JO VULL SER MARE I ELL NO VOL FILLS

[crunchi]

Torno a entrar per recomanar la peli de Embarazados, es una peli espanyola que surt el Paco León y la Alejandra Jimenez y es exactament aquesta situació. Ella vol, ell no. No us faig spoiler i no us diré quina decisió pren ella. Peró les que esteu vivint aquesta situació, us la recomano. Bé, la recomano a totes aquelles que esteu o voleu estar embarassades, o les que heu sigut mamis...

Sincerament Seta, amb 43 anys, com t'han dit, ja no pots esperar més. És ara o mai.

Jo es que abans ja ho tenia clar, pero ara q soc mare, ho tinc encara mes clar. Per ningú deixaria de ser mare, per ningú.

[Eruga]

Hola,
Jo també l'he vist la peli Embarazados, és molt xula, i com diu Crunchi, descriu aquesta situació.

Seta, jo no he entés quan dius que tens pensaments no lícits i mal vistos, a que et refereixes amb això?

Sí que és veritat que a l'edat que tens el temps et juga en contra i esperar-te més és arriesgat. Si tens clar que vols un fill sí o sí, no tens perquè deixar a la teva parella si no vols, però si tu vols un fill i ell no, t'hi pots començar a ficar tu pel teu compte. Pots plantejar-te la IA o altres mètodes. Pots anar a parlar amb un metge i a veure que t'aconsella. Si al final la teva parella s'hi vol sumar, doncs ja s'hi sumarà. Sé que és complicat perquè potser ell no s'hi vol sumar i la relació s'acaba.

Tens que centrar-te amb la realitat, acceptar-la i afrontar-la. I també realment decidir, si vols fills crec que hauries de començar ara a buscar, i sinó doncs plantejar-te si podries acceptar el fet de no tenir-ne.

És complicat perquè es tracta de decidir entre dues coses que t'estimes molt (la teva parella, o tenir un fill), i sembla que no siguin compatibles l'una amb l'altra. Si pots intenta pensar com et veus en un futur. Si acceptaries el fet de no tenir un fill. O potser el fet de perdre la teva parella actual. Costa, però has de ser forta i tirar endavant en una decisió o l'altra.

Molts ànims

[airuni]

Hola.
És una decisió complicada, jo crec que has de tenir una conversa amb ell i exposar-li el que sents i a partir d'aqui si ell ho té clar decidir a que renuncies, que el convencis no crec que sigui una opció si és ell no vol fills al final a la llarga tampoc seria bo per la parella. Penso que al final o bé renuncies a tenir fills, tenint clar que és una decisió teva i que mai li tiraras en cara o bé renuncies a la teva parella i ets mare pel teu compte.
Molta sort amb la teva decisió!!

[Seta]

Hola a,totes he estat desconectada uns dies..no tenia anims ni d escriure....pero gracies a totes de tot cor per escriurem.

[Eruga]

Hola Seta,

Molts ànims, no et desanimis, ja sé que és molf fàcil de dir. Però a vegades veiem les coses molt negres i desprès això ens porta a coses bones.

A vegades la vida et sorprèn. Jo crec que s'ha de ser positiu, i valent, la por no ens porta enlloc. Moltes vegades ens pensem que les coses seràn molt difícils, i un cop surts de la zona de confort te n'adones que tampoc era per a tant.

Jo ja et vaig comentar que amb la meva anterior parella el fet dels fills va ser bastant decisiu en trencar la relació. I jo me l'estimava molt, i n'estava molt enamorada, i pensava que em costaria molt de superar, i que no trobaria a ningú que fos com ell etc, aquestes coses que es pensen i que et bloquegen. Mai m'havia imaginat deixar-lo, i per mi ell era el futur pare dels meus fills, i l'home amb qui estaria sempre i amb qui m'imaginava tot el meu futur. I la veritat, després te n'adones que no era per a tant, sí que costa, clar que costa, però no m'he ne penedit ni un sol segon d'haver-lo deixat. I ara veig que vaig prendre una de les millors decisions de la meva vida. Després de deixar-ho vaig estar un temps sola on vaig estar súper agust, recargant energies (esgota molt empenyer a una persona cap a una cosa que no vol, i jo vaig acabar esgotada de la relació), i coneixen't-me a mi mateixa. I ara estic amb una altra persona, que va al meu ritme en tots els sentits, i que pensava que no era possible trobar algú així, però la veritat és que si abans pensava que era feliç, ara sóc incapaç de descriure-ho. Tenir els mateixos objectius de vida amb la teva parella t'omple imensament, i fins que no ho he viscut no ho he vist.

