Abort espontani

[Helia]

Loski, ho sento molt guapa...
Mira, jo crec que et pots esperar a demà, que faci el seu curs... A mi també em van enviar a casa amb una amenaça d'avort, i al cap de 3 dies ho expulsava tot jo sola. Estava a casa, al migdia, i van ser dues hores d'un dolor molt i molt fort... Quan es va acabar el dolor, a la tarda, vaig anar a urgències (perquè eren els que m'havien dit lo de l'amenaça d'avortament, i que hi anés si hi havia algo...).
Amb això vull dir que no crec que tinguis cap hemorràgia... el sagnat és abundant, però el teu cos és savi i sap el que es fa... De totes maneres, en el moment que vegis que has d'estar més tranquil·la si et veu un metge, no dubtis a anar a urgències!
Estarem pendents de tu, bonica... per qualsevol cosa, envia un missatge! Molts ànims!

[laucob]

loski pel que dius et van dir que era amenaça d'abort i una amenaça no es un abort. si que alguns converteixen en abort pero altres tiren endavant.

jo aniria a urgencies si la cosa va a mes, per dues raons per tranquil.litat i per no estar sola en aquell moment.

ho has de valora tu bonica

sort i si no ha d'esser espero que sigui el mes rapid posible i no pateixis massa,

[annia]

Loski guapa, em sap molt de greu. Entenc perfectament el que estas passant (com ja saps jo ho he patit fa 6 díes).
Mira, no sé a qué es deguda la teva amenaça d'avort, la meva era per contraccions uterines (el cor de l'embrió seguia amb bateg, però el meu úter l'estava expulsant), vaig anar 3 vegades a urgències, primer per pèrdues, desprès per perdues una mica més importants amb lleuger dolor i a la tercera per hemorràgia i dolor fort de regla. Va ser molt dur perque a les ecos que em van fer es va veure tot el procès: primer l'uter més petit i l'embrió molt abaix però amb bateg, desprès uter encara més petit (s'anava desinflant) i embrió super abaix però amb bateg, i per últim ja no es veia res de res.
Això no vol dir que lo teu acabi amb avortament (nomès un 50% s'acava perdent), ademés potser que tinguis algún hematoma o similar, que el cos expulsi l'hematoma(d'aqui l'amenaça) però que tot acabi be i no afecti l'embrió. No perdis l'e`sperança encara.
A mi en un principi, a urgències, em van donar progesterona i repòs absolut, però quan vaig veure que ja tenia hemorragia i forts dolors vaig tornar a urgències, i ja va ser inebitable, aleshores em van donar les gotes per ajudar a expulsar i evitar legrat.
No t'ho pensis 2 vegades i ves a urgències, el que hagi de ser serà.
T'envio molts ànims perque no tens res perdut.

Un petò

[annia]

Hola Annia... ostres, ho sento per tot el que et passa i t'ha passat. Fa un mes i mig a mi em va passar el mateix.. ja ho he explicat per aquí en algun altre post. Se suposa que estava de 8-9 set. però vaig començar a tenir pèrdues i amb 9 dies ho vaig perdre tot! jo tinc 35anys, i tb. és el meu gran "sufriment"... quan hi vaig quedar tenia 34 i vaig pensar, mira que bé, el tindré amb 35, l'edat que et posen una mica la barrera, no? per dir-ho d'alguna manera, i 2 dies abans del meu anniversari, el vaig perdre... em vàren dir qeu només portava la bossa... no sé encara si ho va dir per no angoixar-me més... pq. sóc molt patidora i tb. he tingut atacs d'angoixa i coses semblants... crec que ha sigut l'anniversari més trist de la meva vida.. tota la vida el recordaré. Sé que només eren 8 setmanes, tothom que li he parlat m'ho ha dit, però n'estic motl farta de la gent que hi treu importància!! em va passar a mi!! tb. va ser molt molt dur, ho vaig treure sola, però amb molt molt molt molt dolor... i només amb el suport de casa meva, la meva família. Em va bé això qeu dieu dels homes... el meu és igual, de fet quan et llegia semblava que el veia... vaig estar tota una nit plorant, de ràbia, impotència i tot això que sentim quan ens ha passat... i ell, l'única cosa que em deia era que ja n'hi havia prou, que no era tan gros, i que a molta gent li passa!!! i bé, altres coses que m'estimo més no recordar... em sentia tan tan tan impotent! a més, ningú de la seva família no em va venir a veure, amb 15 dies que vaig estar a casa.... això encara ho trobo més gros, només 2 trucades de rigor... Després d'això , la veritat és que, sé amb qui confiar.. això últim encara em va fer més mal..i crec que mai tornaran els meus sentiments a ser com éren abans (amb ells).


