Els nens necessiten plorar

[sandrajuli]

Són diferents opinions, jo en principi no en tenia cap d'opinió sobre aquests temes, quan no ets mare tot això et rellisca força... però a partir de tenir el nen he llegit molt i molt, de tots costats i formes de pensar, i sempre m'ha convençut més tot el que està explicat científicament, ja que potser sóc una persona força pràctica i gens mística ni res d'això.
Per això em convenç molt més intentar trobar el perquè del plor d'un nen que no pas consolar-lo amb una abraçada... ja que realment crec que para de plorar per cansament ja que deu pensar: aquesta poca m'entèn pas, deixem-ho! a no ser que plori perquè vol que l'abracis... llavors tot solucionat.
i això dels plors abans dels dos anys: " perquè quan són bebès ploren moltissim per exemple, això és contraproduent?" no ho entenc... si ploren moltíssim és per alguna cosa no? moltes tribus africanes es veu que no ploren mai de petits... i aquests van sempre penjats amb la mare. I el meu fill va començar a plorar de més grandet (a part de quan el vacunaven, clar) però de bebè no plorava mai, no li havíem donat mai l'opció.
No sé, suposo que no ens posaríem pas mai d'acord, ja que pensem força diferent, però jo estic molt convençuda, i crec que el millor és que els nens no plorin i faré tot el possible per evitar sempre els plors del meu fill. De fet, crec que és millor que ningú plori, amb això estem d'acord, no?

[Laure]

Són diferents opinions, jo en principi no en tenia cap d'opinió sobre aquests temes, quan no ets mare tot això et rellisca força... però a partir de tenir el nen he llegit molt i molt, de tots costats i formes de pensar, i sempre m'ha convençut més tot el que està explicat científicament, ja que potser sóc una persona força pràctica i gens mística ni res d'això.
Per això em convenç molt més intentar trobar el perquè del plor d'un nen que no pas consolar-lo amb una abraçada... ja que realment crec que para de plorar per cansament ja que deu pensar: aquesta poca m'entèn pas, deixem-ho! a no ser que plori perquè vol que l'abracis... llavors tot solucionat.
i això dels plors abans dels dos anys: " perquè quan són bebès ploren moltissim per exemple, això és contraproduent?" no ho entenc... si ploren moltíssim és per alguna cosa no? moltes tribus africanes es veu que no ploren mai de petits... i aquests van sempre penjats amb la mare. I el meu fill va començar a plorar de més grandet (a part de quan el vacunaven, clar) però de bebè no plorava mai, no li havíem donat mai l'opció.
No sé, suposo que no ens posaríem pas mai d'acord, ja que pensem força diferent, però jo estic molt convençuda, i crec que el millor és que els nens no plorin i faré tot el possible per evitar sempre els plors del meu fill. De fet, crec que és millor que ningú plori, amb això estem d'acord, no?

I què està explicat científicament??
Com t'he dit, consolar al nen amb una abraçada no significa que no et preocupis del per què plora el teu fill. Les dues coses no han de per què no poder anar lligades. No sempre sabem per què plora un nen de dos anys perquè a vegades ni ells mateixos ho saben, és aleshores quan potser simplement busquen sentir-se segurs, d'aquí el fet d'abraçar-los. En cap moment estic dient de deixar plorar al nen fins que se'n cansi!!!
Sobre els plors dels bebès, potser he dit que ploren moltíssim. Rectifico: volia dir que un nadó de pocs mesos o dies plora perquè s'ha de comunicar d'alguna manera. Sincerament, trobo estrany que un bebé no plori ni per gana, ni per son, ni per res! Només quan el vacunen! que estrany...és difícil saber què necessita un nadó o què li passa perquè precisament es comuniquen així, no? vaja, pel que jo tinc entès.
Jo no és que li donés opcions al meu fill de plorar, ..és que plorava naturalment per fer-se entendre. Encara ara, amb un anyet plora per demanar les coses. Plora si no li surt bé alguna cosa (per frustració). Plora si vol un bibi i no arriba a temps. Plora si vol estar amb mi i jo justament en aquell moment no el puc agafar perquè m'estic...dutxant ?....Amb això vull dir que els nens ploren, i que no passa res! és completament normal i no sé quina mania tenim els pares de no acceptar aquests plors com a una cosa natural.
No, no estem d'acord en que no és bo que plorin.
Com he dit en alguns comentaris, jo personalment també necessito plorar de tant en tant i no m'agradaria que no m'ho deixéssin fer. Això sí, també m'agrada que em consolin, i si això vol dir poder plorar als braços d'una mare i sentir que m'estimen i que, sobretot, m'entenen, el plor serà sa, instructiu i sanador
Bé, tot són opinions,i, evidentment, respectables.

