Ara tindria 14 anys...

[patufeta75]

Bona tarda a totes, algunes em coneixeu del post veí de "Les que hem patit un abort i ho volem tornar a intentar".

D'aquí uns dies tinc la segona visita amb l'hematòleg, en els darrers mesos he perdut dos embrions a la setmana 7-8, em van fer les proves per abortaments de repetició i va sortir alterada la anticardiolipina. Ara hem repetit analítica i confirmarem diagnòstic i tractament. Però no és d'aixó que us volia parlar, és d'un dolor molt gran que porto dins, que ha estat latent i ha aparegut amb força en els darrers dies.

Fa 15 anys vaig marxar uns mesos fora com a cooperant, era la filla i neta perfecta, la primera en titular-me a la universitat, la primera en viatjar a l'estranger, l'exemple per a la resta de cosins... Marxava amb un company de classe i el meu pare, mig en broma mig en serio em va dir a l'aeroport "marxeu dos, que no tornin tres". Jo sabia que amb aquell company no passaria res, però el meu pare no i va posar la "guinda". Al llarg del viatge, de tres mesos, vaig conèixer un noi local amb el que vam festejar i algo més... en cap moment vam pensar que podia passar més que ens estimàvem i que quan jo tornés miraria d'aconseguir una feina i un piset perquè ell vingués a reunir-se amb mi. La vida allà no era gens fàcil, estàvem aïllats del món 5 dies a la setmana i només tornàvem a la "civilització" el cap de setmana. Els àpats els feia una noia del poblat, de la meva edat, amb tres fills i un embaràs molt avançat. Parlàvem de que el quart seria el darrer, que aniria a l'hospital per tenir-lo i allà mateix li lligarien les trompes, que no en volia tenir més, i només tenia 23 anys! Jo li deia que no tenia ganes de ser mare encara, que ho veia com una responsabilitat molt gran, que em feia por no saber fer-ho bé i que volia esperar a treballar i independitzar-me dels pares abans de pensar en tenir fills. Ella em deia que allà no pots triar, que t'ajuntes i tens fills, que ella havia tingut surt de trobar un bon home, que el primer la pegava i la primera filla que tenia d'ell vivia amb els seus pares i només la veia un cop al mes, la segona era molt petita quan es va tornar a ajuntar i l'home va acceptar fer-se càrrec d'ella i més quan després va tenir el nen. Com de diferents eren els nostres móns!

Un dia se'm va posar malament l'esmorzar, havíem esmorzat plàtans fregits i els fregits i jo som mals companys. Aparentment tot anava bé, la regla va aparèixer un parell de cops, o si més no vaig tacar un parell de cops. Vaig tornar a casa i la regla no venia, potser era pel jet-lag o pel canvi d'hàbits, d'horaris, de menjars... van passar els dies i el meu somni d'enamorada s'evaporava mentre no aconseguia posar-me en contacte amb el noi d'allà, tot i les trucades i els encàrrecs que li deixava. Un dia em vaig fer un TE i va donar positiu, el món se'm va caure a sobre, com podia ser? com no m'havia donat compte? com podia haver estat tan burra? No sabia què fer, als pares no els hi podia dir i menys després de la "coletilla" del meu pare al marxar... vaig anar a un centre de planificació familiar, em van explorar i em van confirmar que estava de 10 setmanes. Em van preguntar si disposava de mitjans per viure, si ho sabia el pare... els hi vaig dir que vivia amb els meus pares, no tenia feina i el "pare" estava desaparegut. Em van dir que valorés si podria fer-me'n càrrec però que ho decidís ràpid, que només tenia 10 dies per aturar-lo si així ho decidia. Van ser dies molt angoixants, estava molt espantada, no tenia a qui consultar què fer i vaig triar el camí "fàcil", vaig abortar. Al principi estava tan dolguda amb la desaparició del "pare" que vaig associar la tristor a l'amor, el "veia" a tot arreu, tothom me'l recordava... però poc a poc el vaig oblidar. El que no he oblidat ni oblidaré mai és aquell fill que no va néixer perquè vaig ser tan covarda de no afrontar la situació. Potser si la meva família no hagués esperat tant de mi, potser si tingués una relació normal amb la meva mare, potser si hagués consultat amb una psicòloga, potser si hagués pogut parlar amb el "pare", potser hauria estat valenta i seguit endavant sola. O potser són només excuses que em dono a mi mateixa perquè la culpa no em faci sentir tan malament. Perquè la culpa hi és i hi serà sempre, i et sents jutjada cada cop que el ginecòleg et pregunta per embarassos previs, i dubtes si dir-li o no, però saps que ho has de dir, i ho dius amb la boca petita perquè no et jutgin, però qui s'està jutjant ets tu mateixa.

