sap què li passa i ho exterioritza amb la por. No se... és cosa teva, aquesta només és la meva opinio.

[Alesta]

Pel que expliques jo et diria el mateix que la Mqa...
De totes maneres, des de quan té aquestes pors? Quan se li agreugen? què feu vosaltres quan manifesta que no vol/pot fer alguna cosa? com reaccioneu i què li dieu?
És motl important que el nen vagi agafant seguretat poc a poc i això vol dir no forçar-lo més enllà de les seves pròpies capacitats (no les capacitats que els pares creiem que han de tenir els nostres fills ni tan sols aquelles que diuen els manuals que han de tenir els nens d'una certa edat, sinó les pròpies de cada nen en particular). Per tal d'ajudar al nen cal ser positius i elogiar els petits obstacles que va superant i no ridiculitzar ni renyar constantment al nen perquè no sap/pot/vol fer una cosa. No cal insitir ni obligar perquè faci allò que li fa "por" ja que aleshores es pot produir l'efecte contrari al desitjat i, enlloc d'aconseguir que deixi de tenir "por", potser encara se li provoca més (la teràpia de xoc no sempre és bona!!! i encara menys si no es sap aplicar correctament). En cas que sigui imprescindible que faci alguna cosa que li provoca angoixa (o por tal i com dius tu) estaria bé que se li donés una mica més de temps i se l'acompanyes amb bones paraules i ajudant-lo tant com ell necessiti. És imprescindible no caure en la comparació, ni comparar-lo amb la germana ni amb qualsevol altre nen, ni tan sols amb ell mateix (com per exemple quan es diu: però si fa X temps ho feies i ara no ho fas) perquè d'aquesta manera no aconseguirem que el nen superi la seva angoixa, n'hi crearem una de nova i farem que no ens expliqui què li passa ja que es sentirà malament pel fet de tenir "por" (i aleshores s'angoixarà més i serà un peix que es mossega la cua).
A part d'això, hi ha coses que potser es poden evitar ja que no és imprescindible que un nen es gronxi als gronxador ni es tiri per un tobogan... potser podria jugar al sorral si això li agrada...
Per altra part, sembla que el que li fa més "por" és baixar dels llocs o els canvis d'alçada (un gronxador que puja i baixa o baixar pel tobogan o de la cadira del cotxe...), no? No ha tingut cap caiguda important en algun moment? (encara que vosaltres no ho hagueu vist... potser quan estava a la llar d'infants o amb els avis o la cangur o qui sigui...) això podria ser un desencadenant d'aquesta "por"...
I una altra coseta... li heu comentat al pediatra? podria ser que tingués vertigen? o podria ser que tingués la vista una mica malament? (el meu germà és incapaç de mirar amunt perquè es mareja des de molt petit, potser el vostre nen es mareja en mirar avall...)
Vinga noia, paciència i ja veuràs com en algun moment es solucionarà!

[tolinso]

Jo t'aconsello exactament el mateix que la Judit i la Neuetes, de fet, el que ha dit la Judit es exactament el que t'anava a dir jo. No el forceu a res, no compareu amb la nena, i no feu servir la paraula POR perque nomes fa que empitjorar les coses. Respecteu-li que vulgui o no vulgui fer algo, i mica en mica anira fent. Intenteu agafar-vos-ho amb calma i no perdre els nervis, i sobretot, no parleu d'aquest tema davant d'ell. Si discutiu amb el pare per aquest tema, doncs que sigui en privat i sense que el nen se n'adoni. Crec que l'actitud es reforcar aquelles coses que fa "be" i no pas intentar que faci coses que ell no vol fer. Si no vol saltar de la cadira, doncs l'ajudeu. Si un dia decideix baixar, doncs el feliciteu. Es el meu consell

[mamamimos]

Alesta,

Ho comparteixo tot! Ja no em cal dir res! :)

[Llunapruna]

