Què feu perquè no peguin?

[crissie]

Hola noies! Ja no sé què fer!!!! (què raro oi? )
El Xavi ens pega! abans ho feia de tan en tant, el renyava, li expicava que NO i ho va deixar de fer...pe`ro ara? Ara és massa!!!! eNs pega bofetades! sisisisi! A la cara! i patades, que abans no ho havia fet mai...

Li explico que no es pega, que si s'enfada ho ha de fer d'una atre manera(em doneu idees, alternatives perquè es desfogui quan s'enfada? ).... No sé....Castigar-lo no m'agrada, i no sé què fer....

M'ajudeu??please?

[entrerius]

Cridar i córrer son una molt bona alternativa

[tolinso]

Quan la Julia pega (no ho fa gaire pero de tant en tant si, i te molt mal geni, i se li escapa la ma moooolt facilment), li paro la ma (si hi soc a temps) i li pregunto si a ella li agrada que li peguin (Resposta = NO) i a continuacio li pregunto si nosaltres la piquem mai (resposta = NO), i li dic que nosaltres no ho fem perque picar es molt lleig i no ens agrada, i que tampoc cridem. Que si esta enfadada que ens expliqui que li passa. A vegades funciona... a vegades no.

El nostre graaaaan problema ara son les MENTIDES!!!!!! menteix constantment, i amb aixo si que no sabem que fer. Al final hem optat per enviar-la al raco cada cop que diu una mentida. Noramlment menteix pq ha fet algo "malament" i no vol que la renyem. Doncs ara... no la renyem pel que ha fet, sino que la castiguem quan no ens diu la veritat. Sembla que mica en mica va funcionant i quan diu una mentida, ella mateixa rectifica

a mi no m'agrada castigar-la tampoc... pero arriba un punt que no sabem com mes fer-ho... no ens fa cas de res! li repetim 8 cops les coses, i ella va fent i va fent... fins que quan li has repetit 8 cops l'unic que funciona es o fer un crit o enviar-la al raco de l'avorriment

[núvol]

Vagi per endavant que és una opinió personal i cada un a casa seva ho fa com vol, pot o li agrada.
Noies, perdoneu, potser sóc una mica radical però jo preferiria castigar dos cops que permetre que em pegui 5 (sigui cops de peu o bofetades). No sé de quina edat esteu parlant, però el pegar és inacceptable, des del meu punt de vista. Si un nen/a fa una cosa malament, se li intenta corregir explicant-li, però si no surt efecte s'ha de buscar una alternativa que li faci reaccionar i això pot ser el càstig (ententent, per a mi, aquest com a mètode per fer que el nen sàpiga que una cosa mal feta te una conseqüència i l'aplicació del càstig variarà segons el nen/a, familia, motiu, etc.)

[edae]

Ostres Crissie, és complicat. En Pau també té la mà força llarga, però va a dies. El que fem nosaltres és deixar inmediatament de jugar amb ell. "Si piques no juguem ni expliquem contes" i poso cara de molt trista i m'aixeco a fer alguna altra cosa.

[entrerius]

[Julyet]

Se'm fa difícil donar una resposta "pràctica", perquè cada nen i cada situació és diferent... Jo ara fa uns dies em vaig trobar amb una situació una mica límit que em va fer explotar. Resulta que anava amb les 2, la Ivet penjada i l'Emma en cotxet, i em va demanar de caminar. Li vaig dir que ok, però que quan li demanés que pugés. Vaig deixar-li molta estona, vam anar en tren, li vaig deixar picar el bitllet, etc... Al tren li vaig dir que quan haguéssim sortit de l'estació hauria de tornar a pujar al cotxet (fins a casa hi ha una bona pujada i si haig d'anar al seu ritme podem estar 30' perfectament...). Quan vam sortir de l'estació li vaig dir "ara puja" i va sortir corrents (cosa que al carrer mai fa...) jo no vaig poder seguir el seu ritme perquè anava carregada i vaig tenir molta por que anés a la carretera... i em va sortir un crit que encara em ressona... Ella es va espantar molt i va tallar en sec, acte seguir va arrencar a plorar perquè es va espantar. Li vaig dir que em perdonés per cridar, que no m'agrada, però que m'havia espantat molt perquè no volia que es fes mal a la carretera.

