Ciència vs. Estivill: n'hi ha per denunciar-lo

[novella]

Goga! Tens tota la raó! La llàstima és q tants pares i mares s'hagin escoltat i escoltin aquestes teories de pa sucat amb oli abans q el seu propi intsint: a cap pare i mare sa li agrada sentir plorar el seu fill, el plor dels nostres fill ens preocupa, ens inquieta, ens neguiteja i ens arriba al cor. Això és el nostre instint q ens diu q no atendre'l i deixar-lo plorar és antinatural!!
Tant de bo aprenguessim tots a tractar als nadons amb l'amor i respecte q mereixen. Si tots els nens fossin criats amb braços, petons, mimos i atencions segur q el món seria molt millor!
Jo, al meu xic tinc molt clar q ni estivills ni merdes.

[EMAMI]

El senyor Estivill cau pel se propi pes... La llàstima és que surti als matins de tv3 dient aquestes tonteries...
No hi ha res millor que criar a un fill amb petons i molt amor!
Respecto però no entendré mai com pots deixar plorar al teu fill o filla!
Es comuniquen així i si ploren és perquè els hi passa alguna cosa!

[Corda]

No entenc la relació d'una cosa amb l'altre, però vaja, crec que és filar molt prim fent aquesta comparació. Als meus fills els hi dono mols petons i amor, però també els he deixat plorar quan ha fet falta, sense llegir llibres i mètodes, només seguint el que he sentit en cada moment.

[Melba]

Totalment d'acord amb tu corda!
Sense ser defensora ni seguidora de cap mètode, diga-li Estivill, González,etc.. crec que la comparació és exagerada, sense fonament i gratuïta i, en tot cas, si algun pare deixa plorar fins l'extenuació de forma habitual als seus fills la culpa és totalment seva. Jo sóc de les que no deixo plorar als meus fills però si algun cop, pels motius que siguin, no els he atès immediatament no crec que els hi estigui creant, ni molt menys, un dany irreversible.

[Rossinyola]

Totalment d'acord amb tu corda!
Sense ser defensora ni seguidora de cap mètode, diga-li Estivill, González,etc.. crec que la comparació és exagerada, sense fonament i gratuïta i, en tot cas, si algun pare deixa plorar fins l'extenuació de forma habitual als seus fills la culpa és totalment seva. Jo sóc de les que no deixo plorar als meus fills però si algun cop, pels motius que siguin, no els he atès immediatament no crec que els hi estigui creant, ni molt menys, un dany irreversible.

El cortisol és la hormona de l'estrés, fa temps que se sap que els nadons que no són atesos quan ploren n'acomulen molt més, i ja s'han demostrat danys al cervell per aquesta causa. Aquest estudi el que demostra és a més, que l'acomulació de cortisol pot provocar pèrdua de memòria. Aixi doncs com q ja se sabia que els nadons que se'ls deixa plorar acomulen cortisol al cervell, i ara se sap que l'acomulació de cortisol provoca pèrdua de memòria, està clara la relació. Ni és exagerada la comparació, ni és sense fonament, ni molt menys gratuïta.

[nb_30]

Us recomano el documental el cerebro del bebe del programa redes del Punset, el trobeu fàcilment a YouTube. Parla exactament de lo perjudicial que es l'exces de cortisol en els nadons i les seves conseqüències aixi com de la importància d'atendre els nadons.

[Melba]