[charito]

Laure, estic completament d'acord amb tu, millor no ho podria expressar!!!!

[sandrajuli]

tampoc és tan estrany que un bebè no plori... donen senyals abans d'arribar al plor, i t'ho dic de veritat... al nostre no li vam deixar opcions de plorar... i també repeteixo això, que moltes tribus de països "subdesenvolupats" (per exemple africanes) no coneixen el plor dels bebès!
El nostre peque abans que plorés buscàvem les solucions a la mínima queixa. I no dic que no hagués plorat mai dels mais, però almenys amb la teta, els plor no passava mai de 2 segons, ja que normalment sol ser gana o que necesiten contacte, etc...
I del que dius per exemple de la dutxa, la meva solució perquè no plorés, era dutxar-me quan hi havia el papa, o quan estava adormit i sabia que no es despertaria en una bona estona, etc... i de vegades m'he saltat alguna dutxa, però no passa res per no dutxar-se un dia... no? (és un exemple, com el que has dit tu, però en podríem dir milers)
Això que em preguntes de que què és el que està explicat científicament... doncs moltes coses que s'han investigat sobre el cervell dels nadons i com afecten els 2 primers anys de vida al desenvolupament d'aquest...
ja vaig comentar que l'Eduard Punset ho explica molt bé en el seu llibre. I que no és bó deixar-los plorar.
I és el que dic... el que busca el consol és que parem de plorar, no? doncs jo prefereixo avançar-me i no haver de consolar. Que hi haurà vegades que serà impossible, per exemple ara que el meu fill té 2 anys i de vegades plorarà perquè al seu cotxe de joguina se li ha trencat la roda... clar! però és llavors que l'hauré d'abraçar i trobar una solució.
No ho sé, em sap greu si t'he o us he ofès d'alguna manera, tot i que no crec, ja que si estàs convençut del què fas, ja et poden dir missa... però només volia dir el que penso sobre el tema, i és això, que no estic d'acord en que els nens necessiten plorar.

[Laure]

tampoc és tan estrany que un bebè no plori... donen senyals abans d'arribar al plor, i t'ho dic de veritat... al nostre no li vam deixar opcions de plorar... i també repeteixo això, que moltes tribus de països "subdesenvolupats" (per exemple africanes) no coneixen el plor dels bebès!
El nostre peque abans que plorés buscàvem les solucions a la mínima queixa. I no dic que no hagués plorat mai dels mais, però almenys amb la teta, els plor no passava mai de 2 segons, ja que normalment sol ser gana o que necesiten contacte, etc...
I del que dius per exemple de la dutxa, la meva solució perquè no plorés, era dutxar-me quan hi havia el papa, o quan estava adormit i sabia que no es despertaria en una bona estona, etc... i de vegades m'he saltat alguna dutxa, però no passa res per no dutxar-se un dia... no? (és un exemple, com el que has dit tu, però en podríem dir milers)
Això que em preguntes de que què és el que està explicat científicament... doncs moltes coses que s'han investigat sobre el cervell dels nadons i com afecten els 2 primers anys de vida al desenvolupament d'aquest...
ja vaig comentar que l'Eduard Punset ho explica molt bé en el seu llibre. I que no és bó deixar-los plorar.
I és el que dic... el que busca el consol és que parem de plorar, no? doncs jo prefereixo avançar-me i no haver de consolar. Que hi haurà vegades que serà impossible, per exemple ara que el meu fill té 2 anys i de vegades plorarà perquè al seu cotxe de joguina se li ha trencat la roda... clar! però és llavors que l'hauré d'abraçar i trobar una solució.
No ho sé, em sap greu si t'he o us he ofès d'alguna manera, tot i que no crec, ja que si estàs convençut del què fas, ja et poden dir missa... però només volia dir el que penso sobre el tema, i és això, que no estic d'acord en que els nens necessiten plorar.