D'aquesta història jo vaig treure moltes conclusions... Una que el fet de no haver fet mai un crit en una situació que vaig considerar límit em va servir. Per tant per a mi el crit només serviria per algo així, de vida o mort. I el càstig per ara no se m'acut una situació que pogués viure amb ella (als seus 2 anys i mig) que fos imprescindible. Això no vol dir que si li dic que el terra no es pinta i comença a pintar el terra no li prengui els colors... Vull dir que per a mi no és útil si pinta el terra deixar-la sense iPad, per exemple :P.
Vaig aprendre també que quan vull aconseguir una cosa em funciona el 99% de les vegades que ella ho verbalitzi previament. Per exemple, ara quan anem en tren i li dic que quan baixem ha de pujar al cotxet després li dic: quan haguem sortit de l'estació què faràs? I em respon: "pujar al cotxet" i ho fa.
També vaig intentant que verbalitzi el que li passa, tot i que això encara em costa, suposo que encara no sap posar etiquetes als sentiments. Aleshroes li proposo solucions/altenratives... vaig enumerant fins que trobem un punt comú.

No sé si t'he ajudat gaire o gens... em quedo una mica amb les conclusions que vaig treure fa unes setmanes d'una xerrada de la Rosa Jové + tot el que porto llegit, reflexionat i que revisc de quan era petita: els nens no fan les coses per fotre, ho fan perquè estan aprenent (com bé diu aquesta imatge de l'entrerius, m'ha encantat ) i ells també ho passen malament en aquestes situacions. De vegades entres en una espiral de la qual costa sortir, i cal mooooolta empatia, paciència i energia per trobar alguna solució. Ja sé que hi ha moments que ens hem de relaxar moooolt, jo avui per exemple a la migdiada tenia a la Ivet que estava a puntet d'arrencar-se a plorar i l'Emma saltant pel llit... i jo a punt d'explotar dient "Emma, fes el favor d'estirar-te". No estava aconseguint res... Al final li he dit "VOls un massatge?" i s'ha estirat...

Ah, jo ara enlloc de contes tradicionals a l'Emma li explico contes de situacions cotidianes, de coses que fem, i ella sempre és la protagonista (bé, una nena que es diu Emma, que té 2 anys i el seu papa i la seva mama l'estimen molt :P) i aprofitant les coses que fem "colo" alguna situació que vull modificar.

A veure si anem treient més idees!

[tolinso]

jo tambe crec que depen molt de l'edat que te la criatura. Per exemple, amb l'exemple de la Julyet de l'Emma saltant al llit mentre tu necessitaves que estigues quieta per poder adormir l'Ivet. Doncs be... la Julia te 3 anys i mig, i es perfectament capaç d'entendre que s'ha d'estar quieta quan li expliquem el perque, i no ho fa, i no ho fa perque no li dona la gana, i si, ho fa per xinxar. Llavors, que faig? clar que li puc dir, vinga, estira't que et rascare l'esquena (li encanta), pero no crec que li estigui ensenyant lo correcte en aquell moment (ja et dic eh, que l'Emma es mes petita). Pero la Julia enten que s'ha d'estar quieta pq necessito silenci per adormir l'Helena per exemple.... i d'alguna manera o altra li he d'ensenyar que quan li demanem una cosa, es per algo, no nomes per fer-la enfadar. Llavors... que faig? doncs repetir-li 10 vegades, de la manera mes suau i mes tendra que puc. Al final nomes fa cas si apujo el to de veu o si l'envio al raco (que de fet, no es que em faci cas, simplement la "castigo")... i nomes fa cas si li dic que es quedara sense alguna cosa (dibuixos, anar a jugar, etc). Jo no tinc mes eines, pero d'alguna manera se'ls ha d'ensenyar que els actes tenen consequencies. Ara estem en fase d'ensenyar-li a pensar abans d'actuar..... i aixo ja te tela! es moooolt dificil! no se si es que ens ha sortit una nena amb memoria de peix... pero ens esta costant un munt! i mira que de paciencia tant el seu pare com jo en tenim per parar un tren! i la unica que crida a casa, i constantment, es ella

