Jo vull un segon i ell no
Re: Jo vull un segon i ell no
Molt bones boniques!
No em trobo en aquesta situació actualment, pero aprofitare per explicar la meva experiencia.
En el nostre cas, un dia, jo em vaig despertar com diu la Nayade, no entenia com podia ser que no tingues un fill, NECESSITAVA tenir un fill... i el meu xicot, que sempre m'havia fet broma, sempre havia parlat de tenir 3 fills, es va (disculpeu l'expressió) ''acollonir''. Vam tenir conversacions que derivaven a discussions bastant importants, i va arribar a dir-m'he que creia que ell MAI voldria tenir fills. Aixo ens va fer trontollar molt, ens vam plantejar molt si haviem de seguir junts, sobretot perque jo tenia clar que hi havia coses a les que puc renunciar (p.ex. no ens hem casat, perque ell no vol), i altres que no (la maternitat).
Quan el vaig deixar d'agobiar (aprofito per dir que ell tambe veia senyals on no n'hi havien... i s'imaginava insinuacions per tot arreu) va ser ell el que va fer el pas i va dir que si que volia que formessim una familia.
Ara tenim un bebé de gairebe 9 mesos i ell esta encantat de la paternitat, disfrutant a tope d'aquest nou rol, i l'altre dia em va dir (OJITO!): ''no et dic ara mateix, pero potser d'aqui un parell de setmanes, se me'n va el cap, i et dic que ens possem a pel segon'' . Us asseguro que m'ha fet por aquesta frase , perque en vull tenir mes, pero preferiria esperar fins que el primer tingui un anyet i mig al menys!
Molta sort, es molt dificil estar en qualsevol de les dues bandes. S'ha d'evaluar i possar en una balança que pesa més de tot. Evidenment, si es decideix seguir en parella, la paternitat/maternitat ha d'anar ben pactada i amb tots dos ben agafats de la mà. Anims precioses! Ja anireu explicant!
No em trobo en aquesta situació actualment, pero aprofitare per explicar la meva experiencia.
En el nostre cas, un dia, jo em vaig despertar com diu la Nayade, no entenia com podia ser que no tingues un fill, NECESSITAVA tenir un fill... i el meu xicot, que sempre m'havia fet broma, sempre havia parlat de tenir 3 fills, es va (disculpeu l'expressió) ''acollonir''. Vam tenir conversacions que derivaven a discussions bastant importants, i va arribar a dir-m'he que creia que ell MAI voldria tenir fills. Aixo ens va fer trontollar molt, ens vam plantejar molt si haviem de seguir junts, sobretot perque jo tenia clar que hi havia coses a les que puc renunciar (p.ex. no ens hem casat, perque ell no vol), i altres que no (la maternitat).
Quan el vaig deixar d'agobiar (aprofito per dir que ell tambe veia senyals on no n'hi havien... i s'imaginava insinuacions per tot arreu) va ser ell el que va fer el pas i va dir que si que volia que formessim una familia.
Ara tenim un bebé de gairebe 9 mesos i ell esta encantat de la paternitat, disfrutant a tope d'aquest nou rol, i l'altre dia em va dir (OJITO!): ''no et dic ara mateix, pero potser d'aqui un parell de setmanes, se me'n va el cap, i et dic que ens possem a pel segon'' . Us asseguro que m'ha fet por aquesta frase , perque en vull tenir mes, pero preferiria esperar fins que el primer tingui un anyet i mig al menys!
Molta sort, es molt dificil estar en qualsevol de les dues bandes. S'ha d'evaluar i possar en una balança que pesa més de tot. Evidenment, si es decideix seguir en parella, la paternitat/maternitat ha d'anar ben pactada i amb tots dos ben agafats de la mà. Anims precioses! Ja anireu explicant!
Re: Jo vull un segon i ell no
Hola noies!!!!
Nayade companya febrerenca!
Doncs aquí un altre que vol un segon fill i l'home no. En el nostre cas, ha sigut un camí molt molt dur tenir al nostre preciós fill, va trigar 6 anys en arribar, amb molts tractaments i operacions, en el nostre cas juga molt encontra meva aquest factor, ell no vol tornar a passar per tot això ni de conya.
La problemàtica la tinc perquè el meu petit es d'ovodonació, llavors tinc molt molt complicat que la donant vulgui tornar a regalar-me el millor dels regals i fer més gran la meva família...
Llavors jo apreto molt en aquest sentit de què sigui ja, i ell diu que ara en aquest moment no en vol ni de conya, però es sumen més factors, quan tens un nen petit la relació de parella s'allunya una mica, al menys en el nostre cas, hem discutit molt, com mai abans i clar... la parella es veu afectada.
He de dir que això fa un cercle viciós en el meu cas, perquè saber que ell no vol tenir més em fa estar amb ell com dolguda i bastant tibant en la relació, però crec que canviaré de tàctica perquè no ens fa bé i ho sé.
