Llibre sobre ‘EL TRASTORN DEL NEN CONSENTIT’

[eli75]

Adjunto un link a una interessant entrevista publicada avui a El Periodico on la psicológa alemanya Ursula Orbest parla dels nens consentits. Ha escrit un llibre sobre el tema que es diu "El trastorn del nen consentit. Manual per a pares i mestres desorientats "(Pagès editors).

Us recomano la lectura de l'entrevista, és curta i interessant

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=627577&idseccio_PK=1026

[mireiafor]

Interessant !!

[Didac]

Totalment d'acord amb el que diu la dona, hi han nens a P-3 que arriven a classe i mai els han dit que "no". Quan els intenten marcar una mica de disciplina exploten, els profes van de cul amb aquests menuts i el nivell de la clase es resenteix.

Lo de que preferim medicalitzarlo tot sembla ser que es encara mes bestia a Estats Units. Hi ha una especialista en la educació dels nens que es diu Wendy Mogel (que ha escrit un llibre que te bona pinta) que sembla ser que a la seva consulta rebia pares que tenien problemes amb nens que no prestaven atencio a clase i quan els hi deia que el seu fill era normal, simplement una mica mogut, els pares s'empreñaven per que esperaven un diagnostic de un nen amb un trastorn d'atencio.

Segons ella la llogica subconcient dels pares era que si te un trastorn pagant un tractament ja haure complert amb la meva obligació. Si simplement es mogut sera cos ameva (i esforç meu) el educarlo.

[PereMajor]

Interessant.

M'agradaria saber si existeix la versió per dones, tipus "El transtorn de la dona consentida". És que em penso que la meva ho és: sempre demanant que li digui que l'estimo, que l'abraci, que la complagui sempre que ella vulgui...Mai li he dit que no, si ella volia anar al cinema i no en tenia ganes, hi accedia només per fer-la feliç. Jo tota la vida ho he fet així , però veient llibres així d'experts penso que potser no faig ben fet, com en el cas de les criatures, i que estic malcriant a la meva dona i que no sabrà anr pel món, i que potser li estic fent més mal que bé...

Sabeu si exsiteix el llibre de la mujer consentida o semblant? Merci.

Reflexionem.

---------------------------------------------------------------------------------------------------
Aquesta senyora assimila DONAR AMOR amb MALCRIAR i amb NO DIR MAI QUE NO. Sí, és una experta, però cal recordar que els pediatres que al segle XIX deien que era dolent deixar que els nens gatagessin o que mengessin fruita també eren experts, i que els que deien que la terra era plana també. Així que posem els "experts" en quarentena i fem servir el sentit comú.

Donar amor als fills o a les persones que estimem en general (detall important) no només quan a nosaltres ens ve de gust sinó quan aquestes persones ho necessiten (detall important també) és el mateix que no dir-los mai que NO? NO.

Quins pares no diuen mai que NO? Els que passen dels fills, per bé o per mal. I els que són multimilionaris i poden permetre's di que sí a tot, ells i els seus fills.

Els que estimen els seus fills i els regalen tot el seu amor quan el necessiten... oi tant que diuen que NO! CENTENARS de vegades al dia.

Dídac, parles com si fossis mestre d'infantil. Ho ets, en realitat? Pq parles dels nens de P3 i P4 però veig que el teu fill encara no té els 3 anys i molt menys els 4, per tant deus parlar com a professional, no? No ho sé. Jo el que sé és que jo sí que sóc mestre, i et puc ben assegurar que els nens "problemàtics" a la classe no són els que han estat "mimats", sinó els que han estat IGNORATS,ignorats pel seu bé clar, pq "espavili", els que ni els diuen que NO ni els diuen que SÍ, simplement no els diuen res. A la realitat resulta que els espavilats i els independents i segurs són els que TENEN LES SEVES NECESSITATS EMOCIONALS COBERTES a casa.

