I les mares (i pares) què?

[mamarnau_tgn]

bueno, una altra ambivalència:

el desig d'un nou bebé

ja fa dies q en parlo al meu post i totes sabeu q tinc moltes ganes de tornar a ser mare peeeeerò em frena la feina
és a dir, q estic posant els motius pràctics, logístics fins i tot, davant de la meva futura nova maternitat
i em sento malament, pq el desig hauria de dependre d'altres factors, però en els temps q vivim... no està lña cosa com per jugar-se la feina!

[nuriayderek]

El meu te dos anyets i només dir la edat crec que sobren els altres comentaris, a part del "terribles" 2 anys, té un caràcter, que ja hagues pogut treure el meu i no el del pare, quan vol una cosa la vol ja i ha de ser tot com ell vol, si no plorar, s'estira al terra, em persegueix per tota la casa, m'agafa de la mà i em porta al lloc on ell vol que li doni alguna cosa i quan no li dona m'agafa de les cames plorant...a part d'això té una energia impresionant, si no el portes a dormir fins que ell no volgues, no se que pasaria la veritat, jo crec que seria capaç d'aguantar toda la nit sense dormir, normalment es dormir a les 12 o la 1 perque el fico al bresol, pero si no el fiques, imagino que minim fins les 3 o les 4 aguantaria despert i si això ho compareu amb mi que a les 11 estic que ja no puc més....
De vegades penso, com potser que una coseta tan petita, només té dos anyets, es un nen, com potser que sigui capaç de ficar-me tan nerviosa i deixar-me sense paciencia.
Jo també soc de les que penso que que estare fent malament, em dona la sensació que ningún pot viure amb aquest ritme de vida, que només aixecar-te del llit ja t'has quedat sense paciència.
Jo quan veig aquestes mares que van tan arreglades, el cabell tot al seu lloc, un munt de maquillatge...em sento una m...jo no ho entenc com poden tenir temps, el que dieu de fer-se el bigoti o tenyirse, fa temps que vaig optar per tenyir-me a casa i tallar-me el cabell a casa també per no perdre temps d'anar a la perruqueria, hara fa ja uns mesos que també he optar per deixar de tenyir-me per falta de temps.
Lo de sortir a la nit...abans podia sortir fins les 7, les 8...podia arribar a l'hora que volgués, ara tinc 20 anys i si em mentalitzo per sortir a les 2 o les 3 del matí em tinc que tornar a casa, perque tinc la sensació que en qualsevol moment s'em tanquen els ulls i em caic al terra, això m'entalitzant-me, sino em mentalitzo com ja he dit a les 11 estic que no puc més.
Quin misatge més llarg que m'ha sortit...esta molt bé per comparar sentiments perque com alguna ha dit jo tampoc tinc ningú amb qui parlar de tot això i de vegades va bé treure tots els sentiments dolents que tenim dels nostres fills

[Pukeko]

Buf, Mamarnau, el gran tema: quan és el bon moment....
Jo només et diré que ara mateix estem tots dos a l'atur....... Això si, disfrutant a tope de la petitona!!!!

I el que expliques tu Nuriaiderek, tela.... em fa posar els pèls de punta, amb lo marmota que soc jo!!!

[Pukeko]

Per cert, Trastu a mi em passa el mateix: quan la sento penso mecagoenlamarequelavaparir (perquè clar, el pare a aquelles hores no li pot fer res ) però quan m'aboco al bressol i veig aquella riallada que em fa, penso, veus pobreta, amb lo que t'agrada estar amb ella!!!

[Carme74]

A vegades renyo a ma filla gran pq em penso que em fa alguna cosa expressament i moltes vegades el que he fet és atorgar-li emocions i sentiments dels adults que ella encara no sap ni que existeixen...i llavors és quan em sento una autèntica merda. Pq li he cridat, pq he dit coses que no pensava...

Pq si senyores, crido i perdo els nervis. De vegades més sovint del que voldria.

Apanona, l'has clavada!!!!
És exactament el que em passa amb la meva nena gran. Em desespera i la renyo massa. Sé que a vegades no és culpa seva, que sóc jo que estic cansada i tinc poca paciència.
Últimament sembla que hem entrat en una espiral de "faig dolenteries"i "et renyo", que no sé com aturar-la.
Ufff!!! Que difícil ser mare!
Ah! I això de la "Selva impenetrable" m'ha fet morir de riure, perquè és també el qe em passa a mi!!

[Sandreta]

bueno, una altra ambivalència:

el desig d'un nou bebé

!

Tens tota la rao, mamarnau... el que mes em reventa es quuan la Nuria ha tingut un mal dia i jo tic nervisa... penso qeu tic lela de volguen un altre... que si ja tinc dubtes i pors amb una imagnia amb dos...!

[Trastu]

Per cert, Trastu a mi em passa el mateix: quan la sento penso mecagoenlamarequelavaparir (perquè clar, el pare a aquelles hores no li pot fer res ) però quan m'aboco al bressol i veig aquella riallada que em fa, penso, veus pobreta, amb lo que t'agrada estar amb ella!!!