No, no! sandrajuli! en cap moment crec que hagis ofès a ningú ni molt menys! si a mi m'agrada debatre així, amb arguments
Doncs res, que pensem diferent, ,justament jo penso que això de no deixar que plorin gens, a la mínima queixa que tenen de seguida donar-los el què volen, penso que a la llarga pot ser contraproduent (ei, és una opinió, eh?) perquè el nen ha d'aprendre també a esperar, ha de poder tenir el sentiment de frustració per a reconèixe'l i poder superar-lo. Perquè, segurament si no ho experimenta mai (perquè ho evitem a tota costa,) potser més endavant no acceptarà un no com a resposta. Sobre el tema de la dutxa, em fa gràcia, perquè jo mai m'he dutxat si estic sola amb el nen, em costa moltíssim, em referia a si el nen està amb el papi però té ganes d'estar-se amb mi.

[sandrajuli]

ok, és que de vegades, llegint no et fas a la idea del "to de veu" del que ha escrit i malinterpretes les coses...
A mi també la veritat és que m'agrada debatre i exposar arguments... així veus altres maneres de pensar, tot i que jo sóc molt tossuda i quan estic segura d'una cosa, em costa molt que em convencin del contrari
En fi, que crec que sí, que pensem molt diferent, ja que jo crec que no han de conèixer la frustració de petits per després saber afrontar-la de grans... crec que és una manera de crear-los inseguretats que després no els deixaran decidir correctament.
Però podria ser un post interminable! O sigui que en la varietat hi ha el gust!
un petó!

[Laure]

Però podria ser un post interminable! O sigui que en la varietat hi ha el gust!
un petó!

tens raó, no acabaríem mai!!
bé,deixe'm aquest i a veure si ens trobem en algun altre post i ens posem més d'acord (o no...)
petons!

[vallpresona]

ostres! Súper interessant i de moltíssima ajuda! Gràcies per compartir-ho!!!

[charito]

Hola noies, que be que es pugui debatre des de les diferents opinions i sense desqualificar ningú, està clar que cadascu ha arribat a una conclusió per un raonament i es molt dificil sino impossible fer-lo canviar.

En el meu cas estic d'acord amb la Laure i el tema de la frustració, amb el meu marit ho hem parlat molts cops degut a la seva experiència.

Ell de nen quan volia una cosa la tenia al minut i en cap moment se li deia que no podia ser. Si agafava una pataleta, cedien per tal que el nen no patis.

Aixo vol dir que de gran, quan vol alguna cosa es incapaç d'esperar, ho vol JA! i no es capaç de gestionar la seva ràbia quan es troba en una situació que no va com ell vol. Si alguna cosa no pot ser per motius X, te una pataleta. Ell mateix se n'adona, ho passa fatal, i pensa que es perquè de petit ningú el va ensenyar a acceptar que no podem tenir tot allò que volem i tolerar la frustració.

Tema cientifics, Punsets, etc. crec que els cientifics canvien d'opinió tot sovint i per un que pensa una cosa n'hi ha tres que pensen el contrari. Esta be escoltar-los, pero tampoc hem d'aplicar el que diuen al peu de la lletra.

I respecte a un nen que no plori, no se, potser depen del nen, pero a mi em sona com aquelles parelles que diuen que mai discuteixen, no em sembla natural!

I crec fermament que s'ha de plorar, grans i petits, es una emoció mes que hem d'expressasr i de fet hi ha tractaments psicologics on ensenyen a plorar per expressar els sentiments, cito un text que m'ha agradat molt:

La risoterapia o la terapia que colabora con la salud a través de la risa es muy conocida por todos nosotros y tal vez por eso, creemos que lo contrario, es decir, llorar, nos perjudica y entristece.

Sin embargo, muy lejos de dañarnos, el llanto puede beneficiar la salud, ya que, como ocurre con la risa, al llorar liberamos hormonas que producen una sensación de tranquilidad y desahogo.

Cuando las lágrimas afloran, el cuerpo libera adrenalina, hormona que segregamos en situaciones de estrés, y noradrenalina, la cual tiene efecto contrario a la primera y en conjunto provocan una sensación de calma al culminar el llanto que es lo que habitualmente nos causa sueño después de llorar.

