CL setembre'15 - Suite francesa (Irène Némirovsky)

[ametista]

Raqueleta ja te l'he enviat!

[Nineta22]

Ametista, me'l pots enviar a mi també? Intentaré posar-me al dia!! :)

[ametista]

i tant! passa'm el teu mail per privat i te l'envio!

[Raqueleta]

Raqueleta ja te l'he enviat!

Gràcies!! Ara a veure si recupero el temps perdut!

[nienna]

Jo veig impossible arribar a temps aquest mes, estic encara amb un altre llibre i em queden unes 300 pagines per llegir... M'organitzo fatal amb el club cada 2 mesos, sempre m'agafa el principi de mes amb algun altre llibre per llegir. Que per cert el que estic llegint m'esta encantant, em passare per Entre lectures... per compartir-ho amb vosaltres. A veure si durant el mes recupero

[silviette]

Xiques,

Amb l'arribada del meu petit gairebé no tinc temps per res i menys per llegir Així que espero poder tornar a participar d'aquí uns mesets quan ja ho tingue tot una mica més controlat

Besets!!

[ametista]

nienna tranquil·la! quan te'l puguis llegir ja el comentaràs sencer... si sempre et passa igual hauràs d'avançar feina i llegir el llibre que toqui el mes abans del club!
ah, i siiii explica'ns aquest llibre que t'estàs llegint! jo també tinc pendent passar-me per l'entre lectures, ens veiem allí

silviette enhorabona per aquest petit!! tranquil·la i gaudeix del petitó, més endavant quan comencis a trobar estonetes per llegir aquí estarem!

jo espero arribar per comentar el dijous però no sé, no sé, vaig justeta (apurant les vacanceeeeeeeeeeeeees )

[Anna Maria]

Silviette, enhorabona guapa!
Jo almenys crec que la primera part la podré comentar, a veure si la preparo en un word i així el dia que toqui ja ho tindré preparat.
abraçades,
Anna Maria

[MarionCole]

Hola noies, ningú ha comentat res de la suite francesa? (Bé, l'Anna Maria ja ho va fer fa alguns dies).
Em falten unes 40 pàgines per acabar la primera part. És un llibre correcte, elegant, diria que "sobri". M'agrada bastant, sense entusiasmar-me, però el que més m'interessa és la manera com es va fer i publicar el llibre. També em pica la curiositat la relació que la Nemirowsky tenia amb la seva mare, molt complicada. A la suite francesa no es veu reflectida, aquesta relació, però a "el ball", per exemple, sí.

[Lalona]

Guapotes!

Sóu addictives, haha! passava a saludar i just us disposeu a llegir una novel·la que em van recomanar la setmana passada!
Va, aviam si la trobo i us segueixo!

He estat molt desconnectada i vaig a tope però us trobo a faltar!!

[ametista]

Lalonaaaaaaaaa!!! que bé si tornes per aquí, ni que sigui una miqueta! que també et trobem a faltar!

[Raqueleta]

Ningú ha comentat res?
Jo no aconsegueixo acabar la primera part!! Pensava que seria menys llarga... això vol dir que la segona part o que les cartes seran breus...
En fi, a seguir llegint...

[Anna Maria]

Jo ja l'he acabat avui, a veure si tinc una mica de temps i comento.
Abraçades,
Anna Maria

[MarionCole]

Raqueleta, a mi tampoc m'acaba d'enganxar.

[ametista]

noies, intentaré comentar una mica a veure si tinc temps.... però m'he trobat com alguna de vosaltres, al principi no m'enganxava, tot i que m'interessava eh? però no tenia aquella sensació de quan s'acosta l'hora d'anar a dormir (actualment la meva única estona per llegir) i et poses com impacient per agafar el llibre, no us passa? sí que conforme anava passant capítols tenia ganes de saber què li passava als personatges, que no tornaven a aparèixer fins uns capítols més tard... però també se m'ha fet llarg en el sentit de "...quants capítols queden???" als vint-i-pocs ja hauria acabat i fins a 31, buf!