En fi, després de tot aquest rotllo jeje, et vull dir qeu tot això s'ha de païr, amb el temps que faci falta, jo ja veus que només fa 1 mes i mig de tot plegat, i no creia que estigués tan animada tan ràpidament. Ha passat una regla, i ja hi puc tornar! tb creia que no tornaria a estar animada per tornar-hi , pensa que em vaig aprimar 6-7 quilos amb una setmana... dels nervis i angoixa, a més vaig quedar sense ferro... encara me n'estic prenent, però bé, crec qeu hem de ser FORTES, i quan ho haguem passat tornar-nos-hi a posar, i no desanimar-nos mai, encara que passi temps. Pq. els nervis encara perjudiquen més amb tot això... el que m'ha anat motl bé, ha sigut que he marxat de vacances... m'ho va recomenar el ginecòleg i la veritat és que he desconectat, no tan com voldria però m'ha anat bé

seguiré llegint-vos!

una forta abraçada i molts motls ànims!!!

Moltes gràcies shes per les teves paraules, m'esteu ajudant molt. Em sap molt greu també el que has passat, i a sobre el dia del teu aniversari!!. Tu amb 35 encara ho tens prou be, actualment posant com a 36 el limit per aconsellar l'amniocentesi, per exemple. Dius que nomès portaves la bosseta, ì això emocionalment fa patir menys, doncs l'embrió encara no s'havia format.
Cert és que no ho oblidarem mai, jo també sóc molt patidora, com vaig comentar, i també he tingut atacs d'angoixa. Precisament al meu anterior embaràs vaig haver de medicar-me al últim trimestre (vaig tenir un embaràs de molta angoixa degut a la mort del meu pare quan jo estava embarassada de 2 mesos), així que ja veus...jo que em pensava que podria gaudir del nou embaràs, i...zas!!! vaig tenir el cop més dur de la meva vida, la mort de la persona que més estimava.
En fi...en quant als homes que més dir que no haguem dit ja?, esque mira que són...no tenen remei.
Això que comentaves de la familia, que no t'havia trucat, per a mi tampoc s'han preocupat molt (la familia d'ell), em va trucar sa mare el primer dia i prou, ningú més m'ha trucat, penso que la gent no sap exactament que dir-te i els fa cosa trucar.

Una abraçada i molta sort en la nova búsqueda

[Cueta]

Què vols dir? Patir tu una hemorràgia a part de la que expulsa el fetus?
No ho sé, però no ho crec no? Si estàs de poquet...
Si ara estàs en el moment de l'adéu mantingues la calma i deixa que el teu cos treballi, procura no racionalitzar-ho i deixa que sigui el cos qui dugui la batuta.
Si tu estàs en pau i deixes que se'n vaig en pau probablement et costarà menys superar-ho.

Molta força i una abraçada ben càlida,

[loski]

Hola noies!!!!!