Gaudiré de la meva família i veure com creix el meu petit i el que hagi de ser serà, esperaré una temporada sense agobiar-lo amb aquest tema i més endavant ja veurem.
Nayade companya febrerenca!
Doncs aquí un altre que vol un segon fill i l'home no. En el nostre cas, ha sigut un camí molt molt dur tenir al nostre preciós fill, va trigar 6 anys en arribar, amb molts tractaments i operacions, en el nostre cas juga molt encontra meva aquest factor, ell no vol tornar a passar per tot això ni de conya.
La problemàtica la tinc perquè el meu petit es d'ovodonació, llavors tinc molt molt complicat que la donant vulgui tornar a regalar-me el millor dels regals i fer més gran la meva família...
Llavors jo apreto molt en aquest sentit de què sigui ja, i ell diu que ara en aquest moment no en vol ni de conya, però es sumen més factors, quan tens un nen petit la relació de parella s'allunya una mica, al menys en el nostre cas, hem discutit molt, com mai abans i clar... la parella es veu afectada.
He de dir que això fa un cercle viciós en el meu cas, perquè saber que ell no vol tenir més em fa estar amb ell com dolguda i bastant tibant en la relació, però crec que canviaré de tàctica perquè no ens fa bé i ho sé.
Gaudiré de la meva família i veure com creix el meu petit i el que hagi de ser serà, esperaré una temporada sense agobiar-lo amb aquest tema i més endavant ja veurem.
Re: Jo vull un segon i ell no
Hola noies, us he llegit i em sento identificada amb moltes de les coses que heu dit. Heu tingut algun canvi d'opinió de les vostres parelles?
En el meu cas, jo voldria un segon fill però ell s'hi nega rotundament. Tenim una nena de 4 anys. Fa aprop de 2 anys que li vaig començar a tantejar el tema i ja s'hi negava, vaig esperar un temps per tornar-li a plantejar el tema i la resposta va ser la mateixa. En el darrer any he intentat vàries "estratègies": intentar parlar del tema seriosament, tirar-li indirectes, fer-li "bromes" al respecte, deixar passar el temps... involuntàriament m'he mostrat amb ell enfadada, inclús trista...però res li fa canviar d'opinió. Diu que ja està bé com està, que no s'hi veu amb un segon fill...Jo realment tenia una petita esperança de que canviés d'opinió, però amb el pas del temps veig que no s'acabarà produint i això fa mal.
Es dur tot plegat perquè tot i que hi ha dies que intento entendre'l i assumeixo que no tindré més fills i evidentment valoro al 100% tenir ja una filla, hi ha d'altres dies que no puc evitar aquesta tristor i sento que no és just renunciar al que vull. Com he llegit per aquí, l'instint és massa fort i costa molt no fer-li cas.
Amb tot això, és evident que la relació de parella és ressenteix. Per molt que l'estimi, està clar que està limitant un dels meus somnis, i per tant suposo que és normal que no em senti bé. És complicat el que deieu, s'ha de renunciar al propi somni per tal de respectar la decisió de l'altre? o realment l'instint maternal es més fort que tot això?
En el meu cas, jo voldria un segon fill però ell s'hi nega rotundament. Tenim una nena de 4 anys. Fa aprop de 2 anys que li vaig començar a tantejar el tema i ja s'hi negava, vaig esperar un temps per tornar-li a plantejar el tema i la resposta va ser la mateixa. En el darrer any he intentat vàries "estratègies": intentar parlar del tema seriosament, tirar-li indirectes, fer-li "bromes" al respecte, deixar passar el temps... involuntàriament m'he mostrat amb ell enfadada, inclús trista...però res li fa canviar d'opinió. Diu que ja està bé com està, que no s'hi veu amb un segon fill...Jo realment tenia una petita esperança de que canviés d'opinió, però amb el pas del temps veig que no s'acabarà produint i això fa mal.
Es dur tot plegat perquè tot i que hi ha dies que intento entendre'l i assumeixo que no tindré més fills i evidentment valoro al 100% tenir ja una filla, hi ha d'altres dies que no puc evitar aquesta tristor i sento que no és just renunciar al que vull. Com he llegit per aquí, l'instint és massa fort i costa molt no fer-li cas.
Amb tot això, és evident que la relació de parella és ressenteix. Per molt que l'estimi, està clar que està limitant un dels meus somnis, i per tant suposo que és normal que no em senti bé. És complicat el que deieu, s'ha de renunciar al propi somni per tal de respectar la decisió de l'altre? o realment l'instint maternal es més fort que tot això?
Qui està connectat
Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 6 visitants
Membre de l'AMIC | Control OJD Nielsen | Hosting i Dominis.cat a CAT1.NET |