Ajuda!! No em vol!!

[DarthVero]

Hola noies... normalment no escric gaire, prefereixo seguir-vos llegint els temes que publiqueu però és que ara estic una mica amoïnada i necessito consell de mare. Tinc una nena de 18 mesos i de sobte... no em vol!! Sempre hem tingut molt vincle, fins ara tot era la mama, la mama la mama. Ara, quan està sola amb mi està molt bé, vol que l'agafi, em fa petons i es posa molt contenta quan vaig a recollir-la a l'escola bressol, però tan bon punt arriba el papa ja s'ha acabat, vol anar amb el papa i el demana papa pappa papa tota l'estona. No vol que l'agafi jo ni res, només vol el papa. I jo estic mig deprimida, tothom em diu que son coses de nens, que son etapes que es pasen... però la veritat és que ho estic pasant fatal; Últimament ho he pasat una mica malament per temes de salut, i a més a més jo no sóc d'aquí, tinc tota la família lluny i estic molt volcada amb la nena, per a mí ella ho és tot i em fa sentir molt malament que em deixi així de banda. Què puc fer? Realment ho estic pasant fatal, perquè no he fet de diferent, no he vist cap canvi. Us ha passat? Teniu algun consell? Hi ha res que pugui fer?

[mel2010]

Jo et diria que no pateixis, sé que és complicat, però en el meu cas va ser sols una curta etapa. Jo també recordo haver ho passat malament no sabia en que m' estava equivocant, però de cop un dia sols demanava per la mama. Ànims!

[Rossinyola]

La meva va passar una etapa similar, i per mi també era frustrant perquè estem tot el dia juntes. Quan arribava el seu pare només hi havia papa i la mama com si no hi fos. Però ara ja torna a estar amb mamitis tot el dia, potser és perquè estic embarassada de nou o potser perquè havia de passar, no ho sé, però ara el frustrat és el seu pare. Jo crec que tot són etapes i que se li acabarà passant, així que paciència

[Anna Maria]

És ben cert, és una etapa que passen. Pensa que quan neixen no entenen que la mare és una altra persona, la veuen com una espècie d'allargament del seu cos. Poc a poc, quan es fan grans, comencen a descobrir-se com a ésser sol, que és l'etapa que es miren molt les mans, els peus (quina flexibilitat!), etc. Hi ha una etapa en què volen a la persona que els atén més, en la major part de casos la mare. Després passen una etapa en què comencen a veure la "necessitat" inconscient d'estar més amb l'altre cónjugue, en aquest cas el pare. És una etapa més, i fa pupa, com el primer dia que el deixes a l'escola, però és una etapa que s'ha de passar i assumir. Jo no ho he viscut personalment, però he treballat amb canalla i també he vist exemples al meu entorn, és a dir que tot això que et dic ho faig des de la perspectiva "de fora". Molts ànims, pensa en la part positiva, ja que el seu pare també és una part fonamental de la vostra vida!
Una abraçada,
Anna Maria

[DarthVero]

Moltes gràcies noies, suposo que ho he d'anar asumint i treient-li una mica de ferro... Gràcies!!

[Neus33]

Hola noies,

Que bé trobar aquest post!! M'agradaria preguntar-vos, si us enrecordeu, sobre quina edat passa això de tenir papitis? Veureu és que la meva nena és molt petita encara (té 5 mesos) però jo noto diferència en com em rep o em somriu respecte del pare...a ell el segueix més amb la mirada i mou els braços quan entra on està, li riu molt, quan sent la seva veu es queda parada...en canvi amb mi no m'ho fa tot això, bé no m'ho fa tant...i la veritat és que fa una mica de mal... A més, a mi se m'afegeix la inseguretat i la por (molt resumit: no li he pogut donar el pit i ho estic passant bastant malament pensant en el tema del vincle i de l'amor que em pugui tenir la meva filla). Fins que he començat a treballar he estat sempre amb ella i ara als matins està amb el pare i a les tardes amb mi...pot ser que encara em percebi com una part d'ella mateixa i sigui per això?? O que em tingui molt vista?? (això és el que em diu la meva mare)

Ajuda si us plau!! Quan estic amb ella li dedico el 100% del temps, hi jugo, l'agafo en braços, la miro, li faig mil petons...