[Julyet]

tolinso, jo sí que penso que l'Emma m'entenia perfectament quan li deia que parés de saltar al llit... A més la que s'havia de dormir era ella, però com la Ivet i jo anem "en pack" la major part del dia, doncs intentava relaxar-les a les dues sense èxit.

El que penso és que encara que entenguin la "consigna" i els motius, el valor que ells els hi donen no és el mateix que nosaltres. O sigui, per ells una cosa pot no tenir gens de transcendència o tota la del món. Cas de saltar al llit: per l'Emma dormir és una activitat avorrida i que no li agrada des de l'inici dels seus temps (i segur que gran part de la població infantil pensa el mateix) i se li ajunta la son (que els deixa una mica "payà"), amb el valor que ella li dóna a les coses totalment subjectiu (bé, com tots, però molt diferent al dels adults) amb el cul inquiet característic de l'edat. O sigui, que sí que entén el que jo vull però no va en sintonia amb el que desitja ella. Aleshores és per això que em va bé "pactar", intentar fer agradable el que no ho és a priori... En conclusió, el meu objectiu és crear valors, i això és impossible fer-ho en un dia. I per sortir del pas penso que serveix tant el crit com l'intent de pacte (quan la integritat mútua ho permet), i penso que a llarg termini aquesta segona opció va més en la línia del que jo li vull transmetre.

Ara, als 3 anys i mig en tornem a parlar... ;). Ara per ara per a mi el pitjor enemic és el cansament que t'entra quan porta uns dies especialment "punky", que rondina per tot, que tot és un constant "nooo puuuuuuc!!!" i demanar lacasitos i guarrades sense parar... aleshores doncs faig el que puc, intentar pensar si hi ha alguna causa (sovint n'hi ha...), intentar motivar-la... o passar el tràngol com podem... i aleshores va mooooolt bé tenir algú a prop que et doni un cop de mà per poder agafar aire, ja que jo almenys de vegades m'ofusco i em va bé explicar-li a algú, ordenar les idees, veure les solucions en fred (la Rosa Jové va dir una frase que em va agradar molt: "el que castiga en calent en veritat s'està venjant") i motivar-me de nou :).

Ah, una altra cosa que també m'acostuma a anar bé, és fer que l'Emma em miri als ulls quan li dic el que vull o no. Un altre cop, no sempre funciona (cas del llit d'avui, jo estava estirada amb la Ivet i li havia de treure el pit de la boca per anar-la a agafar, el que hagués creat més caos), però quan puc penso que em va bé.

[Silvya]

Hola!
He llegit el títol d'aquest post i m'agradaria donar-vos la meva opinió. Sóc mestra d'Educació Infantil i tinc una visió des de l'altre bàndol. No sóc mare (espero que per poc temps!) però d'aquestes situacions n'he viscudes unes quantes! Per una banda he viscut situacions en primera persona (algun nen/a m'ha aixecat la mà, o ho ha intentat) i per altra, he tingut entrevistes amb pares que em demanaven consell perquè el seu fill/filla els hi pegava a ells.

Crec que el principal handicap que tenim és el factor de l'edat. Un nen de dos anys no té la capacitat de raonar ni d'explicar què és el que li passa i el fa actuar així. Per tant, crec que un càstig (sobretot! adequat a la seva edat i posat de manera immediata!No val dir...demà passat no anirem al parc!!) és efectiu sempre i quan se li expliqui amb un vocabulari adaptat a la seva edat. Ells ho comprenen i entenen que la seva acció té una conseqüència. Si els nens són més grans sí que poden raonar i explicar el perquè de la seva acció i llavors podem optar per parlar-ne i intentar buscar solucions de manera conjunta.

