I les mares (i pares) què?

[Marta_fp]

[quote="apanona"]
- El control de la nostra agressivitat (física o emocional). Com us sentiu quan renyeu o aviseu continuament als vostres fills i no us fan cas? Com reaccioneu davant d'un desafiament evident? Us costa mantenir la ment freda? Crideu ràpidament o sabeu aguantar el tirón? Què feu per controlar-vos?

Començo per ordre, però la veritat és que aquest tema és el que porto millor, tot i que em sorprèn perquè sempre m'he considerat una persona molt agressiva.

Amb la Mariona he tingut dues vegades el sentiment d'odi. Acabada de néixer quan jo necessitava tan dormir, sentia que la Mariona no dormia expressament per putejar-me i m'havia de dir a mi mateixa que era massa petita per voler fer-me mal.

Passat l'any jo passava per una època dolenta i la Mariona em desafiava per primera vegada. Per ella era un joc, però jo no m'ho prenia gens com un joc i li vaig picar els dits un parell de vegades. De seguida em vaig adonar que la que tenia un problema era jo.

Després m'ha desafiat moltes altres vegades jugant i sense jugar, però no m'afecta gaire. Quan ho fa, més aviat em torno passota i l'ignoro. Al cap d'uns minuts, com que em sento malament per ignorar-la, miro de calmar els seus plors amb afecte i mirant de distreure-la amb alguna cosa.

Sí que és veritat que quan tenim un dia dolent tinc ganes que arribi el vespre i el seu pare s'encarregui d'ella fins a l'hora d'anar a dormir.

[Guita]

La veritat és que si que el problema el tenim nosaltres eh? jo ja me n'adono que el dia que no estic a to, em molesta tot!!!! uf l'autocontrol és la base de tot!!

[nuriayderek]

seguint amb les preguntes de la apanona
-El control de la nostra agressivitat (física o emocional). jo soc de les que crido molt, no ho puc evitar, només serveix perque per ficar-nos tots mes nerviosos i empitjorar la situació pero no puc fer res, ho intento, pero esque no puc
- Haver d’actuar sempre amb responsabilitat per educar els fills. es el que més em preocupa cadascú té un caràcter diferent i això no ho podem canviar, pero a part del caràcter les persones som com ens han educat, el que jo estigui fent bé o malament o el que li estigui ensenyant es per tota la vida, com sigui ell de gran serà segons l'hagi educat.
- L’angoixa de pensar que no ho estic fent prou bé (amb el menjar, els horaris, el pit o el que sigui). mes o menys ho tinc bastant clar, intento fer el que crec que esta bé en cada situació, intento ser flexible, si jo faig el qeu a mi em sembla que es millor no tinc perque pensar que no ho estic fent prou bé.

- La falta de temps per nosaltres. Per una part, m'agradaria tenir més temps per mi, pero ara reflexionant, crec que abans tenia massa coses al cap, ara només hi ha lloc per lo esencial, abans no surtiria al carrer com surto ara, m'arreglava més per sortir al carrer, en canvi ara em dona igual, si que no tinc temps pero tampoc em preocupo per tonteries com feia abans
- La relació amb la parella. la educació per sort es la meva responsabilitat, la meva parella en el fons pensa com jo, pero crec que té el cap massa inflat amb això de ser uns pares estrictes i això no va amb mi, pero se que en el fons no pensa així, ell vol ser estricte perque creu que es el millor, pero també te molt consentit al nen, llavors no parlem mai d'aquest tema, alhora de fer les coses actua com actuaria jo o semblant, quan no m'agrada el que fa si li dic es pitjor i com que mes o menys s'adapta al que jo penso ho deixo estar i que faci el que vulgui
El tema sexualitat es horrible

[Marta_fp]

- Haver d’actuar sempre amb responsabilitat per educar els fills. Sentiu realment el pes a les vostres espatlles d'aquesta responsabilitat educativa o penseu que amb l'exemple i alguna guia més ja n'hi ha prou?