El llanto funciona como una válvula de escape para cualquier emoción intensa y que por sus características nos sobrepasa. Cuando lloramos liberamos emociones, nos desahogamos, por ello, reprimir el llanto o contenerlo puede convertirse en una olla a presión llena de emociones que puede resultar peligrosa para la salud.

Muchas de nuestras emociones pueden traducirse en lágrimas, por ejemplo, el estrés, la tristeza, el cansancio físico, el dolor, la angustia, la alegría, los nervios y demás. Cuando esto sucede, nos sentimos mucho mejor, pero si ahogamos el llanto sólo conseguimos una mayor tensión emocional y desequilibrio interior.

A medida que crecemos, las lágrimas reducen su frecuencia, por eso de que “el llanto es cosa de niños”, sin embargo, debemos aprender a llorar nuevamente, ya que, así como el ejercicio físico, llorar es un recurso saludable para liberar tensiones y aliviar el estrés.

Espero haver aportat alguna cosa interessant!!!!

[Laure]

Hola Roser A!
Jo he trobat molt interessant el fragment que has citat va amb perfecta sintonia amb el que jo penso sobre el plor.
Estic d'acord amb tu, grans i petits, hauríem d'aprendre a plorar sanament i sense vergonyes Contínuament llegim informació sobre la risoteràpia i en canvi poca gent parla de la teràpia del plor. Ara sembla que es comença a potenciar el tema.

i també m'agrada poder parlar de tot i sentir totes les opinions, siguin del parer que siguin
Per cert, Sandrajuli, ara que ja tinc altaveus podré escoltar els vídeos que vas recomanar. A veure si em convenç

[Laure]

Busqueu al youtube el programa Redes (de l'Eduard Punset), el capítol que es titula "el cerebro del bebé"... molt interessant. Sinó el seu llibre "Perquè som com som", també interessantíssim!
En el llibre d'en Carlos González "Entre tu pediatra y tú" també explica perquè no té raó l'autora del llibre que comenta la Laure. A les pàgines 139-146. També molt ben raonat i entenedor.

Acabo de mirar "El cerebro del bebé" d'Eduard Punset i no sé,...trobo que són coses diferents. Puc estar d'acord en que és molt important l'atenció que li hem de donar a un nen, però tret d'això no n'he tret cap més conclusió No puc opinar sobre si problemes futurs que podem tenir d'adults (com malalties) poden venir donades per una "mala gestió" en la infància. Segurament és possible però segur que molts poden ser genètics i d'altres "aleatoris"¿ no sé....és que no en tinc ni idea!
Apart d'això, no li veig gaire relació amb el que jo exposava, que no té per què anar renyit amb el què el Sr Punset comenta,no? jo no parlo de quan un nen plora al seu bressol. no parlo de decidir si consolar a un nen o deixar-lo plorar....no hi veig relació, vaja.
Altrament, llegiré el que diu en Carlos González quan tingui la oportunitat.

[sandrajuli]

oks, tens raó, al vídeo del programa "Redes" no explica gaire cosa sobre això... és només una part del que surt al llibre, i allà sí que surt tot el tema aquest. Perdona, em vaig embolicar!
i Roser... crec que això de que als científics està bé escoltar-los i prou... mmm... no sé com aniria el món si només ens els haguéssim escoltat! A part, els científics no et diuen pas com has de fer les coses, només exposen els seus estudis i el que han descobert, i trobo que està bé saber perquè passen les coses, ja que llavors tu pots aplicar les solucions amb més criteri, sabent pq ho fas.
Científicament està provat que no és bó deixar plorar un nen, ja que els produeix estrès i això fa que alliberi cortisol (hormona de l'estrès) i els nadons no poden desfer-se sols del cortisol i depenen dels adults per fer-ho.
No sé, és el que vaig dir... que no ens posarem pas d'acord.
Ah... i m'emprenya que no em creieu quan dic que el meu peque no plorava quasi mai (a part de vacunes i coses així "inevitables")... llegint en altres posts també he llegit a moltes mares que diuen el mateix que jo, que no han deixat plorar mai als seus fills. I no sóc d'aquestes que diuen que no es discuteixen mai amb la parella (me'n faig uns farts... de bon rotllo sempre, però eh) però també dic que durant els nostres primers 3 o 4 anys de relació mai havíem discutit. i llavors sí que era veritat! és que no tinc perquè dir cap mentida amb això del nen. A més, me'n sento orgullosa de no haver-lo deixat plorar.

