Canvis a casa

[mamajo]

Hola a tothom,
Escric per desfogar-me i alhora per demanar consell.
Tinc un nen de 3 anys i estic embarassada de 23 setmanes.
A casa hi ha hagut canvis últimament ja que, per motius econòmics, hem tret el nen de la llar d'infants i ara es queda a casa amb una au-pair. La noia fa una setmana que va arribar i és un encant! M'ajuda a la cuina, té molta paciència amb el nen i és neta i endreçada.
El nen des de fa uns dies que ha canviat radicalment el seu comportament, sobretot amb mi. El primer i segon dia de tenir-la a casa vam pensar que era normal, que ell ens estava posant a prova a tots i que ja s'hi aniria acostumant. Avui les coses han anat de mal en pitjor. Ara me n'adono que ja fa tres o quatre dies que no fa cas de res del que li demanes, només té un "no" per resposta o un "és que no vull". Comença a quequejar quan vol dir alguna cosa i prova de fer-me mal tirant-me coses o donant-me cops amb tot el que troba. Amb el seu pare fa més o menys igual però com que el veu molt poc no sembla tan evident.
Vull deixar clar que fins ara ha estat un nen molt obedient i bo. Ara el veig trist i enrabiat constantment i em fa un mal el cor que no us ho podeu imaginar... Aquesta situació d'ara m'està aclaparant molt i no sé ben bé com afrontar-ho. Sé que part de la culpa de prendre-m'ho tan a pit és perquè estic embarassada, només tinc ganes de plorar, i no vull ni imaginar-me com serà quan neixi el petitó...
A veure si algú em pot donar ànims o dir-me que ha passat per la mateixa situació i que se n'ha sortit més o menys bé!
Mamajo.

[jllt]

Hola mamajo,

Jo no sóc cap experta ni he llegit gaire sobre el tema, només et puc donar la visió pràctica d'una mare que té un nen de quatre anys i una nena de dos i mig. El nostre nen sempre havia sigut també un nen molt bo, però a partir dels tres anys i sobretot d'ençà que va començar el col·legi, també ha canviat. Exactament fa el que tu comentes: no fa mai cas al que li diem, 'no' és la seva resposta preferida, podríem dir que s'ha tornat un pèl violent perquè escup, dóna cops de peu als joguets... Però només ho fa amb nosaltres, i especialment amb mi. A col·legi és una 'bellíssima persona'. De manera que va passant el dia a dia i m'adono que l'única manera que tinc de 'reconduir-lo' és demostrant-li encara més com me l'estimo, i l'abraço moltíssim, li parlo a l'orella sovint (fa poc que ha descobert que 'guai' és això d'explicar-se secrets a cau d'orella), miro de canviar de tema o de fer-li parar atenció en alguna altra cosa quan agafa una marranada sense saber-ne jo ben bé el motiu (si per exemple es posa a llençar joguets com un desesperat li dic: va vine, anem a regar les plantes del balcó, i generalment li pot costar una mica però sempre acaba venint i una mica més tard acabem plegant els joguets junts -jo faig veure que l'ajudo, normalment els acaba de plegar tots ell). Sé que hi ha moltes d'aquestes enrabiades que les agafa pels gelos, crec que normals, que té de la nena. Com també la nena en té d'ell, de manera que quan jo estic amb el nen ella també reclama contínuament l'atenció i ho fa en plan melodramàtic (em fa mal la panxa, em fa mal la llengua, ai mama estic molt cansada... i varietats per l'estil). El que he descobert del nostre nen és que li encanta ajudar-me, o a mi o al seu pare, en qualsevol cosa que fem: els llits, netejar, escombrar, preparar el dinar o el sopar, posar una rentadora, endreçar roba... I per això ens sol funcionar molt en casos de marranades oferir-li la possibilitat d'ajudar-nos en el que estiguem fent en aquell moment. Crec que pel teu nen, els canvis que ha viscut és evident que li han pogut causar un momentani canvi del caràcter, però que no hi ha res que amb paciència i amor no se solucioni. Molts ànims!