I arriba la tan esperada independència, i un home que t'estima de debó i voleu formar família i primer no podeu, i quan podeu el perdeu, i el torneu a perdre i et preguntes perquè aquell no es va aturar i aquests sí, i et fa por no arribar a ser mare per culpa teva, perquè ho podries haver sigut i ara tindries un fill adolescent que et donaria molts mals de cap però també moltes satisfaccions... I cada cop que arriba l'estiu penses en el fill que no vas deixar néixer i veus els nens i nenes de la seva edat i et sents culpable, un cop i un altre, i sé que aquesta culpa no marxarà mai, per més que ho parlis amb psicòlegs o sacerdots (sí, fins i tot vaig anar a confesar i el sacerdot em va exculpar), o amb la teva parella. Per més que et diguin que no hi ha males decisions, que en aquell moment vas prendre la que et va semblar la millor opció donades les circumstàncies, saps que podries haver pres una altre, que el podries haver tingut i donat en adopció si no et veies capaç de criar-lo, però també saps que llavors la culpa hi seria igualment, perquè no tindries que haver-te quedat embarassada, perquè vas ser una tonta enamorada que es va oblidar de tot el que havia aprés.

I tot i que en el fons sé que no hi té res a veure, quan he perdut els meus dos angelets he pensat que m'ho mereixo, perquè sóc dolenta i vaig despreciar el regal que m'havia fet la natura.

[bertian]

Ostres patufeta! M'has posat la pell de gallina! Per res del mon et sentis culpable per la decisio q vas prendre, se q es molt facil de dir pero en aquell moment no estaves preparada i tenir un fill es una gran responsabilitat q requereix tenir-ho molt clar.
Jo conec noies q han avortat i en cap moment les he jutjat ni he pensat q hagin fet res malament, els fills s'han de tenir quan es pot!
Entenc q ara despres dels avortaments espontanis hi pensis mes, pero no busquis castigs divins on no hi son, lanatura es aixi...a vegades cruel...
Poc mes et puc dir guapa, t'envio una abraçada ben forta i espero q algun dia desaparegui aq sentiment de culpa...

[tuijoserem4]

Patufeta, no sé que dir, em faig al càrrec de la dura situació que expliques, però penso que vas ser molt valenta, vas haver de prendre una desició que era molt difícil, i estaves sola!

Bonica, un cop em van dir una cosa, ens hem de reconciliar amb els nostres " i si", els " i si hagués nascut", " i si hagués pres una altre desicio ", ja que en el seu moment vas prendre la desició mes encertada! Hem de confiar el nostre jo del passat, aquella patufets
a madura que viatjava i que era responsable i que segur que va prendre la millor de les desicions, la que amb les eines del moment va poder prendre, no es pot jutjar amb el que has viscut ara, tu millor que ningú deus saber com et senties en aquell moment.....

portar un fill al món es molt bonic quan es desitja, però Tambèha de ser molt dur fer- ho en certes circumstàncies, si no es el moment.....

desitjo de tot cor, que el pronòstic us ajudi en un futur embras, un embaras desitjat amb la persona que T'estimes

UNA SÚPER ABRAÇADA!!

[Sumsi]

patufeta75 quin greu tot el que estàs passant però no et sentis culpable, no tens culpa de res, de vegades la vida ens posa en situacions dures i difícils però ja veuràs com anirà tot bé i quan menys ho esperis tindràs un baldufet o baldufeta. És dur però encara que hagis tingut dos avortaments espontanis a la que menys t'esperis anirà tot bé. T'ho dic per experiència, 2 avortaments a les pocs setmanes i a la tercera aconseguit. Molta força i ànims bonica

[catalanna]

Patufeta, ara ho veus així perquè estàs al pou després d'haver tingut els dos avortaments... Segur que ben aviat aconseguiràs tenir un petit amb tu i et reconciliaràs amb el passat! Com t'han dit, més val no pensar en els camins no triats, sinó mai no viuriem el present plenament feliços!!! Ànims!!!!!

[jellwill2]

Hola,

jo no he passat pel que tu, ha de ser molt dur, sobretot després dels avortaments. El que sí, sóc una professional donant voltes a les coses i analitzant els isi's. I no em serveix de res. És molt difícil que ara et sentis com fa 14 anys, que pensis com quan tenies 23. Així que no te'n sentis culpable, en aquell moment amb les circumstàncies i context, vas fer el que et va semblar millor. Avui és avui, i llavors va ser llavors. Ningú té dret a jutjar-te.

molta força.

