Tenir por a ser pares

[crunchi]

Memer caray, deu ni do amb el que expliques!! La conclusió que en trec es que ets una tia molt valenta i que has sapigut tirar endavant i això esta molt i molt be!!!! vaja, aixi en general (ara penso en la meva mare tambe) ser mare treu el pitjor i el millor de un mateix.

Una abraçada

[Elisai]

Hola Memer, gràcies per la teva resposta. Has sigut molt sincera, encara no em pres la decisió. Però crec q cada vegada ho tinc mes clar, suposo q al principi ha de ser molt dur però una vegada superada aquesta fase suposo q es anar fent. Ja sé q al final tothom sen surt, però sincerament no es per perdre el treball sino és per la manca de temps, i la incopatibilitat dels horaris de la feina amb la guarde. I quan estigui malalt com m 'ho montaré? No puc demanar festa a la feina cada dos per tres, i el sou en el meu cas es molt important. I a sobre ara canviarem de municipi encara que hi serem a 10 minuts en cotxe de la familia

[between]

Hola Elisai,

Em sembla que puc afirmar que t'entenc. Jo fa molt de temps que em menjo l'olla per aquest tema.

En el meu cas sóc més jove (32), però el betweenu ja comença a ser un maduret (41). Com que ens portem tants anys, jo tenia un marge molt gran de temps (en tenia 23 quan el vaig conèixer) i no hi havia pressa. Això sí, sempre he tingut clar que vull tenir fills. El meu problema era prendre la gran decisió: QUAN??
Doncs el quan tampoc el tinc clar a dia d'avui. Estic cagada i simplement estem deixant que passi (sense cap càlcul). Més aviat jo estic deixant que passi, perquè el betweenu insisteix que "ja toca", cosa que em rebenta i no és el plan que jo vull dur. Diu que si no em pressiona ell, jo com sempre ho aniré deixant per més endavant, com faig amb tot. Però després quan li preguntes si vol ser pare ara, et diu que li és igual. Ja veus, quina il·lusió hi posa, però després s'enfada perquè no calculo quan toca fer deures, perquè amb els pocs deures que fem, mai em quedaré, perquè busco excuses etc etc.
Al final, i més que res per evitar més discussions, des de principis d'any ho fem sense protecció. És el moment ideal per a nosaltres? Jo crec que no del tot, no tenim lloc al pis per un bebito, per exemple. I no és la cerca que jo m'havia imaginat, com altres històries que pots llegir per aquí de parelles super il·lusionades els dos (els marits també) i que em fan molta enveja perquè el meu maromo vol buscar un fill, perquè toca, que ja no ets tan jove...
I sobretot, el que més em frena a mi és renunciar a la meva vida, que com vosaltres, ens l'hem fet molt còmode, amb viatges de simpatica--- mare a l'estiu, sopars quan volem, esquiades, anar al gimnàs dia si, dia també, sortir de copes etc etc.

Tot això era per dir-te que, com ja t'ha contestat algú, primer de tot:
-reduïu la pregunta simplement a voler un fill, SI o NO. Opineu/sentiu els dos igual? Ell vol i et dona suport? Ell dubta també? Sense pensar en res més.

Si jo t'hagués de respondre a això, diria SI, rotundament. Vull formar una família. I tu?

Si la resposta és sí, llavors comenceu ara. Crec que tu mateixa ho deies, que heu esperat molt/massa. Si la resposta és sí, no espereu més.

Tot lo altre que et preocupa, ve després. Teniu 9 mesos i mooooltes mares a qui demanar consell de com preparar-se. Per això m'he apuntat aquí jo també, per buscar consell, consol, resoldre dubtes, compartir pors i sobretot sobretot, canviar el pensament negatiu de "quin pal renunciar a la meva vida". Perquè a qualsevol mare a qui li preguntis ( i creu-me, he preguntat a moltes) et dirà que per res del món tornaria enrere i també una frase que m'han dit moltes vegades: LES PRIORITATS ET CANVIEN.

I pel tema de la feina, per llei estan obligats a concedir-te reducció de jornada si la demanes, i hi tens dret fins que el nen té 12 anys.
I si no et poden ajudar els avis, pots tenir cangur. Hi ha gent molt vàlida, competent i de confiança que et poden portar el nen a la guarde i recollir-lo. O també una opció és contractar cangur perquè es quedi amb el nen a casa en comptes de pagar guarde. I això no és que els altres et cuidin el fill, és que això és el cul d'Europa i només hi ha 4 mesos de baixa maternal. A Eslovàquia tenen 24 mesos!!
Però això us impedirà a vosaltres ser pares? No, oi?

[Ari_RG]

Hola Elisai!!

No sé com portes el tema... Tot i així volia parlar una mica d'aquest super tema... En realitat, com ja t'han comentat, penso que tot el que et plantejas es molt sa i tmb molt valent per part teva compartir-ho aqui.