És curiós perquè mentre la Mariona va ser petita (menys d'un any) aquest tema em preocupava molt, sobretot perquè em semblava que en molts aspectes jo no era un bon exemple. Hi havia dies que em sentia culpable per ser molt passota i d'altres que em passava el que explica la Totxo. M'exigia molt com a mare. També em passava això que ella deia que si la Mariona rondinava, pensava que era culpa meva. I mira que rondinava, eh! Ara també rondina molt i a vegades encara em preocupa pensar si jo no hi podria fer més, però em sembla que simplement la meva filla m'ha sortit rondinaire.

Ara que la Mariona s'ha anat fent més gran i m'ha posat més a prova, trobo que ja no em preocupa tant la qüestió de la responsabilitat. Jo m'he anat relaxant, però suposo que també he passat de tenir por per com actuaria en situacions hipotètiques a veure com actuo amb situacions reals i em sembla que la cosa no és tan greu. Suposo que el fet que la Mariona hagi guanyat amb independència també hi ha fet, perquè de retruc jo també he guanyat temps per pensar en altres coses.

En fi, avui estic divagadora.

[txellchen]

Noies, perdoneu que trenqui una mica el fil de la conversa que s'estava portant, però necessito desfogar-me.

Avui tinc mooooolt mal dia, porto tot el matí plorant. Hem passat una nit d'aquelles antològiques: he dormit només 3 hores i a trocets. No puc més. Estic esgotada, física i mentalment. Però el pitjor és que em sento súper culpable.

Quan passo nits d'aquestes, sobretot quan estic sola perque el meu marit treballa de nit i no tinc ajuda, arriva un punt en que perdo els nervis i no m'agrada com tracto al Marçal: li crido i li parlo com si fós un adult que es desperta per putejar-me (amb perdó).

Ja se que no es veritat, que es desperta per alguna raó que no entenc (evolució, aprenentatge, o el que sigui....) Hem provat de tot i potser haurem de buscar ajuda especialitzada (Apanona, ja m'ho vas comentar al post del Marçal).

Però em sento com si gran part del problema el tingués jo, com si no sapigués controlar la situació. I per postre em sento incompresa: si li comento el problema a la pediatra em diu que és culpa nostra perque l'hem malcriat; quan li explico a algú lo inquiet que és en Marçal em mirem amb aquella cara de "ui, mare primerenca... tots els nens son belluguets".

Se que la gent que "conviu" amb en Marçal em pot entendre. Sense anar més lluny, la mestra de l'escola bressol em diu que flipa amb la hiperactivitat del peque. M'ho diu caaaaada dia. I em reconforta que algú més que nosaltres ho vegi. Però això també em fot perque penso que és molt trist que algú m'hagi de dir com és el meu fill per poder-me sentir una mica més segura de mi mateixa.

No se per on anar noies.

Sento el rotllo.

[Carme74]

Tort el que expliques és la cosa més natural del món. En aquests moments de solitud, necessites que algú et posi la mà a l'esquena i et digui que tot passarà.
Jo m'hi he trobat moltes vegades, perquè el bebé somiat no s'acosta al que tens a casa. L'estimes més que res al món, però a la vegada et sents perduda perquè no saps com actuar o perquè tens sentiment de culpa desitjant poder dormir una nit sencera o descansar una estona al sofà. La meva nena gran també era un belluguet. MAI es va adormir al cotxet i no parava ni un minut quieta.
Sempre m'he fet la reflexió que com a mare, voldria una nena més tranquil·la i dòcil, però com a persona veig que amb el seu caràcter li anirà molt bé a la vida, ja sé que ella farà el que li vingui de gust i que aconseguirà tot el que es proposi.
Ara, amb la meva petita tot és diferent, i encara m'adono més dequin bebé difícil va ser la primera.
Com a "veterana" en el tema et dire que et desfoguis tant com calgui, que escriguis un diari explicant com et sents ( I li regalies quan faci 25 anys!!), però que pensis que tot passa i que mica en mica el tema millora.
Ànims guapa! Que ets una supermama d'un superbebé!

[Blanca07]

txellchen t'entec perfectament, la meva tmb sempre ha sigut un nervi i per les nit el que dius tu que quan passes un mala nit desseperes i potser el tractes una mica malament intentant esbrinar que co****ns li passa...

