Llibertat de moviments i caigudes

[currita]

Hola noies,
aquesta tarda he tingut un ensurt amb el Martí i volia sapiguer les vostres opinions.
El Martí encara no ha fet els quinze mesos i fa cosa d'un mes que camina sol. Va estar molts mesos que caminava de la mà o gatejava i es possava de peu i es tornava a ajupir.
El cas es que des de que es va deixar anar sol, jo li dóno molta llibertat perquè es mogui i explori el que vulgui. Intento vigilar-lo de prop, moltes vegades cau, però trobo que és normal. El seu pare es una mica més patidor i, ho vam parlar i vam estar bastant d'acord en deixar que anés explorant. Cada cop va més de pressa i domina més per pujar o baixar dels llocs. No té por de res i li encanta enfilar-se per tot arreu, encara que li costi ell ho intenta i si no doncs crida perquè li ajudem a pujar on sigui. Té molta curiositat i molt nervi, no para en tot el dia. Cosa que em sembla molt normal a un nen de la seva edat, no?
Avui estàvem al parc i ell puja molt bé les escales del tobogan (no se com es diu en català ) llavors jo dóno la volta i l'agafo perquè baixi. Avui no ha vulgut baixar i ha tornat cap a les escales, que de baixada, no domina encara. Ha baixat un esglaó i ha relliscat de cara. A mi no m'ha donat temps a arribar per agafar-lo i ha caigut de cara per les escales. Porta el costat del l'ull, el nas, la boca i la part de dalt del pit tot rascat. A més al principi semblava que hi havia molta sang i m'he espantat molt. Ell també s'ha espantat, clar, pobret!
A més després parlant, el currito m'ha dit que pot ser l'hem de vigilar més, que es mou molt... A mi m'ha sentat molt malament perquè he pensat que vigilar-lo més podria ser no deixar-lo fer amb llibertat... i ara estic feta un embolic. Pot ser és molt petit per aquesta "llibertat"???? Ha de dominar més el seu cos per deixar-li fer?
Com ho feu vosaltres o quina és la vostra opinió?

[Quinparell]

Jo crec que només tu saps quanta llibertat pots donar-li al teu fill!!! Jo en tinc dos i són completament diferents i tot ho anem fent al ritme de cada un. El quin és més actiu com que no para mai i és un esbarat, porta els genolls sempre pelats, l'altre és menys actiu però més maldestre perquè el desenvolupament psico-motriu no el té tant treballat i només has de vigilar quan vol fer coses de "nens grans"... Em sembla que no t'he aclarit gaire res...

[sek]

hola, currita!

no tots els nens són iguals. I em sembla que el teu martí és com el meu (martí) deu ser cosa del nom... jo també sóc molt patidora, però el meu fill és molt mogut, curiós i explorador i sempre hem tingut molt clar que no li podem tallar les ales. Bé... amb sentit comú ja se sap... El meu té 21 mesos i sempre ha tingut una psicomotricitat molt bona, clar amb l'entrenament que es fot!!! Mira jo sempre vaig amb l'arnidol amunt i avall i aquestes vacances, per exemple, lhem utlitzat més que mai, està tot marcat, se'n ha fotut de bones!! jo pateixo molt per si un dia es fa mal de veritat, però clar és que he d'entendre que el meu fill ho necessita! El meu nebot, en canvi (els comparo molt perquè només es porten 1 mes i mig de diferència) és totalment el contrari; però també the de dir que si un dia es fa mal es fa molt més mal que el meu si algun dia vol intentar fer alguna cosa. És molt complicat, però com et deia no tots els nens són iguals i cadascú té les seves necessitats, sembla que els nostres siguin intrèpids, però com et dic jo tinc molt clar que no li vull tallar la seva curiositat envers allò que l'envolta, potser no faig bé, però de moment, la veritat, estic orgullosa de com ho hem fet (tot i que ara mateix té les cames plenes de rascades (de diferentes plantufades, el front, l'orella) i també té blaus (al front, al costat del front, a les cames...) totes de diferents aventures... I ja et dic això que t'explico només d'una setmana de vacances, ara... t'he de dir... s'ho ha passat tant i tant bé!!! Que com vols que el tingui lligadet si és un petardet apa! quin rotllo!