NECESSITATS EMOCIONALS COBERTES A CASA vol dir que li fan cas, que els pares i avis li demostren l'estimació que li tenen QUAN ELL HO NECESSITA (encara que siguin les 4 de la matinada) i que diuen que no moltíssimes vegades al dia, cal no barrejar les coses.

Per tant, existeixen infants a qui els pares mai els han dit que no? Sí, i tant, són els infants als quals els pares tampoc els diuen mai que SÍ, que simplement no els diuen res.

(Contiuo, que se m'ha tallat la connexió)

Per tant, existeixen pares que mai diuen que NO els fills? Sí, 2: els que passen d'ells (i per tant ni els diuen que no, ni els diuen que sí ni els diuen res) o els pares milionaris. La resta cada dia de la vida diuen que no.

Altra cosa són els pares que frustren els nanos expressament per por a que no sàpiguen què és la frustració. Ignoren que els nens, igual que els adults, aprenen què és frustrar-se moltíssimes vegades al dia.

Nosaltres ens llevem a desgrat, anem a treballar de desgrat, no podem dedicar una hora a esmorzar ni esmorzar un bon entrepà, sinó de pressa i de qualsevol manera, no anem amb el cotxe que volem, sinó que el que podem, no podem comprar-nos tota la roba que volem, no podem anar de vacances les vegades que voldríem i quan voldríem... I quan arribem a casa, la dona no ens deixarà veure el nostre programa de TV preferit pq aprenguem a frustrar-nos? No voldrà dormir amb nosaltres per no malcriar-nos? Els fills no ens voldran abraçar per no malacostumar-nos?

Pensem amb la quanittat de coses que per nosaltres són tontes però pels nostres fills, de manera natural, ja els genera frustració, no cal provocar-n'hi de més, al contrari: ha de saber que malgrat experimenti cada dia que la vida és dura, quan estigui amb nosaltres sabrà que la vida, malgrat tot, pot ser meravellosa.

No exigim als infants el que no som capaços ni de realitzar nosaltres

Pel que fa al títol:

Títol: TRANSTORNS DEL NEN CONSENTIT
Títol alternatiu: TRANSTORNS DE LA DONA CONSENTIDA

El primer títol, real, no només no ens ofèn en absolut, sinó que el trobem la mar de normal i fins i tot ens pica la curiositat llegir-ho.
El segon títol sí que ens ofèn, com a dones, com a homes, com a ésers humans. Organitacions feministes en demanarien la retirada immediata per atemptar contra la dignitat de la dona.

Per què ens passa, això? Perquè els nens no tenen ningú que defensi la seva dignitat com a éssers humans. Bé, sí: ens tenen a nosaltres, els adults, però resulta que parlem d'ells com a "nens consentits", "petits tirans", "petits dictadors", "monstres", etc. Si ho diguessim de qualsevol ésser humà saltarien els ploms, però dir-ho dels nens és gratuït, perquè no es defensaran.
Per tant, vigilem quin llenguatge emprem quan ens referim als infants, que també són persones.

Per últim: de debò creieu que necessiteu experts que us diguin com tractar amb els vostres fills? Necessiteu que us diguin com tractar amb la vostra dona, amb el vostre home, amb els vostres amics?

[Greta]

Moltíssimes gràcies!!!!!

molt interessant-.

[mamavi]

Gràcies prl link!

M'agradat la teva reflexió PereMajor, hi estic totalment d'acord. No es tracta de no mimar-los, a tots ens agrada, sinó d'estar allà quan et necessitin, i això vol dir dedicar-hi molt molt temps, fins i tot quan es ve de la feina cansat.
Dir que no forma part d'educar, com dir que sí, petonejar, mimar, abraçar...

[CUSCUS]

Peremajor! Estic flipant! Com pots comparar la relació d'un home amb una dona i la relació dels pares amb els fills! Als fills, a més d'estimar-los moltísssim, tenim la difícil tasca d'educar-los. Les dones, en canvi ja estem educades, som adultes i ja sabem moure'ns en societat respectant a l'altre. Els nens no. Els ho has d'ensenyar tu!