Jo crec que si al final decideixes no tenir fills perquè ell no vol, si tu no ho superes, això acabarà portant problemes greus a la relació. Però és una opinió.

El que sí que et vull fer veure és que a vegades sortir de la zona de confort costa, però ens va bé, fins i tot ens va millor.

[nyma]

Hola Seta
Sembla q la història expliques sigui escrita per mi, també. Estic igual q tu, noia! Ha passat el temps per la data q estem ara. Com et va? algun canvi?

[Gina_gin]

Hola,
doncs jo també estic en una situació idèntica en aquests moments. I lo fumut és que no el veig canviant a ell d'opinio, com deia la Seta en el primer mail, no és una persona gens de rutina, gens d'estar per casa, en cap cas el veig perdent aquesta llibertat....
Seta o Nyma, que vau fer al final?

[perdudapelmon]

Jo vaig passar per una situació igual fa anys. Ens portàvem gairebé 20 anys de diferència d'edat. Jo en tenia 24 i ell 44.

Els primers anys, pensava que ell canviaria d'opinió en algun moment. Ara sé que, normalment, quan algú diu que no vol fills, és que no en vol i punt. No és ni millor ni pitjor, és una decisió molt respectable. Però aleshores jo pensava que el podia 'convèncer' i vam discutir massa vegades.

Penso que si algú entra en aquest fòrum per escriure sobre el tema és perquè la voluntat de tenir un fill és clara i, segurament, un projecte al qual no es pot renunciar.

No us puc enganyar. No és fàcil. Em va costar molt de patiment, plors, anades i vingudes, i moooolts intents de deixar-lo (a ell) i sempre hi acabava tornant.

Però, finalment, vaig entendre que estimar-se no basta. Cal compartir projectes i valors.

El vaig deixar. Vaig viure algunes relacions curtes sense sentir el que havia sentit pel meu ex i....finalment, fa una temporada, ha arribat una persona a la meva vida de qui m'he enamorat, que em fa feliç i que comparteix el somni de tenir fills amb mi.

Amb això us vull dir que cal donar-se temps per prendre la decisió, que difícilment serà una decisió presa d'un dia per l'altre (li fareu moltes voltes perquè és un dilema molt difícil -parella/fills) però que, quan us decidiu, amb el temps , veureu que es pot tornar a ser feliç i que hi ha moltes persones en el món esperant-vos. No cal viure en una relació que ja no és corresposta (Al final, no voler el mateix projecte és no correspondre l'altre en algun sentit. No és culpa de ningú, però s'ha d'acceptar que la relació no va bé).

Ànims i aquí estic per si puc ajudar.

[Raquel_1981]

Hola Seta, entiendo tu situación, no es nada fácil. Te entiendo perfectamente porque mi pareja tampoco quiere ser padre, al igual q la tuya no quiere ataduras ni responsabilidades. Sé lo duro que es eso y las miles de cuestiones que pasarán por tu cabeza. Yo tengo que decir que a pesar de que mi pareja no quiere ser padre biológico, me apoya en la decisión de ser madre, me entiende y sabe que me pesara más el hecho de renunciar. De hecho estoy en mi segunda IA de donante, la primera no fue bien y estoy en beta espera de esta segunda.
Has hablado con él de esta posibilidad, de ser madre monoparental sin tener el ninguna responsabilidad?
Espero haberte podido ayudar, muchos ánimos

[GGSara]

Hola Raquel,

Jo també m'he plantejat fet això amb la meva parella, però vivim junts. Com ho fareu quan tinguis el teu fill/a? Viureu per separat?

[Raquel_1981]

Hola GGSara, vivimos juntos hace 5 años, y seguiremos así, a él no le importa ejercer de padre, lo que no quiere es serlo. Lleagado el momento a mi hij@ le explicare la verdad.
Y en cusnto a llamarle papa o no, ya se verá, o simplemente lo llamara x su nombre