ATENCIÓ SPOILERS!! LLEGIDA LA PRIMERA PART

La família Péricand...dóna per molt La senyora Péricand em posava una mica dels nervis, sempre tan pendent de donar una imatge impecable, sempre intentant actuar correctament.... però no sembla que ho faci perquè sigui el millor pels seus fills per exemple sinó per demostrar-se a sí mateixa com és de bona i perfecta (egoegoooooo) La relació amb el sogre... el tracta com si fos el seu propi pare, donant-li ella mateixa el menjar, etc. i resulta que és perquè per una banda té interessos amagats (d'herències) i per l'altra pensava "que estos pobres ancianos impedidos sufren si los tocan los criados" és tant classista! "No son malos, si sabes manejarlos"... i tornant al sogre, tan que en té cura i està per ell...i a l'hora de la veritat va i s'oblida d'ell quan els bombardegen!! i no se'n recorda fins que ja estan a la quinta forca! sé que la situació no fa riure però...... els fets la delaten! i amb els fills.... idolatra al gran però al Hubert...diguem que no espera res d'ell... i quan organitzen el funeral pels dos, ella està orgullosa de poder dir que el Hubert va ser un heroi... i quan apareix ben viu davant seu... sembla que no se n'alegri!!! com pot ser així amb un fill seu?? i sobre el Philippe... la part on l'assassinen crec que és la que més m'ha impactat de moment, tot i que ja es veia venir que aquest grupet de nens eren molt salvatgets, pobres...

Un altre que no suporto és l'escriptor, el Gabriel Corte, bfffffffffffffff va tan de sobrat, de diva... i després quan es troba que és un més com la resta i no té on dormir ni què menjar, li costa pair-ho... Tot i això i a base de pasta encara aconsegueix rascar un cistell amb menjar, que bo quan li roben! s'ho mereixiaaaaaa!!!! però després van a aquell hotel i torna al seu estil de vida d'abans i s'oblida de tot, com si res no hagués passat, com si no hagués après res... llàstima perquè sent escriptor li hauria pogut treure suc a la situació..però no, per ell els seus manuscrits tenen tant valor o més que el d'una vida humana...

Els que m'han semblat més entranyables són el matrimoni Michaud, que ja són grans però mantenen força la calma. Em semblava curiós que s'organitzessin per marxar amb els de la feina, el cap els mobilitza i a última hora va i els deixa plantats, el molt cab...!! i s'han de buscar la vida com poden... quin patiment la dona pel seu fill, sense saber res d'ell i gairebé coincideixen al poble on a ell el fereixen al tren, aaaagh! sort que al cap dels mesos es refà i pot posar-se en contacte amb ells, que per cert, quina llàstima que el Jean-Marie no mantingui el contacte amb la noia que el cuidava, que semblava que hi havia "feeling"...

sobre la situació en general, la marxa dels ciutadans fugint dels bombardejos, tela... plasma molt bé la sensació que en qualsevol moment tota la teva vida pot canviar... suposo que a vosaltres també us haurà passat que inevitablement mentre llegies pensaves en els refugiats sirians? buf... i situacions que com a mare et toquen, com la de "presas del pánico, algunas mujeres soltaban a sus hijos como si fueran molestos paquetes y salían huyendo" COOMOOORRR???? "Otras los estrechaban contra su cuerpo con tanta fuerza que parecían querer meterlos de nuevo en su seno, como si fuera el único refugio seguro"..................... buf, viure una situació així amb els teus fills ha de ser terrible, quin patiment!


i au, fins aquí el meu temps! a veure si no trigo tant a acabar i comentar la segona part

[nienna]

Noies no sé, aquest mes m'esta costant moltissim, no acabo de conectar amb el llibre, encara vaig pel capitol 6 o així i soc incapaç de llegir més d'una pagina al dia i es un llibre que m'interessa molt, tenia moltes ganes de llegir-lo però no avanço res, no sé si es la manera d'escriure de l'autora o que no es un bon moment per mi per llegir el llibre. I em fa rabia perque tampoc puc llegir cap altre llibre. A veure si ho aconsegueixo

[Raqueleta]

Tinc tan poc temps per a comentar i coincideixo tant amb el que ha dit l'Ametista que faig copiar y pegar i afegeixo alguna cosa més...