La veritat és que em va molt bé llegir-vos, m'animeu una mica. Demà a la tarda tinc hora al ginecòleg, ja veurem com anirà. De totes maneres jo no tinc cap esperança doncs he anat perdent durant tot el dia.
Em sap greu que hagueu hagut de passar per això, és durillo, però s'ha de mirar endavant. Jo ja tinc 36 anys, però això de moment no em fa patir, em sento jove...
Demà us informaré del que digui el metge.
Moltes gràcies pels consells, per llegir-me respondrem i compartir una mateixa experiència encara que dolorosa, doncs no és fàcil fer-ho però a mi m'ajuda.
Petons per totes i molts ànims...., la vida continua....

[maresmenca]

[loski]

Hola finalment avui he anat al metge i m'ha confirmat el que ja m'esperava, he abortat, però no m'he de pendre ni gotes ni raspat, diu que estic molt neta.
El meu gine, és molt humà és fantastic..., el meu marit m'ha fet molt costat avui..., ara a mirar endavant que la vida continua.
Moltes gràcies a totes i ànims boniques...., la vida té coses bones i dolentes, ja se sap!!!!

[maresmenca]

Positivisme per sobre de tot, clar que si!

[Cueta]

Doncs sí...és l'única via que hi ha, mirar endavant mentre aprenem de les experiències.

Una abraçada bonica!

[annia]

Hola loski,

Em sap molt de greu, però com be dius ara hem de mirar endavant. Suposo que estaries també de poquet, jo estava de 7 setmanes i tampoc m'ha calgut legrat.
Ara ja han passat 10 dies en el meu cas i potser em començo a animar, tot i que estic feta un embolic, em dona respecte tornar-m'hi a quedar, la por no marxarà mai, ademés amb tot aixó de la grip A...UF!!

[loski]

Gràcies pels vostres ànims, la veritat va bé compartir amb gent que ha passat ho està passant el mateix, així segur que m'enteneu...
A mi el gine em va dir que m'esperes 2 o 3 regles abans de tornar-ho a intentar, i jo que sóc molt obedient li faré cas...
A mi no em farà cap respecte tornar-hi doncs estic segura de que a la propera anirà bé....
Jo us seré sincera si us dic que no vaig tenir un sentiment de pèrdua molt doloròs, doncs em va saber molt greu perquè ens feia molta ilusió tornar ha estar embarassats, però encara no ens n'haviem fet gens a la idea, no m'havien fet cap eco ni res....
Jo estic ilusionada igual, i és per això que quen arribi el moment ho tornarem a intentar, i esperem de tot cor que tot vagi bé.
Molta sort a totes i fins aviat!!!
Una súper abraçada....

[annia]

Hola guapes,

Avui he estat al ginecoleg i ja m'ha dit que està tot net i que en quan en vingui la regla (d'aqui un parell de setmanes), ja ho podem tornar a intentar.
Quan m'ha fet la eco em deia que estava tot perfecte i que estava apunt d'ovular, que ja podiem tornar a intentar-ho. A mi m'ha extranyat i li he dit: no hauria d'esperar una regla?, i m'ha dit que si...tot i que en un principi em deia que ens hi podiem posar ja...be, suposo que com que no em van fer legrat i està tot net, no li donen tanta importància a esperar o no a una, dos, o tres regles.

Una abraçada i molta sort a totes les que us posareu a la búsqueda de nou

[nusi_nusi]

bon dia a totes,
ho sento molt, jo ara ja fa 2 mesos que ens va passar, i realmetn us entenc, fa molt mal, costa molt de païr-ho però hem d'animar-nos, vaig sortir de la consulta del metge dient, qeu no hi tornaria, i ara ja m'he tornat a animar, penso que quan la natura vulgui, ens hi tornarem a quedar totes i molt ràpidament.
Això ens ha d'animar i ens ha de permetre afrontar-ho millor, però és molt dur, però els dies passen i t'ajuda a veure-ho diferent.
Sort realment de trobar gent com vosaltres, amb qui se'n pot parlar, ja que en molts casos tot això és nou, no sabiem què fer o que no fer.... gràcies!