[litusina]

Hola Patufeta!
M'ha impressionat el teu relat. Descriu una noia forta que es va haver d'enfrontar sola a una decisió molt difícil. De fet la situació era molt complicada. No estaves preparada per una cosa així. Però es que ningú ho està. Quants anys tenies? 23? eres molt jove... I molt jove vol dir que no eres la dona adulta que ets avui. Crec que no et pots culpabilitzar per haver estat jove, per tenir el cap verd, ni per enamorar-te perdudament, i no perdis la perspectiva adient: vas haver de prendre la decisió sota molta pressió. Vas haver de fer-ho en molt poc temps i morta de por, amb el temor de decebre als teus pares, de no complir unes expectatives, una por molt gran. El teu mon sencer trontollava. No sabras mai que hauria passat si ho haguessis encarat diferent, però aleshores eres una noia encara. Quan ets jove, has de ser jove, i fer ruqueries. El que passa es que de vegades (i dic això perquè jo mateixa també n'he estat de cap verd, de jove, i si ens diferencia alguna cosa, es que jo vaig tenir la potra de no quedar-me embarassada, però em podia haver passat, perquè de ruqueries per amor també n'he fet), de vegades, juguem amb foc i ni ens en adonem fins que es massa tard. Renoi, imagino la teva angoixa, devien ser els pitjors dies de la teva vida. Si que es cert que quan ho penses fredament et dius, però com vaig poder ser tant inconscient? I et retreguis constantment haver arribat a aquella situació. Però es per que eres molt jove, Patufeta! Li donaràs mil voltes i a cada volta et semblarà més increïble que no t'ho veiessis venir. La culpa s'anirà fent cada cop més grossa i al final es convertirà en un monstre, un fantasma del passat, sempre acusadora. I no es així com hauria de ser. Et diré el que veig jo: veig una noia a la qual les coses se li han escapat de les mans, sense voler, plena d'amor i d'incertesa, una noia desconcertada, un despertar brusc, un malson, i, molt lluny de la imatge que en veus tu, veig una noia completament innocent havent de prendre una decisió dificilíssima tota sola (Buf! Es que es molt dur decidir interrompre un embaràs). I veig que aquesta vivència t'ha convertit en una noia culpabilitzada fins a l'extenuació. Es una càrrega molt pesada, Patufeta, i no te la mereixes. Te'n vas fer responsable, i això està be, vol dir que no t'importa un pito, i que vas aprendre la lliçó, però tot el que ha transgredit més enllà de la responsabilitat, el sentiment de ser una mala persona, això ja no es cert. No ets una mala persona. Deixa de castigar-te. T'has de perdonar per tot això, i quedar en pau.
Has pensat en buscar ajuda psicològica? Jo vaig a veure una psicòloga que em fa una tècnica que es diu EMDR (a més de la teràpia) i va molt be en cas de trauma com ara el teu. Ara que ha sortit a la superfície es molt probable que estiguis preparada per superar-lo. Es el moment.
Tot plegat es molt difícil, ja ho imagino, però no oblidis que la culpa que ara sents per aquells fets, es tant gran com la innocència que et va dur a equivocar-te. Son les dues cares de la lluna, deixa que brilli en tu la noia brillant i intel·ligent que sempre vas ser, i il·lumini les nits més fosques de la noia que es va haver d'enfrontar sola a una experiència terrible. Estas en el camí de curar-te per fi de tot això. I tens tres estrelletes que t'ajudaran i et donaran força i li donaran sentit a la lluita que se't presenta. Ets una bona persona, Patufeta, i et mereixes sentir el plaer de ser mare, i curar-te les ferides. Ja n'hi ha prou de patir.
T'envio una abraçada ben forta i agradable,
Molts ànims!
Va vinga, que ho aconseguiràs!

[Nora2007]

Patufeta, bonica, la vida no és dolenta i tu menys, la vida pasa i nosaltres anem prenen decisions atenent-nos al moment vital de cada moment, de cada lloc. La culpa no és de ningú i sentir-te'n tampoc et porta enlloc. Has pensat en escriure una carta al teu primer nadó? escriu-li com et sents, que et va fer prendre aquella decisió, que sempre viatga amb tu, explica-li com et sents i "deixa'l" marxar, de vegades no som conscients del que ens afecten moltes de les decisions que anem prenent durant la vida. Però sobretot no et sentis culpable, no et martiritzis, no et jutgis, acceptat, accepta el que decideixes i acompanya't en cada presa de decisió, deixa't sentir i perdona't el que sigui, el que necesitis.

Bella mama, t'envio un petó, una abraçada i un món ple d'oportunitats, vivènvies, sensa pressa, sense pressió, una vida plena d'amor!!