[CUSCUS]

Jo també estic d'acord amb donar kilos d'amor als fills. Amb el que no estic gens d'acord és amb aquestes comparacions damagògiques.

[Didac]

No soc mestre pero dos persones molt properes a mi son mestres una a primaria i l'altre a secundaria i m'expliquen cada una que "pa que".

Per la resta em parles de pares que ignoren la seus fills i que les causen traumes, totalment d'acord. Pero es que es el que diu la dona a la entrevista:

Decirle no a los hijos es incómodo. Y como los padres trabajan fuera, llegan cansados y con las tareas domésticas pendientes, pues lo fácil es permitir que vean la tele o los videojuegos. Una buena educación requiere tiempo y esfuerzo.

A mi em sembla una bona descripció de uns pares que pasen del nen. no?

I jo al meu post posava:

Segons ella la llogica subconcient dels pares era que si te un trastorn pagant un tractament ja haure complert amb la meva obligació. Si simplement es mogut sera cos ameva (i esforç meu) el educarlo.

Et tots dos casos parlem de gent que pasa del seus fills.

Crec que t'ho has pres com que es parla de la gent que segueixen els preceptes de "criança natural" (ho dic per la teva referencia de atendre al nen ni que siguin les 4 de la matinada, aquest odi contra l'estivil ) i que EN ALGUNS CASOS potser si que també 'malcrian' els seus fills jo suposo (espero) que la majoria no. Pero no crec que la dona carregui contra aquest grup de gent en especial.

Lo de que es el mateix el concepte un "nen malcriat" que una "dona malcriada" i que si un ens escandalitsa l'altre també no estic d'acord.

Una dona es un ser huma indepenent amb la capacitat d'assumir responsabilitats i de preveure les consecuencies del seus actes (si treiem la capacitat d'assumir responsabilitats es exactament lo mateix que els homes ). Potser va ser una nena malcriada en el seu moment y segurament això afectara a les seves capacitats de relacionar-s'hi i altres aspectes de la seva vida però faci el que faci els seus actes l'afectaran a ella i nomes a ella. que tu mimes a la teva dona? Ben fet!!!!! segur que s'ho mereix. Pero no crec que això afecti el seu caracter ni al seu futur com a persona.

Un nen no es indepenent depen en tot dels seus pares o tutors no pot assumir responsabilitats i sobre tot no pot preveure les consecuencies dels seus actes a mitja ni a llarga distancia en el temps. no pots aplicar el mateix patro a tots dos!!!! Les dones no son nens!!!!!

El meu fill si jo le deixes decidir el que menja es fotria iogurts, natilles i carn. La verdura i el peix me la podria menjar jo. Ha costat molta suor que el nen s'acostumi a menjar de tot (com suposo que a la majoria de gent). Si a un nen algu li deixa menjar nomes el que vol podras dir que l'esta mal criant, per que això afectara al futur del nen, jo conec bastanta gent que no menja peix mai ni verdura, no els van acostumar de petits i això segurament afectara a la seva salut futura.

El mateix pasa amb moltes altres coses.

Per cert si ets mestre va haber un post que vaig obrir al apartat d'educació per veure que pensaven els mestres, amb poca participacio o confesso. Que t'hi podries passar i dir la teva

viewtopic.php?f=23&t=11122

[mireiafor]

Peremajor! Estic flipant! Com pots comparar la relació d'un home amb una dona i la relació dels pares amb els fills! Als fills, a més d'estimar-los moltísssim, tenim la difícil tasca d'educar-los. Les dones, en canvi ja estem educades, som adultes i ja sabem moure'ns en societat respectant a l'altre. Els nens no. Els ho has d'ensenyar tu!

Jo és que em pensava que era conya...

