La felicitat ha durat poc

[Erika79]

Si que me’n recordo Flop. Em vaig quedar de pedra i mira, a les setmanes em va tocar a mi. Ho has tornat a intentar tu?
A mi tot just m’ha vingut la primera regla normal després del legrat. Ja queda poc per tonar-hi, espero. Perquè sempren acaben sortin mil coses pel camí q si analítiques, proves, etc.

Gràcies Lunipruni. Suposo que l’únic consol que ens queda és pensar que la natura és savia i si ha de ser per bé serà i sino, no.

[BLAUCEL]

Erika ho sento molt. Quin greu llegir.te. solament puc dir que el temps ajuda. Ara es moment de plorar. enfadar.te i pasar el dol. era el teu petit i tenies tot el dret a estimar. Lo parlar i fer plans. No has de sentiR.te tonta X això. estimat i deixat estimar. Se que es molt dur i entenc el q dius dels teus pares. Però potser tens alguna amiga amb qui parlar. sino buscar ajuda externa tb pOt ser una solució i si necesites fer un café o plorar jo visc a Barcelona si ho necesites. Vaig perdre a la setmana 19 als meus bessons i se com et sents. Amb perspectiva puc dir.te q estic convençuda q seguiràs lluitant i tindras la força suficient. I el tema dels ovuls propis...Sempre hi ha més opcions q s arriba ja et faràs un plantejament però no s'acava amb la baixa reserva. Una abraçada enorme

[xikaboom]

Aii Erika acabo de llegir-te i m'has recordat tan a mi! si si...el meu primer embaràs que ja fa 6 anys...eren bessons i a la setmana nou es va aturar ...i es devia aturar el mateix dia o el següent d'haver escoltat el cor....perquè em va donar hora al cap de 3 setmanes ,,i durant aquests dies jo estava embarassada amb vòmits i tot...però estava aturat perquè es el que em va dir el ginecòleg....desde la setmana 9...i jo també anar fent plans, provant-me roba, pensant noms, ...etc. I resulta que ja no els tenia vius a dins meu...Et sents fatal, molt malament......

T'envío moolts ànims ja veuràs com ho tornaràs a intentar i tot anirà millor....Ara cal passar uns dies i païr....

Una forta abraçada !!!!!!!

[Ari_RG]

Hola Erika,

abans que res dir-te que em sap molt greu la teva pèrdua...

Només et volia escriure perque comparteixis amb qui poguis aquesta experiencia, es algo molt alliberador. Al setembre vaig perdre el meu segon fill, el Pol, a la setmana 14, just després de rebre resultats de la analitica no invasiva i de dir-ho a tothom...

La gent no en parla, no et pregunta i sembla que no ho volgui sentir... Però jo a tothom que em pregunta que per quan el segon els hi explico i cada cop que ho dic em trec un petit pes de sobre... Sento que la pena pesa una mica menys i somric i dic que no havia de ser i fins i tot li dono consol a algu que no s'ho esperava i es queda blanc i mut...

Pot semblar una mica com, no se si es la bona paraula pero masoquista? El fet de voler recordar-ho, de tenir-ho present d'una forma natural, tan natural com pot ser al final la mort d'un fill.

No et guardis res, plora, parla-ho, crida si et cal, busca alguna psicologa o amiga pero comparteix perque les coses dolentes compartides son mes llevaderas... Tot anira be, estic segura, com tmb estic segura que els nostres petits, tots els de les que hem de passar per aqui per força, estan en algun lloc, feliços fent-se companyia...

Molts ànims i aqui estic pel que necessitis!