[Anna Maria]

Patufeta,
primer de tot, moltes gràcies per compartir els teus sentiments amb nosaltres, companya.
No et martiritzis, no siguis dura amb tu mateixa. Jo hagués igual que vas fer tu si m'hagués trobat en aquesta situació. Tenir un nen és gestar-lo, sí, però també és alimentar-lo i cuidar-lo després, i això comporta una responsabilitat de la que no sempre estem preparats, i té a veure amb l'edat però també té a veure amb les circumstàncies que tingui cadascú. En el seu moment tampoc va ser una decisió fàcil, i si no he llegit malament la vas haver de prendre sota pressió perquè et quedaven pocs dies de marge, no? Devien ser uns dies molt durs per tu, guapa.
Des d'aquestes línies et vull transmetre molts ànims.
Una abraçada,
Anna Maria

[patufeta75]

En primer lloc voldria donar-vos les gràcies a totes, per les vostres paraules. Va ser una experència molt dura i soc conscient que la culpa anirà amb mi sempre. Igual que sé que està en les meves mans no deixar que em consumeixi. Potser em vaig equivocar, però com bé m'heu recordat, vaig prendre la que em va semblar la millor decisió en aquelles circumstàncies. Evidentment si fos ara, la decisió seria diferent, però també les circumstàncies ho són i la edat també ho és.
Suposo que quan les coses es torcen, intentem pensar què hem fet malament, i ens culpem quan sovint no només depen de nosaltres.
Per mi l'arribada de l'estiu porta el record del que podria haver estat i no va ser, i després d'haver perdut dues estrelles, la culpa ha vingut a fer de les seves. En aquests moments estic morta de por, perquè la W s'està retrassant i tot i que sé que m'hauria de fer un TE ja, estic acollonida... Com que sommiar és gratis, pensaré que el destí vol que el proper estiu es tanqui el cercle.

[boira75]

Patufeta, m'ha emocionat el teu relat i crec que m'hi he sentit molt identificada. Jo fa deu anys vaig decidir interrompre l'embaràs, però no per la desaparició del pare, en aquell cas ens estimàvem però jo vaig tenir molta por, vaig creure que no era el moment adequat i mil històries. La qüestió és que vaiig decidir aturar-lo, pensant que més endavant podríem tornar-ho a intentar però no hi va haver un altre moment. No vaig trobar parella estable en molts anys, fins que vaig conèixer la meva parella actual i vaig quedar embarassada de seguida de la meva filla. Ara tindria 9 anys i també ho porto molt a dins. Tots els avorts que he tingut darrerament em fan pensar i molt. M'han recomanat que fes osteopatia energètica perquè crec que realment tinc un bloqueig emocional i l'haig de treure.

[lautoncar]

PATUFETA:Espero que si aconsegueixes aquest esperat positiu passis a avisar a les que hem patit un abort i ho volem tornar a intentar, o al post nou.
Al final com van sortir les proves?. van trovar-hi algún problema?,

[patufeta75]

Hola lautoncar, ja he passat pel nostre post per posar-vos al dia, no volia entrar-hi abans per no posar-me més nerviosa del que ja estic, però alhora necessito treure l'angoixa fora. Si tot va bé, demà sortirem de dubtes... i veurem a quin del dos posts vaig a parar

[Raqueleta]

Senyor... fins ara no havia llegit la història,, sabia les quatre coses que havies comentat a l'altre post però tots els sentiments que tens ara i que em semblen molt normals, sempre he pensat que aturar voluntàriament un embaràs és molt dur i et marca per sempre. Però també penso que ara no t'està castigant ningú i que mereixes ser mare.
Espero que demà rebis molt bones notícies!

[araeshora]

Hola Patufeta. No siguis més dura amb tu del què hauries estat amb altres persones. Jo crec sincerament que no existeixen els càstigs divins, que la natura no te les torna d'aquesta manera. La natura pot ser cruel però no d'aquesta manera, no et castiga pel què has fet, sinó hi hauria més clatellots dels que hi han, i els que hi han no tots anirien a les persones que els reben.
Jo he intentat posar-me a la teva pell, i als 23 anys hagués actuat com tu, si hagués tingut els pebrots que vas tenir tu, i ara segurament també em faria mal la cicatriu. Però és molt fàcil ara buscar sortides que en aquell moment o no hi eren o no eren les bones. Et desitjo de tot cor que aconsegueixis tenir el fill que tant desitges, però si no ho aconsegueixes no serà per una decisió, encertada, presa fa tants anys. serà perquè la natura us ha jugat una molt mala passada.

Una abraçada molt forta