Però els nens que son un nervi ho seran sempre!!! 8amb aixó no et vull desanimar) quan comenci a caminar puf.... jajaja et deixarà la casa potes amunt!!!! ho voldra tocat tot, anar a tot arreu ell solet, però quan aixó passi ja veuràs comquan dormi ho farà molt agust ja que haurà estat tot el dia cremant energia. Suposo que ja deu gatejar... deixa'l al terra i que "s'espavili" per ell solet....

Les que pensen aixó de madre primerenca passa d'elles... tu saps el nen que tens a casa... Intenta que durant el dia es cansi molt...no sé que mes dir-te

Jo a la meva nena quan son les 5 de la tarde ja no la deixo de dormi més...

[Pepeta]

I per postre em sento incompresa: si li comento el problema a la pediatra em diu que és culpa nostra perque l'hem malcriat.

Com????

[Carme74]

Se m'haia escapat el detall...
Jo de tu canviava de pediatra, ja veig que no podria entendre-m'hi mai de la vida!
Recorda, en aquest tema TU NO TENS CAP CULPA!

[puça]

pujo el post per que veig que la darrera intervenció és de fa mesos i jo no l'havia vist... (per ara no puc aportar res, ja que tot just estic al principi d'un embaràs) però m'ha encantat el tema..
De fet me l'he llegit de principi a fi . Motl interessant. Feu reflexionar, trobo, i això com a minim a mi (que tinc poca paciència i cert punt de mala llet) m'anirà perfecte: Com no millori en pulir aquests "defectes" tindrem problemes, quan neixi el petit/a.

[MUAK]

HOLA...NO HAVIA VIST AQUEST POST PERO COM LA PUÇA PENSO QUE ES FORÇA INTERESSANT...
COM JA HEU DIT TOTES EL MEU FILL ES EL MILLOR QUE M'HA PASSAT MAI I NOMES DEMANO SALUT PER PODER VEURE COM CREIX, COM APREN,...ES TAN FASCINANT VEURE COM SON QUAN NEIXEN I TOT EL QUE ARRIBEN A APRENDRE I TOT EL QUE EVOLUCIONEN EN POC TEMPS...BE, ALMENYS A MI EM FASCINA VEURE LES COSES NOVES QUE FA CADA DIA...I RECONEC QUE EM CAU LA BABA...
PERO, COM TOT EN AQUESTA VIDA NO POT SER TOT MERAVELLOS...I TAMBE HI HA COSES QUE NO ENS AGRADEN TANT I MOMENTS NO TAN BONICS...NOMES DIR-VOS QUE QUAN EL MARC TENIA 15 DIES VAIG ESTAR TEMPTADA DE "TIRAR-LO PER LA FINESTRA"!!! ARA QUAN HI PENSO ME'N RIC, PERO AL PRINCIPI VAS TAN PERDUDA, I ARRIBA LA NIT I TENS SON I ELL NOMES FEIA QUE PLORAR, AMB AQUELL PLOR DE RECIENT NASCUT QUE ES MOLT ESTRIDENT, I EREN LES 10 DE LA NIT, LES 11, LES 12....LES 3, LES 4, LES 5!!! US ASSEGURO QUE JA NO PODIEM MES...ENS EL PASSAVEM DELS BRAÇOS D'UN ALS DE L'ALTRE...ESTAVEM AL LIMIT... I AL FINAL VA DEIXAR DE PLORAR I ES VA ADORMIR....
PERO ARA JA TE 10 MESOS I NI ENS EN RECORDEM!!! ARA ENS PREOCUPEN ALTRES COSES, PERQUE PENSO QUE DES QUE TENS UN BEBE QUE JA NO ETS TU MAI MES...SEMPRE ES ELL PRIMER...NOSALTRES PASSEM A UN SEGON TERME...I EVIDENTMENT LA PARELLA TAMBE HO NOTA...DEIXEM DE TENIR TEMPS PER FER COSES QUE ABANS CONSIDERAVEM IMPORTANTS...PER EXEMPLE, COSES QUE TROBO A FALTAR ...DORMIR UNA NIT SEGUIDA, " A PIERNA SUELTA", DEDICAR UNA ESTONA SEGUIDA A LLEGIR UN LLIBRE SENSE PENSAR EN RES MES, LA IMPROVITZACIO EN DECIDIR MARXEM...ARA SEMPRE HE DE PENSAR COM HO FAREM AMB EL MARC....
BE, NOMES SON EXEMPLES DE COM UNA "COSETA" TAN PETITA ENS TRASBALSA DEL TOT LA VIDA...I ENS ES IGUAL PERQUE CADA DIA ENS SORPRENEN AMB EL PRIMER SOMRIURE, EL PRIMER PAS, EL PRIMER PICAR DE MANS....