[Pukeko]

Quan he llegit tot això que expliqueu dels nens més grans he pensat "Clar cony, si és que també som humanes!!! A mi també em passarà, amb els caràcter que tinc...." Però inmediatament després he pensat "Com és que no vaig veure mai a ma mare així??? O si i jo no n'era conscient??? Quan ens fotia un crit era per això??? (Nota: mon germà i jo ens portem 15 mesos....). Com ho feia????"

[Visitant]

Segurament depèn molt del caràcter : la meva mare va tenir 4 fills en 5 anys, i la petita va venir 8 anys després.

No recordo que la meva mare em clavés cap bronca, ni tant sols aixecar-me la veu, però al pare li tenia pànic : cagon d..u per aquí, cagon qui vulguis per allà,... vaja, uns crits que tremolava tot i jo el primer.

[mamarnau_tgn]

.
Lo de sortir a la nit...abans podia sortir fins les 7, les 8...podia arribar a l'hora que volgués, ara tinc 20 anys i si em mentalitzo per sortir a les 2 o les 3 del matí em tinc que tornar a casa, perque tinc la sensació que en qualsevol moment s'em tanquen els ulls i em caic al terra, això m'entalitzant-me, sino em mentalitzo com ja he dit a les 11 estic que no puc més.

i ara tens 20 anys??
és la maternitat lo q et pesa, no l'edat!
a mi això q expliques m'ha passat als 30 i arrel de ser mare... als 20 no em parava ni déu!

[Pukeko]

Osti, avui t'entenc Apanona: ahir no t'hauria entès però avui, per primera vegada me'n he anat a voltar sola. De fet, havia d'anar a buscar els pinyons pels panellets i com que plovia em feia pal sortir amb la nena, el cotxet, el paraigües, el plàstic del cotxet.... Buf!!! Així que he atipat a la tita, l'he deixada amb son pare i me'n he anat... i ja de pas, a part dels pinyons, me'n he anat de compres: roba per la nena, como no, i roba per mi. Li he fotut una òstia a la targeta que l'he deixat baldada. Ara, aquesta sensació d'anar suelta pel carrer, d'anar al meu aire, sense presses... No ho sabia però com ho necessitava!!!

[Visitant]

Precisament li dic això mateix a la meva dona, que faci treure fum a la VISA.

Però és que li costa, sona extrany amb una dona però és cert : no li atreu anar de compres !!!

Darrerament ho estic aconseguint un dia per setmana, dimarts ella també va anar a comprar per fer panellets (quina gràcia, ahir debiem estar tots amasant com pastissers) i va anar com un llamp la noia.

De vegades penso que no es refia de mi quan em deixa sol amb el nen ...

[Pepeta]

Molt interessant aquest post. Jo de moment encara estic en la fase de que em passen tots els mals amb una rialleta seva.
M'ha fet gràcia això de sortir de compres sola, quan ho faig (encara poques vegades) tinc la sensació de que em fala alguna cosa, em trobo rara de caminar sense el cotxet...

[mamarnau_tgn]

sensació de que em fala alguna cosa, em trobo rara de caminar sense el cotxet...

pos si!

[nuriayderek]

Ostres, no havia pillat el detall!!! 20 anys tens Nuriayderek? Així el que realment et cansa és el teu peque! No sé la teva història, però t'ajuda el pare de la criatura gaire o ho fas tot tu sola? Cansen molt, sobretot quan els costa dormir i no tens un parell d'horetes per desconnectar...

M'ajuda la meva mare, entre ella i jo ho anem portant, si no fos per ella no se com ho faria, treballant, estudiant i amb el peque...acabaria donant-me cops contra la pared

[txellchen]

Ai, ai, ai.... em confesso.... jo també li he fotut més d'un crit al Marçal. I això que és petit, i se que les coses encara no les fa amb malícia (crec ), però el cansanci és el pitjor. L'acumulació de mesos sense dormir fa que per uns segons perdis els estreps, i que et desfoguis amb un crit que probablement no es mereix ni crec que tampoc entengui.

[Guita]

ostres ostres quanta raó hi ha en aquest post.
Jo ara començo a passar per la difícil època dels 10 anys.... ep al tanto! els 10 anys actuals que no són els mateixos que quan nosaltres els teniem... i alguna de vosaltres (Puke em sembla) ha dit que no havia vist la mare escridassant.... però és que hem canviat molt. Mireu, està de fàbula quan els nens creixen, ser-ne els seus amics, els seus còmplices, perquè aixi ens expliquen tot el que els hi passa, a on van, amb qui van... però això sabeu què fa també? que a vegades et tractin com a una colega més i què passa? que et contesto malament i mig t'engego.... i clar què hem de fer... renyar tota l'estona i no permetre que et tractin aixi... i això com es fa? et trec la psp? ara no mires el messenger? no mires l'APM? uffffff....
Ai vaig a sopar ja seguiré un altre dia...
Ah i a vegades li fotaria un gec de..... però ei... mà ben quieta no fa mal!!!
Costa mooooooolt!!!!!!!!!!