Moltíssimes gràcies per els vostres consells! Potser em vaig explicar malament...els crits en cap cas són quan ell no pot fer alguna d'aquestes cosetes i mai el comparem amb la seva germana (però nosaltres ho veiem i ho comentem entre nosaltres)...Avui trucaré al pediatre perquè m'heu fet pensar en l'opció de la vista o el vertigen que no hi havíem pensat. I m'ho fa pensar el fet que a vegades ell puja al tubogant i penses "ara sí!" i quan és a dalt torna enrrera! i no s'atreveix! i el que em fot és que ell també ho veu que no pot i es frustra, perquè alguna vegada que he baixat amb ell perquè vegi que no passa res, està super-orgullós d'haver-ho fet! A veure, patós ho és, ja que també li costa (sempre necessita ajuda) per pujar a alguns llocs com escales de barres...però potser hi ha alguna cosa física darrera...ja us explicaré com ha anat! Moltíssimes gràcies!!

[terrassa5]

Jo també t'anava a dir que podria ser un problema de vista o oïda, que li afectés a l'equilibri o li provoqués una mica de vertígen, ja que tots els exemples que poses estan relacionats amb el moviment o les alçades, no por a la foscor o als monstres.

[marta9]

Em sembla una molt bona opció descartar alguna causa física abans que res, però si al final no n'hi ha... Com ja han dit per aquí, jo intentaria no considerar-ho un problema. Cada nen és com és i té el caràcter que té, i tenen el seu propi ritme de desenvolupament. Ja m'imagino que no el compareu amb la seva germana directament davant d'ell, però en el fons els pares tenim unes expectatives que els nens noten i i poden sentir-se frustrats si no poden complir. Com ja ha dit algú per aquí, si el tobogan i el gronxador li fan por, que jugui al sorral o amb la bicicleta... Segur que quan sigui el seu moment, quan ell s'hi senti preparat pujarà al tobogan. (A la festa Major posen uns inflables molt xulos... En Guiu, el meu petit va voler pujar-hi l'any passat, i un cop a dalt no va ser capaç de tirar-se pel tobogan, plorava espantadíssim! Va intentar ajudar-lo sa germana, i al final vaig haver de pujar jo a rescatar-lo. Després d'això no demanava de pujar-hi ni jo li deia res... Un any després en un aniversari em va demanar de pujar a l'inflable... I es va passar tota la santa tarda tirant-se! ) I si no es tira mai pel tobogan, tampoc passa res.. Confesso que no sé fer la "vertical" (allò que feien les nenes de la nostra generació de posar-se cap per avall en una paret... I em va força bé a la vida, a pesar d'això. Jo us recomanaria molt de carinyu, molta atenció a les coses que sí fa, que segur que son moltes i paciència i respecte amb les que no li agraden... I ànims!

[entrerius]

La por es part integral del desenvolupament dels nens i nenes. A certa edat és normal que els nens tinguin por fins i tot a allò que no n'havien tingut mai. És part del procés evolutiu. El que no és normal és que el nen no tingui por, ja que la por és una reacció davant d'un perill, i aquesta és necessària per la supervivència. La por ens avisa de que una situació pot ser perillosa.
Si el teu fill te por a les alçades: baixar del cotxe, gronxador, tobogan..... és perquè ho veu perillós, i això l’ajuda a anar amb més de compte, a no ser temerari. Pot ser per algun defecte de visió o oïda, tal com t'han dit les companyes, o per alguna mala experiència, o perquè simplement no ho veu clar...... No ho vegis mai com un problema.

Fes-li costat en tot moment i confia en ell. Dóna-li tranquil•litat i sobretot la seguretat que ell no té ajudant-lo, donant-li la ma, agafant-lo per saltar, no forçar mai la situació........i ja veuràs com aviat l'haurà superat.

Ànims i paciència.

[Lesmansdelapètal]

Jo t'anava a dir que no sigui un problema amb la vista, que ell vegi les coses distorsionades i per això li faci por.
Igualment, si dius que el portes al pediatra i no li veuen res, jo aniria a informar-me a un especialista, com un psicòleg infantil.