[mireiafor]

Estic d'acord en que no es pot comparar el teu comportament amb el teu home i amb els teus fills per aquest "petit component sense importància" que és l'educació. Jo al meu home el tinc consentidíssim (i ell a mi) però amb els meus fills no m'atreveixo, sincerament, perquè trigues un any en fer que mengin sols, mengin de tot, es vesteixin ells solets i baixes la guàrdia i has begut oli!!

Això sí: amor, carinyu, petons, mimitus... A CABASSOS!!!

[PereMajor]

I com que els nens s'han d'educar i les dones no (ara, fa uns anys no es pensava igual), això vol dir que em puc dirigir a ells com a monstres, tirans, dictadors...? Com que els nens s'han d'educar els hem de tractar amb falta de respecte i prepotència, i quan un nen plora a l'escola li he de dir consentit i malcriat i en canvi si fos un adult pensaria que simplement està trist?

Nois, quan al vostre fill l'abraceu quan té por, l'esteu educant; quan el consoleu a mitja nit, l'esteu educant; quan el deixeu a l'escola bressol i marxeu a treballar i ell viu la vostra separació, l'esteu educant, CADA DIA EN LA VOSTRA QUOTIDIANITAT l'esteu educant i ell aprèn. Educar, la majoria de vegades, és un acte involuntari.

Educar és aprendre, i mai deixem d'aprendre, de grans continuem aprenent cada dia amb les nostres vivències aprenem, aprenem a gestionar emocions de ràbia, de frustració, de pena, de tristor, d'impotència. L'important és que estiguem estimats i acompanyats en aquest procés i que se'ns tracti amb respecte, i això val per a tots els éssers humans, tinguin 3 anys o en tinguin 75, siguin homes o soguin dones.

[Didac]

I com que els nens s'han d'educar i les dones no (ara, fa uns anys no es pensava igual), això vol dir que em puc dirigir a ells com a monstres, tirans, dictadors...? Com que els nens s'han d'educar els hem de tractar amb falta de respecte i prepotència, i quan un nen plora a l'escola li he de dir consentit i malcriat i en canvi si fos un adult pensaria que simplement està trist?

hi han nes que ploren i nemns que ploren, igual que els adults i s'ha d etenir criteri per saber quan esta trist i quan et pren el número. Es dolent un extrem com l'altre

Nois, quan al vostre fill l'abraceu quan té por, l'esteu educant; quan el consoleu a mitja nit, l'esteu educant; quan el deixeu a l'escola bressol i marxeu a treballar i ell viu la vostra separació, l'esteu educant, CADA DIA EN LA VOSTRA QUOTIDIANITAT l'esteu educant i ell aprèn. Educar, la majoria de vegades, és un acte involuntari.

Educar és aprendre, i mai deixem d'aprendre, de grans continuem aprenent cada dia amb les nostres vivències aprenem, aprenem a gestionar emocions de ràbia, de frustració, de pena, de tristor, d'impotència. L'important és que estiguem estimats i acompanyats en aquest procés i que se'ns tracti amb respecte, i això val per a tots els éssers humans, tinguin 3 anys o en tinguin 75, siguin homes o soguin dones.

Pero això contradiu lo del article? jo no veig que no siguin compatibles.

[PereMajor]

Sí, Dídac, però la diferència és que quan un nen plora tendim a pensar per defecte que ens pren el número, en canvi si ho fa un adult de bones a primeres no pensem malament d'ell. I això no és just. És com en el tema del racisme: si roba un d'aquí mira, però si ho fa un de fora ens quedem amb la copla, fins al punt que ja de bones a primeres veiem un de fora ja com un lladre.

I sí, per a mi això últim es contradiu amb l'article, pq la "experta" de l'article sembla insinuar que si no ets un pare o mare que es passa el dia renyant els fills i prohibint-ho tot només per "fotre", només pq "ha d'aprendre" sembla que no eduquis, i en canvi cada dia el nano aprèn a frustrar-se i aprèn a "fotre's" de manera natural sense necessitat que encara nosaltres els haguem de fotre més canya (com sembla deduir-se de l'article, que els pares d'avui dia no "fotem prou canya").