Jo no he llegit en aquest article res que em fagi pensar que els nadons a qui els seus pares apliquen o han aplicat el mètode Estivill pateixin d'estrés crònic diari.No entenc la comparació, és agafar una dada objectiva i fer-la servir per justificar una opinió que hom pot tenir envers una persona/mètode.
És un paral.lelisme totalment gratuït al meu parer.
Queda demostrat i n'estic a més convençuda que l'estrès crònic diari no només causa pèrdues de memòria sinó també transtorns severs d'ansietat i depressius, empitjorament general de la qualitat de vida, psímtomes físics.. Estic completament d'acord amb l'article però segueixo sense veure la relació amb el mètode Estivill sincerament. Comentes que no atendre les necessites d'un nadó augmenta el cortisol, estic d'acord però per tant ja pateix d'estrès crònic diari? L'estrès crònic diari és una alteració permanent, per posar-te exemple: famílies senceres a l'atur, la mort d'un familiar, una malaltia greu, àmbits laborals insostenibles...no crec que un nen a qui es deixi plorar de forma puntual pateixi d'aquest transtorn, potser d'altres sí però aquest ho dubto molt, més que res que crec que tots patíriem d'això.
I que consti que no entenc que per norma, sigui aplicant el mètode o simplement perquè sigui la manera de fer dels pares, es deixi plorar els fills, ara d'aquí a treure aquesta conclusió llegint l'article doncs què vols que et digui no ho entenc.

[nacristai]

Jo no he llegit en aquest article res que em fagi pensar que els nadons a qui els seus pares apliquen o han aplicat el mètode Estivill pateixin d'estrés crònic diari.No entenc la comparació, és agafar una dada objectiva i fer-la servir per justificar una opinió que hom pot tenir envers una persona/mètode.
És un paral.lelisme totalment gratuït al meu parer.
Queda demostrat i n'estic a més convençuda que l'estrès crònic diari no només causa pèrdues de memòria sinó també transtorns severs d'ansietat i depressius, empitjorament general de la qualitat de vida, psímtomes físics.. Estic completament d'acord amb l'article però segueixo sense veure la relació amb el mètode Estivill sincerament. Comentes que no atendre les necessites d'un nadó augmenta el cortisol, estic d'acord però per tant ja pateix d'estrès crònic diari? L'estrès crònic diari és una alteració permanent, per posar-te exemple: famílies senceres a l'atur, la mort d'un familiar, una malaltia greu, àmbits laborals insostenibles...no crec que un nen a qui es deixi plorar de forma puntual pateixi d'aquest transtorn, potser d'altres sí però aquest ho dubto molt, més que res que crec que tots patíriem d'això.
I que consti que no entenc que per norma, sigui aplicant el mètode o simplement perquè sigui la manera de fer dels pares, es deixi plorar els fills, ara d'aquí a treure aquesta conclusió llegint l'article doncs què vols que et digui no ho entenc.

Disculpa melba, no sé que entens per stress, però jo que soc una persona adulta i cabal, quan ploro desconsoladament pateixo molt stress i m'acabo dormint d'esgotament i em desperto feta una coca. Jo he plirat aixi arrel de la mort del fill estant embarassada d'ell, per la sensació de pèrdua i desesperació. La mateixa que senten els nadons quan la seva mare el deixa plorant, ells no entenen que la mare està a l'habitació del costat, ells nomes senten que no la veuran mai més. Ansietat per separació, i així dia rere dia, per que un carallot que ara s'ha retractat ho diu. Jo crec que la relació és totalment certera.

[catalanna]

Ostres, doncs pobres els nens que tenen còlics, ja els veig lisiats de per vida!
Em perdonareu però crec que ha de ser molt estressant posar-se el llistó tan alt com a mare!! Ni mètodes ni històries, sentit comú: obviament els nens s'han d'atendre, ara bé, si he de pensar que cada cop que plora li passen mil coses dolentes dec ser un fracàs com a mare!!
Jo m'he llegit tant l'estivill com el gonzález i déu n'hi do les bajanades que diuen tant l'un com l'altre.
No exagerem, siusplau!!

[kabbisa]

Nacristal, no comparis el nivell d'estress que has patit tu, 24h al dia sense interrupcions, i el d'un nadó que si be en el moment pot sentir-se abandonat, és només una estona (més o menys llarga) al dia.

Les coses no son tan automàtiques: els nivells d'acumulació a partir dels quals es causa la pèrdua de memòria han de ser relativament importants.