[isa]

MUAK, com bé dius, "NOSALTRES PASSEM A UN SEGON TERME"!! I tant!!! És cert que ja ens està bé passar a un segon terme i que el primer sigui el nostre fill però....jo sento que a vegades m'agradaria tenir 10 minuts per a mi! I a sobre que no els puc tenir....perque entre feina, nena, parella, casa i tot plegat, no tinc ni deu minuts per relaxarme...després a sobre em sento culpable per desitjar tant aquests deu minuts! Penso que dec ser la única mare que vol estar deu minuts sense pensar en res més que en ella! I que la resta de mares deuen controlar més la situació que jo, que no es deuen atabalar tant, que m'hauria de relaxar més i no en sé...I quan això s'ajunta amb que he pujat el tó a la Paola perque s'ha despertat a les 3 de la matinada amb ganes de juerga, he cridat al meu marit perque blablabla....llavors sí que em sento mala mare, mala parella i de tot!
En fi, suposo que això es va superant amb el temps....i sino suposo que t'hi vas acostumant, no?
Com ho porteu les altres? Per cert, és molt guay aquest post...almenys ens podem desfogar una miqueta, és que jo també em trobo amb que no tinc qui m'entengui quan li explico aquestes angoixes, crec que no s'entèn si no ho estàs passant....a la gent li sembla que fas un gra massa i que no n'hi ha per tant...
Petonets boniques!

[MUAK]

ISA, TENS TOTA LA RAO...JO TAMBE PENSO "NOMES DEU MINUTETS" PER MI...PERO NO ARRIBEN MAI...I A SOBRE, EL QUE DIUS, EM SENTO CULPABLE PER DESITJAR-LOS I PER PEGAR "BRONCA" AL COMPI O ENFADARME AMB EL MARC...
I A SOBRE LA GENT DEU PENSAR QUE SOM UNES EXAGERADES...PERQUE A MI NI EL MEU COMPI M'ENTEN...JO VAIG SUPERATABALADA PENSANT SEMPRE EN QUE NECESSITA EL NEN QUAN SORTIM DE CASA I ELL NO ES PREOCUPA MAI DE RES...I A SOBRE EM DIU QUE TRANQUILA, QUE JA HO TENIM TOT...TOOOOOOOT? TOT EL QUE HE PREPARAT JO!!!!!
GGGGGGGGGGGGRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRR!
BE, CALMA....QUE DESPRES EL MARC INTENTA CRIDAR-NOS I ALS DOS ENS CAU LA BABA...SON TAN GUAPOS, CARINYOSOS,...QUE TE'LS MENJARIES...OI? (TOT I QUE DE VEGADES PENSO QUE PERQUE NO ME L'HE MENJAT....JA,JA,JA....PERO AIXO NO ES POT DIR...SHHHHHHHHHHHHHHHHHH).

[isa]

jejej sembla una tonteria però em reconforta mooolt veure que no sóc la única que de tant en tant se sent així!
El meu home no m'entèn, a ell li sembla que preparar les coses de la nena per sortir no és res, que és taaan fàcil, clar, com que ell no ho fa mai.... I si resulta que m'he descuidat alguna cosa a casa i la necessitem...ja la tenim liada! Ell amb els seus comentaris tipu "ah, no has cogido tal y tal?" i jo ja li contesto "no LO HEMOS COGIDO NI TÚ NI YO" en plan "LA CULPA ES DE LOS DOS SI NOS DEJAMOS ALGO NO?"....
I així amb tot, s'estima amb bogeria a la nena, i tant, però la responsabilitat la tinc jo a l'esquena desde que la nena va nèixer...excepte de la casa, de la casa sí que s'encarrega ell de neteja, roba...però la casa no dóna les mateixes preocupacions!!
Ale, ja m'he desfogat bastant!
Petonets boniques