[sek]

ara llegint el comentari de la goga... no vull que sembli que jo l'animo al perill, noooo!!! i això de que ja s'espavilarà no ho he pensat mai... ostres això m'ha fet pensar amb una cosa que em deien quan el martí era petit i plorava, em deien que plori, que plori, que això va bé pels pulmons! ai mare meva! a mi m'agafava algu!!!!! nooooo!!! això no!!! jo crec que clarament NO els hem d'incitar a res, ara bé, si són ells i no s'hi poden estar perquè forma part d'ells, tot i que hem d'intentar educar-los per canalitzar l'energia, a vegades (sobretot de tant petits) hem de deixar-los una mica lliures

una abraçada! i hahahhaha! pels nens inquiets!

[Elidé]

Jo no sóc gens patidora i he deixat sempre molta llibertat a l'Ada, però alhora he de dir que en aquest cas penso una mica com la Goga. Intento vigilar sempre a la meva filla, i si no la veig preparada per fer alguna cosa no permeto que la faci sola, m'estimo més ajudar-la, sense espantar-la però deixant-li clar que encara és petita per fer allò tota sola. Les escales d'un relliscador em semblen perilloses per a un nen de 14 mesos (de fet crec que l'edat indicada són + 2 anys, almenys als relliscadors dels parcs i places de la ciutat on vivim nosaltres), però si un dels pares està al costat, crec que es pot fer tot. També t'he de dir que un dia l'Ada va caure de cap en unes barres paral·leles d'uns 50 cm. d'alçada. La posava al minicircuit perquè aprengués a caminar i, de cop, ella va recolzar tot el cos en una de les barres i va bolcar sense que jo pogués fer res per evitar-ho (estava asseguda a terra, mirant-la a uns dos metres de distància). Els accidents passen, però si es pot, millor prevenir-los, no?

[laura_28]

uufff quin dilema!

jo el deixo fer bastant a la seva però jo al costat....sobretot al relliscador ( es diu així en català??), però el meu fa 3 setmanetes que camina, ara pel carrer el deixo camina sol i sense la maneta quan cau cap de cul i no es fa mal....algun cop també em tingut algun ensurt però crec que tot és la base de l'aprenentatge.....quan cau jo no penso que n'aprengui, ho mira tu que es foti, però si que crec que algun que altre cop de cul es farà i algun que altre cop també......tenen molta curiositat i no pots esta tot el dia enganxada a ell.... a casa si que li deixo llibertat al màxim com no es pot fer massa mal, tampoc se'n pot fer massa.........

aix no se si m'heu entés o m'he sabut expressar bé....per exemple a mi també l'altre dia al relliscador es va fer un copet al nas i el tenia agafat, l'únic que vaig mirar un moment al seu pare i no se que va fer però no vaig ser a temps d'agafar més fort!!

el seu pare és més patidor que jo.....però no es que no pateixi però estas acostumat a estar 24 hores i saps que no es humanament possible esta a sobre, ja que a casa vas fent feina i clar no pots..........

no se si t'he ajudat!!

[neuetes]

Jo penso com la Goga.

Tambè sóc molt patidora, però tinc la sort (sort pel meu cor, que així no pateix un infart) que la meva filla és bastant cauta i previnguda i quan una cosa no la veu clara (pujar per un lloc que li fa por o a unes escales massa altes,...) ens demana ajuda. Però jo o el meu marit sempre estem allà amb ella vigilant. Un dia ella tenia curiositat per poder pujar a uns gonxadors del parc del costat de casa nostra que són per nens més grans. El seu pare (que és més partidari de deixar-los fer) la va fer pujar, tot i que ella, quan va ser a d'alt, es queixava que li feia una mica de por. A la segona vegada que la va empenyer, la nena va caure endavant i va estampar-se tota la seva carona contra les pedres de terra. Resultat: dos punts a la cella i tota la cara rascada... Els accidents passen però si una cosa ja es veu perillosa per l'edat que tenen, perquè arriesgar-se???