[Melba]

Nacristai,
Llegeixo una entrada que diu ciència vs Estivill i em crida l'atenció, entro i llegeixo un article molt interessant sobre els danys de l'estrès crònic diari i una conclusió subjectiva sobre l'Estivill i penso no li trobo la relació.
Penso amb ma germana que va aplicar el mètode durant 3 dies, al quart la nena ja dormia bé i penso potser que li porti aquest article, sense comentar res, a veure si es troba aludida(no sé què em dóna que no serà el cas, sobretot veient que ha estat manipulada per un gurú mediàtic) jo hauria de respirar alleujada xq jo no he aplicat aquest mètode, el meu nen no pateix d'estrès crònic diari, que bé!!
Però clar ara que hi penso quan el meu fill va fer l'adaptació a l'escola bressol va estar plorant 4 dies durant una estona, el vaig deixar en un entorn desconegut, amb gent que no coneixia de res i amb l'agreujant que els seus pares no hi eren cada 5 minuts per consolar-lo, pel que l'ansietat per separació penso que és molt més evident en aquesta situació, suposo doncs que també hauria d'extrapolar aquest article a aquest escenari o a molts altres que es donen freqüentment en la vida quotidiana.
Si es vol criticar el mètode endavant, a mi m'és igual, jo ja he dit que no en segueixo cap( a excepció del meu instint) i no sortiré defensant-lo!! Però no agafis un article on es parla d' un estudi fet amb pacients amb síndrome de cushing ) i l'utilitzis només per criticar les situacions en que un nen plora per l'aplicació d'un mètode, ja posats generalitza i analitza tots els casos en que un nen pot patir estrès.

[EMAMI]

Crec que les coses es porten a l'extrem. No diem en cap cas que no s'hagi de deixar plorar als fills per una rebequeria sinó que aquests nens que els deixen sols a l'habitació cada dia, plorant fins que s'adormen els pot crear estrés. És aquí el problema, almenys com ho vec jo.
Tots els extrems són dolents, ni deixar-los plorar i patir, ni permetre'ls una rebequeria.

[Rossinyola]

A veure, crec que aquí s'estan barrejant coses. Que els nadons plorin és normal. Si pateixen còlics o alguna cosa que els molesti ploren, però no estan en estrés. Fins i tot si es troben malament continuaran plorant encara que estiguin a coll, però se sentiran consolats. Una altra cosa ben diferent és deixar intencionadament que un nadó plori perquè "aprengui" a adormir-se sol, sense proporcionar-li cap tipus de consol. En aquest cas sí que entren en estrés, perquè els nadons ni tenen noció del temps (el que és un momentet per tu és una eternitat per ells) ni saben que la seva mare està a l'habitació del costat mirant un rellotge (que així va el mètode Estivill), és més, no saben què és una habitació, ni un rellotge, ni que la mare treballa a l'endemà, el seu món són els braços i pit de la mare principalment. El mètode Estivill no és deixar plorar un nadó de forma puntual, és deixar-lo plorar fins que se'n cansi, un dia rere l'altre, i el que passa és que els nens no aprenen rès, perquè el seu cervell encara no està preparat per aprendre, simplement es resignen. I poden pasar mesos, sobretot en nadons molt petitets.
Que l'aplicació del mètode Eestivill/Ferber causa danys i canvis morfològics al cervell ja està demostrat. Que la principal causa del dany és l'acomulació de cortisol, també. El que s'ha descobert ara és un altre efecte del cortisol, que evidentment poden patir els nens sotmesos al mètode estivill. També se sap que els 2 primers anys de vida són crucials i defineixen la morfologia del cervell. A qui s'estava aplicant el mètode? A nens de 8 anys? No, a nadons des del primer dia, això és el que deia Estivill fins fa poc, ara diu que a partir dels 3 anys, segurament pq l'evidència científica l'està deixant al descobert.

Us deixo un enllaç en que Ibone Olza, que és psiquiatra infantil, en parla, està plè de referències i us podeu llegir els articles científics dels que parla http://iboneolza.wordpress.com/2012/06/ ... -estivill/

[Martina32]

Hi ha un llibre molt interessant que parla sobre aquest tema, es diu "L'amor maternal" de la Sue Gherard. Parla sobre com es forma el cervell i com la manera d'atendre als infants i nadons en pot influir.