[Sibil·la]

Bé, jo crec que si a tu et preocupa tant, primer ho consultaria amb el pediatra. Descartaria que fós quelcom físic com t'han dit.
En aquest sentit aniries un xic més tranquil·la.
Si és de caràcter, t'aconsello el que t'han dit les companyes. I sobretot tractar amb reforç positiu, fa miracles.
El que no li va gens bé són les comparacions, els nervis, els crits i enfados i l'estrés que dius que us porta això. I no parlar de por ni obligar.
Si ell és extramament prudent vosaltres li heu de transmetre seguretat de mica en mica.

Ha tingut algun ensurt?

Els meus ni fú ni fa. Ni uns llençats esbogerrats ni tampoc poc atrevits. Allò que no veuen clar, els dic, no passa res, si no vols no et tiris per aquest tubogan, vés a l'altra. Tens por de baixar l'escalar? Seu i baixa-la de cul. De mica en mica.
Ara els ha agafat un pànic terrible als animals. Si van amb amo, la gent no para d'insistir i dir que no passa res i que no tinguin por, i que el toquin i jo m'emprenyo. Jo els dic que tranquils, que p.ex. van lligats i que són bons però juganers, però que si no els fa gràcia que no se'ls mirin. Ara estic treballant amb què no fugin corrents ni xisclin ni res d'això dient que clar, posen encara més nerviosos els animals. Els agafo a coll i toco el pit i els parlo fluixet per tranquil·litzar. Però intento no marxar del lloc. Aconsegueixo que deixin de plorar i que se'ls mirin almenys (protegits clar). No sé pas què els ha agafat però vaja, de mica en mica ho hauran de passar pq clar, al carrer sempre es trobaran algun gat o gos...

Escolta, podria ser també que tingués a veure amb el naixement de la seu germana, no? Hi deu tenir alguna cosa a veure.
Perquè no l'acompanyes en tot el que li fa respecte? Ajuda'l amb un mà a pujar a la cadireta i fés-li festes. Diga-li que no passa res si no s'atreveix però vés-li dient cada dia una mica, exposant-li les coses positives que pot arribar a sentir si ho prova. Però tranquil·lament, de mica en mica, aplaudint-lo per altres coses i per quan faci alguna de les que li fan por. Donant-li seguretat. Mentrestant perquè no l'acompanyeu fent coses que a ell li agradin?

ànims i paciència i no us atabaleu vosaltres pq encara és pitjor per ell i per vosaltres
ja ens explicaràs

[Emy]

Hola!

T'entenc perfectament. Jo també en tinc un de 3 anys i 5 mesos i una que aquest divendres farà 18 mesos. Entenc l'estres, els nervis i la impotència que pots tenir a vegades!
A mi em passa mes o menys igual que a tu, però no tan exagerat. El nen, el gran, és molt prudent amb les coses, el que per ell mateix, si no ho veu clar, no ho fa. Mentre els amics de classe o en el seu moment els de la llar d'infants feien animalades amunt i avall, ell no ho feia. Sempre ha sigut molt prudent. La petita, al contrari, un "terremoto" de nena. Amunt i avall, enfilant-se per tot arreu, sempre forçant els seus límits i pensant quina altra en pot fer.
Jo no sé si ha sigut gràcies a ella o què, però ara fa moltes mes coses de les que solia fer. Sense dir-li res ni insistir-li en res, ha anat perdent por a coses que abans tenia. Suposo que deu haver vist que si la seva germana es mes petita i no li passa res, que a ell tampoc li passarà res.
Penso que una cosa que es molt important es que intentis estar el màxim de tranquila possible. Costa moltissim (com t'he dit abans, sé pel que estas passant pk jo tb m'hi trobo) però t'asseguro que funciona. Si ets capaç de estar mes o menys tranquila i parles mes aviat baixet i positivament el seu caràcter també els hi canvia. Estan mes receptius i mes tranquils, hi pots parlar més bé i els disfrutes mes, i si estan així de bé en fan alguna que no haurien de fer, tu com que estas mes tranquila tampoc t'ho agafes tan malament. Com t'he dit, costa moltissim no cridar i no posar-te histèrica, però intentar canviar la nostre manera d'estar funciona.
Ja explicaras com ha anat al metge.
Molts ànims i molta sort!