ATENCIÓ SPOILERS!! LLEGIDA LA PRIMERA PART

La família Péricand...dóna per molt La senyora Péricand em posava una mica dels nervis, sempre tan pendent de donar una imatge impecable, sempre intentant actuar correctament.... però no sembla que ho faci perquè sigui el millor pels seus fills per exemple sinó per demostrar-se a sí mateixa com és de bona i perfecta (egoegoooooo) La relació amb el sogre... el tracta com si fos el seu propi pare, donant-li ella mateixa el menjar, etc. i resulta que és perquè per una banda té interessos amagats (d'herències) i per l'altra pensava "que estos pobres ancianos impedidos sufren si los tocan los criados" és tant classista! "No son malos, si sabes manejarlos"... i tornant al sogre, tan que en té cura i està per ell...i a l'hora de la veritat va i s'oblida d'ell quan els bombardegen!! i no se'n recorda fins que ja estan a la quinta forca! sé que la situació no fa riure però...... els fets la delaten! i amb els fills.... idolatra al gran però al Hubert...diguem que no espera res d'ell... i quan organitzen el funeral pels dos, ella està orgullosa de poder dir que el Hubert va ser un heroi... i quan apareix ben viu davant seu... sembla que no se n'alegri!!! com pot ser així amb un fill seu?? i sobre el Philippe... la part on l'assassinen crec que és la que més m'ha impactat de moment, tot i que ja es veia venir que aquest grupet de nens eren molt salvatgets, pobres...

Un altre que no suporto és l'escriptor, el Gabriel Corte, bfffffffffffffff va tan de sobrat, de diva... i després quan es troba que és un més com la resta i no té on dormir ni què menjar, li costa pair-ho... Tot i això i a base de pasta encara aconsegueix rascar un cistell amb menjar, que bo quan li roben! s'ho mereixiaaaaaa!!!! però després van a aquell hotel i torna al seu estil de vida d'abans i s'oblida de tot, com si res no hagués passat, com si no hagués après res... llàstima perquè sent escriptor li hauria pogut treure suc a la situació..però no, per ell els seus manuscrits tenen tant valor o més que el d'una vida humana...

Els que m'han semblat més entranyables són el matrimoni Michaud, que ja són grans però mantenen força la calma. Em semblava curiós que s'organitzessin per marxar amb els de la feina, el cap els mobilitza i a última hora va i els deixa plantats, el molt cab...!! i s'han de buscar la vida com poden... quin patiment la dona pel seu fill, sense saber res d'ell i gairebé coincideixen al poble on a ell el fereixen al tren, aaaagh! sort que al cap dels mesos es refà i pot posar-se en contacte amb ells, que per cert, quina llàstima que el Jean-Marie no mantingui el contacte amb la noia que el cuidava, que semblava que hi havia "feeling"...

sobre la situació en general, la marxa dels ciutadans fugint dels bombardejos, tela... plasma molt bé la sensació que en qualsevol moment tota la teva vida pot canviar... suposo que a vosaltres també us haurà passat que inevitablement mentre llegies pensaves en els refugiats sirians? buf... i situacions que com a mare et toquen, com la de "presas del pánico, algunas mujeres soltaban a sus hijos como si fueran molestos paquetes y salían huyendo" COOMOOORRR???? "Otras los estrechaban contra su cuerpo con tanta fuerza que parecían querer meterlos de nuevo en su seno, como si fuera el único refugio seguro"..................... buf, viure una situació així amb els teus fills ha de ser terrible, quin patiment!

ATENCIÓ SPOILERS!! LLEGIDA LA PRIMERA PART

No m'enganxa i aquesta part se m'ha fet llarga. I suposo que això ja diu molt sobre si m'està agradant o no. Diria que no m'agrada? No.
Però em ve de gust llegir-lo? Quan no puc llegir tinc ganes d'agafar el llibre i seguir llegint? Tinc curiositat per veure com acaben els personatges? Passaria res si deixés de llegir ara mateix, deixant-lo inacabat? No.
Així que... diguem que es deixa llegir però que no m'està provocant ni fred ni calor...

Pel que fa als personatges, opino força com l'Ametista. La Sra. Péricand i l'avi que se l'obliden, el Corte tan cregut, el director del banc que també fa una bona ràbia... Se salva la Sra. Michaud (l'home sembla una mica figaflor però també em cau bé). També se salven el Jean-Marie i l'Hubert, que és un nen, que vol ajudar i acaba horroritzat i sentint-se inútil... I el Philippe em semblava una mica fluix com a personatge però em va saber greu que morís i com va morir.