[Guita]

Jo em sento fatal quan escridasso a l'Oleguer. M'agradaria tenir el raonament perfecte perquè ell s'adonés que està fent algo mal fet i que no ho fes més. llavors penso: que exagerada! no n'hi havia per tant... però com que ja he començat ara he de seguir...... uffff. A vegades li hem de demanar perdó perquè et vas carregant durant tot el dia i al final per la tonteria més tonteria és quan esclatem i això no pot ser.

Jo sí que sento el pes de la responsabilitat moltes vegades i no crec que sigui bo. M'agradaria més pensar que amb l'exemple ell en té prou i només basar-me en això, però no pot ser,


Angoixa???????????? moltissima. Jo sí, el pare no. Ell m'anima sempre dient que ho estem fent bé. A vegades sé que he de ser més tova. A vegades em passo molt amb ell. Veig que a les males tampoc aconsegueixo res amb el meu fill... però costa molt sempre anar de bones...

Jo no penso que em falta temps per mi de moment.

La relació amb la parella quan més va, millor. Anem a una total amb els nens. No fem res sense parlar-ne i si veiem que alguna cosa se'ns podria escapar d'un o de l'altre ens avisem abans de com actuarem.

NO US VULL ESPANTAR GENS EH? QUE TOT VA DE FÀBULA!!!!!!!

[Pukeko]

I més tenint nenes Apanona: l'altre dia dues cosines meves que tenen nens em deien que quan l'Elna tingui un parell d'anys els farà ballar a tots per on ella vulgui. I si té el caràcter de la mare.....

Oju, que ma mare si que ens escridassava eh? Sempre millor això que una plantufada. El que em venia a referir és que sempre semblava tenir la situació sota control. Però si que tens raó amb això de que no érem igual que els nens d'ara. A mi sincerament no m'ha convençut mai això dels pares amics: els pares son els pares i els amics una altra cosa. El que passa és que ha de ser tan difícil trobar el punt adequat. Si et serveix de consol, ja sé que les coses des de fora sembles sempre molt més fàcils, però a mi em sembla que vosaltres ho esteu fent molt bé.

Apanona, m'han agradat molt els temes que has proposat. Jo de moment només puc opinar de la falta de temps per mi mateixa: només trobo a faltar estar sola a casa, però sincerament encara no m'he cansat d'estar per la nena, només a estonetes.
I el tema relació de parella, sembla que jo tinc les coses més rumiades que ell, vull dir en el sentit de com penso fer les coses i perquè les vull fer així. Ell sembla que vagi improvisant o que agafi com a seus els arguments que jo li dono. I si, la nena és responsabilitat meva i ell ajuda. Tema sexe, pasalacabra!!!
A veure què diuen les altres, que m'interessa.

[mireiafor]

- El control de la nostra agressivitat (física o emocional).

- Haver d’actuar sempre amb responsabilitat per educar els fills.

- L’angoixa de pensar que no ho estic fent prou bé (amb el menjar, els horaris, el pit o el que sigui).

- La falta de temps per nosaltres.

- La relació amb la parella.

Sí que són temes interessants!! Aqui va el meu granet de sorra:

Pel tema de l'agressivitat m'he adonat que si aconsegueixo no cridar està tot controlat, ja pot fer el que vulgui que no se'm va de les mans.

La responsabilitat d'educar els fills per a mi és enorme, ja que jo sempre m'ho plantejo a llarg termini. Per una banda de vegades això em fa que li doni massa voltes a les coses per coses que són puntuals i jo vinga menjar-me el coco "que si li haig de deixar passar, que si no...", però per una altra em facilita molt la tasca d'educar perquè quan per exemple agafa una rabieta aguanto molt bé el tipus pensant que encara que ara la vegi patir una miqueta, li estic fent un bé per el dia de demà.

La falta de temps per mi jo me la prenc com una onada gegant: pots deixar que t'engoleixi o pots fer surf per sobre, aguantant el tipus com pots... He aprés a llegir el diari en un plis, a dutxar-me en cinc minuts uff!! i moltes coses més, penseu que he estat treballant, portant la casa i per les nits estudiant dret!!! De totes formes viure volcada en els meus fills a mi m'ha anat molt bé, he perdut el món de vista i és com si hagues tornat a néixer, les coses s'ha tornat molt senzilles, molt bàsiques, i aprecio més les coses importants (el somriure dels meus fills, quan em miren plens d'amor perquè els he fet feliços em sento superwoman ) i que la resta estigui fora del meu món i no em trasbalsi. Tinc la sort que el meu home s'involucra al 100% i tot i que no compartim totes les pautes d'educació (ell és més permisiu que jo) sé que fa (i farà) els meus fills els nens més feliços del món.