[CUSCUS]

I com que els nens s'han d'educar i les dones no (ara, fa uns anys no es pensava igual), això vol dir que em puc dirigir a ells com a monstres, tirans, dictadors...? Com que els nens s'han d'educar els hem de tractar amb falta de respecte i prepotència, i quan un nen plora a l'escola li he de dir consentit i malcriat i en canvi si fos un adult pensaria que simplement està trist?

hi han nes que ploren i nemns que ploren, igual que els adults i s'ha d etenir criteri per saber quan esta trist i quan et pren el número. Es dolent un extrem com l'altre

Nois, quan al vostre fill l'abraceu quan té por, l'esteu educant; quan el consoleu a mitja nit, l'esteu educant; quan el deixeu a l'escola bressol i marxeu a treballar i ell viu la vostra separació, l'esteu educant, CADA DIA EN LA VOSTRA QUOTIDIANITAT l'esteu educant i ell aprèn. Educar, la majoria de vegades, és un acte involuntari.

Educar és aprendre, i mai deixem d'aprendre, de grans continuem aprenent cada dia amb les nostres vivències aprenem, aprenem a gestionar emocions de ràbia, de frustració, de pena, de tristor, d'impotència. L'important és que estiguem estimats i acompanyats en aquest procés i que se'ns tracti amb respecte, i això val per a tots els éssers humans, tinguin 3 anys o en tinguin 75, siguin homes o soguin dones.

Pero això contradiu lo del article? jo no veig que no siguin compatibles.

Jo tampoc . És que hi ha gent que s'aprèn la doctrina d'un llibre de memòria i la va repetint fins a la sacietat.

[PereMajor]

Jo tampoc . És que hi ha gent que s'aprèn la doctrina d'un llibre de memòria i la va repetint fins a la sacietat.

Ho dius per mi? A quina doctrina de quin llibre et refereixes? Perquè jo m'he limitat a dir el que penso!

[Didac]

Sí, Dídac, però la diferència és que quan un nen plora tendim a pensar per defecte que ens pren el número, en canvi si ho fa un adult de bones a primeres no pensem malament d'ell. I això no és just.

Pues a mi si un adult em "plora" es a dir em demana algo o m'expresa una necessitat (que els nens moltes vegades expressen necesitas plorant) a menys que sigui una persona a la que li tinc confiança intento discriminar si m'esta prenent el número (no s'em dona massa be i m'el solen pendre). Amb el meu fill faig el mateix ahor per fer lo dormir es queixava quan el deixavem i al entrar a la habitació se li escapava la rialleta de "ja us he enxampat". altres vegades en canvi esta realment necessitat de que el calmin.

Ara em diras que no li tinc confiança al meu fill.... pues no li tinc cap per que se que ell no es capaç de distinguir el que es bo per ell mateix o li es dolent. en canvi la meva dona si (i a dir veritat moltes vegades millor que jo mateix).

Per cert no hem dic Didac el meu nom es Gabriel (Didac es el del meu fill li vaig posar així al usuarí i potser no va ser la meva millor idiea )

I sí, per a mi això últim es contradiu amb l'article, pq la "experta" de l'article sembla insinuar que si no ets un pare o mare que es passa el dia renyant els fills i prohibint-ho tot només per "fotre", només pq "ha d'aprendre" sembla que no eduquis, i en canvi cada dia el nano aprèn a frustrar-se i aprèn a "fotre's" de manera natural sense necessitat que encara nosaltres els haguem de fotre més canya (com sembla deduir-se de l'article, que els pares d'avui dia no "fotem prou canya").