El meu punt de vista: tenir sentit comú i deixar-los fer però amb uns límits, i els adults vigilant.

[neuetes]

Jo és que he vist coses tan bèsties als parcs, que em faig creus! Sense anar més lluny, fa poc vam estar al Tibidabo. Doncs hi ha una zona amb tobogans molt bèsties, alts i molt amples, de manera que un nen pot perdre estabilitat. Doncs el meu fill (5 anys) va voler baixar-hi i m'hi vaig llençar amb ell assegut a sobre meu perquè ni jo ni el seu pare ho vam veure gens clar per això que us dic que són molt amples i fàcilment vam veure que podria torçar-se cap a una banda i passar el pitjor...Doncs un cop ell i jo vam ser a baix, veig com un pare hi deixa una nena que amb prou feines devia tenir 15 mesos i la fa lliscar sola avall...Com era de preveure, la nena es va torçar mentre baixava avall, va començar a cridar de por, i anava directe a caure de cap. Vaig agafar-la abans que toqués el terra i la vaig alçar a coll, la pobreta estava plorant de terror Aleshores va arribar el seu pare, rient , m'agafa la nena i em dóna les gràcies. Osti, que jo encara tenia el susto dins el cos, que vaig estar ben bé una hora després pensant en la nena aquella, i son pare tan panxo, rient el tio! De veritat que no ho entenc...

Mare meva!!

Al juny vaig socòrrer a una nena d'uns 2 anys, que s'havia caigut de les escales del tobogan. Jo era al gronxador del costat, vigilant a la meva filla, era l'adult més aprop que tenia i vaig veure la caiguda. Quan la vaig aixecar del terra, vaig veure clarament com el seu braç dret li penjava d'una manera estranya. Evidentment, se l'havia trencat i la nena cridava de dolor, amb uns llagrimots impressionants... mentre, la seva mare vinga xerrant amb les seves amigues, d'esquena al tobogan i no se'n adonava del que havia passat.

[sek]

Ostres! Però això que expliqueu és molt fort!!! No pots deixar el teu fill/a a la bona de déu... El meu fa les seves coses, però jo sempre hi sóc al darrere, el problema és que tot i que hi siguis a vegades passen coses en mil·lèssimes de segon i no hi ets a temps tot i que siguis allà mateix. Jo no deixaria mai el meu fill sol al tobogan!!! Sempre li dono la/les maneta!!! El que no faré és prohibir-li que hi baixi o intenti pujar, però jo sempre al seu costat!! O sigui, no vull anar al parc, per exemple, i tenir-lo al carro mentre mira els altres nens. Cap extrem és bo!! EStà clar!!

En tot cas, no crec que la currita se li ocurreixi fer mai això!!!!! No sé, noies, no sé si m'enteneu, jo vull dir que als nens aquests que són tan moguts no se'ls poden tallar les ales del tot ( bé, si cal sí, ehh!!! no em malentengueu!) però sempre cal que portin el paracaigudes (o sigui el papi o la mami )

[neuetes]

Completament d'acord, sek!

Les caigudes, els cops i les ferides són inevitables, tinguin l'edat que tinguin. Si ja passen coses estan els pares a l'aguait i al davant com explica la currita, imagina't distreure't un moment (com en el cas que us he explicat jo). Massa vegades m'he sentit dir coses com: "no pateixis, dona, que els nens són de goma!", "has de deixar que campin sols!", "els nens no s'ofeguen així com així!", "tu vina a dinar, que els nens grans ja cuidaràn dels petits!", i totes aquestes frases me les han dit amics i familiars en dinars campestres, reunions familiars i sortides de caps de setmana. Considero que la nena (3 anys i mig) encara és massa petita com per afluixar la vigilància.
M'ha agradat molt, sek, el concepte de "paracaigudes" que has comentat al final, perquè realment és així. Que explorin i experimentin però amb seguretat i vigilancia.