Entenc perfectament que els càstigs no us agradin, però crec que en aquestes situacions (que per altra banda són normals per l'edat, són etapes que es passen) un càstig també pot ser molt efectiu. Per exemple, jo tenint un nen de 5 anys que pega (i n'he tingut...) he parlat amb ell i hem arribat a l'acord de passar mig matí a la classe dels nens de 3 anys perquè vegi que ells, que són més petits, no peguen...

I a casa sé que és més complicat...i que cada situació és diferent...feu el que feu, si ho feu convençuts estarà bé! Tant si opteu pel càstig o per la conversa.

Espero haver-vos donat un altre punt de vista!!!

[crissie]

Bona nit noies!
Com sempre: MIL GRACIES
Per parts:
ENTRERIUS
TOLINSO avui precisament pensava en el tema de les mentides....JO de petita era mooooooolt mentidera i avui he pensat que com el Xavi surti igual que jo, ja em puc calçar
NÚVOL i taaaant que és inacceptable!!!! no dic pas el contrari!!!!!! Aquesta alternativa de la que parles, és precisament el que estic buscant en aquest post NO sé ben bé què enteneu per càstig...el que jo entenc (ho dic més que res per no marejar la perdiu) per càstic és anar a un racó de pensar....deixar-lo sense postre, o qualsevol cosa que no tingui res que veure amb el FET en si. Evidentment, si tira un Lego a la tele (com avui ) inmediatament el renyo, li explico el perquè no es fa, em poso en el seu lloc i li dic que entenc que s'enfadi pe`ro les coses tenen valor i no les pot trencar ni llençar, i acte seguit li prenc el LEGO i apago la Tele. Això no ho considero castigar....per mi castigar seria dir-li que no anem al parc, per exemple.

A mi m'agrada molt donar alternatives, per expemple, si vol fer marranades amb el menjar, li proposo de fer collarets amb macarrons, i m'agradari trobar una alternativa per quan estigui enfadat....poder-li dir: Mira, quan estiguis enfadat, en comptes de pegar o llençar coses, pots fer X...i és la X el que estic buscat i no trobo per enlloc ....

JULYET com sempre, m'encanta que em "parlis"...sempre n'aprenc molt de tu Saps què em passa? que el Xavi no parla encara i lo de verbalitzar no ho puc posar en pràctica El que si que faig és mirar-lo directament als ulls i intentar que no aparti la mirada...lipregunto si m'entén i em diu que si amb el cap, pe`ro després fa tot el contrari... El que si que m'he adonat és que desde que ha nascut la Maria a mi m'ha pujat el volum de veu Tinc molta menys paciència, em trobo sobrepassada i el Xavi cada dia és més "dur"...em passo el dia renyant-lo, cridant-li, esbufegant...i em sap taaaaan de greu.... en fi...

[crissie]

Hola!
He llegit el títol d'aquest post i m'agradaria donar-vos la meva opinió. Sóc mestra d'Educació Infantil i tinc una visió des de l'altre bàndol. No sóc mare (espero que per poc temps!) però d'aquestes situacions n'he viscudes unes quantes! Per una banda he viscut situacions en primera persona (algun nen/a m'ha aixecat la mà, o ho ha intentat) i per altra, he tingut entrevistes amb pares que em demanaven consell perquè el seu fill/filla els hi pegava a ells.

Crec que el principal handicap que tenim és el factor de l'edat. Un nen de dos anys no té la capacitat de raonar ni d'explicar què és el que li passa i el fa actuar així. Per tant, crec que un càstig (sobretot! adequat a la seva edat i posat de manera immediata!No val dir...demà passat no anirem al parc!!) és efectiu sempre i quan se li expliqui amb un vocabulari adaptat a la seva edat. Ells ho comprenen i entenen que la seva acció té una conseqüència. Si els nens són més grans sí que poden raonar i explicar el perquè de la seva acció i llavors podem optar per parlar-ne i intentar buscar solucions de manera conjunta.