[jllt]

Puf, jo no tinc ganes d'entrar en polèmiques i crec que en general totes teniu raó i més o menys, en el fons de tot plegat, totes estem d'acord. Jo no sóc partidària tampoc ni d'Estivills ni de Gonzálezs al cent per cent, perquè des que sóc mare m'adono que les teories són una cosa, la pràctica és una altra de molt diferent on ets tu qui has de veure què pots fer, què vol el teu nen, fins on pots arribar tu, etc., i també crec ben fermament que cap extrem és bo.

Però us diré una cosa que fa dies que hi dono voltes perquè curiosament en poc temps n'he trobat uns quants casos. Crec que el mètode Estivill l'apliquen molts més pares del que ens pensem (perquè ara no és políticament correcte explicar-ho), però que no n'estan pas descontents, al contrari. Ho dic perquè en pocs dies he ensopegat en converses amb quatre mares diferents que m'han explicat que una nit van decidir deixar que el seu nen plorés, només l'anaven a calmar de tant en tant, i fins que es va adormir, i en dos-tres dies els seus nens (de quatre, cinc, sis mesos) es van adormir sols. I hi pensava molt veient-los, ara ja són nens de quatre i cinc anys, els conec una mica a tots ells i francament, no se'ls veu res d'estrany. No ho sé, crec que hi ha teories científiques per a tots els gustos i que cadascuna hem de veure a casa nostra què volem/podem fer en cada cas, al marge de teories. Em sembla molt interessant conèixer-les i ens poden anar bé en més d'una ocasió, però jo tinc comprovat que el que em funciona és no perdre el meu món de vista, respirar profundament i trobar-hi la solució per mi mateixa i pel que conec de la meva canalla. I si l'erro, ho intento d'una altra manera. Està molt bé tindre unes pautes d'experts i de científics, però jo tinc unes necessitats diàries, quotidianes, bàsiques, i és la pràctica i l'experiència del dia a dia el que m'ensenya a anar resolent els conflictes.

Per acabar, ¿sabeu què he comprovat que va de meravella per curar les marranades, les enrabiades, la tossuderia i els gelos puntuals del meu nen de quatre anys? Agenollar-me al seu costat i demanar-li si el puc abraçar. Ara entenc allò que algun cop he sentit dir que l'abraçada d'una mare és miraculosa i ho cura tot. Ser mare és sensacional i ens fa més sàvies. No deixem que les teories ens facin malbé.

[Vesnà]

Quanta raó, jllt! Sembla que no puguem criar els nostres fills sense manual d’instruccions. No m’he llegit les teories del famós Estivill, i no em crec que es resumeixi tot a “deixar plorar els nens fins que cauen extasiats”. Però tampoc no me la llegiré, perquè no m’interessa. Sí que m’he llegit llibres del Carlos Gonzalez (dos, i no crec que me’n llegeixi cap més) i no em fa el pes. Com això que diu que un nen que no veu la seva mare es pensa que ha marxat per sempre. Home, un pèl agosarat i amb molt poc rigor, no? Em penso que no s'ha trobat la manera de saber què passa pel cap dels nadons (ai, si mai es pot fer!).
Crec que el títol del post és demagògic i el propòsit, incendiari. Però una cosa no treu l’altra: l’article és molt interessant, això sí. I és una llàstima que hi hagi nens amb estrès. Ara bé, hi deu haver canalla amb problemes per dormir i també estrès crònic, i no sempre deu ser tan fàcil esbrinar què és la causa i què la conseqüència...
Personalment em sento culpable per haver deixat plorar el meu fill “expressament” i em tortura pensar que el puc haver perjudicat. Potser és injust, però en dono la culpa als dos grups de lactància on em van dir que el meu fill plorava tot el dia i vivia enganxat al pit perquè estava passant per un brot de creixement i que no patís, que s’agafava bé. I un be negre: estava desnodrit. Per tant, l’estava privant d’una necessitat fisiològica bàsica (dos graons per sota a la piràmide de Maslow que la suposada manca d’afecte que representa deixar-los plorar). Què, les denuncio?
Bah, l'Estivill que digui missa i que cadascú faci el que senti. I la cagarem... però ningú no ens podrà qüestionar com ens estimem els nostres fills.