[Julyet]

Jo penso que no podem generalitzar aquests conceptes. No és el mateix plorar quan tens 2 anys i vols jugar amb unes tisores, que un nadó quan té gana (li va la vida, plora perquè ell no entén el concepte "esperar", "temps", "paciència", si no menja es mor i no ho pot entendre).
El que diu el Punset és que dels 0 als 2 anys els bebés no regulen l'estrés, no poden "calmar-se" per mètodes propis, necessiten ajuda.

Per mi que un adult sigui impacient i no sàpiga gestionar la frustració no crec que li vingui per no deixar-lo plorar prou.

Aquí entra l'art de ser pares (ben complicat per cert) i ser coherents i utilitzar el sentit comú. Pensem com volem que el nostre fill tracti als altres, i tractem-lo d'aquesta manera (i sempre tenir en compte la seva edat).

[Catp]

Deu ni do quin forum mes renyit! Jo recolzo la laure, amb el nostre Adrià, que ja te 5 mesos, estem seguint alguns consells de la Solter i estem conformes i creiem que li son beneficiosos. Dorm molt be tota la nit i de dia és molt tranquil i rialler, tothom ens diu "Quina sort que sigui tan tranquil, no plora mai!", però alguns dies de la setmana, al migdia o al vespre i sempre a casa, amb el pare o la mare, es fa un fart de plorar per desestressar-se. Ho podeu creure o no, hi podeu estar d'acord o no, però la veritat és que el meu fill no te cap necessitat desatesa, i em sento molt més tranquil deixant-lo plorar (acompanyat, es clar) un cop he descarat qualsevol motiu que pugui solucionar, que no pas frustrant-li aquest sentiment simplement perquè a mi em molesta o m'engoixa sentir els seus plors, ja que així li demostro afecte i respecte.
Qui diu que és dolent plorar? jo no ho he sentit mai ni conec cap argument que m'ho demostri! Deu me'n guard de tenir un fill (ni un adolescent, ni un adult a la familia) que no pugui expresar els sentiments davant dels seus pares ni tractar de buscar ajuda pels seus problemes perquè a casa està mal vist plorar, que associ el plor a quelcom vergonyós i que si no es pot reprimir, s'ha de fer en solitari, o encara pitjor, que pensi que és millor mostrar un somriure fals als qui t'envolten per no engoixar-los en un moment en que realment necessites mostrar tristor i que t'abracin (aquest no és el concepte que tinc de família).
Crec que moltes de les veus en contra d'aquesta teoria es basen en un tema cultural, que està mal vist el plor (en espais públics, per exemple) perquè s'associa al dolor i a la pena en l'adult, i se que per a molts se'ns fa de vegades insuportable, però cal fer una revisió a aquests sentiments negatius que ens desperten els plors pensant en el nostre fill. El xumet ens alleuja més als pares que a l'infant, que l'acava adobtant passivament més com un hàbit substitutiu que no pas com una solució al desafogament dels seus problemes. I molta gent prefereix les teories que refrenen el plor (per no haver de suportar l'angoixa que genera en l'adult) que no pas intentar entendre el benefici que pot aportar al seu fill.
En fi, com s'està veient en aquest fòrum, és un tema molt complex!

[entrerius]

Bona tarda.

Penso que el plor pot ser beneficiós però amb matisos. No és el mateix el plor d’un bebé, que el d’un nen, adolescent o un adult. Intentaré explicar-me.

Jo tinc 40 anys. Necessito plorar quan alguna emoció em desborda i no soc capaç de conduir-la verbalment. I quan acabo em sento alleujada.

Un adolescent probablement necessiti plorar molt mes que jo, ja que les emocions el superen amb molta facilitat, y això l’impedeix poder-ne parlar amb tranquil•litat.

El nen pot expressar-se verbalment, però és incapaç de guiar les emocions. Per tant plorarà molts cops per alliberar-les.

El bebé plora per expressar alguna mancança o necessitat (del tipus que sigui: gana, set, son, malestar, dolor, por, impotència, necessitat de companyia , contacte, seguretat, entreteniment, complicitat...........). Penso que si el bebé te les necessitats satisfetes no plora.