[patri28]

Hola noies, és la primera vegada que escric, però necessito desfogar-me...
Fins fa una setmana, pensava que la setmana que ve celebraria el meu millor cumpleanys!!seria explicant als meus familiars el meu feliç embaràs...
Però diumenge em vaig fer una eco i no es veia res de res (s'havia de veure pq estava d'unes 6 setmnes), després de descartar un ectòpic, em van confirmar l'abortament. Encara no he sangrat però estic a la espera pq això no va bé...

Ja fa 1 any que busquem i anteriorment ja vaig tenir un microabort. És molt dur, suposo que totes ho sabreu, però es que teniem tants de plans... i el meu marit tb està molt xafat... és que no ens ho esperavem gens...

Desitjo tant ser mare que no puc pensar en res més.

Una abraçada a totes i gràcies per escoltar--me, o per llegir-me vaja!!!jeje!!!

[Neu]

Hola Patri, només donar-te molts ànims i tot el meu suport. La veritat és que quan has patit un avortament i t'hi quedes per segona vegada penses que aquella vegada SEGUR que ha d'anar bé perquè tu ja t'has emportat el cupo de la mala sort i ara tot anirà com una seda. No et penses mai que et torni a tocar a tu!

Entenc que estigueu xafats amb el teu marit i sembla que costi tornar a trobar il.lusió en les coses. Jo acabo de passar pel meu tercer avortament i tampoc me l'esperava, és clar, però com que el segon va ser ectòpic i aquest ha estat químic, m'ha consolat no haver de passar pel quiròfan de nou i saber que no s'ha repetit ni el raspat ni l'ectòpic (tenia molts punts sembla).

No sé per què però aquesta vegada no m'ha afectat gaire tornar a perdre'l. Potser ja tinc la pell morta però ara estic com amb la sensació que és IMPOSSIBLE que un embaràs meu vagi bé. Jo mai no he passat de les 6 setmanes! Ara m'estan fent proves vàries per veure si hi ha una causa o què, però no sé, estic com en un estat de m'és igual tot. Ja ni m'afecta veure embarassades! Vaig tenir l'ex del meu home un dia a casa fa poc amb el seu nen de dues setmanes i vaig estar la mar de bé! Quan tingui els resultats de les proves segurament tirarem per una FIV però he perdut la il.lusió, la veritat. També estem en procés d'informar-nos per una adopció.

Amb aquest rotllo us vull dir que totes anem passant per diferents estadis, però que el millor sempre és el de la lluita, de caure, plorar i tornar a aixecar-se i provar-ho de nou. Jo espero trobar la motivació ben aviat!

Patri

[elisa]

Llegint-vos és com tornar a reviure el que he viscut... Jo vaig patir un abortament espontani al novembre, de 7 setmanes. No vaig tenir cap dolor ni res. Simplement, el dia abans vaig començar a tenir pèrdues i em van dir que fes repòs. Per l'ecografia ja em van dir que la cosa no anava bé... I em vaig començar a trencar per dins. Al dia següent, però, vaig fer el cor fort i m'autoconvencia que podia ser una pèrdua sense més, que podria anar bé, que potser encara li faltava temps... però vaig tenir ganes d'anar al lavabo... i amb un gest instintiu vaig agafar un tros de paper per recollir la massa sangonosa que anava caient...
Em va sorprendre la sang freda que vaig tenir en aquell moment. Me'n vaig anar jo sola a l'hospital, conduint... i només pensava que ningú no s'adonava que acabava de perdre l'esperança d'aquests últims mesos a la tassa del vàter. I després, com moltes de vosaltres expliqueu, vaig plorar i plorar com mai ho havia fet. Crec que l'estat hormonal que comporta un abortament té molt a veure. Jo creia estar sobre una muntanya russa...
Ara, amb el nou any, el cos sembla que s'ha "recomposat"... és estrany, però els dies després de l'abortament, notava com si no sabés interpretar el que em passava... estava com desconnectada del meu cos... sense saber quan tornaria a tenir la regla, no sabia si el que notava era normal o no...

