Els videojocs són entretinguts, motivadors, estimulants i divertits. Un ús abusiu, però, pot esdevenir en un trastorn important. L’addicció als videojocs és una realitat clínica. De fet, la darrera evidència científica assenyala que aproximadament un 3% de la població està subjecta a patir aquest tipus d’addicció comportamental, amb conseqüències greus en l’àmbit personal, familiar, social, laboral i acadèmic.
“El risc problemàtic de l’ús de videojocs existeix en ambdós gèneres. Tot i que s’ha associat tradicionalment al gènere masculí, rebem cada vegada més consultes de noies”, segons ha explicat la psicòloga clínica Susana Jiménez, cap de la Unitat de Joc Patològic i Addiccions Comportamentals de l’Hospital Universitari de Bellvitge (HUB) i investigadora de l’IDIBELL.
“Aquestes dades són una evidència de les conseqüències en salut mental a mitjà i llarg termini pel que fa a l’ús abusiu de videojocs durant els períodes de confinament”, tal com apunta la psicòloga clínica. “Fins que pacients i famílies no reconeixen que la passió pels videojocs és en realitat una addicció, no acudeixen a les consultes als dispositius assistencials i associacions d’autoajuda, i poden passar mesos”, afegeix.
La majoria dels estudis apunten que els videojocs de caràcter massiu, online, de rol i multijugador – coneguts com a MMORPG – són els que més problemes d’ús excessiu generen.
Alguns senyals d’alerta
Segons l’equip de la Unitat de Joc Patològic i Addiccions Comportamentals sense substància de l’Hospital de Bellvitge, alguns senyals d’alerta són la rellevància que agafa aquesta afició en la vida de la persona, la pèrdua de l’autocontrol sobre aquesta activitat, un temps excessiu dedicat als videojocs de forma diària, per exemple, quatre o cinc hores.
També es pot entendre que hi ha una addicció quan hi ha un augment de la irritabilitat, ansietat i tristesa en deixar de jugar, o quan s’abandonen altres activitats socials, escolars, laborals i lúdiques. Si, malgrat totes les conseqüències negatives, hi ha persistència en l’ús de videojocs, és evident que hi ha una addicció.
Segons apunten a Bellvitge, el suport d’altres professionals, com ara professors i equip d’Atenció Primària, és fonamental per a la detecció precoç d’altres senyals d’alarma.
“En el context adequat i amb un patró d’ús saludable, els videojocs poden ser educatius, augmentar determinades capacitats i habilitats, millorar l’autoestima i les relacions socials i fins i tot practicar idiomes. Però, alhora, hem de reconèixer i prevenir l’impacte negatiu que poden tenir arran d’un ús abusiu, i com a societat hem d’assumir de forma compartida la responsabilitat de promoure l’ús saludable de les noves tecnologies”, insisteix Jiménez.
Les ‘caixes de botí’, la fina línia entre la ludopatia i els videojocs
Alguns videojocs permeten comprar loot boxes (caixes de botí, en català), que són ítems virtuals que produeixen recompenses aleatòries quan són “comprades”, sigui amb hores de joc o bé pagant un import real en diners.
Des del punt de vista psicològic, “hi ha similituds entre l’addicció als jocs d’atzar i aquest tipus videojocs, ja que encoratgen el fet de gastar diners en ítems que no són comprats, sinó producte d’un algoritme informàtic”, segons l’experta en joc patològic de l’Hospital de Bellvitge.
La incertesa i l’excitació de comprar aquestes ‘caixes de botí’ facilita la repetició de l’hàbit de buscar la recompensa desitjada. Com en els jocs d’atzar, el reforç positiu del premi té un patró intermitent i variable, amb un resultat desconegut, i cada cop es gasten més diners en un intent de compensar el que s’ha invertit. Alguns autors argumenten que les ‘caixes de botí’ poden representar la transició d’un ús de videojocs saludable a un ús problemàtic, o fins i tot la transició als jocs d’atzar.
Font: AMIC | social.cat