[sandrajuli]

ostres, Catp, estic totalment en desacord amb el que dius...
No sé, suposo que passa el mateix que amb la religió, que si una persona creu amb déu, ja pots anar i explicar-li la teoria de Darwin, que et dirà que sí, que moltes gràcies, però a mi m'ha fet déu!
Crec que passa el mateix amb això que els bebés necessiten plorar per desestressar-se. Suposo que si tens fe amb la Solter, doncs t'ho creus. Però és que per mi, i crec que realment és així, els nens no necessiten plorar per desestressar-se, és que els nens no haurien de conèixer l'estress! per tant no haurien de plorar...
Tal com ha dit emtrerius, que és una pràctica que fem servir els adults, els adolescents, etc per quan ens sentim tristos, impotents, deprimits, etc, hi estic d'acord, perquè és una manera que tenim d'expressar-nos però és que els nadons no poden parlar, o no saben una altra manera per fer-nos entendre que els passa alguna cosa.
I no sé, però pensar que un nadó de 5 mesos es fa un fart de plorar algun cop a la setmana per desestressar-se... ai mira, sense ànims d'ofendre, però ho trobo una mica fort!
Jo no crec que amb això que dius:

Crec que moltes de les veus en contra d'aquesta teoria es basen en un tema cultural, que està mal vist el plor (en espais públics, per exemple) perquè s'associa al dolor i a la pena en l'adult, i se que per a molts se'ns fa de vegades insuportable, però cal fer una revisió a aquests sentiments negatius que ens desperten els plors pensant en el nostre fill.

no tens pas raó, ja que a mi em molesta moltíssim sentir un nadó plorant, però no saps pas com, però ha sigut a partir de que he tingut el meu fill... abans em podia molestar auditivament, però ho entenia.,.. però ara em molesta molt més pel tema de veure mares o pares deixant plorar el seu fill i no posant-hi cap mena de remei. No sabeu pas el mal que em fa el cor, m'he de mossegar la llengua cada cop, per no anar al pare en qüestió i fotre-li quatre crits! en canvi jo n'he hagut de sentir de tots colors per consolar el meu fill, ja que és un petit tirà que em pren el pèl!
En fi, no vull pas crear polèmica, ja que cadascú creu el que vol i fa el que vol amb els seus fills, però bé... que penso que està malament i és contraproduent a la llarga (i a la curta, és clar) deixar plorar els nadons, ja sigui sols o amb els pares al costat mirant-s'ho i acompanyant-lo...

[Laure]

Doncs jo estic amb la Catp.

Estic cansada de sentir a gent que li digui al nen:

-Però no ploris! Aii que ploramiques! No has de plorar!


és que em fa una ràbia! li diria: - el dia que et vegi jo plorant a tu també et diré que ets un ploramiques!

Que la societat, tal i com comenta la Catp, veu amb mals ulls el plor, és una realitat com una casa.

I , torno a dir, jo no em miro al meu fill si plora, impassible. Jo l'escolto, el comprenc , accepto el seu plor i li dic que l'entenc (si és així). L'acarício, me'l poso a la falda i sí, el deixo plorar i desfogar-se i sento com se sent millor al cap d'una estona i em sento feliç de transmetre-li que és bo expressar els sentiments.
Sandrajuli, penso que és inevitable que els nens coneguin des de petits el sentiment de frustració. Per exemple, potser estan jugant a fer construccions i s'enfaden perquè no poden col.locar una peça i allò els frustra. S'empipen i els vénen ganes de rebotir-ho tot. Jo ,almenys, ho he viscut. Com es pot evitar això?? Que no juguin?? No l'he de deixar que s'enfadi??
Jo m'hi he trobat, amb aquest cas, i amb molts altres. La meva resposta ha estat:

-T'entenc, a vegades és difícil encaixar les peces bé. Però no passa res. És normal que ploris, ja que tu ho volies fer bé.

No cal verbalitzar-ho. A vegades amb una abraçada ja li pots transmetre tot això.

En canvi, he vist moltes vegades situacions semblants en que l'adult respon molt diferent. Potser li diu que per què s'enfada per una tonteria així, que no passa res. Jo penso que sí que passa. Potser per nosaltres és una tonteria però pel nen és important i no cal que amagui el seu enuig. Jo, personalment, prefereixo tenir un nen ploramiques que no un nen que s'empassa les llàgrimes perquè els seus pares no li diguin que no plori

Bé, com dic, és la meva opinió. Entenc Sandrajuli que és difícil entendre'ns perquè ho veiem molt diferent.