[Rossinyola]

Neus33, primer de tot, imagino q ha de ser molt dur voler donar el pit i no haver pogut però el vincle mare-fill no només es basa en això. En aquest aspecte, encara que ho hagis passat malament, has d'estar tranquila i segura de tu mateixa ja que ets tan bona mare com qualsevol, i sobretot , la millor mare per la teva filla. Jo crec que a l'edat de la teva filla efectivament ella és una part de tu i tu una part d'ella, de fet en termes de psicologia es parla de "fusió emocional", la qual cosa també vol dir que qualsevol cosa que a tu et passi ella ho percebrà i manifestarà d'alguna manera. Trobo que és important que miris de reconduïr la inseguretat de la que parles, potser fruit del problema que has tingut barrejat amb el còctel hormonal, amb el postpart, amb els milions de consells??? Parlo sense saber exactament la teva situació, però jo recordo el meu primer puerperi també amb molta inseguretat per molts motius i molt més llarg que els famosos 40 dies!! No sé si vas a algun grup de criança, potser t'aniria bé estar entre altres mares i compartir els teus sentiments i pors, trobo que és una època important per estar entre dones que també estan criant. I també és important parlar amb la teva filla, no sé si ho has fet, si li has explicat com et sents i el que et passa, pot semblar una tonteria parlar amb una nena de 5 mesos però t'asseguro que entenen més del que ens pensem! I de pas et recomano la lectura, si tens temps'i t'interessa la psicologia de la maternitat, de "La maternidad y el encuentro con la propia sombra" de Laura Gutman
Molts ànims bonica!

[Neus33]

Hola Rossinyola!!

T'agraeixo molt la teva resposta. Crec que tens tota la raó...estic una mica més tranquil·la amb el tema, perquè veig que no puc exigir-me tant ni a mi (tot i que em costa) ni a ella. Li he explicat i li he dit que la mama no tornarà a dir frases com "la nena no em fa ni cas", perquè com molt bé dius, penso que ho entenen tot, potser no com nosaltres però ho perceben. Per tant, m'he relaxat, i això m'ha fet adonar de coses que no veia (degut a aquesta inseguretat i por), com que és una nena amb molta confiança i segura, quan hi sóc gairebé mai plora...perquè sap que estic amb ella.
Han estat 5 mesos moooolt intensos (efectivament el fet de no poder donar-li el pit ha estat traumàtic per mi), però anem fent passets endavant. Demà mateix anirem a una reunió de dones, mares i doules que crec que m'anirà molt bé també. I tindré molt en compte la lectura que em recomanes.

Moltes gràcies i una abraçada.

[Neus33]

En aquest aspecte, encara que ho hagis passat malament, has d'estar tranquila i segura de tu mateixa ja que ets tan bona mare com qualsevol, i sobretot , la millor mare per la teva filla.

M'ha encantat!! Espero ser la millor mare del món per ella, faig tot el que puc!!

[Rossinyola]

quan hi sóc gairebé mai plora...perquè sap que estic amb ella

Ja tens la resposta de la teva filla A mi em va dir una doula que els millors mestres que tindrem a les nostres vides són els nostres fills, i t'asseguro que és ben veritat! Si estàs nerviosa, contenta, trista, eufòrica, o tranquil·la, ells són un reflex nostre i del nostre estat anímic, i sovint la prova de resistència, paciència i perseverancia més gran que hem hagut de fer mai... tenim molt per aprendre de nosaltres mateixes a través d'ells. I sobretot gaudir molt del dia a dia amb ells, que encara que sigui esgotador, tot passa molt ràpid.
Una abraçada

[Nut]

A mi em va passar això amb el meu fill gran, va començar quan tenia uns 14 mesos i va durar fins els tres anys, he plorat que ni us ho imagineu pensant q el meu peque no em volia tant com al papa i q per dormir, o si es feia mal, o si tenia mals sons a mi no em volia només papa. Amb tres anys la cosa va començar a canviar i va començar a reclamar-me també a mi. Ara soc la seva princesa i es vol casar amb mi, no amb el papa o sigui q tot a tornava la normalitat, reclama per igual al papa q a la mama i algunes vegades inclús potser una mica més a mi. No se q es el q va passar quan era petit q el va fer canviar tan amb mi, potser res i ell va escollir el progenitor q preferiria q el cuides més, però la veritat es q ho vaig passar molt malament. Nomescdir a les q os passa q paciència, q encara q prefereixin per un temps més al papa q la mama, tenim q ser fortes i estar allà amb ells donant- lis tot l'amor i aprofitar les estonetes q esteu soles amb ells per dir- lis tot el q els estimeu. Ells ens estimen igualment encara q no ens ho sembli.