Entenc perfectament que els càstigs no us agradin, però crec que en aquestes situacions (que per altra banda són normals per l'edat, són etapes que es passen) un càstig també pot ser molt efectiu. Per exemple, jo tenint un nen de 5 anys que pega (i n'he tingut...) he parlat amb ell i hem arribat a l'acord de passar mig matí a la classe dels nens de 3 anys perquè vegi que ells, que són més petits, no peguen...

I a casa sé que és més complicat...i que cada situació és diferent...feu el que feu, si ho feu convençuts estarà bé! Tant si opteu pel càstig o per la conversa.

Espero haver-vos donat un altre punt de vista!!!

Ens hem creuat!!! Gracies per la teva opinió...la veritat és que estic feta un embolic i no sé què pensar, perquè hi ha un sentiment de culpa en tot això, i és que penso que si el xavi està així, és perquè no li estic donant el que necessita i se sent frutrat...està enfadat, i amb tota la raó!!!! La veritat és que no estic portant la situació de tenir dos nens tot el dia a casa jo sola tot lo bé que voldria, i per tant, castigar-lo em sembla injust

[Silvya]

Crissie, em sap greu que pensis que el teu fill està aixi per culpa teva...Veig que tens dues criatures petites...no sé, parlo sense conèixer la teva situació familiar, però pot ser que el Xavi, comenci a tenir gelosia de la seva germana...quant té la petita?

Fas bé de voler buscar una alternativa, però molts cops no n'hi ha...és a dir...quina alternativa hi ha a pegar als pares?

Trobo molt encertada la reflexió que li fas de preguntar si li agrada que el peguin o si els pares li peguen a ells, però si veus que parlant continua amb la mateixa actitud potser un càstig seria el millor...
Personalment crec que un càstig és eficaç sempre i quan sigui adequat a l'edat i sobretot sobretot en concordància amb el que ha fet ell: per exemple, si li cau un macarró al terra, castigar-lo sense anar una setmana a la piscina (ara ho he exagerat molt eh?)

Dins de l'àmbit escolar funcionem així: es parla amb l'infant però també hi ha unes conseqüències. Perquè saps que passa? Que de tant parlar i parlar, els nens aprenen que amb un "ho sento" ja n'hi ha prou i això tampoc és el que volem...

Espero no haver-te enredat més!!!!

Últim consell: si parles amb la mestra potser et podria donar algun consell...què en penses? A l'escola també pega als companys?

[crissie]

Doncs si, el xavi té 26 mesos i la MAria 4, i he notat molt aquest ultims dies un canvi: ella ja demana més atenció i ell ho ha notat i molt.

No busco alternatives a pegar el pares, busco alternatives per desfogar-se...Jo per exemple quan m'enfado molt, respiro profundament deu vegades, perquè sino també pegaria al meu marit Doncs em referixo a això, poder dir-li: mira Xavi, quan t'enfadis, en comptes de pegar, que estpa molt mal fet i no ho pots fer per molt enfadat que estiguis, pots fer això altre, ho provem?"

Ah, el Xavi no va al'edcola bressol, els tinc tot el dia amb mi, i no...no pega mai a cap nen, només a mi i a son pare...la confianza da asco, que diuen

[sandrajuli]

Personalment crec que un càstig és eficaç sempre i quan sigui adequat a l'edat i sobretot sobretot en concordància amb el que ha fet ell: per exemple, si li cau un macarró al terra, castigar-lo sense anar una setmana a la piscina (ara ho he exagerat molt eh?)

Això és el que dius que no s'ha de fer, no?
primer perquè a mi em cauen mil coses al terra durant el dia, i em frustraria molt que algú em castigués per la meva descoordinació manual, fins i tot em frustraria que s'enfadessin amb mi per això, encara que no em castiguessin. I segon per la poca relació macarrons-piscina.
Ho he entès malament, oi? això és el que no s'ha de fer, vols dir.

[Ponioleta]

Se m'havia passat aquest tema!! Molts interessant!

