Reflexió personal sobre els mètodes per dormir

[novella]

Sense ànim de polemitzar (o potser si, no ho sé! Avui estic farta que m’alliçonin i no sóc objectiva), volia reflexionar sobre els mètodes per “ensenyar a dormir” als nostres fills.
El meu nen farà 11 mesos. Des del dia que va néixer que ha dormit molt poc, i els despertars durant la nit són gairebé cada hora!! Normalment ho porto prou bé, ja que fem collit i s’adorm de seguida que el poso al pit, així que, encara que a tongades, i en posicions prou incòmodes, almenys vaig dormint.
Afegir que ha passat fases molt complicades, ara estem en una, en la que, a més de despertar-se molt, està molt mogut i li costa adormir-se. Jo acuso la falta de son, i qui no? Dormo poc i la vida no afluixa: m’he de llevar igualment a 3 quarts de 7, anar a treballar, estar pel xic la resta del dia, la casa, etc... La societat és molt exigent amb les mares treballadores!!

Amb tot el tema de la son del meu fill m’he sentit a dir de tot, sembla com si fos culpa meva que el meu fill es desperti mil vegades!! Culpa meva (i del meu home, que està al meu costat amb tot), perquè està massa emmarat, perquè no li trec el pit, perquè el deixem dormir al nostre llit... som uns pares horrorosos!! I sobretot sobretot, culpa nostra perquè, existint el mètode Estivill, si no dormim és perquè no volem, o sigui que, a sobre, no tenim dret a queixar-nos.

Al nostre voltant tenim de tot: gent que entén la nostra forma de fer (els nostres pares són un gran suport), gent que no ho entén però ho respecta, i altres (molts), que es creuen amb el dret d’alliçonar-te (alguns amics, companys de feina...).

Molts amics han practicat el mètode Estivill. Molts ho han fet a contracor, perquè escoltar el teu fill plorar no crec que agradi a cap pare o mare. Però a fets consumats, i un cop aconsegueixen dormir, s’obliden de tot i et venen el mètode com la solució màgica. El què importa són els resultats, no el camí per obtenir-los. I si!! segueixo sent amiga seva, amiga d’aquests estivillistes, ai mare! (llegiu amb ironia), perquè no és la meva intenció jutjar a ningú, i perquè sóc conscient de lo mala consellera que pot ser la falta de descans. Però no puc deixar de preguntar-me en quin estat d’indefensió queden els nostres petits. El mètode funciona, però a quin preu? A preu d’ensenyar-li al teu fill que si et crida, et reclama i et necessita de dia, faràs per estar al seu costat, però a la nit...ah no! A la nit t’espaviles! Que la mama i el papa volen dormir!
No vull entrar en teories complicades, ni en si el mètode és perjudicial o no, simplement puc dir que, per a mi és un mètode antinatural. Antinatural perquè els nens ja aprenen sols a dormir (només cal donar-los temps), antinatural perquè el normal no és deixar plorar els teus fills sense atendre’ls.

Sovint penso que aquesta facilitat que tenen la gent que ha practicat el mètode per sentir-se atacats o jutjats, i la rapidesa amb la que es defensa té molt a veure amb el seu inconscient, que en el fons els diu que no els va agradar posar-lo en pràctica i els recorda, de cop, que la sensació amarga de deixar plorar els seus fills, malgrat els resultats (poder dormir) els hagin fet guardar aquests sentiments negatius ben amagadets. Suposo que ja hi haurà qui em rebatrà. Que ningú s’ofengui, siusplau.

Sempre intento no dir “d’aquesta aigua no en beuré”, perquè la vida t’alliçona i et pots trobar, de sobte, fent allò que sempre havies criticat, potser per això els pares i mares que han practicat el mètode mereixen tot el meu respecte, ja que no sé què han passat abans d’arribar-hi, i voler descansar (necessitat vital!) és totalment lícit. A dia d’avui, però, i a pesar del meu esgotament, crec que el seguiré descartant, igual que qualsevol mètode que no sigui respectuós amb el meu fill i amb el meu instint de mare, que em diu que, sigui l’hora que sigui, si el meu nen em necessita, jo hi he de ser.