[alexandra]

hola a totes!!! ara feia mooolts mesos que no em connectava... bé, si em connectava però no escrivia... no trobava mai el moment... concretament fa 8 mesos que és el que té la Líah ara

apanona, m'ha encantat la teva idea d'obrir aquest post, i també com escrius el què sents: fas que sembli que estiguem prenent un cafè totes juntes i t'estiguem escoltant amb la tassa a la mà (m'ha vingut aquesta imatge mentre et llegia)

Bé... jo porto 8 mesos... perdó... porto 9 mesos d'embaràs + 8 mesos de vida extrauterina sola amb la líah. Sí, sola perque amb el pare de la meva filla (no em surt dir-li d'una altra manera) les coses no van bé... de fet no van. Portem ja més d'un mes convivint perquè tenim una hipoteca en comú... i, malgrat que aquests últims dies està intentant un apropament... jo no em sento ja gens receptiva (amb això contesto la pregunta de la sexualitat jajaja)...

amb això volia explicar quina es la meva situacio perque no em ve de gust donar més detalls de la meva vida en parella. Soc una mare que s'ocupa en exclusiva i en solitari de la seva filla. Bé, ell hi participa concretament una mitja hora al dia.... o quan li ve de gust banyar-la... (us asseguro que aprofito aquell moment per fer de tot, ja us podeu imaginar). Tot i aquesta situació... jo no he deixat de somriure i pensar que sóc feliç ni un dia de la meva vida amb la Líah. Es que no podria ser més feliç. Penso, amb certa nostalgia, com era la meva vida de super business dona però no la trobo a faltar. Veig que la meva vida ara es molt mes enriquidora amb la Líah.

Penso que el que faig ho estic fent bé... de fet cada dia agafo més confiança... ho estic fent de conya!!! l'unica preocupació que tinc és poder donar el pit fins que la Líah no vulgui més i en aquest sentit em fa por que sigui abans dels dos anys (jo voldria donar-li fins que vagi a la universitat jajaja) i, tambe em preocupa el tema de com educar-la... perque jo passo de ser la mes passota a la mes exigent i no trobo punt mig... ara, quan li dic "no" la liah s'en riu (pero a carcajadas, eh?) i clar... com q no em veu mai seria q sempre estic rient penso que em serà molt dificil renyar-la algun dia jijijiji

I per últim, volia compartir amb vosaltres:

- dono pit des que va nèixer a tota hora
- faig collit i ens encanta a totes dues
- no m'importa si no menja verdura, pollastre o el que toqui aquell mes... sé que amb el pit en té de sobres
- m'importa 0 que la gent em doni les seves "advertencies" sobre el risc de dur-la en braços o dormir amb ella...

podria escriure mil coses mes que em venen al cap pero no tinc temps que em caic de son... i quina sort tinc, nenes... que al llit m'espera la meva nineta, la coseta mes meravellosa que m'ha passat mai. Es preciosa.

[isa]

Oleee Alexandra, m'han agradat les teves paraules, demostren molta felicitat!!!! Felicitats per la teva Liah!!!

[Pepeta]

Alexandra, quant de temps sense saber de tu.

Un petonet molt fort!!

A veure si ens ensenyes la Liah, deu estar molt gran i guapíssima.

[neuetes]

Bona tarda a totes,

He llegit aquest post de d'alt a baix i us asseguro que em trec el barret de la vostra sinceritat.
Teniu raó quan dieu que faltava un post que parles de nosaltres, dones que ens hem convertit en mares.
Per lo que veig en el meu entorn, moltes vegades no es comprén la condició de ser mare i moltes vegades et fan sentir culpable.
Per exemple, l'altre dia tot parlant a l'hora del cafè amb les companyes de feina tractavam sobre el tema de la maternitat. Jo era la única mare que hi havia en aquells moments a la reunió. Em salta una i em diu: "Tu rai que només treballes mitja jornada" i jo li contesto: "però quan arribo a casa m'espera un altra de més dura i amb més responsabilitat: cuidar la meva filla", i la mateixa noia em contesta:" no et queixis tant, que tu has triat ser mare". Com?? Si, jo he triat ser mare, com de la mateixa manera ella ha triat treballar en aquella feina i no a un altra. En aquesta vida està plena de decisions i totes tenen coses bones però també conseqüències. I les conseqüències de la maternitat no es veuen, i si es veuen, es que "ella s'ho ha buscat". Així es com em sento jo quan em veig aclaparada per la meva filla.