Consells no t'en donaré, només et diré que acabo de ser mare, la meva mosntrua te 5 mesets, ho volia amb totes les ganes que es pot voler algo i no ho cambiaria per res però es dur... La gent sempre parla de que et canvia la vida, de com deixes de poder sortir, de poder fer les teves coses... Aprofita per dormir et diran si finalment decideixes quedar-t'hi, segurament sera el que mes sentiras i jo penso... Ningún m'ha dit preparat per deixar de ser tu mateixa i crec que es lo mes fort. No es que et canvii la teva vida "fisica" per dir-ho així, canvies tu emocionalment, deixes de ser tu per ser la mama de, aprens a viure pensant sempre en un altra personeta que de vegades et desquiciara pero a la que no voldras deixar de veure ni un segon... Et sorprenda lo contradictori dels teus sentiments de no poder mes, de voler que vingui algu i se l'emporti una hora per deixar de sentir-la plorar i després de 1 min voler que te la tornin perque es la teva coseta... I no hi ha res mes teu i mes infinit que un fill...

L'ajuda es basica, els diners son necessaris, la feina també, pero tot això es secundari, el que es realment imprescindible per mi es tenir una persona al costat que estigui amb tu 100% amb aquest projecte, que la vostra relacio de parella sigui forta, que quan tu desesperis ell estigui alla i al reves...

Tot canvia pero la que mes canviaras ets tu i has de ser conscient s'aquest canvi. No se si es molt coherent el que dic, tampoc si aconsegueixo transmetre els meus sentiments, el que et vull dir es allo que ningun em va dir: es igual sortir o no sortir o com t'organitzaras o com estra la parella... de tots els canvis el teu propi es el mes fort.

La inestabilitat emocional que m'ha generat la maeternitat es el que pitjor porto perque jo soc molt estable i ara com li dic al meu home estic lilulilu perduda... XD

En tot cas decidiu el que decidiu sempre sera la bona decisio si la feu amb el cor!

Una abraçada!

[Elisai]

Quina sort q em trobi amg gent q realment m'enten.
Per desgracia no tothom ho enten, i parlant-ho amb mares em diuen la majoria la paraula magica: no pero compensa.
Crec q su posem una balança realment compensa poc, el q pasa que es una manera de dir-ho , es clar, son mares, en certa manera ho entenc, però lo més curiós es q aquestas mateixas personas en altres moment em diuen: uy, millor quedat així com estàs, sense nens, q mai tornaràs a estar bè.
Dons llavors, en què quedem? Conpensan o no compensan?
Per aquests motius tinc dubtes a l'hora de decidir-me.
Hi han dies que tinc clar q m'agradaria ser mares, però altres dies m'ho rumio i penso q no. No sè, estic feta un lio, i a sobre aquesta setmana he fet els 39 anys.

[xcp]

Hola Elisai!
Nosaltres també en vem estar parlant molt del tema. Per una banda sempre he tingut clar que volia ser mare, però per l'altre fa molta mandra deixar aquesta etapa on som ara i que ens ha costat tant de construir. Els dos en parlem obertament de les nostres pors: anar molt cansats, la feina (tot just em graduo ara), no tenir temps per res, estabilitat del pis (som vivint fora per uns mesos), diners,... Però per altra banda els dos teniem clar que voliem ser pares. Ara estem embarassats de quasi 5 mesos i les pors depén del dia i les hormones segueixen allà. Però en qualsevol cas crec que l'únic que et puc dir que a mi m'ajuda força, és que ens ho plantejem com un canvi d'etapa, i totes les etapes tenen coses bones i dolentes. Ara començarà una etapa molt diferent, dura, però també molt emocionant. I crec que fer aquest pas de manera conscient és molt important perque al final tot dependrà de la manera com t'agafis les coses, tot depén de tu. És molt complicat saber el que un vol i saber diferenciar el que un pensa que vol del que realment vol. Només dir-te que ànims, agafeu-se el temps que necesiteu per valorar-ho, ningú diu que sigui fàcil. I preneu la decisió que preneu estigueu contents que segur que us portarà coses bones i al final només vosaltres sabeu el que necessiteu i voleu. ;)

[between]

Hola de nou Elisai,

No sé si les persones que t'han dit "ui, queda't com estàs" ho deien molt en serio... A mi totes les mares amb qui he parlat del tema m'han dit que compensa, que ho comensa tot i que no tornarien enrere mai de la vida. Òbviament és dur, també, clar.

Però ser mare és un privilegi que només tenim nosaltres, i crec que ni tu ni jo en realitat no entenem del tot les mares d'aquí, o amigues o conegudes. No ho entendrem fins que no ho siguem nosaltres, i crec -parlo per mi- que tampoc serem capaces de deixar de veure-hi pegues i no ens imaginem ser capaces de renunciar a certes coses fins que no siguem mares o en camí de ser-ho.