Nosaltres també ens hi comencem a trobar. A vegades el Bernat també ens pega (sobretot a mi). Normalment ho fa quan està esvalotat tot i que a vegades també ho ha fet quan s'enfada. En el primer cas li explico que no m'agrada gens que em pegui i que si pega no vull jugar amb ell, em poso seriosa i deixo de fer el que estiguéssim fent. Es queda parat, em mira i a vegades funciona i a vegades no.

Però és complicat. Jo també intento posar paraules a tot, ajudar-lo a expressar el que li passi (si està enfadat, o trist etc) tot i que encara és molt petit i a vegades plora i li preguntes si està enfadat i et diu que no, que està plorant

Una amiga meva educadora, un dia que el Bernat pegava, vaig veure que li preguntava si tenia ganes de picar i li va oferir un pal i una caixa perquè piqués... no sé, es pot provar.

[entrerius]

Bon dia noies.

Tolinso el tema de dir mentides nosaltres l'estem començant a viure i de moment el que intentem fer és sempre premiar la veritat, no castigar la mentida. Exemple: vull meló! ja n'has menjat! no! sí, ja n'has menjat! Si en vols més, digues-ho: ja n'he menjat però en vull una mica més, me'n dones?.
Quan ho reconeix li donem el meló. Exemple molt bàsic, però representatiu del que vull dir no?
A nosaltres de moment ens funciona.....

Tema raonaments - càstigs......
He obert mil posts demanant ajuda en aquest sentit i amb les rabietes i amb tots els dubtes que a mesura que els fills es fan grans et desborden....... i pel que anat comprovant per la meva experiència particular no hi ha dos nens iguals. Cada nen té un caràcter i no a tots li funciona el mateix. N’hi ha de dòcils i n’hi ha de guerrers, hi ha seguidors i hi ha líders, n’hi ha de tranquils i n’hi ha que son una bomba de rellotgeria, n’hi ha que les emocions els desborden i d’altres que sembla que no els afectin..... i cadascú li has de donar el que necessita. Però el que estic segura que tots necessiten és expressar-se i el problema que tenen és que no poden, no tenen la capacitat de fer-ho i per això ho fan com poden: patades, mossegades, crits, rebequeries...... i sí, sempre estan fent el que no han de fer, precisament per assegurar-se’n d’on està el límit i deixar-lo clar. I per això ho han de repetir un i mil cops ... aprenem així... a base de repetir i ser coherents amb el discurs. Si no, mireu quan el discurs perd coherència el petit es perd.... no sap per on tirar i necessita tornar a demanar on està el límit i perquè.

Sols hi ha dos formes d’actuar: per amor (perquè un vol, perquè així ho desitja, perquè és això el que el fa feliç i feliç als demés) o per por. El raonament porta a la coherència i a l’empatia amb els altres, i l’empatia a comprendre els sentiments pròpies i aliens. El càstig a la por.... i òbviament la por obté resultats.... però no ens enganyem, l’únic motor és l’amor, la por a la llarga sempre frena.
Com és natural, cadascú farà el que podrà, perquè per començar jo mateixa molts cops no me’n surto, i faig el contrari del que voldria fer... però no som mares perfectes i això ho hem d’assumir. La teoria molts cops la sabem molt bé.... la pràctica és una altra cosa....
Molts ànims, que cada dia aprenem una miqueta més amb aquests peques...

[Silvya]

Personalment crec que un càstig és eficaç sempre i quan sigui adequat a l'edat i sobretot sobretot en concordància amb el que ha fet ell: per exemple, si li cau un macarró al terra, castigar-lo sense anar una setmana a la piscina (ara ho he exagerat molt eh?)

Això és el que dius que no s'ha de fer, no?
primer perquè a mi em cauen mil coses al terra durant el dia, i em frustraria molt que algú em castigués per la meva descoordinació manual, fins i tot em frustraria que s'enfadessin amb mi per això, encara que no em castiguessin. I segon per la poca relació macarrons-piscina.
Ho he entès malament, oi? això és el que no s'ha de fer, vols dir.