[entrerius]

Bona tarda.

L’estrés és una reacció fisiològica per afrontar una situació que es percep com amenaçant o de molta demanda. És una reacció natural per a la supervivència, però quan es dona en excés produeix una sobrecàrrega de tensió que pot acabar en problemes de salut.

Situacions que poden desencadenar estrès:

estímuls ambientals danyins
percepció d’amenaça
aïllament i confinament
pressió grupal
frustració
bloqueig en els nostres interessos
situacions que forcen a processar informació ràpidament
alteració de les funcions fisiològiques (infermetats, adiccions..)
.
.
Quan parleu d’estrés en els bebés a quines situacions us referiu???

Heu parlat de frustració.
Recordo quan l’Omar tenia 5 mesos (+o-) es frustrava quan volia arribar allí on la seva recent visió allargava però físicament li resultava impossible i plorava per fer-t’ho saber. Era molt reconfortant veure com reia de satisfacció quan el portaves fins a l’objecte desitjat. Havia aconseguit arribar-hi!!!!! Això si...immediatament canviava d’objectiu.

Ara de 14 mesos i també es frustra quan no pot aconseguir tapar un pot, o posar una peça dins d’una altra, ..... I també rondina o plora per fer-t’ho saber.
Jo sempre li parlo!!! Sempre li dic que ho fa molt be, i que pot ser aquest cop no ha sortit tant be, o que no sempre surten les coses a la primera, o que vagi a poc a poc, que no es posi nerviós................sempre li parlo....i m’entén perfectament.

Es cert que hi ha situacions en que no se li pot donar el que vol o no pot anar allà on desitja...però com ja us he dit, jo sempre li explico. I es clar que rondina, i plora ..... però no molta estona, per que si una cosa tenen els nens és una capacitat enorme per canviar de xip en un instant, i jo com adult puc desviar la seva atenció cap a qualsevol altra cosa que el motivi i l’interessi. No se si faig be o malament, però és el que em surt de dins.

[Julyet]

Jo crec que estem confonent conceptes.

Una cosa és que "prohibim" als bebés plorar i una altra molt diferent és oferir consol i ajuda per aliviar la causa del dolor, siguem adults, petits, adolescents o el que sigui.

Si jo ploro, sigui pel que sigui, m'agrada que m'ajudin. Si és algo que no té solució, m'agrada que m'abraci la meva parella, i quan era petita els meus pares. Et sents millor i és més fàcil que se t'acabin les ganes de plorar, però no perquè ningú t'ho estigui prohibint.

Ajudar a algú a que no plori no té res a veure amb riure's o burlar-se del seu plor o dels motius.

Personalment jo penso que quan la meva nena plora, la necessitat de plorar li ve per algo, el problema està que els adults de vegades no trobem aquesta causa. Però jo quedar-me-la mirant i dient-li que l'entenc... doncs no és així com m'agradaria que actuessin amb mi. I sí, de vegades em sento malament per no saber o trigar molt a trobar la causa.

[sandrajuli]

clar, és que jo vull dir això també...
i Laure, amb això que dius també estic d'acord... jo dic de no deixar-lo plorar quan realment plora, que segurament és per alguna cosa concreta. Quan rondina o plora pq no pot posar una peça o alguna cosa així, jo també estic amb tu amb lo de verbalitzar els seus sentiments perquè entengui el que li passa i si es pot ajudar-lo o ajudar pq ho faci ell mateix.

Personalment jo penso que quan la meva nena plora, la necessitat de plorar li ve per algo, el problema està que els adults de vegades no trobem aquesta causa. Però jo quedar-me-la mirant i dient-li que l'entenc... doncs no és així com m'agradaria que actuessin amb mi. I sí, de vegades em sento malament per no saber o trigar molt a trobar la causa.

totalment d'acord... a mi em faria sentir com una tonta que em consolessin dient que m'entenen i no m'ajudessin a solucionar el problema...
i que consti que mai he parlat de no deixar plorar al nen dient-li que no plori, que és un ploramiques, etc... és més, dubto que així parés... jo dic de fer-lo parar de plorar trobant la solució al que el preocupa, molesta, etc...