Ser mare és sensacional i ens fa més sàvies. No deixem que les teories ens facin malbé.

[kabbisa]

Goga, qui diu que aquests nens no pateixen estres?
Em sembla que totes estem d'acord en això, però no en la rapidesa dels danys.

Personalment crec que el nivell d'estres que patim la gran majoria de nosaltres no és estres crònic! I és aquest el que causa pèrdua de memòria, no la preocupació d'un dia llarg i complicat a la feina...

[Julyet]

A mi encara em fascina que hi hagi qui digui "no passa res per deixar plorar als nens quan volen la nostra companyia". És com dir "si et peguen i no et deixen marca, doncs no passa res".
O els nens que després de plorar (i fins i tot vomitar, això surt al mateix "Duérmete niño", no m'ho invento) encara estimen als seus pares van a dormir tan feliços, em jugaria la hipoteca a que haguessin preferit infinitat de vegades més dormir amb els seus pares. VAig més enllà: preferirien dormir sota un pont amb els seus pares que en una mansió de luxe en una habitació sols.

Sobre el plor, el tema no és que plorar sigui dolent. Plorar no és ni bo ni dolent. El que és dolent és no atendre el plor, i aquí hi ha molts matisos: no es tracta de prohibir plorar ("no ploris que és de nens petits, no ploris que em molesta") sinó d'acompanyar-lo (sigui atenent a necessitats, en el cas del son a acompanyar i ajudar a relaxar), amb empatia (nens més grans quan volen algo que no pot ser, per exemple, quedar-se en un lloc quan hem de marxar: "ja sé que t'agrada molt, però no ens podem quedar més, vols que quan arribem a casa fem "x" o "y"?).

Coincideixo amb la Goga en això del "mètode Carlos González": no hi ha cap mètode! En cap moment parla de regles a seguir ni de l'apocalipsis del dia que el nen no marxarà del llit i serà súper depenent dels pares, tot el contrari. Diu que podem fer allò que l'instint (i no, instint no és l'ego de l'adult) ens dicti, encara que vagi en contra dels manuals d'adoctrinament de nens.

Com a experta en temes de son infantil i traumes (per separat, no relacionat), llegir o sentir a la Rosa Jové. Ella explica molt bé com el cervell del nadó encara no està preparat per "entendre" que ha d'estar sol quan sent la necessitat, i de com quan s'acaba adormint "drogat" pel cortisol, no perquè hagi entès res.

[novella]

Totalment d'acord amb la Julyet! jo no ho podria haver dit millor!!

[xinxineta]

EStic flipant bastant en serio.... jo crec que aqui ningu a de denunciar a ningu, i tothom a de seguir el criteri que li sigui creible. N'hi haura que el metode estivill els haura funcionat de maravella, i el seu fill ara sera un angelet dormint i descansant tota la nit, i d'altres, que estaran tota la nit amb el seu fill al llit, i tambe descansaran i dormirant tota la nit. Crec que s'esta fent un gra massa de tot plegat... Ho es que aqui si una no segueix el metode que a la gent li sembla el millor, ja es mala mare?? Jo per exemple, no he lliegit sencer a ningu, pero , a qui ara sembla que tothom hagi de benerar, el sr. carlos gonzalez, doncs a mi no em convenç casi res del que diu, i per aixo no tinc que anar criticant el que no em sembla be. Que tothom faci amb els seus fills el que cregui millor per ells, i no es te perque anar jutjant als demes...Me sembla que aqui ningu molt mal per els seus fills, i es de sentit comu que totes farem el que ens sembla millor per ells, encara que a altres mares els sembli que no esta be... que a la vida no es tot cara o creu, la vida esta plena de variants que porten alla mateix.