Sandrajuli, això és un exemple del que NO s'ha de fer!!!
Ha estat un exemple completament inventat i molt exagerat! Més que res, el que volia dir era que els càstigs han de ser adaptats a l'edat i a la situació.

[evawin]

Hola a totes:
nosaltres hem passat també una etapa molt difícil amb aquest tema. A part de pegar-nos a nosaltres, el Gerard pegava a altres nens sense cap motiu aparent al parc... Ho hem passat molt malament. Jo agafava unes enrabiades quan passava això, que l'agafava i me l'emportava cap a casa i estava molt enfadada, però ell ho continuava fent (realment crec que el càstic de marxar del parc no li feia efecte). Jo sóc bastant permisiva amb tot, però per mi és molt important el respecte als altres. Doncs quina sorpresa la nostra, que fa 1 mes ha deixat de fer-ho, és com si hagués madurat de sobte i ha canviat la seva actitut. Jo crec que ha estat una etapa i que ara realment ha entès que no es pot pegar als altres.

Crissie, no et puc donar la poció màgica, però ja veus que en el nostre cas s'ha solucionat sense fer res especial. Bé, sempre parlant amb ell, dient-li que aquestes coses no es fan,... En fi, molta paciència.

Sembla que els gelos envers el germà-na petit-a tingui la culpa de tot, però jo crec que tot són etapes i que tinguis o no tinguis germans, han de passar pel mateix...Amb això vull dir que no crec que l'actitut del teu fill sigui culpa de la germaneta, sino que és una etapa...

[Ponioleta]

Entrerius
estic totalment d'acord amb tu, amb tot el que dius.

M'estic llegint el llibre "Libertades y Límites. Amor y Respeto" de la Rebeca Wild (crec que tots els seus llibres són molt recomanables). Em costa una mica trobar el moment i només porto 3 o 4 capítols però fa molt bona pinta. Parla de la necessitat de posar límits (a vegades als pares/mares ens costa fer-ho) però també de com han de ser aquests límits. A més ella i el seu company van crear una escoleta lliure a Equador i posa molts exemples de nens, famílies etc
Deixo enllaç del llibre http://www.holistika.com/infancia/liber ... espeto.asp (jo l'he trobat a la Biblio).

Per cert m'he fet pensar en fa unes setmanes que el Bernat estava FATAL. Es "portava" fatal, pegava, cridava, no feia cas de res, tot era que no, llençava les coses al terra... uffff!!! A més a més m'ho feia especialment a mi. Jo vaig anar passant moments de tot però sobretot vaig intentar respirar fons moooltes vegades i acompanyar-lo en tot plegat. Evidentment si em pegava li deia que no, però per exemple era MOLT flexible amb horaris etc, i no feia cap plan de fer res ni anar enlloc perquè sabia que si em fixava "a les 5h hem d'estar a tal lloc" segur que no hi arribàvem i a sobre acabaríem els dos enfadats i fatal.
A part de la paciència, vaig parar a pensar una mica i vaig veure clarament que hi havia tot de factors de la nostra vida que estaven canviant i ell ho notava molt (jo també estava més nerviosa per tot plegat). Al final crec que va ser una combinació de temps (per assumir-ho i digerir-ho, tant ell com jo) + intentar posar paraules al que ell sentia (explicar-li: últimament portem uns dies una mica moguts, hi ha molts canvis, ha canviat això i allò altre, la mare també està nerviosa...) paciència. I va tornar a ser el Bernat de sempre (jo pel mig vaig tenir una crisi de culpabilitat perquè ell s'ho estava passant malament que també vaig haver d'assumir i tranquil.litzar-me... coses de la maternitat).
I bé, no sempre sabem què passa ni què necessita, i jo de tant en tant perdo la paciència i li acabo parlant malament o cridant (amb la posterior disculpa). La maternitat no és fàcil i els infants evolucionen cada dia, i cada dia ens presenten nous reptes i noves situacions.