A tots aquests que em miren amb cara de desaprovació i em diuen que “això no és normal”, que “has de fer alguna cosa” o que “ja hauria de dormir tota la nit”... Teniu raó: no és normal que us poseu en la meva vida, i hi he de fer alguna cosa: deixar d’escoltar-vos.

[turuleta]

Jo igual que tu.pero crec que és. Culpa meva q la gent. Malliçoni...pq tot i que dormir poc i malament ho porto bé,em queixo de lo difícil que es adormirlo...i llavors em contesten que em costa pq vull..pq si el deixés plorar s'arreglarà ràpid...

[Aellitta]

A tots aquests que em miren amb cara de desaprovació i em diuen que “això no és normal”, que “has de fer alguna cosa” o que “ja hauria de dormir tota la nit”... Teniu raó: no és normal que us poseu en la meva vida, i hi he de fer alguna cosa: deixar d’escoltar-vos.

[katt]

Novella, fa dies que no entro al forum per participar, però et vull dir una cosa :



T' ho diu una mare de dos fills de tres anys i mig i 15 mesos respectivament que no dorm dues hores seguides ni una nit des de fa tres anys i mig ... i encara hi ha qui no s'ho creu o/i diu que això és impossible, que exagero, i/o que faci alguna cosa, i que aixi no em queixaré.

Doncs seguiré aixi encara que m'adormi per les cantonades. Perque el son dels nadons és aixi i per suposat que és normal ... encara que sigui la pitjor tortura del món per mi ( en el meu cas m ho menjo tot jo a les nits, per circumstàncies familiars )

Amb el teu permís, faré el que dius tú : no escoltar-los més i anar tirant milles.

[Julyet]

A dormir no s'ensenya. Ni a menjar. Ni a respirar. Ni a caminar. Si de cas podem ensenyar que no estarem al costat dels fills quan ens cridin.

Jo he comprovat que el temps ho posa tot al seu lloc, i pel simple fet de ser "homo sapiens", l'autonomia és infrenable, sobretot sense mètodes.

Ànims i a seguir deixant d'escoltar els consells i opinions no demanades.

[Rossinyola]

Novella, bravo per tu i pel teu fill que té la sort de tenir una mare que el compren. El que digui la gent, ni cas, cada mare sap el que té a casa seva. Jo sempre dic que mai havia sabut el que era l'esgotament fins que he estat mare: he passat mesos sense ser capaç de mantenir una conversa mínimament inteł.ligent a causa de la falta de son. I també m'he sentit a dir de tot... Recentment la meva germana que fins ara em recolzava en tot m'ha dit que estic massa enganxada a la meva filla.Però no puc, ni vull, fer les coses a contracor. L'instint ens diu que hem de fer cas als nostres fills, els plors són més insuportables per les nostres orelles, i és per algun motiu.
Igual que tu, des de que sóc mare me'n guardo prou de jutjar altres mares, així que respecto molt els qui decideixen fer el mètode estivill, cadascú sap millor que ningú quines són les seves circumstàncies, i sí, és antinatural, això és innegable. Però també és antinatural el ritme de vida que portem, haver de separar-nos dels nostres petits per anar a treballar, portar-los a una llar d amb pocs mesos de vida... Tantes coses són antinaturals a la nostra societat, no està preparada per la criança, i per això crec que sorgeixen tots aquests mètodes, consells i artilugis, per facilitar la vida als pares i que no perdin el tren de vida....
En fi, bravo novella per seguir el teu instint.

[mita]

Novella, has explicat molt bé el que tantes mares sentim, i sí, impossible d'explicar ni de sentir quan no ets mare.

Katt, jo sé molt bé que no exageres. Jo sóc mare de dos bessons de 2 anys i mig molt mal dormidors i d'una criatura de 6 setmanes.