En la societat actual ho volem tot i ens exigeixen més encara: ser bona mare i a la vegada rendir a la feina, les 8 hores o més, anar ben arreglada, maquillada, amb bon humor i educar correctament a la teva filla. La meva filla no ha de fer rabietes, ha de menjar tot el que li poso, ha de dormir tota la nit, ha de caminar a l'any i parlar als 18 mesos. I si no ho fa, jo en tinc la culpa.
Fa poc he llegit el llibre "El club de las malas madres" de la Lucia Etxebarria i us asseguro que m'he sentit molt identificada i alleujada pel que hi ha escrit. Us el recomano.

Jo he canviat d'ença que sóc mare, m'ho noto i m'ho noten. A mesura que han passat els mesos (la meva filla ara té 15 mesos) estic més serena, tinc més confiança en mi mateixa, he aprés dels meus errors, em sento més madura, més responsable, he aprés a confiar en el meu sentit comú, he aprés a ser més independent, tinc més criteri, no tinc pèls a la llengua i tinc més mala llet en segons quins comentaris.
En quan al meu marit... ens estimem molt i estima molt a la nena. Però la visió de la paternitat és diferent.
Tinc la sensació que tota la responsabilitat de la nena (l'alimentació, el son, les malalties, la roba, els bolquers, la guarderia,...) tot recau sobre les meves espatlles, de fet és així. Ell col.labora i s'implica però no al 100% i no està al cas de res. "Es que jo treballo tot el dia i arribo cansat" em diu. Picarols! i jo no?, ho veieu?. Imagineu-vos que li he ensenyat 4 vegades a fer servir la babycook i encara no ho sap fer!!En fi...


Vet aqui la meva aportació. Ha sigut un plaer.

[isa]

Bona tarda a totes,

He llegit aquest post de d'alt a baix i us asseguro que em trec el barret de la vostra sinceritat.
Teniu raó quan dieu que faltava un post que parles de nosaltres, dones que ens hem convertit en mares.
Per lo que veig en el meu entorn, moltes vegades no es comprén la condició de ser mare i moltes vegades et fan sentir culpable.
Per exemple, l'altre dia tot parlant a l'hora del cafè amb les companyes de feina tractavam sobre el tema de la maternitat. Jo era la única mare que hi havia en aquells moments a la reunió. Em salta una i em diu: "Tu rai que només treballes mitja jornada" i jo li contesto: "però quan arribo a casa m'espera un altra de més dura i amb més responsabilitat: cuidar la meva filla", i la mateixa noia em contesta:" no et queixis tant, que tu has triat ser mare". Com?? Si, jo he triat ser mare, com de la mateixa manera ella ha triat treballar en aquella feina i no a un altra. En aquesta vida està plena de decisions i totes tenen coses bones però també conseqüències. I les conseqüències de la maternitat no es veuen, i si es veuen, es que "ella s'ho ha buscat". Així es com em sento jo quan em veig aclaparada per la meva filla.

En la societat actual ho volem tot i ens exigeixen més encara: ser bona mare i a la vegada rendir a la feina, les 8 hores o més, anar ben arreglada, maquillada, amb bon humor i educar correctament a la teva filla. La meva filla no ha de fer rabietes, ha de menjar tot el que li poso, ha de dormir tota la nit, ha de caminar a l'any i parlar als 18 mesos. I si no ho fa, jo en tinc la culpa.
Fa poc he llegit el llibre "El club de las malas madres" de la Lucia Etxebarria i us asseguro que m'he sentit molt identificada i alleujada pel que hi ha escrit. Us el recomano.