[Julyet]

Resumint molt i molt (perquè no tinc temps...):

- Penso que els perills hi són a tot arreu. Podem fer-ne una previsió per evitar-los (tapar endolls, cantonades, etc). Però avui, per exemple, l'Emma s'ha fotut un cop de cap amb el vàter... (i ella rares vegades cau ni es dóna cops, però mira...).

- Jo sí que "crec" en la llibertat de moviment, tot i que sóc partidària de, com tot, acompanyar als nens. Jo sí que deixo pujar a l'Emma allà on vol (també haig de dir que l'experiència m'ha "ensenyat" que ella fa només les coses que veu clares, i li surten bé). Però per exemple, si vol pujar sola al tobogan, jo estic allà al costat, i si veig que perd l'equilibri o el que sigui, doncs puc actuar ràpid.

- També penso, sense en un massoquisme com el cas que explica la Goga del Tibidabo, que és inevitable fer-se mal algunes vegades. Jo reconec que algunes vegades he sabut que l'Emma es faria un mal "control·lat" i si li he dit i no hem feia cas li he deixat "comprovar-ho". Per exemple, amb el menjar calent. Jo li deia "crema", i ella es fotia a xisclar que en volia. Sense arribar a temperatures d'escaldar-se la llengua, li he deixat tastar perquè entengués el que volia dir, i el segon cop que li vaig dir "crema" va començar a bufar... Però si em demana el ganivet del pa, no li deixo, i en aquest cas si que sóc rotunda. Ara, li ofereixo un de plàstic o algo així.

Al final no he sintetitzat gaire :P, però vinc a dir que per a mi això no és qüestió de no permetre rotundament o deixar fer sense vigilància, sinó que, coneixent els riscos, actuar segons el que ens digui el nostre sentit comú i anar aprenent amb l'experiència (com voldria que fes ella).

[Neus2010]

Jo no us puc ajudar massa perquè me filla te 14 mesos i encara no camina. Tot i que em considero una mica patidora la Intento deixar trastejar força ella sola, però sempre al cas pel que pugui passar.
En concret jo volia comentar-vos que els parcs infantils son una cosa curiosa que mai he entès tot i que ara hi vaig amb la nena. Sempre que veig tot el que hi ha penso: si aquestes escales, aquesta rampa per pujar amb una corda, aquesta barra tipus bombers per tirar-se, etc els posessin en una empresa per fer-los servir els treballadors els cauria una multa segura. Com a mínim!!! No entenc massa segons quin tipus d'atraccions de risc al parc. L'altre dia vaig veure una nena caient d'una passarel.la elevada a un metre i mig d'alçada de cap! És per això que penso que els nens al parc han de ser lliures de moviment, però han de portar un adult enganxat per vigilar-los. No si val mirar des d'un banc. Es la meva forma d'entendre la llibertat de moviment al parc. A altres llocs els perills no son tan grans i es pot donar mes llibertat de moviment.

[currita]