[mdemare]

Novella estic totalment d'acord am tu.
Els nostres fills no tenen cap problema amb el dormir. Són les teories que volen vendre métodes els qui creen aquests problemes.
Hi ha moltes coses que fan més inquiet el son d'un nen: dents, malaltia, crisi de creixement, començar a moure's sol... Etc, etc. Crec que a la gent li costa veure i entendre el que els hi passa als seus fills. Que no parlin i depenguin de nosaltres no significa que no tinguin necessitats propies. Com diu la Rosa Jové en els seus llibres: exigim coses als nens qhe mai se'ns acudiria fer-ho a una persona gran.

[xirimoia]

Completament d'acord amb tu! Molts ànims!

[Violeta claret]

Hola noies,
M'he dicidit a escriure perquè m'ha agradat el to respectuos i la forma d'explicar-se de la Novella. Però em fa una mica de cosa, perquè jo sí que sóc Estivillista convençuda.
Voldria dir que vam llegir el llibre i vam decidir seguir els seus consells perquè estàvem d'acord amb els plantejaments. I ho vam fer abans de tenir a la nostra filla. No va ser per què no puguessim dormir (que és la connotació egoista que he llegit per aquí) ni tampoc em sento una mare antinatural, que no doni tot l'amor que té a dins per la seva filla.
Nosaltres ho vam aplicar des dels 4 mesos, quan vam posar a la petita a dormir sola a la seva habitació. No recordo plors d'anogixa ni que ens costés més de 3-4 dies que s'adormís tota sola.
És clar que plorava, però més de desconcert, pel canvi, que no pas de terror o per abandonament. Cal dir que cada vegada que plorava, entràvem a la seva habitació i amb tota la tendresa, li feiem companyia i li explicàvem que no podíem donar-li la mà tota la nit, o quedar-nos al seu costat. I al cap de més o menys estona, tornàvem a sortir.
Sempre hem entrat amb ella quan ha plorat o ens ha cridat. Ho continuem fent ara que ja té 2 anys.
I també l'hem tingut al nostre llit quan ha estat malalta o li ha passat alguna cosa.
Però en general, és una nena que se'n va a dormir contenta. Li agrada que li expliquem un conte i que li fem petons i carícies abans d'estirar-la al bressol...
Ara bé, reconec que és una nena que ens ho ha posat molt fàcil, perquè és alegre i de bona pasta.
Segur que cada nen és un món i cada família també. Per això, cadascú ha de fer allò que quadri amb els seus principis. Segur que de formes de fer ni ha tantes com persones...
Només us volia dir que no em sento cap torturadora de nens, ni tampoc ho vam fer pensant en el nostre interés...Com tothom, sempre ens imaginem que el que fem és el millor pels nostres fills...

[Elma]