Jo no veia mai el moment de decidir-me a tenir fills, quan no era una "excusa", era una altra:
"ui, ara encara no que he canviat de feina"
"uf.. es que ara que m'he engreixat tant afrontar un embaràs em posaré com una bola, millor em dono almenys 6 mesos per aprimar-me"
"no encara que encara sóc jove (quan deia això en tenia 29 o 30)"
"quan trobem un pis amb una habitació més, ens hi posem"

I així.. Clar, el meu marit se'n va cansar de les llargues i em va donar l'empenteta (a la seva manera... una mica "ruda") de deixar de prendre precaucions. I així estem, 9 mesos ja i ni rastre d'embaràs. Vull dir que sembla que no és tan fàcil quedar-se, i com més gran, més costa.

I creu-me, estic CAGADA. I les pegues les hi continuo veient, i no tinc un pis més gran, i tinc por de no experimentar aquest canvi que explicava l'Ari. I tinc por de si seré capaç de parlar-li al meu bebè, perquè jo fins que un nen no parla (3-4 anys) no sé què dir-li! I tinc por de no ser capaç de renunciar a la meva vida d'ara.

No estàs sola en la teva por! Jo he fet el pas... i segur que hi ha d'haver pel foro altres que tenen dubtes i pors com nosaltres.

Però que no m'he apuntat a Cercadores perquè "oficialment" no estic cercant. No faig sexi week (sino quan hi hagi ganes, sigui el dia que sigui), no faig TO ni prenc àcid fòlic ni re..
Simplement estic deixant que passi el que la natura vulgui. La meva valentia només em dona per això per ara. El que tinc clar és que sí que vull formar la meva família.

Espero haver-te ajudat ni que sigui com a companya de "cangelu".

Una abraçada a totes

[cristina_82]

Bon dia!

És el meu primer post i em volia presentar el dimecres de la setmana que bé per a que el ginecòleg em confirmés ... però he llegit aquest post de fa uns mesos i espero que em llegeixis.

Mira, t'entenc en unes quantes coses.
Jo porto amb el marit molts d'anys i et puc dir que tinc la por de ser mare, des de fa 10 anys enrere... Tothom et podrà donar la seva opinió però la teva por només t'ha la podràs treure tu mateixa.
El meu pànic radica, en la por a lo desconegut, a treure'm la llibertat que tenim, a les obligacions, a les nits sense dormir ... (entenc que qui no li passi això li pot sonar com a superficial però va més enllà)
T'has plantejat anar al psicòleg o alguna alternativa? jo hi vaig i m'està ajudant ... d'aquesta manera potser arribes a la conclusió del perquè de la teva por realment. Al ser una cosa desconeguda per nosaltres nomes estem veient les coses negatives (les que la nostre ment), les positives no les sabrem fins que siguem mamis.

Gràcies per llegir-me.

[oli]

Hola!! He vist el títol del post i no m'he pogut aguantar per llegir les teves inquietuds, i crec que ja t'ho han dit tot... crec que aquesta pregunta és la mateixa resposta, crec que el fet que et plantegis ser mare és que s'ha activat alguna cosa dins teu que et diu que potser si, que ara pot ser el moment. Com a mínim va ser així per mi. La meva historia és ven diferent que la teva, jo sempre havia dit que seria mare jove, i em vaig casar amb la persona més meravellosa del món amb 25 anys, perquè ell com jo tenia aquesta il·lusió de la paternitat. I poc desprès de cop i volta i sense més ni menys em van venir els 1.500 dubtes de com ho faríem, de que si perdia la feina, la organització, la maduresa que comportava convertir-nos en pares... Fins que vaig concloure que totes les preguntes eren part d'aquest canvi que començava i que les respostes només les trobaria en l'experiència, així que vam deixar de prendre precaucions. Res és fàcil a partir d'aquest moment, o jo no ho vaig viure com als contes, no em vaig quedar embarassada a la primera, no vaig tenir un embaràs maravellòs, la cessaria no va ser una experiència bonica i els primers 2 mesos de la meva filla van ser sense dubte els més durs de la meva vida, el pit, les nits, els dies, els plors... Ser mare és un canvi tant brutal, és tant intens per lo bo i per lo dolent!!! I tot passa canvies de feina, trobes l'horari que s'adapta a la guarderia, fas mans i manigues per arribar a l'hora a recollir-la, la casa es transforma en un camp de batalla gegant i el teu "jo" canvia per ser el teu "nosaltres". I ara sense dubte se que no em vaig equivocar i que no canvio la meva vida d'ara per res del món.

També penso que la gent és molt fatalista, no podràs sortir, se't acaba la vida, no podreu fer res, i un llarg etc... i mira no anem a la discoteca però sortim a sopar gairebé cada cap de setmana, anem a fires, festes majors, espectacles, hem fet vacances com cada any... tampoc n'hi ha per tant, tal i com tu t'adaptes al teu fill ell s'adapta a tu (dins de les possibilitats).

Sort amb la teva decisió jo crec com ja t'han dit que no hi ha mare que s'arrepenteixi de tenir fills, com crec que la que decideix no tenir-ne tampoc s'arrepenteix de la seva decisió.