Tinc por de tornar a quedar-m'hi. Però sento que ho he de tornar a provar, que necessito saber si puc tenir un embaràs amb normalitat. El que m'angoixa és pensar que les primeres setmanes se'm faran eternes i que fins passar el número 7 no podré respirar una mica. També penso que potser la propera vegada no aniré tan ràpid a la llevadora. Més que res, perquè no vull tornar a fer-me proves i anàlisis si finalment no surt bé. Prefereixo esperar una mica més fins que vegi que estic a prop de la setmana en què s'han de fer la primera eco.

Ànims a totes

[blaueta]

Elisa, llegir-te tambe ha estat tornar a viure el que tambe vam passar aquest mes de novembre passat. Tambe vam tenir un abortament espontani a les 10 setmanes, no em va fer falta un raspat, pero de fet tot ja s'havia aturat a la setmana 8. I tal com dius tu va ser molt dur, de totes maneres en el nostre cas quan van anar a urgencies per les primeres perdues ja ens van dir que no hi havia bateg i que la mida del fetus en comptes de ser de 10 setmanes era de 8, no hi havia res de fer. I en comptes de fer-me raspat em van fer esperar un parell de dies i ja ho vaig treure per mi sola. Em va passar el mateix que a tu, mirar la gent que passejava pel carrer i pensar, no ho veieu que la meva vida s'esta esmicolant per moments? Pero ara ja han passat gairebe dos mesos, i en poques setmanes si ho volem ja ho podem tornar a intentar. De moment estic molt positiva, amb moltes ganes de tornar a estar embarassada. El que em sap mes greu pero, es que ara ja no tindrem la mateixa innocencia que en el primer embaras, si ho aconseguim una altra vegada, sera una alegria continguda fins el que dius tu, que haguem superat el primer trimestre. Ara sabem que pot anar malament. Pero jo penso que aixo no ens ha de frenar en el nostre desig de tenir un fill, ha de ser una cosa tant meravellosa ser mare que el patiment que poguem tenir durant les primeres setmanes ha de valguer la pena.

Una abraçada molt gran i ja ho saps, si en vols parlar soc aqui.

[Helia]

Jo també havia participat en aquest post, i com que he vist que hi ha noves experiències, entro a donar ànims!!

Elisa, blaueta... jo també ho vaig passar francament malament... no precisament els dies després de l'avortament, sinó els mesos que van venir després, cada vegada que em venia la regla... cada mes era com "passar el dol"... Però no vull parlar d'això, sinó d'aquesta por que et queda al cos després... Jo ara estic de 14 setmanes, i mai m'hagués pensat que amb el meu embaràs em sentiria tan bé! Per una banda, necessitava quedar-me embarassada per saber que podia, però per altra banda, em feia pànic viure un nou embaràs patint... No us enganyaré, al principi sí que pateixes, però aprèns a agafar-te les coses d'una altra manera, més calmada... és una nova oportunitat, i no té res a veure amb l'anterior, és una altra experiència! Jo també tenia aquesta barrera, 7 setmanes i 3 dies... i us asseguro que quan la vaig passar, vaig respirar, i tot va ser diferent!
No patiu, perquè us tornareu a quedar embarassades, i si heu plorat tot el que havíeu de plorar i heu fet el vostre "dol", disfrutareu el nou embaràs com si fos el primer!!

Ànims boniques!!!

[loski]

Hola a totes,
Jo també vaig passar pel mateix a l'agost, i va ser dur, més que res perquè no m'ho espereava gens, la veritat no m'ho havia parat a pensar mai que em podia passar això.
Vaig passar els meus dies dolents, però sempre pensant que tenir un fill és una cosa tan perfecte que si no havia anat bé era per alguna cosa.
No em vaig desanimar, de tal manera, que a la segona regla ja tornava a estar embarassada. Ara estic de 16 setmanes, i no us enganyaré, tinc els meus moments, de pors..., però he de pensar i creure que tot anirà bé,.....sinó malament!!!

Molts ànims a totes, molta sort!!!!