Home he de confessar que em passo bona part del dia renyant o prohibint coses al meu fill. Sobretot per que arribo tard a casa i ja es hora de fer-lo sopar i posar-lo al llit (nomes es va poder reduir la jornada un dels dos que li anem a fer) i el proces no es flors i violes.

Pero tambe tinc ratos en que jugem i aleshores mana ell (a vegades m'imita i he de reconeixer que veient la imatge que te de mi em pregunto, segur que ho estic fent be? ). Pero suposo que aquestes dubtes les tenim tots els pares.

Em temo que el problema be que el concepte de malcriar, o fer li superar obstacles es molt generic i cada persona enten una cosa diferent. s'hauria de lleguir el seu llibre (que es el que busca la senyora) per discriminar que vol dir exactament.

Pero jo crec que la ideia de anar fent que el nen s'enfronti a desafiaments que pugui superar i així vagui evolucionant es una bona ideia. Això de deixar que el nen vagui al seu ritme no m'acaba de convencer, s'ha de respetar el ritme del nen pero si no li fots una mica de pressa es pot columpiar (jo de crio eraun vago brutal, si m'hagessin deixat al meu ritme encara estaria con "mis primeras letras").

[CUSCUS]

Jo tampoc . És que hi ha gent que s'aprèn la doctrina d'un llibre de memòria i la va repetint fins a la sacietat.

Ho dius per mi? A quina doctrina de quin llibre et refereixes? Perquè jo m'he limitat a dir el que penso!

No? Perdona doncs, m'ho havia semblat...més que res perquè fas servir els mateixos exemples que en el "besame mucho", però deu ser casualitat!

[mireiafor]

I com que els nens s'han d'educar i les dones no (ara, fa uns anys no es pensava igual), això vol dir que em puc dirigir a ells com a monstres, tirans, dictadors...? Com que els nens s'han d'educar els hem de tractar amb falta de respecte i prepotència, i quan un nen plora a l'escola li he de dir consentit i malcriat i en canvi si fos un adult pensaria que simplement està trist?

Nois, quan al vostre fill l'abraceu quan té por, l'esteu educant; quan el consoleu a mitja nit, l'esteu educant; quan el deixeu a l'escola bressol i marxeu a treballar i ell viu la vostra separació, l'esteu educant, CADA DIA EN LA VOSTRA QUOTIDIANITAT l'esteu educant i ell aprèn. Educar, la majoria de vegades, és un acte involuntari.

Educar és aprendre, i mai deixem d'aprendre, de grans continuem aprenent cada dia amb les nostres vivències aprenem, aprenem a gestionar emocions de ràbia, de frustració, de pena, de tristor, d'impotència. L'important és que estiguem estimats i acompanyats en aquest procés i que se'ns tracti amb respecte, i això val per a tots els éssers humans, tinguin 3 anys o en tinguin 75, siguin homes o soguin dones.

Però qui diu que educar és cridar i tractar malament?? Perquè penses que perquè estem a favor d'educar estem a favor de maltractar els nostres fills?? Com creus frustrem premeditament els nostres fills per el fet de no consentir-los tot? Et posaré un exemple: la meva filla cada vegada que entrem en una botiga vol que li compri alguna cosa, tant si és la fleca com una botiga de roba. Encara que m'ho pugui permetre econòmicament, creus que li hauria de comprar tot el que em demana? Jo el que faig és el que em sembla més coherent i és el que els meus pares han fet amb mi, dir-li que els euros costen molt de guanyar, que els hem de gastar amb seny i que només hem de comprar el que necessitem. És evident que se sent frustrada però trobo que és molt millor això que no sàpiga valorar el que té i apendre a no ser tan consumista. I per cert, aquesta postura me l'aplico a mi primer que a ningú.

[Didac]

Molt bon exemple lo de controlar les compres mireiafor i lo de que t'ho apliques primer que ningu es molt important per que amb els nens no s'ha de ser hipocrita, ells aprenen per l'exemple.

I tens rao cuscus a mi també m'ha sonat a besame mucho.