Moltes gràcies a totes pels vostres comentaris, opinions i experiències.
Ara llegint vull aclarir algunes coses que pot ser no les vaig explicar gaire bé. Per exemple, estava a un tobogan, però no d'aquets de tota la vida, si no que és una caseta de fusta que té quatre o cinc esglaons, després com un replà on cabrien uns quatre nens i després el tobogan que es una mica més alt que la cintura, podría ser a l'alçada del meu pit. És per nens petits, si no recordo malament crec que és a partir de 2 anys ( a l'altra punta del parc hi ha un de 6 a 12 anys) Jo em posso al costat, ell puja, canviem cap al tobogan i l'ajudo a baixar. Ahir va tornar enrere i no em va donar temps a agafar-lo.
Jo el deixo fer però sempre estic al seu costat, si demana ajuda, si de sobte sembla que cau... mil coses que poden passar. Fins i tot quan està a la sorra amb les pales doncs allà em posso al seu costat i ale, a fer sorra. Vull dir, que només té 14 mesos i jo estic amb ell.
Goga entenc perfectament la teva postura, necessitava veure diferents punts de vista. Amb aquestes frases que dius tipus "així n'aprenen", "així espavilen", tampoc no puc. Jo no vull per res del món que el meu nen es faci mal, només vull que aprengui en base a la seva experiència (per aixó la llibertat de moviment) però clar, sempre amb mi (o qui estigui amb ell) al seu costat i vigilant. Tampoc no l'animaria a fer res que li faci por o que no vulgui pujar. I aixó que has explicat del Tibidabo es per flipar, imagino que deu haber gent per tot! El currito s'asembla una mica més a tu en la manera de veure les coses i també està bé aquest equilibri entre els dos.
Quinparell també ho tinc molt en compte aixó que dius del ritme de cada nen. Per aixó no parem, té un ritme
sek em quedo més tranquila al veure que hi ha un altre Martí explorador pel món i també al veure que hi ha més gent que pugui entendre aquesta manera de deixar fer i descobrir als peques. Fins ara havíem tingut rascades als genolls, bonys, blaus i caigudes varies, però al veure aquesta tan aparatosa em va entrar de tot pel cos!
Elidé he explicat una mica aixó del tobogan perquè en veure el teu comentari he pensat que potser semblava que deixava al nen sol allà al tobogan i jo el mirava des de lluny. I com tu ben dius, sempre intentaré prevenir un accident
laura_28 jo a casa també el deixo més tranquila que vagi fent les seves cosetes, sobretot ara que s'anima més a estar en habitacions on jo no estic. Però estic més tranquila, a casa se com estàn les coses i en principi pot tocar i descobrir gairebé tot

Tambè sóc molt patidora, però tinc la sort (sort pel meu cor, que així no pateix un infart) que la meva filla és bastant cauta i previnguda .

M'ha agrdat molt la teva frase. Així deixem clar que cada nen és un món, igual que els adults som diferents ells també tenen les seves maneres de fer!

[currita]

Julyet m'agrada molt la teva manera de explicar les coses. També li he fet aixó amb el dinar al Martí, li explico que crema i ell ho vol ja si o si, li torno a explicar i li deixo que toqui (sempre comprovant jo primer) i ara quan li possem el dinar sempre bufa encara que sigui una amanida de pasta!
Neus2010 aixó que dius dels parcs imagino que depend de l'edat del nen. Clar no es el mateix un nen d'un o dos anys i un de 10, que ja podria controlar molt més tot el que fa i on puja i baixa, no?

[Alesta]

Jo penso bastant com la Julyet...
La meva fa tot just una setmana que camina i ha caigut unes quantes vegades, la majoria de cul, però les primeres vegades que va caure cap endevant o cap al costat no va posar les mans (la majoria de cops jo l'he arreplegat al vol, però algun ha acabat a terra...), ara les posa sempre!
Ella vol anar sola, però quan no es sent segura demana que li donem el ditet o s'asseu i va de 4 grapes.
Jo crec que se'ls ha de donar la llibertat que ells et reclamen i tu estàs disposada a arriscar, vull dir, que ells acostumen a saber fins on poden arribar (tot i que de vegades proven els seus límits, però això és innerent a l'aprenentatge perquè si no volen anar més enllà no evolucionen...) i quan no es senten segurs no acostumen a fer les coses, però esclar, es poden equivocar i per això hi ha els pares, per ajudar-los, guiar-los i rescatar-los!
Jo ara no m'atreviria a deixar la meva peke pujar a un tobogan, però no sé si d'aquí un parell de mesos m'hi veuré en aquesta situació... El que està clar és que si ella vol pujar, per molta cosa que em faci que es pugui fer mal, la deixaré que ho provi (i jo estaré vigilant, és clar!), perquè els perills hi són a tot arreu i no els podem apartar del món dels nostres fills, el que si que podem fer és ensenyar-los a evitar-los per ells mateixos, i mentre ho aprenen mirar que es facin el mínim mal possible.
Els nens es fan cops (i amb això no vull dir que "és igual", "així s'espavilen" ni cap altre dels comentaris per l'estil, ni molt menys!) i nosaltres també ens en fem (o no hi ha gent que cau de la bici, ensopega amb una vorera o té un accident???) i no per això deixem de fer coses potencialment perilloses (si ens fixem segur que trobem perills a cada cantonada!!!), però hi posem seny i això és el que a mi m¡agradaria transmetre a la meva filla: "els perills hi són, però els hem de gestionar amb seny". No vull que visqui amb pors i que quan sigui gran no s'atreveixi a fer el que realment voldria...
Currita, segur que el Martí no torna a caure escales avall d'un tobogan, però segur que es farà altres cops!!! i tu el "salvaràs" sempre que puguis!!!