Hola a totes,

Novella, quan t'he llegit m'he sentit molt identificada amb tu, perque fa molt de temps (i aquestes vacances més) que sento que el meu nen és un bitxo raro. El nostre nen te 8,5 mesos, fem mooolt pit encara (i sort d'això) i menja cada dues hores desde el dia que va néixer. Les nits...us les podeu imaginar, hem tingut de tot i ara estem en una etapa mooolt difícil. Semblava que el meu nen era normal fins que van arribar els 4 mesos i ell no va fer aquell canvi del que tothom em parlava, llavors em deien que més endavant, quan prengués cereals ja dormiria tota la nit. Quan van arribar els cereals vam veure que encara es desperta més si li dono a la nit, i la gent no es conformava amb posar cares sino a expressar, perdó, a dir-me, que això no pot ser i que lo normal és que dormin tota la nit. I conforme ha anat creixent i les nits s'han fet més difícils els judicis no han faltat. Que si l'atenem massa ràpid quan plora, que si tant de pit no és bo, que si el deixem plorar no passa res, que si ens pren el pél, que si no sortirà del nostre llit, que si l'hem acostumat a dormir a braços, que si no te horaris ni rutines...i a mi el que em molesta, i em fa mal, és que això t'ho diuen sense pensar en com ho estas passant tu, sense adonar-se que cada vegada que em jutgen em plantejo com estic fent les coses, em pregunto si el haver-lo portat al fular dsde el primer dia i el haver-lo ficat al llit una nit dp de 5 nits sense dormir no m'estaran passant factura, es culpa meva? Som els causants de que es desperti cada hora, cada dues o cada mitja hora la majoria de nits?? Doncs hem fet les coses segons ens les ha marcat ell, i és un nen que necessita moooolt contacte. Per què els pares d'un nen que dorm (sigui perque ha estat bon dormidor o be perque han aplicat el mètode que sigui) no poden entendre que hi ha nens que es desperten molt i que hi ha pares decidits a no deixar-lo plorar??? Jo tinc molt clar que no aplicaré Estivill, però no m'hi ficaré en si un altre ho ha fet, de la mateixa manera que no m'hi fico si li donen biberó en comptes de pit, o si el posen a caminar quan no toca, etc... no els hi diré res pq a casa seva cadascú fa el que vol o el que pot. El que em fa ràbia és que molta gent també parlen sense coneixement i quan els hi explico que ara que es mou més és normal que estigui alterat i que costi una hora que es relaxi em miren amb cara de "...quien no se consuela es porque no quiere...". I jo també em queixo de que costa que s'adormi, i de que demana molt de pit, i que no dormo; i envejo als nens que dormen tota la nit, i els pares no tenen bosses sota els ulls, però no se m'acudeix dir un "dejando llorar al niño, cualquiera!", cadascú fa el que creu convenient i nosaltres hem triat aquesta opció, el que pensi de les altres...m'ho guardo per mi.

Violeta Claret, m'alegro de que no fos traumàtic ni per tu ni per la nena, cada nen és un mon, i el que funciona en uns no funciona en els altres. Sembla que les mares dels nens que no dormen demonitzem a les que han fet Estivill, i no és així, demonitzem a tots aquells que es dediquen a jutjar com has d'educar al teu fill (sigui amb el dormir o amb el que sigui).

I perdoneu el rotllo, però jo també necessitava desfogar-me, pq hem passat un estiu força complicat amb això de no dormir i sentir a la gent. Gràcies que al SP et trobes amb mares en la meteixa situació, aixi enles nits dificils no em sent sola

Petonets!!

[novella]

Noies! M'alegro que la meva reflexió hagi encetat un debat amb aquest to de diàleg i respecte!
Violeta! Crec que la teva opinió és diferent però igual de vàlida! Recalcar que quan dic que considero el mètode antinatural, cosa que reitero (opinió personal) em refereixo al mètode! No a les persones que el practiquen! Entenc que cadascú fa el què considera millor i mai gosaria tatxar-los de cruels o antinaturals!
Elma, t'entenc! És molt dur que tothom és prengui la llicència d'alliçonar-te! I encara és més dolorós que et pretenguin fer pensar que el teu fill no és normal o és in dèspota que et pren el pèl! Poso la mà al foc: si els nostres petits sabéssin i fossin conscients de com anem de cansades, dormirien la nit del tiron!!

[turuleta]

Poso la mà al foc: si els nostres petits sabéssin i fossin conscients de com anem de cansades, dormirien la nit del tiron!!

que monos, no ho havia pensat això!

[Violeta claret]

Hola noies,
Novella, gràcies per entendre el meu punt de vista.
Jo també estic contenta de tenir el SP per a compartir experiències i per obrir la ment, i agreixo el respecte d'aquesta conversa...
El concepte de natural és molt interpretable...Vull dir que hi ha coses naturals que no tenen perquè ser les millors (despilotar-se pel carrer si fa calor) i coses que no són naturals però que ens ajuden molt (els fàrmacs).
Elma: estic totalment d'acord amb tu, el que ens fa més mal d'aquests temes és sentir-nos jutjades i que al final, ens ho prenem tot de forma personal. Segur que la teva situació és única i ningú hauria de jutjar el que no coneix. Només espero que abans o després el vostre petit canvïi el patró de dormir. I si la gent del teu voltant et fa comentaris amb bastanta "mala pata", pensa que és perquè volen ajudar-te però no en saben més...
ànims, que gràcies als nostres fills estem aprenent un munt de coses!