Jo també he pensat en els refugiats de Síria, inevitable el paral.lelisme. I les dues frases que ha posat l'Ametista sobre les mares i els fills quan fugen són les mateixes que havia remarcat tot.

No tinc massa més a dir ni temps per a dir res més...

[ametista]

Tinc tan poc temps per a comentar i coincideixo tant amb el que ha dit l'Ametista que faig copiar y pegar i afegeixo alguna cosa més...

molt bé, optimitzant a tope!

jo estic fent esprint final per acabar la segona part i comentar!

[ametista]

noies, ja podeu passar a votar la lectura de novembre

[ametista]

ATENCIÓ SPOILERS! LLEGIT FINS AL FINAL!

DOLCE

doncs he de dir que aquesta segona part me l'he llegit millor que la primera, potser perquè la història té més continuïtat... tot i que alguns capítols se m'han fet pesats, més que res els de la vizcondesa, que no m'interessava en absolut

la Lucile, pobra, quina vida més trista... no estima el seu marit, no aguanta a la seva sogra... però és el que hem parlat en altres lectures, abans les dones no tenien autonomia ni autosuficiència per poder deixar-ho tot enrere i començar de nou en un altre lloc... si avui en dia a vegades encara passa!! o sigui que complicat, pobra Lucile...
i apareix l'alemany i descobreix coses que no havia sentit mai, per primera vegada s'il·lusiona... però a la vegada s'ha de reprimir: perquè no està bé sentir coses positives per un nazi, perquè té a la sogra a sobre, pel que diran, perquè està casada.............. i en alguns moments aïllats sembla que sí però en general no es permet de gaudir-ho...

i la Madeleine, que té un fill amb el Benoit però no és feliç, ella encara pensa amb el Jean-Marie... i quin drama amb l'alemany que tenen a casa, que el Benoit es posa gelós i a la mínima que pot va i el mata! demana ajuda a la Lucile i aquesta l'amaga, això li fa guanyar molts punts davant la sogra! finalment decideix portar-lo a París a casa dels Michaud, a qui curiosament havia acollit durant la fugida dels refugiats pels bombardejos! ostres, tan a prop estaven del Jean-Marie i no ho van saber!!!!! i ara acolliran al Benoit????? quines ironies del destí... se n'adonarà el Benoit que el Jean-Marie és el soldat que li feia tilín a la seva dona??????

quan els alemanys marxen... quina llàstima, no tinc clar si volia que la Lucile i el Bruno s'emboliquessin o no, per una banda no, per integritat d'ella, bla, bla, bla... però per l'altra.... s'agradaven!! un home i una dona sense etiquetes ni nacionalitats, s'agradaven no? doncs vaaaaaaa

en fi, que suposo que aquesta era una obra per valorar en global, amb les cinc parts acabades... la sensació que falten coses hi és: què passarà amb tal o qual personatge, cap a on tirarà cada història... diria que m'ha agradat en general, potser no amb gran entusiasme però està bé

NOTES DE L'AUTORA

m'ha agradat poder llegir els pensaments de l'autora sobre l'obra, què li faltava per escriure, com s'organitzava, com anava variant o afegint elements.... ara, el que no m'ha agradat és per on tira segons quina història! el Jean-Marie i la Lucile enamorats?????????????????????????????????????? com?? i la Madeleine????????? sembla que el Benoit i el Jean-Marie es fan amics i col·laboren, per tant no sé si el Benoit sap qui és el Jean-Marie... però que aquest acabi embolicat amb la Lucile? no ho entenc...
al final els dos acaben morts i el Bruno també així que pobra Lucile, acaba amb la mateixa vida trista de sempre

I LES CARTES

les cartes del marit de l'Irène Némirovsky demanant ajuda per trobar a la seva dona són cada vegada més angoixants, el fet de no saber res, que vagin passant els dies i que no aclareixis res...
quina impotència! i quin greu per les filles, perquè al final també agafen al pare... sort que l'amiga que les cuida ho fa molt bé i és capaç d'anar-les amagant quan les busquen, però quina vida pobres nenes!