[Alesta]

Currita, abans ens hem creuat... jjejeje

[neuetes]

neuetes ha escrit:Tambè sóc molt patidora, però tinc la sort (sort pel meu cor, que així no pateix un infart) que la meva filla és bastant cauta i previnguda .

M'ha agrdat molt la teva frase. Així deixem clar que cada nen és un món, igual que els adults som diferents ells també tenen les seves maneres de fer!

Aixó per davant de tot. Hem d'adaptar-nos a la seva manera de fer i ajudar-los a explorar i experimentar coses.

[currita]

Jo no deixaria mai el meu fill sol al tobogan!!! Sempre li dono la/les maneta!!! El que no faré és prohibir-li que hi baixi o intenti pujar, però jo sempre al seu costat!! O sigui, no vull anar al parc, per exemple, i tenir-lo al carro mentre mira els altres nens. Cap extrem és bo!! EStà clar!!

Doncs aleshores de què parlem quan parlem de llibertat de moviment? Perquè jo als meus fills als parcs faig això: estar tota l'estona donant-los la mà i pujant-los i baixant-los dels llocs. Entenc que llibertat de moviments és deixar-los sols que "explorin" i que facin el que vulguin, no?

Goga com li deia ara a la Neus2010 depend de la edat del nen. Jo el deixo fer, anar d'aquí cap allà, que ell explori (i no vull dir que em quedi asseguda a un banc) i si em necessita allà estic. Crec que aixó fa que ell tingui més seguretat, sapiguer que si demana ajuda la té i si vol fer algo l'ajudo. Intento estar en parcs que no siguin coses molt bèsties, no se. De vegades veig gent que es passa l'estona dient que no, que aquí no, que et faràs mal, agafant als nens i no deixant que pujin, toquin, s'arroseguin pel terra... o el que els hi vingui de gust.
A mida que vagi creixent imagino que les coses que farà i la manera de controlar-lo serà diferent. No ho se, és com ho veig, per aixó deia lo de la llibertat de moviment, deixar-lo fer el que ell vulgui.

[neuetes]

Els nens es fan cops (i amb això no vull dir que "és igual", "així s'espavilen" ni cap altre dels comentaris per l'estil, ni molt menys!) i nosaltres també ens en fem (o no hi ha gent que cau de la bici, ensopega amb una vorera o té un accident???) i no per això deixem de fer coses potencialment perilloses (si ens fixem segur que trobem perills a cada cantonada!!!), però hi posem seny i això és el que a mi m¡agradaria transmetre a la meva filla: "els perills hi són, però els hem de gestionar amb seny". No vull que visqui amb pors i que quan sigui gran no s'atreveixi a fer el que realment voldria...

Una gran reflexió, hi estic completament d'acord!!

[currita]

Alesta guapa, t'acabo de llegir! Si, tens tota la raó, sempre amb seny. Ja saps que el Martí necessita veure, tocar, descobrir-ho tot, tot i tot. I encara que sembli que el vaig deixar allà solet no ho estava, jo hi era al seu costat, pero no em va donar temps, per aixó va ser un accident, no? Avui no hem estat a casa i no hem baixat al parc, però espero dues coses; que no li agafi por a pujar i que no torni a baixar per les escales si veu que solet no pot.

I res, agrair-vos a totes aquest debat i espero que pogueu continuar afegint experiències i opinions perquè m'agrada veure com es veu i es viu des de diferents punts de vista. Gràcies maques