Jo he canviat d'ença que sóc mare, m'ho noto i m'ho noten. A mesura que han passat els mesos (la meva filla ara té 15 mesos) estic més serena, tinc més confiança en mi mateixa, he aprés dels meus errors, em sento més madura, més responsable, he aprés a confiar en el meu sentit comú, he aprés a ser més independent, tinc més criteri, no tinc pèls a la llengua i tinc més mala llet en segons quins comentaris.
En quan al meu marit... ens estimem molt i estima molt a la nena. Però la visió de la paternitat és diferent.
Tinc la sensació que tota la responsabilitat de la nena (l'alimentació, el son, les malalties, la roba, els bolquers, la guarderia,...) tot recau sobre les meves espatlles, de fet és així. Ell col.labora i s'implica però no al 100% i no està al cas de res. "Es que jo treballo tot el dia i arribo cansat" em diu. Picarols! i jo no?, ho veieu?. Imagineu-vos que li he ensenyat 4 vegades a fer servir la babycook i encara no ho sap fer!!En fi...


Vet aqui la meva aportació. Ha sigut un plaer.

Hola bonica, realment fins que no ets mare no saps el que significa...jo, com tu dius, he canviat, no sóc la mateixa Isa, per a mi hi ha hagut dues Isa, la d'abans i la MARE. I també m'ho nota tothom. Ser mare és meravellós, comences una nova vida amb el cor a 1000per hora i no hi ha marxa enrera, i almenys jo em sento que la responsabilitat total d'aquella personeta que s'està formant és MEVA. I sense oblidar de la responsabilitat que tens a la feina, a casa, amb els amics i amb tot. Perque no pots deixar de fer res per ser mare, sino ja entres a ser catalogada com "mala mare que no s'ho sap combinar, en canvi fulanita blablbalba".... la meva filla té més o menys com la teva, 16 mesos, i ara començo a pillar-li el truquillo a la meva nova vida que és com una muntanya russa a tota pastilla...sentir la nena tossir a les 21 de la nit quan la poses al llit et fa un bot el cor com no havies sentit mai, i veure-la dormint plàcidament després que li donis el xarop no té preu i et fa sentir algo tan gran... Tot això a mi m'ha fet canviar tant que, a vegades em miro desde fora i no em reconec, en sèrio, és algo molt curiós....miro a la Isa del passat com amb nostàlgia en plan "aquella tia era bona tia jejej"
Jo li portava la contrària a la meva mare quan ella em deia que la paternitat no és el mateix...i ara li dóno la raó, jo, tant moderna em pensava, li deia "això era abans, pq ara els pares blablabla"....i crec que això és inevitable, SER MARE NO ES POT COMPARAR AMB RES!!!! És indescriptible....et fa ser una nova persona, oi?

[perla]

Doncs aquí va la meva aportació!

El perla man és l'excepció que confirma la regla pel que veig, però és que és l'altre extrem! vol decidir-ho tot, es fica amb tot, i opina de tot (per descomptat que la seva opinió sempre és la millor en cas de dubte, vaja que té vol de qualitat, ja m'enteneu...) és esgotador.... No és que em queixi, bueno, sí que em queixo perquè és molt bon pare i s'estima la nena amb bogeria, però em farà parar boja, m'esgota haver de discutir per totes les petites coses, que si li poso massa roba i tindrà calor, que si renego molt (és veritat, mea culpa, però picarols hi ha vegades que em salta el ralé i no puc més!)

La relació de parella certament ha canviat molt, ens estimem i quan no estem junts ens trobem molt a faltar i tenim ganes d'estar junts, però quan estem junts, cinc minuts i llestos, ja estem discutint!!! tema sexe, en fí, no és que pasalacabra és que no pasanilacabra

En fi, ser mare és fantàstic a vegades i horripilantment esgotador altres, hi ha dies que sento que ja no em queda res per donar, em sento dolenta, mesquina, una bruixa!! però a vegades quan veig la nena tan contenta (és una nena molt riallera i alegre) penso que potser no ho estem fent tan malament, que potser la fem feliç i això m'eixampla el cor i em dóna forces per continuar.